Des de ‘Patraix’ al món: el gran salt de Tardor

No és per aigualir la il·lusió de ningú, però els valencians Tardor serien la joia pop de la corona en un país que encara no sabem si existirà algun dia. Un grup amb el potencial suficient per omplir els escenaris dels festivals. I que hauria de sonar amb suficiència en les hores de radiofórmula d’una ràdio pública valenciana que es fa desitjar, entre el darrer single de Zoo, l’últim disc d’Amaral o Manel i el darrer llançament de Coldplay i Shakira, posem per cas. Amb una base de seguidors voluminosa i transversal que ajudara a superar la cotilla “música en valencià”. Si això passara, estaríem al davant la normalització definitiva de la creació musical en la nostra llengua.

Mentre la societat valenciana acaba de treure’s les lleganyes dels ulls, els seus prejudicis, Tardor han anat fent camí. Abans de llançar Patraix, havien lliurat dos discos d’una factura impecable, Revolució de l’estat latent (2012) i Una ciutat invisible (2014), discos amb els quals s’han fet un nom i guanyat visibilitat, no sols als festivals de música en català, sinó també als que els corresponen estilísticament com l’Arenal Sound o el Low Festival.

La banda, amb tot, s’ha preparat a consciència per poder fer el salt qualitatiu i quantitatiu. D’una banda, a la base històrica del grup (Alexandre Martínez, veu i guitarra, Cesc Domènech, bateria, David Garcia, guitarra, i Tono Hurtado, baix), han sumat un nom de molta volada, Yeray Calvo, cap visible dels molt valuosos Novembre elèctric. La seua incorporació als teclats i guitarres té tot el sentit del món: Yeray és un petit mag de les textures, de la gestió climàtica de les cançons. Potser això té a veure també amb el fet que Tardor han decidit “abaixar el volum de les guitarres” per aconseguir un pop “més ric en matisos”. En Patraix, no hi trobareu cançons tallades pel patró de l’enèrgica “Abans no se’ns mengen els lleons”. Adéu a l’influx de Biffy Clyro o Foo Fighters. Per a bé o per a mal, el públic jutjarà, Tardor és ara una altra cosa.

Per remarcar aquesta transformació, suggerida en els avançaments del disc, “La llum incondicional” o “Nevar a València”, el següent pas era posar-se en les mans d’un productor com Ricky Faulkner, responsable del so d’alguns dels discos de Love of Lesbian, Miss Caffeina, Iván Ferreiro o Lori Meyers. La nova divisió en la qual volen jugar els valencians, la dels artistes sorgits de l’escena musical més o menys alternativa que aconsegueixen triomfar a l’albir de l’expansió de l’indie mainstream. En condicions normals, Patraix hauria de ser el disc que els hauria de proporcionar aquest canvi d’estatus.

Tot just l’àlbum s’obri amb la cançó que li dóna nom, “Patraix”, un homenatge a la València dels barris que conserva l’encant i els ritmes del passat. Un tema eufòric, vital, adornat amb teclats que remeten a The Killers, que té continuïtat amb “Vull que comprem una casa”, una cançó d’un optimisme una mica naïf però que, musicalment, té el poder d’una bala de canó. “La corda” és un dels talls més sòlids, amb bona lletra i uns pianos de l’escola Love of Lesbian. “Marjal” és més previsible, tot i que guanya amb les reproduccions (una cosa semblant li passa a “La clau de tot”), però “Nevar a València” és un altre dels míssils del disc, construïda in crescendo i sobre una tornada ben bonica. Mentrestant, “Catamarà” i “Vint-i-huit” transporten la flaire de La Habitación Roja que (també) moderà el volum de les guitarres. Cançons per fer rebentar festivals, com “La llum incondicional”.

Sortosament, “El final”, amb una actitud i unes guitarres que recorden els imprescindibles Gener, i la introspecció d’“Autoretrat”, demostren que Tardor pot abordar amb garanties d’altres registres menys efervescents. Que hauria de fer-ho més sovint. Més enllà del (lleu) retret, Patraix i Tardor mereixen la millor de les sorts: esdevenir el primer èxit valencià realment potent produït al marge de l’escena combativa i mestissa.