Les lliçons sobre periodisme i literatura de Salman Rushdie
A Els llenguatges de la veritat (Empúries, 2023), Salman Rushdie aplega els seus assaigs dels últims vint anys. L’últim és “Pandèmia” i explora els límits entre novel·la i periodisme.
Els llenguatges de la veritat (Empúries) és un interessantíssim recull d’assaigs de Salman Rushdie. Hi són els seus textos per al PEN Internacional —sobre censura, autors perseguits, etc.— i articles molt diversos sobre literatura (sobre Philip Roth, Kurt Vonnegut, l’autobiografia i la novel·la, etc.) i conferències diverses (sempre llegidores i sorprenents). Tots han estat revisats i corregits. L’últim text, “Pandèmia”, recorre les fronteres entre la novel·la i els reportatges i en poques línies fa un repàs d’obres i autors fonamentals, alguns ben editats en català i d’altres, encara inèdits: “Ja he esmentat Camus, però molts lectors també van buscar el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe. El meu seminari a la Universitat de Nova York tracta de les obres de periodisme que fan servir tècniques de novel·lista per explicar històries reals (A sang freda de Truman Capote, La pregària de Txernòbil d’Alexandra Aleksiévitx, Writing to save a life de John Edgar Wideman, The warmth of other suns d’Isabel Wilkerson). Part de l’escriptura més interessant dels últims cinquanta anys es troba en la frontera borrosa entre fet i ficció, i els resultats de vegades són enlluernadors (com ara el retrat de Katherine Boo de la vida en un suburbi de Mumbai, Behind the beautiful forevers) i de vegades problemàtics (com ara a The Emperor, el relat de Ryszard Kapuscinski de la cort etíop de Haile Selassie i de la seva caiguda, un llibre tan bellament escrit, amb un món tan exquisidament creat, que passaries per alt els dubtes seriosos sobre la veracitat del text i per als quals no dona respostes satisfactòries).
»El llibre de Daniel Defoe fa el contrari que els textos anteriors. Utilitza les tècniques del periodisme (...) però en realitat és una obra de la imaginació”.
Spielberg, segons Tarantino i Josep Maria Bunyol
Ara que Spielberg ha estrenat The Fabelmans, d’inspiració autobiogràfica, arriben dos llibres que parlen, tangencialment, del director: Per un grapat d’històries de Josep Maria Bunyol i Reflexions sobre cinema de Tarantino.
Per un grapat d’històries (AraLlibres, 2023) són, segons el subtítol, “moments mítics del cinema” recollits per Josep Maria Bunyol Duran, presentador del programa Memento a iCat i guionista. Ell recrea el moment que Steven Spielberg va coincidir amb l’actriu del cine clàssic americà Joan Crawford en rebre el seu primer encàrrec per televisió, un capítol de Galeria nocturna (sèrie que volia recollir l’esperit de l’exitosa La dimensió desconeguda). Bunyol explica com “els tècnics es miren amb un cert escepticisme aquella jove promesa que insisteix a planificar les escenes d’un capítol de televisió com si estigués preparant El cuirassat Potemkin. Algú li hauria de fer entendre que a la tele impera la dictadura dels plans mitjans i que no hi ha temps per a filigranes”.
A Reflexions sobre cinema (Columna), Tarantino descriu Spielberg com el nen prodigi dels movie brats (els nens consentits per la indústria, com Coppola i Scorsese) i ho fa amb molta lucidesa: “Quan es va estrenar Tauró el 1975, podria no haver sigut la millor pel·lícula mai feta. Però ho va ser. No s’havia fet mai res abans que s’hi assemblés. Perquè per primera vegada l’home que hi havia al capdavant no era un Richard Fleischer o un Jack Smight o un Michael Anderson executant una feina d’estudi, sinó un geni cineasta per naturalesa que gaudia fent exactament aquell tipus de pel·lícules i hi deixava la pell per oferir la visió exacta que tenia a dins del cap. El domini de Spielberg a Tauró va deixar al descobert com eren de maldestres i mal sincronitzades la majoria de les pel·lícules de gènere d’estudi (La fuga de Logan, Aeropuerto 1975, El colós en flames, els films de James Bond dels anys setanta)”.
La literatura, la creació i la tuberculosi a ‘La mestra i la Bèstia’
A l’última novel·la d’Imma Monsó (Anagrama), un personatge, malalt de tuberculosi, repassa els literats i artistes que havien patit la malaltia, i el mite que “amplificava la creativitat”.
“Inspirada en tot moment, li parlava més que mai de la literatura que llegia. Bàsicament eren llibres escrits per tuberculosos o, en qualsevol cas, relacionats amb la malaltia. S’esforçava a tensar l’humor de tal manera que la malaltia semblés més una sort que una xacra. ‘Txékhov, Kafka, Molière, Chopin, Camus, el nostre Màrius [Torres]... tots tísics!... Per no parlar del meu estimat Hans Castorp!’” [el protagonista de La muntanya màgica de Thomas Mann]