—On som?
—Això és una urbanització, com moltes. Penso que Olp és un dels pobles on s’ha actuat de manera menys agressiva, però és fruit de la política de finals dels anys noranta i dos mil, quan hi va haver un creixement desmesurat de segones residències. Va ser com el moment àlgid de la materialització d’espais que són proveïdors de serveis i allotgen gent de fora per fugir a aquestes muntanyes. Es fa d’una manera rapidíssima, amb molt poca profunditat i acaben reproduint els mateixos comportaments de la ciutat: vas a menjar a un restaurant, a fer una volteta pel prat i a prendre alguna cosa al bar i ja has conegut el Pirineu. Però, del Pirineu, n’has conegut res o molt poc.
—Hi viu la gent del poble?
—No. Hi ha un parell de famílies fixes que treballen aquí, però la resta són segones residències.
—Ara hem passat pel centre d’Olp i hem vist moltes cases tapiades i moltes finestres tancades. És una preocupació de la gent que hi viu, el despoblament?
—És una preocupació per a una part de la gent que viu aquí. És una preocupació per a la gent que ha vingut nova. No dic que no hi hagi gent del país, de la comarca, que tinguin una mirada amb preocupació. Però, diria que és minoritari. La gent d’aquí ja té resolt l’habitatge, per a ells i per als seus fills. I no és una prioritat política. Molt poc.
—A qui preocupa, doncs?
—La preocupació és per a la gent que ve aquí i no troba lloguer i si el troba és en condicions precàries i a preus molt elevats. A més a més, es troben en aquesta roda que porta tot el tema dels allotjaments turístics, que en temporada alta els fan fora del pis. Qui pot arrelar en un lloc com aquest? Moltes d’aquestes persones potser voldrien viure en un poble, però els preus de les cases en venda una parella o una família petita no se’ls pot plantejar. És una paradoxa que en llocs on demanem que hi hagi una població permanent no es posin els recursos per evitar aquests processos que el que fan és expulsar la gent i convertir el teu territori en un territori de serveis. El que fa és acollir gent que vingui a utilitzar aquest espai. No a viure-hi, a utilitzar-lo.
—Què comporta això?
—Fa que siguin territoris que acaben perdent l’oportunitat de generar uns canvis interns i uns discursos més autocentrats del que volen. Acabem sent dirigits pels interessos de fora. Aquí no hi ha hagut la feina de parar un moment a decidir què volem.
—Vostè és filla de Rialp, però la seva família no es dedicava a la pagesia. La seva voluntat, quan creix, és treballar al sector primari?
—No, ni de bon tros. Ni la meva ni la de la majoria de la gent que estem aquí. No se’ns enfoca cap aquí. Hi ha tota una sèrie de prejudicis que fa que com a jove ni t’ho miris això. Tot i que en el tòpic es diu que vius en una zona rural i de pagesia i pastoralisme, la vida de la gent d’aquí fa molt temps que està desconnectada de tot això. A més a més, s’incrementa en el fet que l’educació formal i no formal no té gens en compte el sector primari ni altres sectors. Les coses s’enfoquen cap a altres sortides. El missatge que hi ha al darrere de tot això és: “Surt a fora, estudia a fora i fes-te la vida fora”.
—Vostè fa això, en un primer moment?
—És un camí que fem tots. Marxem als 17 o 18 anys i molts no tornem. En aquest cas, jo sí. Ja hi havia un vincle que havia mamat i tenia clar que volia tornar. Però, en general, la gent marxa per no tornar. Consideren que el futur és a fora i no en una zona que ja té la imatge de lloc despoblat i absent d’oportunitats, cosa que no és així.
—Què havia estat fent abans de tornar?
—Vaig marxar per estudiar Belles Arts. En paral·lel, tenia inquietud pel que estava passant aquí. En aquell moment comencen unes agressions vinculades a l’especulació urbanística. No sé explicar per què, però allò em revoltava per dins. Generem un moviment que va durar molts anys per qüestionar el model que s’estava agafant. S’assumia que el Pirineu només podia viure a través del turisme de muntanya i la construcció.
—Al llibre fa servir el terme ‘reconnexió’. És amb aquest moviment que reconnecta?
