—Durant aquest mandat han votat a favor del 82% de les propostes del Govern de Barcelona en Comú i el PSC i han facilitat la majoria de pressupostos. Es consideren un soci estable d’aquest executiu?
—No. Hem estat adoptant les nostres pròpies posicions. Moltes de les votacions corresponen a propostes nostres. Però, si constates el percentatge de vot favorable, estem per sota de Junts.
—Un 1%.
—Per sota, clarament. Estem igual. No vol dir que siguem socis, ni ells ni nosaltres. S’hauria de calibrar la importància de les votacions. La majoria són qüestions menys significatives o molt òbvies. Estic orgullós de l’oposició que hem fet. De proposta i impuls. Això és el que tocava.
—En tot cas, es pot donar per tancada la ferida oberta després que no l’investissin com a alcalde el 2019?
—No és ni tancada ni oberta. És un llast en el capital polític de la senyora Colau i el senyor Collboni.
—La coincidència en les votacions, vol dir que, en grans termes, el projecte de ciutat que tenen és semblant?
—No. No estant a Govern, la nostra capacitat de fer explícit el nostre programa és limitada. El Govern és qui té la iniciativa. Per tant, el que fem és afegir alguna cosa, però, majorment, contrastar i respondre les iniciatives de Govern. La constatació és que sovint acceptem propostes i sovint les critiquem i contrastem amb les nostres. Hi ha una distància crítica amb el Govern. El nostre projecte no ha aparegut perquè no estem a Govern.
—A la Generalitat han aprovat els darrers comptes amb PSC i els comuns. Són les aliances preferents, també, per a després de les eleccions municipals?
—No em sembla una aliança. Expressa una coincidència puntual, significativa, en una qüestió tan cabdal com els pressupostos. Em sembla obvi que no hi ha una aliança entre ERC i el PSC a la Generalitat de Catalunya. També és obvi que no hi ha una aliança entre ERC i els comuns ni a la Generalitat ni a l’Ajuntament.
—Amb la irrupció de Trias com a candidat de Junts per Catalunya la intenció de vot a ERC ha baixat a les enquestes. Li preocupa?
—Hem de veure fins a quin punt això és exactament així. Estem, cada cop més, en un terreny de molta proximitat entre les quatre forces que estem en primer pla. Les últimes dades que tenim són d’aproximació. Estic convençut que acabarem per davant.
—Pensa que, en un escenari postelectoral, amb Xavier Trias, s’hi podrà entendre millor que no pas amb altres perfils de Junts per Catalunya?
—Ara ens toca mesurar la distància, la distinció, entre la nostra proposta i la del senyor Trias, la senyora Colau i el senyor Collboni. El senyor Trias representa un espai sociològic i polític bastant allunyat del nostre. El contingut progressista del projecte de Colau és diferent i menys efectiu i transformador que el nostre. El projecte de Collboni és cada cop més semblant al de Trias i menys al nostre.
—Els últims governs municipals han estat fruit d’acords entre partits. La ciutadania pot estar interessada en quins acords postelectorals es plantegen. Cap on cal esperar que enfoquin els pactes postelectorals?
—Cal oferir a la ciutadania els quatre projectes clarament distingits, perfilats i concretats perquè pugui valorar. A partir d’aquí veurem quina és la voluntat democràtica de la ciutadania. Tindrem elements per veure quines són les sumes i les prioritats que s’expressen.
—D’entrada, però, descarta un acord amb Collboni, Colau o Trias?
—Estem en condicions d’oferir un projecte guanyador que no depengui de ningú més. A partir d’aquí, la distància que l’expressin la resta de forces. I, sobretot, veurem quina és la veu i el vot dels ciutadans.
—La persona que voti Ernest Maragall pot tenir la certesa que vostè no pactarà amb el PSC?
—La persona que voti Ernest Maragall pot tenir la certesa que votarà una força progressista, transformadora, republicana, independentista i que vol oferir el millor projecte per a la ciutat.
—En altres eleccions sí que han posat una línia vermella amb el PSC.
—Estem en condicions d’expressar la distància immensa que ens separa del PSC. Un PSC que cada cop més s’aproxima i governa amb Junts, per exemple a la Diputació de Barcelona. I segueix mostrant des del Govern de l’Estat accions i iniciatives en l’àmbit de la repressió. Per exemple, la infiltració policial als moviments socials de la ciutat és una responsabilitat directa del socialisme espanyol. La distància és immensa. A partir d’aquí, i de la distància que ens separi de les altres tres forces, estarem en condicions de decidir. En aquests moments, l’única aliança anunciada és la sociovergència que anunciava la senyora Núria Marín. L’aliança entre PSC i Junts. Proclamant que el model de la Diputació és el vàlid. Qui està en condicions d’ajuntar-se amb el PSC ara mateix és Junts.
—Vostès els donen suport al Govern de Madrid.
