Que València va ser capital de la República entre novembre de 1936 i octubre de 1937 és un fet històric força conegut. Com també que de l'aeròdrom de Monòver va eixir l'avioneta que va dur a l'exili a Juan Negrín, la Pasionaria o Rafael Alberti. O que d'Alacant va sortir el darrer dels vaixells -Stanbrook- amb persones que fugien del nou règim dictatorial un 28 de març de 1939.
En tant que un dels darrers territoris lleials a la República, el País Valencià va tenir un paper important en el convuls període que va seguir a l'alçament militar. Se n'ha parlat i escrit força sobre aquell període d'emergència bèl·lica i humanitària, especialment a la ciutat de València, epicentre administratiu d'aquell país partit en dos. Però probablement s'ha parlat menys sobre tot el període republicà, és a dir, aquell que s'inicià, amb la proclamació de la Segona República, el 14 d'Abril de 1931, després de la victòria republicana i socialista a les eleccions municipals celebrades dos dies abans.
El llibre Història de la Segona República al País Valenciàpersegueix omplir aquest buit historiogràfic. O més ben dit, acollir en un mateix volum les diverses aportacions que s'han fet al llarg de les dècades però que romanien disperses. Publicada per la Institució Alfons el Magnànim dins la col·lecció Adés & Ara sobre història contemporània valenciana, Història de la Segona República al País Valencià és, sobretot, un llibre de síntesi.
«La principal novetat d'aquest volum és que fins ara no hi havia cap monogràfic que abastara tot el període republicà i que, a més, tinguera la voluntat, en la mesura del possible, d'abastar tot el territori i no només la ciutat de València», explica el professor d'història moderna i contemporània de la Universitat de València, Aurelio Martí, qui ha estat el coordinador del llibre. El llibre, de fet, defuig la mirada capitalina i amplia el seu radi d'anàlisi a les capitals de província però també a la densa xarxa de ciutats mitjanes amb què ja aleshores comptava aquest territori.
En aquesta obra coral onze autors, alguns d'ells investigadors de llarga trajectòria dins la universitat, altres joves que acaben de doctorar-se i han començat a desbrossar, amb les seues tesis, camins fins ara inexplorats d'aquell període històric. «La pluralitat de promocions universitàries és completament intencionada. Aconseguir la contribució d'investigadors consolidats, d'altres en procés de fer-ho, amb estudis desenvolupats en moments històrics i historiogràfics diversos, ha estat una manera de garantir no sols anàlisis sòlides, sinó també diferents perspectives d'estudi i obertes a noves interpretacions», relata el coordinador del volum.
Així, per exemple, en l'àmbit no estrictament polític, Marta García Carrión i Elena Solbes posen el focus sobre la producció i exhibició cinematogràfica al País Valencià en el context de la configuració de la societat de masses i el paper que aquesta va tindre en la construcció social de la identitat valenciana. Jorge Ramón Ros, per la seua banda, centra la seua mirada en el procés de creixement urbà de la ciutat de València i en els conflictes que s'hi derivaren.
Igualment interessant resulta el capítol que Mónica Moreno dedica a estudiar els diversos moviments que, en clau feminista, van emergir durant aquella etapa. Es tracta, com ella mateixa explica, d'un moment en què irromp en la vida pública un nou subjecte històric, especialment a partir del moment, l'octubre de 1931, en què s'aprova el dret de vot. És en aquest període que apareixen agrupacions de dones republicanes i socialistes a moltes localitats del País Valencià, però també de dones catòliques.
Encara fora de l'estricte àmbit polític Salvador Calatayud escriu sobre l'economia valenciana a la dècada dels trenta i com la crisi derivada del crac de 1929 va impactar sobre les exportacions, especialment agràries. És, també, aquest el període en què es produeix la valencianització del Banc de València i en què l'activitat manufacturera continua la seua progressiva consolidació, tot donant peu a l'emergència de nissagues d'industrials per tot el territori.
A mig camí entre l'econòmic i el polític, Aurora Bosch i Isabel Benavent i Javier Navarro i Josefa Alcolea, aborden la vida sindical a través de sengles capítols sobre la UGT i la CNT.
En l'àmbit estrictament polític, Sergio Valero ha estudiat l'evolució i les relacions dels diferents corrents republicans adscrits inicialment a les esquerres amb el Partit Socialista i el comunisme. En la banda contrària, Toni Morant desgrana les diferents opcions polítiques situades a la dreta, des de les dretes republicanes (Derecha Liberal Republicana i Partido Republicano Liberal Demócrata), a la dreta antiliberal (Comunión Tradicionalista, Renovación Española i Falange Española), passant per la dreta catòlica (representada per la Confederació Española de Derechas Autónomas en l'àmbit espanyol i per la Dreta Regional Valenciana en l'àmbit valencià).
Finalment, Història de la Segona República al País Valencià també s'endinsa, a través d'un capítol escrit per Ferran Archilés, en la construcció de la identitat nacional dels valencians i en les ambivalències manifestades durant la Segona República, moment en el qual el nacionalisme valencià havia agafat una certa volada. Aurelio Martí remata aquesta temàtica amb un capítol sobre les aspiracions -no assolides- del valencianisme de resseguir l'exemple d'altres autonomies històriques de dotar-se d'un Estatut. Aquella aspiració, però, com la de la República, es dissolgué com un terró de sucre en l'aigua.