—Fa vuit anys, es presentaven en molts llocs les anomenades candidatures pel canvi. Que ara vostè o Ada Colau es presentin per tercera vegada, cal llegir-ho d’alguna manera…
—És clar que les alcaldies pel canvi van irrompre amb molta força el 2015. Posem a l’agenda política maneres diferents de fer política i prioritats diferents. L’statu quo va adonar-se molt del poder que tenien aquestes candidatures posades en governs. Que canviàvem la vida de la gent i l’ordre de les coses. Hi va haver una reacció important per part del poder per empetitir-les. Per foragitar les propostes transformadores dels espais municipals. El missatge és “continuem aquí, amb voluntat de créixer i no desistir”. En el cas de Badalona, a més, tenim la porta d’entrada del feixisme al Principat amb Xavier García Albiol, que està fort. Per tant, té més sentit que mai que jo em torni a presentar.
—Una reivindicació molt simbòlica del 15M és contra la professionalització de la política. I, en concret, es parla tot sovint d’un límit de dos mandats. Per a vostè, aquest seria el tercer…
—No seria el tercer perquè ens fan fora. Vam transitar d’un mandat a dos. De seguida es va veure que quatre anys no era eficaç per al projecte. En el nostre cas, abans dels primers quatre anys, ens fan la moció. En el segon, malgrat ser la primera llista d’esquerres, tenim un veto del PSC i no aconseguim governar. Deixo la política local molt abans d’acabar el mandat. Aquesta vegada seria com la segona. De totes maneres, el meu compromís de no professionalització es manté. Poden ser vuit anys o deu, però no va més enllà.
—Quan es va presentar al Parlament va dir que, si era elegida diputada, deixaria de ser regidora i així ho va fer. Si ara és elegida regidora, deixarà el Parlament?
—No ho hem valorat encara. Em presento per ser alcaldessa i a partir dels resultats valorarem què hem de fer.
—Creu que haver estat la cara visible de la CUP al Parlament li pot anar en contra a Badalona de cara a aglutinar l’esquerra després de les eleccions?
—El que marcarà és la proposta política i l’oportunitat de fer un canvi radical. No és només aturar Albiol. Després de la moció de 2018, Badalona ha entrat en una dinàmica terrible per a la ciutadania. En tres anys vam executar més pressupost que en els cinc anys després dels nostres. Hi ha una consciència a la ciutat d’un bloqueig molt gran. Les nostres principals polítiques van recuperar l’orgull, millorar la participació de la seguretat i van contribuir a la distribució de la riquesa de manera justa. D’alguna manera, el retorn apel·la aquella il·lusió i el bon govern.
—Albiol ha estat alcalde una part d’aquest mandat perquè en un moment no va ser possible un acord de les esquerres. De cara al mandat següent, han començat a parlar amb el PSC i ERC?
—Hem emplaçat totes les organitzacions perquè hi hagi un compromís per blindar la ciutat. No només perquè Albiol no sigui alcalde, sinó també perquè totes les polítiques que ell defensa no siguin a l’agenda de la ciutat. El perill que hi ha és que l’agenda política de la socialdemocràcia es va assemblant cada vegada més a la de l’extrema dreta. En comptes de fer polítiques radicalment oposades, hi ha la tendència, i el PSC ha caigut a la trampa, de copiar les polítiques d’Albiol per assemblar-s’hi i captar el votant. Això fa que el marc mental d’Albiol de criminalització de la pobresa, de xenofòbia, de catalanofòbia, s’acabi materialitzant quan trobes que el govern socialista diu que no a projectes de solidaritat que fan front al sensellarisme. O fent una unitat policial que suposadament combat les ocupacions quan ja es pot fer amb les eines policials que existeixen.
—Treballen per l’acord postelectoral, però?
—Hem fet l’emplaçament, però encara no s’està treballant a la menuda.
—Va ser al congrés d’ERC a Lleida i va allargar la mà a la formació per entendre’s a Badalona. Al Parlament, la CUP, fa oposició frontal al Govern d’ERC. Com casen les dues qüestions?
—El missatge era clar: demanar a ERC que deixés de fer seguidisme al PSC i mirés de fer aliances per consolidar un govern a Badalona que fos sobiranista, republicà i d’esquerres. És un missatge que ens serveix a escala local i nacional. Amb el municipalisme, però, és evident que les aliances que es fan no sempre són les mateixes que a escala nacional.
—Els vots de Guanyem Badalona a les municipals, sumaran a la CUP per a les institucions supramunicipals?
