The Big Bang Theory ha fet recentment 10 anys en emissió i, com si fos una manera de celebrar-ho, ha estrenat el seu primer spin-off, que consisteix en una sèrie que explica la infantesa de Sheldon Cooper. Sobre el paper és una idea intel·ligent: en Sheldon és el personatge més popular de la sèrie i com que difícilment es podria fer una sèrie derivada de qualsevol dels altres personatges, fer un spin-off d’una versió del que ja funciona és una sortida factible. La idea, la va impulsar Jim Parsons, l’actor que interpreta el personatge a la sitcom, que és també productor executiu de la nova sèrie, i el projecte va aconseguir superar un dels seus obstacles més grans en trobar en Iain Armitage (vist recentment a Big Little Lies), un jove actor perfectament capaç de convertir-se en un calc de Jim Parsons en miniatura. Tanmateix, Young Sheldon té una altra dificultat intrínseca al projecte, que és el fet que l’audiència coneix força bé com va ser la infantesa de Sheldon Cooper a través dels comentaris que el personatge ha fet sobre el seu passat en el transcurs de The Big Bang Theory, on també han aparegut alguns personatges, com la mare, de fortes conviccions religioses, o la germana.
Si l’spin-off estigués protagonitzat per un Sheldon a la tercera edat, passaria que a la nova sèrie es podrien trobar spoilers del futur del personatge encara no desvetllades a la sèrie original (per exemple, si acabarà casant-se amb Amy) i, per tant, hi hauria un motiu clar per veure-ho com a espectadors de la sèrie original. El contrari passa amb un Sheldon infantil, que no hi ha res del que hem pogut veure a Young Sheldon que no sabéssim amb anterioritat. Els guionistes saben perfectament que es produeix aquest efecte i el que han fet ha estat jugar a fer referències intencionades a la informació que ja tenim del personatge. En aquest sentit el primer episodi és un festí de picades d’ullet per als qui coneguin a fons el personatge. Des de detalls com els pòsters d’Albert Einstein i Stephen Hawking o l’afició pels trens, passant per la presència de Billy Sparks o l’episodi del Professor Proton al televisor o la tria al repartiment de Zoe Perry per interpretar la mare de Sheldon (la mare de l’actriu interpreta la mare del Sheldon adult a The Big Bang Theory), fins a referències per a experts com frases que el Sheldon adult ha mencionat que li va dir la seva mare i que a l’spin-off acaben sent reproduïdes en diàlegs (“els altres se senten amenaçats per la teva intel·ligència”). Però aquest joc, que pot ser entretingut i divertit, no és suficient per fer una sèrie a llarg termini.
Per fer que l’spin-off tingui interès al marge d’aquesta dialèctica que construeix amb l’espectador, els creadors de Young Sheldon han optat per adherir-se a la forma del drama familiar, posant especial èmfasi en com la personalitat del personatge afecta els qui l’envolten. Així, la sèrie té més a veure amb Aquellos maravillosos años (veu en off inclosa) que amb el gènere de la sitcom del qual The Big Bang Theory és un referent. Malgrat que hi hagi unes quantes punch lines repartides per l’episodi, hi predominen els moments emocionals basats en la relació amb els pares. Aquest canvi agafarà de sorpresa els qui esperaven que l’spin-off fos una comèdia i es trobin que el que la sèrie no busca és tant fer riure com que connectem amb les dificultats d’un personatge que hem estimat durant una dècada i que, en la seva versió infantil, és més vulnerable que en la versió d’adult. El problema és que, si bé The Big Bang Theory ha estat una gran sitcom, com a drama familiar Young Sheldon és una sèrie més aviat correcta que, si no estigués protagonitzada per Sheldon Cooper, passaria desapercebuda.