—No donem suport al Govern. Tenim un diàleg amb un conflicte reconegut amb l’Estat i dialoguem amb els adversaris. És la nostra obligació si volem avançar en el camí de la independència.
—Els han investit.
—Per poder tenir aquest diàleg. És un gran avenç del sobiranisme català, haver forçat el reconeixement del conflicte. Això es desenvolupa amb dificultats i resistències, però avança. És un diàleg entre adversaris que dona resultats i demana arribar a acords concrets sobre qüestions concretes. No és que siguem socis, és que influïm.
—La taula de diàleg no s’ha reunit des del juny.
—Ja es tornarà a reunir.
—Es diu que no es tornarà a reunir fins passades les eleccions espanyoles.
—Què preferim, tenir absolutament interromput el diàleg o tenir-ne un que ja ha tingut els resultats que ha tingut en termes de millora de les eines que permetien una repressió indiscriminada i ara hem aconseguit modificar sensiblement en positiu? Tenim una situació de diàleg difícil, que avança amb interrupcions.
—Si no hi ha diàleg en un any, hi ha diàleg?
—Sí. Perquè no és només el dia que es reuneix la taula. Es produeix amb continuïtat i moltes vies d’interlocució.
—Si és alcalde, què farà per posar la ciutat al servei del projecte independentista?
—Posaré la ciutat al servei de la causa de la dignitat, de la defensa de tots els drets i la llibertat d’expressió dels seus ciutadans. I hi afegiré, en la mesura que la majoria democràtica de la ciutat ho expressi així, una voluntat de participar activament en la defensa dels drets i la possibilitat d’expressió del moviment independentista. Però, l’Ajuntament no és altra cosa que la representació de la majoria democràtica de la ciutat. Haurem de veure quina és. Crec que les eleccions a Barcelona no són sobre la independència, són sobre la governació de la ciutat. En tot cas, sí que li dic que si soc alcalde l’Ajuntament deixarà d’inhibir-se en aquestes matèries.
—ERC a Barcelona se sent còmode amb l’etiqueta de ser un “partit d’ordre”, que defensava l’altre dia Gabriel Rufián?
—No sé quines expressions utilitzava.
—“Som un partit d’ordre, d’ordre republicà”
—Som un partit republicà. Vol dir un partit que lluita per la dignitat, la igualtat, la justícia, la llibertat de tots els ciutadans… Si parlem de seguretat, podem dir que l’ordre és d’esquerres. És diferent de la consigna “llei i ordre” de la dreta tradicional, que té un concepte unilateral i d’autoritarisme i no pas de respecte i de creació de les condicions que permeten que les ciutats visquin amb seguretat.
—Què vol dir que l’ordre és d’esquerres?
—És dins les nostres obligacions que la convivència sigui rica, pacífica, diversa i possible. Que no hi hagi elements que impedeixin la llibertat i la dignitat que a vegades la inseguretat posa en joc.
—En el mateix acte, Gabriel Rufián proposava a Santa Coloma de Gramenet, com a mesures per millorar la seguretat, més càmeres de videovigilància i més efectius de policia. Serà, també, aquest el seu model de seguretat per a Barcelona?
—El meu model de seguretat té a veure amb la presència i la intensitat de l’acció de les forces de seguretat, però encara més amb elements que ara no tenim, com una justícia de proximitat, amb agilitat. I, especialment, amb una millor coordinació amb forces i cossos de seguretat. A més, les polítiques de fons que van a les causes i no als efectes. La millor política de seguretat és que hi hagi accés a un habitatge digne per a tothom, que hi hagi ocupació per a tothom, que ningú vegi restringits els seus drets per la llei d’estrangeria… Formació, ocupació i habitatge són l’autèntica i única política de prevenció que té com a resultat nivells de seguretat molt més alts. Això permet afrontar més directament delictes de delinqüència organitzada que segur que queden presents. La delinqüència organitzada troba ara massa facilitats en una ciutat desigual, irregular i irregularitzada, sense polítiques d’habitatge digne.
—Collboni proposa deixar de banda el projecte de les superilles i apostar per obrir al públic més interiors d’illa de l’Eixample. Vostè es decanta per alguna de les dues opcions?
—La nostra opció no és cap d’aquestes dues. Apostem per un model de globalitat, de distribució equitativa en el conjunt de la ciutat de l’esforç de reducció de contaminació i intensitat necessari. Hem de pacificar, reduir la contaminació, posar sobre la taula noves modalitats de transport públic i individual que no contaminin i que tinguin itineraris ben assenyalats i connectats. Hem d’apostar per l’electrificació de la mobilitat i afegir solucions de transport públic addicionals que no tenim.
—Barcelona s’ha de plantejar mesures de restricció del consum d’aigua en el sector turístic aquest estiu davant la situació de sequera que viu el país?