—No. Estem treballant tot aquest temps amb altres municipis en l’espai que es diu Municipalistes per la República des de Baix. En aquest mandat, a l’àrea metropolitana Torrelles, Ripollet i Badalona ja hem treballat amb una marca pròpia. Ens ha funcionat bé. Als municipis metropolitans ens n’hem sortit més bé amb aquesta marca pròpia.
—Entén que algú de la CUP, que veu que vostè és la seva líder al Parlament, no entengui que no sumi per aquest partit a les municipals?
—Jo mai he sigut de la CUP. Vaig ser la cap de llista de la candidatura parlamentària que responia a un acord entre la CUP i Guanyem Catalunya. De fet, hi ha molts espais on jo no puc participar perquè no soc de la CUP. Ser la cap de llista no m’atorga rellevància a l’espai de la CUP. Està limitat a l’acord de la candidatura. De la mateixa manera, hi ha aquest respecte perquè tinguem també alguns espais diferenciats, pels objectius que perseguim i perquè responem a realitats diferents. A Badalona, la CUP sola mai hauria obtingut representació. En el moment que es fa una candidatura àmplia com Guanyem, passa a Governar.
—Dos anys després, com valora l’aliança entre la CUP i Guanyem al Parlament?
—En aquell moment semblava que s’obria una oportunitat, però no s’han complert moltes de les expectatives. Hem perdut una oportunitat i no s’ha produït. Nosaltres aspiràvem a un nou cicle polític on totes les necessitats que encarnem els municipis tinguessin resposta en polítiques de país. Ens hem trobat que tot això s’ha reduït, fins i tot la renda bàsica universal. Tant la CUP com Guanyem, aquesta unitat àmplia que s’enforteix amb l’aliança, tenim molt clar que els grans canvis no es produeixen a les institucions. Es produeixen en la lluita al carrer, però les institucions són una eina més. Quan fem l’acord i ens presentem amb la CUP al Parlament, ens hauria agradat poder incidir de forma més condicionant, però no ha estat possible.
—Què ha passat perquè no hagin pogut mantenir la incidència de principi de mandat amb la investidura?
—ERC pacta la investidura, d’una banda, amb nosaltres i, per l’altra, amb Junts. Segons el compromís del Govern, un no invalida l’altre. Però, de seguida, comencen a prendre decisions molt contràries a l’acord d’investidura. Amb els acords polítics per l’ampliació de l’aeroport o els Jocs Olímpics. Acords polítics amb què Junts i ERC posen catifa vermella a la voluntat de l’Estat de seguir governant a Catalunya. Són els projectes que venen de les oligarquies del règim i tenen intenció de consolidar el seu domini a Catalunya. El Govern fa seguidisme a la voluntat de l’Estat en comptes de fer un exercici de sobirania parlamentària. Aquest Govern pren decisions d’acord amb una agenda política manada pel totxo i l’especulació urbanística. Un model molt antic que fa content el PSC.
—Pensa que si haguessin entrat a Govern haurien pogut incidir més en el compliment de l’acord?
—Difícilment hauríem pogut estar al Govern. Tant de bo entrant haguéssim pogut mantenir el rumb cap a l’esquerra. Però, nosaltres som nou i la majoria… No hi hauria hagut capacitat des de la nostra minoria parlamentària per aturar una deriva que s’ha desbocat des del minut u.
—Un cop decideixen no aprovar els pressupostos i tancar el pacte, la seva capacitat d’influència ha disminuït molt. Com ho analitzen?
—Nosaltres fem un acord d’investidura, no de legislatura. Aquest no descartava que poguéssim plantejar entrar a Govern. Però, donava un marge. Era un acord de mínims. Si s’anava complint, no descartàvem la possibilitat d’entrar a Govern. No hi ha temps ni de plantejar-nos-ho. Només nosaltres complim l’acord d’investidura. ERC no ho fa.
—Després d’això, per què no han pogut mantenir aquesta rellevància política?
—Qui ens treu d’aquí és l’autèntic pacte d’ERC, que és un pacte sociovergent. Des del primer moment, els grans pactes de la legislatura els fan amb el PSC i Junts, i deixen de banda la CUP. En el primer debat de política general ja fem una esmena i fem una proposta molt concreta per reconstruir l’espai independentista.
—Quina?