—Tot és inconscient. Has d’estimar un lloc per protegir-lo. Això ja hi era. Però, està clar que, a través d’aquests processos, el coneixement del territori és més profund i comences a qüestionar-te coses. Com és que jo, que soc nascuda aquí, no tinc cap coneixement sobre com fer un hort o cuidar uns animals? O, fins i tot, de la cultura pròpia d’un lloc. De cop i volta, ve a viure aquí gent de fora i et comencen a fer valorar el que a tu no t’han fet valorar mai. També donen per descomptat que tu has de viure en una casa, has de tenir un hort i tenir aquest coneixement, però tu no el tens. Perquè no hi ha hagut una transmissió. Com a mínim, hi ha una generació sencera a qui no s’han transmès aquests coneixements.
—I això té impacte…
—Veus que comporta una falta d’autoestima cap al que ets i el que ha sigut la gent d’aquestes muntanyes i el seu coneixement. El sistema, des de l’acadèmia i des de la política, ha generat una actitud de prepotència respecte dels coneixements tradicionals. Això ha portat que la gent sentís que la feina que havia fet tota la seva vida, i els seus ancestres, no tenia cap valor en aquest món modern. Començo a veure que no pot ser i començo a treballar per fer aflorar aquests valors intrínsecs. Fer-nos sentir que tot això que hem estat té un pes, un valor i que li cal reconeixement.
—Diu que els pobles deixen de ser pensats per a això i passen a ser pensats per a altres activitats.
—Naturalment. Encara ara, en el discurs de la política. Per exemple, amb els Jocs Olímpics. Quan sents que des de la Generalitat de Catalunya diuen que el territori ha de ser estacions de muntanya… Com pots dir que l’únic que podem fer ha d’estar orientat al turisme? No és així. Si ho vinculem a la pagesia, són territoris que han nascut per fer aquesta feina, que estan preparats per acollir una part del que mengem. Tenim territoris rics en molts sentits, però li donem l’esquena i ho enfoquem a un sector que ens donarà benefici, suposadament, però que és destructiu de mena. Per a l’ecosistema, però també a escala social. El sector turístic et desvincula de les arrels. Caldria preguntar-se si és important aquesta cultura, aquesta identitat. Però, en un moment de globalització com el que vivim, més que mai és important aprendre les nostres singularitats. Veure-les i fer-les evolucionar. No arraconar-les i escombrar-les, i perdre la història dels nostres ancestres que ens fa estar orientats i no perdre’ns en el dia a dia. Si no tens un vincle fort amb el lloc on vius, quan vingui qualsevol agressió, deixaràs que passi. El que hem de fer és protegir més que mai la terra, perquè sigui un lloc on preservar la vida.
—Tornant al seu fil vital. Munta l’escola de pastors el 2009. Havia fet de pastora abans?
—No. Surt d’una necessitat local. La gent es queixa que no hi ha relleu, que ningú continuarà l’ofici. Nosaltres sentim que algú ha de continuar l’ofici, que hi ha joves que ho volen fer i que cal crear una estructura per garantir el relleu. No hi havia una estructura formativa que tingués en compte el coneixement pastoral. Des del primer dia trobem que hi ha molta gent que vol fer aquesta feina, però no tenia la porta d’entrada per fer-ho. Tot i que, evidentment, el que és impossible, gairebé, és trobar terra per treballar-la.
—En un moment deixa l’escola de pastors i pensa que això que ha estat ensenyant ha arribat el moment d’encarnar-ho…
—També és inconscient. Quan deixo l’escola, tinc clar que l’escola ha de continuar i que hi ha d’haver un relleu conscient. Però, jo necessitava parar. Havia tingut una dedicació plena i estava molt cansada. No del projecte ni de la temàtica, però necessitava ubicar-me. A partir d’aquí començo un camí lent, on, a poc a poc, vaig prenent molt més contacte amb la terra. Tot em va portant a dedicar-me a l’ofici. Avui dia la compatibilitzo amb altres coses i vaig fent.
—Conjuga una part de pasturatge i una més creativa, oi?
—Sí, escriptura creativa. A casa tenim un ramat d’animals que gestiona l’entorn i que aprenem a través d’ells. Al final, els animals aporten un ingrés testimonial, però és tot el que em comporta des de punt de vista de l’aprenentatge i del vincle, que em permet estar més connectada amb el que visc cada dia.
