A Més enllà del bé i del mal (1886), Friedrich Nietzsche parla dels homes "d'una era de dissolució", que reben una herència barrejada de "pulsions i sistemes de valors enfrontats". Aquestes circumstàncies, diu, generen homes febles, d'aspiracions "pal·liatives", que només volen posar fi al seu conflicte interior. Una definició on col·loca per exemple, Sant Agustí, pilar del Cristianisme i de part del pensament occidental.
Nietzsche també reconeix, però, que de vegades aquest enfrontament interior no és un llast sinó "un do o una empenta" vitals que duen "al refinament de fer la guerra amb un mateix". En aquests casos, conclou, s'originen "persones deliciosament increïbles i inimaginables", éssers "destinats a la victòria i la temptació". Entre aquests, hi situa tres personatges prou coneguts, l'atenenc Alcibíades, Juli Cèsar i Leonardo da Vinci, i un que potser no ho és tant malgrat la seva importància: Frederic II Hohenstaufen (1194-1250).
Un personatge excepcional
Emperador romanogermànic, rei de Sicília i, per al Nietzsche, ni més ni menys que "el primer europeu", aquest monarca va viure en el moment més 'pur' del que ens acostuma a venir al cap quan pensem en l'Edat Mitjana i va ser un personatge desbordant. Parlava alemany, sicilià, francès, grec, llatí i fins i tot àrab; va cultivar les arts, les ciències i la tècnica i també va ser un gran mecenes de la cultura, contribuïnt a fer del sicilià la primera llengua romànica d'Itàlia a tenir forma literària i a influïr en la creació/invenció de l'italià modern.
Alhora, va ser un governant ambiciós, controlava una part enorme d'Europa i va mirar d'assegurar i ampliar les seves fronteres, arribant a recuperar Jerusalem a la Sisena Croada. Per a molts també va ser el primer governant modern, fent de Sicília un regne amb un govern centralitzat i una administració eficient. I com a exemple del seu bon fer, cal dir que va ser el primer rei europeu a abolir l'ordalia o judici de Déu, el mecanisme jurídic que permetia ser absolt d'un delicte superant una prova ritual o un combat.
Per tot plegat, alguns dels seus contemporanis el van anomenar stupor mundi, que pot ser tant 'la meravella del món' pels seus triomfs i grans obres com 'l'astorament del món' per la seva tossuderia i la indignació que van despertar els seus actes en els seus enemics. Frederic II en va tenir molts i, entre ells, el més important va ser sempre el Papat, fins al punt que va ser excomunicat diversos cops i que el Papa Gregori IX, el va arribar a anomenar "prececessor de l'Anticrist".
Hereu de dues corones
Frederic II va néixer el 1194, fill de l'emperador Enric VI i de la reina Constança de Sicília. La seva arribada havia de dissipar problemes dinàstics tant a l'Imperi com al regne de Sicília, però no va ser així. Enric VI va morir el 1197 i Frederic, amb només tres anys, va ser coronat rei de Sicília -que comprenia Nàpols a més de l'illa que li donava nom- juntament amb la seva mare i també va ser coronat rei dels Romans com a hereu al tron imperial.
No obstant això, el seu oncle Felip de Suàbia tenia prou suport com per proclamar-se emperador i Constança va optar per fer que el seu fill renunciés a aquest darrer títol. Això havia de reforçar la seva posició a Sicília i fer que deixés de ser una amenaça tant per a Felip com per al Papat, que temia quedat atrapat entre un Sacre Imperi i una Sicília governats pel mateix monarca.
Güelfs i gibelins, segles de guerra entre l'Imperi i la Santa Seu
Malauradament Constança va morir el 1198, deixant Frederic orfe a només quatre anys. El papa Innocenci III va esdevenir el seu guardià i Cencio Savelli, el futur Honori III, el seu tutor. Això va encendre les ires dels Hohenstaufen i els seus partidaris, els anomenata gibel·lins, originant un nou capítol d'un conflicte iniciat al segle XI i que els enfrontava als güelfs, defensors dels candidats al tron imperial de la casa de Welf i que, habitualment, comptaven amb el suport del Papa. Aquestes guerres intermitents, de fet, van durar fins el segle XV, quan Carles V d'Habsburg va refermar definitivament l'autoritat imperial.
Fos com fos, les tropes de Felip de Suàbia van envair el regne de Sicília i van rescatar el petit Frederic, iniciant un període de regència que va durar fins el 1208, quan Felip va ser assassinat. Aleshores, el seu nebot no només va ser declarat major d'edat sinó, també, hereu de l'emperador, que no havia tingut descendència masculina. A catorze anys i amb una formació excel·lent, va agafar les regnes del govern per restablir l'autoritat reial davant dels nobles que l'havien anat erosionant durant la regència. Amb el temps, va reformar les lleis del país, traient autoritat els nobles fins esdevenir pràcticament un monarca absolut.