—D’una banda, treballem a l’espai a sis fora de focus. De l’altra, fem una proposta perquè pensem que som responsables de continuar lluitant pel mandat d’anar a l’esquerra i cap a la independència. Aquí és on proposem fer un nou referèndum i posar-hi data. Si ERC es veu en cor de pactar-lo, allà ells. Però, com que nosaltres no ho veiem possible, fer-ho igualment. Perquè l’Estat no és ningú per dir-nos si podem fer o no un referèndum.
—En aquell acord, es donen dos anys de marge a la taula de diàleg que venceran aviat. Què toca ara?
—Toca que ERC assumeixi el fracàs de la taula de diàleg i refaci el rumb en tots els sentits. En el sentit nacional i el social. Cal que ERC accepti la deriva. Ho fa en els fets, però no en el relat. ERC està fent una agenda sociovergent. Per a nosaltres, es evident que això tanca una etapa. Estem en un procés de reflexió sobre què toca fer ara.
—En una entrevista, Elisenda Paluzie ens deia que ERC tenia una estratègia molt clara i que els que no hi estaven d’acord, com l’ANC, Junts o la CUP, els havia mancat “capacitat de concretar l’alternativa”.
—No es pot acusar la CUP de no posar una proposta concreta. Al passat debat de política general ho vam fer i van votar-hi tots en contra. ERC i Junts. Fèiem la proposta del referèndum després d’analitzar molt bé les propostes d’ERC i de Junts, i els seus límits. La proposta era assumible per les dues parts i hauria pogut representar una reactivació de l’organització popular independentista. Ningú té una vareta màgica. No volem claudicar, al contrari. Tenim una responsabilitat de mantenir el camí de la independència com a única eina d’alliberament social i nacional. La gent està farta de picabaralles. Nosaltres vam fer l’esforç de fer una proposta que podia ser assumible per les dues propostes incompatibles.
—Com es concreta la proposta?
—Entenc que la proposta pugui semblar poc concreta, però vam dir que calia tenir una legislatura que fos un embat constant amb l’Estat. D’altra banda, havíem de jugar la carta internacional de manera molt forta —i en aquesta sí que ens n’estem sortint més. També havíem de reactivar el moviment popular. Per això vam estar d’acord a reactivar l’acord per l’amnistia i l’autodeterminació, i l’espai a sis. En totes les esferes pesava molt la gran discrepància entre Junts i ERC. Plantejar un nou referèndum, que era un nou embat, una reactivació popular i un missatge internacional, ens semblava que era una proposta concreta útil. Evidentment, la proposta no anava acompanyada de com ho sostindríem, que és el que ens va fallar. L’estratègia de la llei a la llei va fallar. No vam tenir capacitat de sostenir la decisió que havíem pres. És evident que l’espai a sis i el treball conjunt també és per veure com sostindrem aquest nou embat. Però, en aquell moment, el referèndum va semblar l’eina més útil.
—Quin sentit té fer un referèndum si no se sap com sostenir-ne el resultat?
—Era un missatge molt clar a l’Estat i internacional dient que aquí no es rendia ningú. Evidentment, d’altra banda, s’havia de treballar l’estratègia per sostenir-ho. Nosaltres no diem que s’hagi de fer ara. En aquest moment, ho estem analitzant. En poc temps han passat moltes coses. Ara sí que es tanca un cicle. Hem d’obrir una nova etapa en la qual nosaltres estem fent el treball intern per fer propostes concretes.
—Quin paper ha de tenir aquí el Consell per la República? Com a Guanyem s’hi implicaran?
—En aquest desconcert, hi ha un element, el Consell per la República. Com a Guanyem diem que som una realitat políticament amb poca projecció, però que sociològicament té molta importància. Representem aquest sobiranisme metropolità que va fer possible la veu metropolitana en llocs on l’independentisme no és majoritari. Candidatures com les nostres apropen molt l’essència de l’independentisme que defensa els drets socials i nacionals alhora. Apropa organitzacions polítiques que no són de l’esquerra independentista a la República catalana com a eina de ruptura amb l’Estat i útil per al seu projecte que, necessàriament, no és independentista originàriament. Tenim coses a dir sobre com sortir de l’atzucac on es troba l’independentisme. No estem representats en espais com la taula de sis, on jo no he pogut participar perquè no soc pròpiament de la CUP. Tenim sobre la taula pensar si hem d’entrar al Consell per la República.
—S’ho plantegen perquè algunes de les veus més referents, com vostè, estan a favor de l’entrada al Consell?
—Jo, personalment, defenso entrar al Consell. Guanyem encara no ha tingut el debat, però el tindrem.