—Intenta, al llibre, transmetre una imatge romàntica del món rural?
—No, perquè tampoc la tinc. El que intento transmetre és el que jo visc, que és una realitat. No és una idealització. Una altra persona ho explicaria diferent. En certs moments de la vida, penso, és necessari passar temps en solitud. Tenim molts estímuls constantment. Tampoc ens han educat en la solitud. Ens fa molta por escoltar-nos a nosaltres mateixos, perquè no ens sentim còmodes i ens han omplert de moltíssims estímuls.
—Parla de la gent que marxa del Pallars, i que potser torna, i diu que en alguns moments ha estat bo que aquí es veiés que hi havia gent que estava marxant. Per què?
—Abans del despoblament, aquí també hi havia molts desequilibris a escala social i humana. En aquest cas, en l’àmbit femení. La modernitat va fer que la gent volgués fugir d’aquí. També estaven desconnectats de l’entorn rural. Volien escapar, tenien una vida, comparat amb la ciutat, molt poc còmode i amb molt poc reconeixement. Les primeres que ho van fer van ser les dones.
—Per què?
—Tenien una vida molt esclava, molt. Estaven dedicades, en cos i ànima, no només a cuidar l’entorn, sinó també les seves famílies i tot el que hi penjava. Sobretot, en una dinàmica en què hi havia molts matrimonis forçats, perquè eren poblacions molt petites i per interessos ajuntaven famílies sense que es tingués en compte l’opció personal. Hi havia històries amb gens d’amor. La fugida va bé per aturar tot això. Va ser una emancipació, de veritat, per a les dones, de reconeixement del seu treball. Això no ho van trobar aquí, ho van trobar fora. El canvi és positiu, en aquest sentit. El tema és tot el que acaba comportant després: són territoris que es buiden i on no hi ha una generació que continue.
—Al llibre, diu que es veu el Pirineu com un objecte. Què vol dir?
—És important explicar-ho de nou, tot i ser evident, perquè la gent no ho veu. Que en el 75% del país hi hagi molta menys gent, el territori rural, ha permès que diferents interessos públics i privats decideixin el que cal passar en aquests territoris. És bo que els locals s’adonin que aquest procés de colonització passa. Això serà el que els faci revoltar i pensar que ningú ha de decidir per nosaltres, ho hem de fer des de dins. L’altra gran pregunta és si serem capaços de decidir bé des de dins.
—Ho dubta?
—Ara mateix, estem tan contaminats per tot això que és difícil tenir una mirada més enllà d’aquest futur turístic per al Pirineu. Cal prendre consciència dels nostres valors i ho farem com podrem. Acabem sent titelles manipulats pels interessos dels altres. La comarca del Sobirà té poc més de vuit mil habitants i no hi ha manera d’establir població fixa al territori. Tenim problemes d’habitatge molt importants i no hi ha una campanya important i contundent per revertir tot això, perquè puguis tenir població que pugui anar a les teves escoles i no tancar, perquè puguis tenir població a llarg termini. Justament, aquesta població et pot generar una activitat que fa que aquest sigui un lloc amb vitalitat. Aquesta mirada no hi és. El que hi ha és la mirada curtterminista, el “què en puc treure dels meus pisos turístics o de lloguer i guanyar el màxim possible”. Hem entrat de cap en aquest sistema que intenta especular.
—Menys un municipi, tota la resta d’ajuntaments del Pallars Sobirà voten a favor dels Jocs Olímpics d’hivern.
—Justament, perquè hi ha una falta de personalitat i criteri importantíssima. Estic segura que molts ajuntaments han dit que sí amb la boca petita. Segurament, s’han vist enduts per la pressió que hi ha al voltant de la negació d’un esdeveniment com aquest, que està vinculat al turisme, que tothom té claríssim que és el principal motor econòmic. Ningú es vol oposar a una cosa que, suposadament, aportarà uns ingressos importants. Si analitzes el que són els Jocs, saps que és un esdeveniment que aporta diners durant un curt període de temps i al final les conseqüències positives per al territori les podem comptar amb una mà. En canvi, les negatives o les que no tenen influència són moltíssimes altres. Em sap greu que no haguem fet la feina de discussió de model. La gent acaba dient que sí perquè no hi ha una altra alternativa, perquè no posen una altra opció sobre la taula.