En una sèrie d’articles de 1924 Josep Pla feia balanç del context català del moment i hi defensava que Catalunya vivia des de feia dècades en un estat hamletià producte d’una crisi d’autoritat. Segons el periodista empordanès, els catalans no tenien ni una administració pròpia, ni uns partits polítics, ni unes forces socials estables que generessin adhesió i fossin capaços d’exercir el poder i governar. Justament, Pla identificava que qui havia intentat resoldre aquest problema havia estat el difunt líder lligaire, Enric Prat de la Riba: “el senyor Prat de la Riba, amb el seu projecte d’estatització de la cultura catalana, volgué, donant feina als intel·lectuals, resoldre, en aquest camp, el problema de l’autoritat”. I afegia: “Aquest projecte d’estatització anà acompanyat al carrer del moviment d’idees dit Noucentisme, que no fou sinó una acumulació d’esforços per donar vida a la cultura catalana oficial”.
Pla tenia clar que l’impuls cultural i l’impuls polític i institucional del Noucentisme i de la Lliga Regionalista, que acabà encapçalant la Mancomunitat de Catalunya, havien anat de bracet. Ell, però, en descartava el llegat literari i en reivindicava l’institucional. Molts dels que el seguiren, però, prengueren aquesta distinció i acabaren circumscrivint el Noucentisme com a fenomen estrictament literari. Josep Murgades, en el seu recull de textos Escrits sobre Noucentisme, defensa que tot plegat és indestriable i hi aporta una visió general aclaridora i matisada. D’entrada, doncs, rebutja qualsevol visió únicament esteticista del moviment i defensa que es tractava d’un projecte cultural integral, pensat per bastir una hegemonia intel·lectual a Catalunya —en part exportable després a la resta de l’Estat— que defensés una visió del món adient a la Lliga Regionalista i als sectors de burgesia que li donaven suport. Al capdavall, es tractava d’una burgesia amb un poder econòmic notable que no es traduïa en poder polític i que, a partir del 98 i, sobretot, del Tancament de Caixes (1899), havia patit una gran desafecció amb el sistema de la Restauració.
Els impulsors del Noucentisme creien que la cultura era un motor de desenvolupament i defensaven que qui controlava el llenguatge controlava la realitat. Així, l’equip d’intel·lectuals enrolat al moviment —Eugeni d’Ors, que n’era el seu principal verbalitzador a través del “Glosari” a La Veu de Catalunya, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, etc.— van donar forma a un entramat ideologicocultural que es postulava com una emanació de la modernitat. Era, però, una modernitat enfocada reactivament contra els principals corrents ideològics del segle XIX: el liberalisme i el socialisme. Així, tal com remarca Murgades, la seva era una revolució conservadora. Un reformisme des de dalt que no aspirava a cap canvi substancial en l’estructura social i que negava qualsevol lluita de classes.
L’estètica que anava lligada a aquesta ètica anava clarament en un mateix sentit. Murgades apunta que el Noucentisme mai no va ser pròpiament una escola artística, sinó que era l’afirmació d’uns valors. Justament, Ors va donar contingut al concepte d’arbitrarisme: una exaltació del poder i la voluntat, d’una certa racionalitat, per tal de mostrar una idealitat contraposada al realisme i al positivisme. Els artistes i escriptors, doncs, no havien de mostrar la societat tal com era, sinó tal com havia de ser: ideal i sense conflictes de cap mena. L’assumpció del classicisme d’arrel grecollatina era la manera d’ancorar-se a una tradició per tal de posar en joc aquesta representació idíl·lica. La poesia quedà establerta com el gènere preeminent, alhora que l’assaig i l’escriptura periodística rebien un gran impuls, mentre que la novel·la —en un moment de crisi del gènere en l’àmbit europeu— era desdenyada pel fet de vincular-la de manera automàtica al realisme.
Murgades apunta que el Noucentisme mai no va ser pròpiament una escola artística, sinó que era l’afirmació d’uns valors
Murgades analitza com els intel·lectuals noucentistes van dur a terme un procés de relectura de la tradició literària catalana —Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Víctor Català, etc.— i com la visió que en tenien va anar oscil·lant fruit d’una doble valoració: l’estètica i la voluntat de capitalització simbòlica. L’estètica, perquè la literatura de la majoria d’aquests autors, que anaven del romanticisme al modernisme passant pel naturalisme, no encaixava de cap manera en els postulats noucentistes i, des d’aquest punt de vista, eren bescantats. Els noucentistes, al capdavall, es presentaven com un tall històric amb tota la tradició anterior. Només el conservadorisme catòlic de Ruyra complia els requisits per ser considerat un “protonoucentista”. Però el fet que autors com Verdaguer esdevinguessin símbols nacionals, amb una forta popularitat, va fer que fossin integrats a l’imaginari noucentista. Tot i això, integraven més els personatges que no pas la seva obra.
De la mateixa manera, Murgades assenyala contradiccions a l’hora de fer la valoració global del Noucentisme. D’una banda, hi ha el fracàs del moviment, lligat al fracàs del catalanisme conservador i de la burgesia que li donava suport, que el 1923 va posar-se al costat de l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera. A més, Murgades també analitza la degeneració progressiva de l’ètica i de l’estètica noucentistes, que dugué a un cert atzucac: el Noucentisme va acabar hipertrofiat, amb una certa deriva kitsch i generant un “excés d’utopisme” que no es veia correspost amb la realitat de creixent conflictivitat social de la segona dècada del segle XX: “El Noucentisme es va acabar saldant, en definitiva, en un superàvit d’analogia (efectisme retòric) i un dèficit d’anagogia (defraudació d’expectatives)”.
Però, tot i que el moviment va tenir sobretot influència en les capes mitjanes de la població i no tant en les baixes, Murgades remarca que el projecte noucentista va suposar indubtablement un abans i un després en el procés de nacionalització català. Sense anar més lluny, la codificació de la llengua i l’oficialització i socialització de l’ortografia fabriana a partir del 1913. Així com l’intent de superació en tots els àmbits de la diglòssia secular. De fet, la creació de la Mancomunitat el 1914 va fer possible la participació d’intel·lectuals no directament afins al Noucentisme en moltes d’aquestes realitzacions. I fins i tot més enllà de la Mancomunitat i de la liquidació del Noucentisme, Murgades apunta que es mantingué una dinàmica cultural potencialment interclassista que els sobrevisqué. Tots aquests punts representen, doncs, un llegat perdurable que explica fortaleses i limitacions de la Catalunya posterior.