—Veurem com evoluciona la qüestió. El Govern de la Generalitat ha anunciat l’adopció d’iniciatives prudents i necessàries sobre aquesta qüestió. Tots hem d’assumir responsabilitat, els ciutadans també. Les taxes de consum a Barcelona, en termes d’eficiència i consum per capita, són de les millors del país. Encara podem millorar, però ha de millorar tothom i tots els sectors. El consum domèstic és un percentatge menor del total.
—I el sector turístic ha d’assumir responsabilitat en això?
—Més, perquè és un sobreefecte de consum. Està constatat que el turista consumeix més aigua que el ciutadà resident.
—Creu que es poden estudiar restriccions en el nombre de creuers que es poden abastir d’aigua o en les piscines dels hotels?
—Són exemples solvents o possibles. Però, també amb tota la necessària relació que podem establir amb els sectors econòmics que són els responsables de la gestió del turisme. Hi poden participar i assumir una part de responsabilitat en la qüestió.
—És possible fer una transformació verda i resoldre la qüestió de l’habitatge de la ciutat sense limitar el nombre de turistes que hi acudeixen?
—No crec que s’hagi de plantejar en termes d’incompatibilitat. El turisme s’ha de governar i calibrar bé quina és la capacitat de Barcelona en termes d’acollida. A més, hem de fer una política d’habitatge potent. Ara, l’efecte del turisme és pitjor, perquè no hi ha una oferta suficient d’habitatge. Ni lliure ni assequible ni protegit. En la mesura que hi hagi un augment, seguirà sent una qüestió gestionar bé la massificació turística i evitar-la, però el grau d’influència d’una cosa sobre l’altra serà menor. Si desenvolupem les polítiques d’habitatge que estem en condicions de desenvolupar i tornem a les xifres de construcció i proveïment d’habitatge assequible que havíem tingut. Per això parlem de 20.000 habitatges al llarg del mandat. Volem acostar-nos als 8.000 habitatges protegits en aquest mandat. És multiplicar per tres el que s’ha fet els últims anys. És un compromís, no una promesa, perquè implica l’acció combinada de la iniciativa pública. A més, d’instruments de regulació, com la que els socialistes i Podemos tenen bloquejada a Madrid des de fa mesos.
—Per què construir nou habitatge si a la ciutat hi ha un gran nombre d’habitatges buits?
—El percentatge és molt menor i no resoldria la qüestió ni molt menys. Hem de fer el possible perquè n’hi hagi els mínims, però hi ha uns mínims tècnics que no són fàcils de superar. En els casos que hi pot haver acumulació o especulació sí que els hem d’afrontar. Per arribar al 15% d’habitatge assequible, calen mesures molt més estructurals.
—L’àrea de Barcelona perdrà els propers set anys més de la meitat dels pisos de protecció oficial. Què cal fer?
—És una decisió que es va prendre fa molts anys. Estàvem al 15% o 16% d’habitatge públic protegit. En temps de govern del PP, es va decidir privatitzar-ho. Es va adoptar el criteri que estava bé atorgar el patrimoni als usuaris d’aquells habitatges protegits. Ara n’estem pagant les conseqüències, perquè allò no es va acompanyar de cap altra política activa de creixement de l’estoc d’habitatge públic.
—Barcelona necessita que l’aeroport del Prat tingui capacitat per acceptar més passatgers?
—Cal que tingui la coherència i adequació al que volem que sigui el sistema productiu de la nostra economia, que ha de crear els llocs de treball que redueixin la desigualtat de la qual abans parlàvem. Parlem d’economia del coneixement, de la innovació, de la transició energètica; tot això exigeix una capacitat de connexió via aeroport amb les economies amb les quals et necessites relacionar per obtenir aquests serveis. Això explica per què necessitem vols intercontinentals de llarga distància. No és un problema de més quantitat, sinó de millor connexió amb els sectors rellevants.
—Vostès han estat molt actius en la defensa de la llengua catalana. És coherent això amb què alguns dels candidats o càrrecs del partit s’expressin en castellà quan fan actes a Catalunya?
—Depèn de la situació o circumstància concreta. Fer una afirmació categòrica dient que hem de parlar sempre de la mateixa manera no té sentit. La política de promoció de l’ús social del català és una política de fons, estructural. A Barcelona convé molt. Una part del que ha passat ve de l’època de Trias. Allà es va donar barra lliure a un model econòmic, uns rols, per exemple del turisme i la massificació, la gentrificació i l’expulsió de joves, que han fet que assistíssim a aquesta disminució de l’ús social del català a la ciutat. Hem de reaccionar ja. Tenint en compte, també, la diversitat lingüística. Avui a Barcelona hi ha més de 100 llengües i tenim l’obligació d’incorporar aquesta ciutadania a la nostra cultura i la nostra llengua des del respecte i la seva llibertat. Cal un comissionat per la llengua i la cultura catalana a Barcelona.