El Papa Innocenci III, que aleshores era el seu aliat, el va prometre amb Constança d'Aragó, filla d'Alfons el Cast i vídua del rei d'Hongria. Tot i que li duplicava l'edat, la política era el més important i el matrimoni es va celebrar. El nou emperador Otó de Brunswick, de la casa de Welf, va veure's amenaçat, es va posar de part dels nobles que es resistien a l'autoritat de Frederic i va envair Itàlia, arribant fins les terres del jove rei.
El Papa no només va donar suport al jove Hohenstaufen sinó que va excomunicar l'emperador i va reunir tot un grup de partidaris a Alemanya que van escollir Frederic nou rei d'Alemanya, un cop aquest va haver pactat amb el Papat que la seva política imperial i siciliana anirien per separat. Finalment, Frederic va ser coronat Sacre Emperador Romà el 1220 per Honori III, sucessor d'Innocenci, i el seu fill Enric va passar a ser l'hereu imperial.
Una aventura accidentada a Terra Santa
Totes aquestes intrigues, però, havien fet que el nou emperador endarrerís la seva promesa de participar a la Cinquena Croada fins al punt que, el 1221, va fracassar. Tant el papa Honori com gran part de la Cristiandat van culpar Frederic de la derrota i aquest, per rescabalar-se, va prometre posar en marxa una nova expedició a Terra Santa alhora que va impulsar la continuació de la conquesta i expansió cristiana pel nord d'Europa a mans de l'Orde Teutònica, en les anomenades Croades Bàltiques.
L'emperador havia enviudat i va tornar a casar-se. Aquest cop l'escollida va ser Isabel de Jerusalem, hereva d'aquest regne croat. Frederic es va apoderar dels drets dinàstics del seu nou sogre, Joan de Brienne, i el 1227 va fer-se a la mar per recuperar la ciutat, en mans del sultà d'Egipte. Pocs dies després, però, va emmalaltir i va haver de tornar a casa. Havent tornat a faltar a la seva paraula, el nou papa, Gregori IX, el va excomunicar. Els problemes amb la Santa Seu només feien que començar.
Quan finalment va començar la Sisena Croada, l'any següent, Frederic va tornar a ser excomunicat. Estant tècnicament 'fora' de l'Església Catòlica, no podia encapçalar una expedició cristiana a Terra Santa. Un cop hi va arribar, a més, ràpidament va negociar amb el sultà Al-Kàmil i el retorn de Jerusalem, Betlem, Natzaret i una part de la costa de la zona. Un acord molt mal rebut pels poders europeus a la regió perquè va deixar la Cúpula de la Roca i la mesquita d'al-Aqsa en mans musulmanes, 'traïnt' l'esperit de les Croades.
Tot i que tornava a ser vidu i que l'hereu legítim del regne de Jerusalem era Conrad, el fill que havia tingut amb Isabel, Frederic es va fer coronar, en una altra decisió polèmica. Per bé que la ciutat va ser en mans cristianes durant una quinzena d'anys més, la seva autoritat va topar amb una resistència ferotge dels nobles croats, que van debilitar el regne fins a condemnar-lo.
Conflictes a Itàlia i també a Alemanya
Alhora, la situació a Europa es deteriorava ràpidament. A causa d'una disputa territorial, Gregori IX havia atiat una rebel·lió al centre d'Itàlia. Frederic, acabat de tornar de Terra Santa, va recuperar els feus perduts però es va estar de fer entrar les seves tropes en territori papal. La pau es va signar amb la retirada de les excomunions i llargues reunions per mirar de posar fi a aquests conflictes.
Mentrestant, però, el regent de l'Imperi, el seu primogènit Enric, s'havia excedit en els seus intents d'erosionar els privilegis dels prínceps alemanys i aquest havien respost collant-lo fins que no li va quedar cap altra opció que acceptar les seves condicions, que els concedien molt més poder. Frederic el va advertir que no tornés a actuar d'aquesta manera però, pocs anys després, Enric hi va tornar. Frederic va aconseguir que el Papa excomuniqués el seu fill que, en resposta, es va alçar en armes a Alemanya i a Llombardia. Finalment, però, Frederic va aconseguir la submissió del seu fill i la seva renúncia a totes les seves terres. Conrad va passar a ser l'hereu de Jerusalem i, pel que fa a Enric, va ser presoner fins la seva mort el 1242.
Frederic, disposat a conquerir Roma
Els problemes a la Llombardia, però, no havien fet més que començar. Després del fracàs de les negociacions entre les ciutats, el Papat i l'Imperi, Frederic va envair la regió el 1237 i va avançar sense acceptar cap oferta de pau. Gregori IX el va excomunicar mentre Enzo, un dels seus fills naturals, ocupava part del nord i el centre d'Itàlia, incloent terres papals.
En aquest moment, l'ira de Frederic era temible i s'havia proposat tant destruir la República de Venècia com, fins i tot, conquerir Roma. Quan era a punt d'atacar la ciutat, però, el 1241, el Papa va morir. Frederic, que no estava en guerra amb l'Església sinó amb ell, va retirar les tropes i fins i tot va alliberar dos cardenals que tenia presoners. Després es va retirar a Sicília, esperant l'elecció d'un nou Papa.
Un heretge "amic del sultà de Babilònia"
Innocenci IV va ser escollit papa l'estiu de 1243. Tot i l'oportunitat que suposava això per a millorar les relacions entre l'Imperi i el Papat, les hostilitats es van reprendre al cap de poc. L'escalada militar i propagandística va ser molt ràpida i, el 1245, Innocenci va proclamar que Frederic havia de ser deposat com a emperador per ser "amic del sultà de Babilònia", tenir "un harem guardat per eunucs" i ser una persona "de costums sarraïnes".
Declarant-lo un heretge, el Papa va conspirar per assassinar-lo tant a ell com a Enzo, però el complot va ser descobert i els responsables penjats, cremats vius i fins i tot se'ls va mutilar i treure els ulls. Alhora, una invasió de Sicília per part de les tropes papals va ser un fracàs. Atrapat, Innocenci va enviar diners a Alemanya per convèncer els notables de l'Imperi de la necessitat de desfer-se de Frederic, revifant el conflicte güelfs-gibel·lins. Enric Raspe, un dels regents, va ser proclamat rei d'Alemanya pels partidaris dels güelfs i el Papa -"el rei dels capellans", com se'l va conèixer- i va derrotar les tropes del jove príncep Conrad al camp de batalla. Poc després, Enric va morir i Guillem II d'Holanda ocupar el seu lloc.
Enmig del caos, el 1247 Parma va expulsar els funcionaris imperials i es va posar de part dels güelfs. El setge de la ciutat va durar mesos fins que un atac per sorpresa el va aixecar i va destruir l'exèrcit de Frederic i va capturar el tresor imperial. Un cop molt fort als seus recursos i que va permetre al Papa començar a pensar en una croada contra Sicília. Les revoltes es van multiplicar i a la batalla de Fossalta, el 1249, Enzo va ser capturat. Va ser a la presó fins la seva mort, al cap de 23 anys.
La caiguda dels Hohenstaufen
La guerra va continuar, amb avenços i retrocessos, però liderada per Conrad, rei dels Romans i príncep de Sicília. Frederic, cansat i malalt, es va retirar i va morir el 13 de desembre de 1250 a causa de la disenteria. Va ser enterrat a la catedral de Palerm, on també descansen els seus pares.
Desapareguda la gran força de la natura que era Frederic II, la força de la seva dinastia es va esfumar gairebé del tot i els Hohenstaufen van desaparèixer ràpidament. El seu hereu, Conrad, va morir al cap de quatre anys, iniciant el Gran Interregne, un període de gran inestabilitat al Sacre Imperi que va reforçar encara més el poder dels prínceps alemanys. El 1268, amb l'execució del seu fill Conradí quan mirava de recuperar el tron de Sicília, es va extingir la via legítima de la família.
Manfred, fill natural de Frederic, va morir combatent Carles d'Anjou, candidat preferit per a governar el regne de tota una sèrie de papes francesos com ell. D'aquesta línia il·legítima dels Hohenstaufen només en quedaven dues filles, la gran de les quals, Constança, s'havia casat amb Pere II el Gran. El monarca de la va defensar els drets de la seva esposa i després d'anys de guerra, amb una excomunió i una croada contra Catalunya inclosa, va capturar l'hereu angeví, que encara era presoner en morir el seu pare. Finalment, el regne de Sicília es va dividir entre l'illa, en mans de Pere; i Nàpols, governada per Carles II d'Anjou.
Una imatge tacada pels seus enemics
L'ombra de Frederic II és tan llarga que la seva figura va perdurar tant a la memòria dels seus antics aliats com, especialment, dels seus enemics. El trobem, per exemple, a la 'Divina Comèdia' de Dant, de la important família güelfa dels Alighieri, cremant dins un sarcòfag de flames al sisè cercle de l'Infern, el reservat als heretges i els epicuris. Frederic, però, no havia estat mai enemic de Déu ni del Cristianisme sinó dels seus representants terrenals, que sovint donaven suport als seus rivals.
El fet, però, és que el darrer gran Hohenstaufen va ser un monarca molt poc habitual pel seu temps i que tenia una cort que no es podia comparar amb cap altra, probablement, d'enlloc d'Europa. Alguns historiadors, de fet, fins i tot han posat la Palerm del segle XIII per sobre de París o de Londres com a far multicultural d'una gran riquesa per a tota Europa. El 1224, a més, Frederic va fundar la Universitat de Nàpols, la universitat pública i laica més antiga del món i que, a dia d'avui, duu el seu nom.
Per començar, el mateix Dant és un gran deutor de la promoció de les lletres que va fer brillar Sicília durant el regnat de Frederic. Els poetes de l'Escola Siciliana van ser els primers d'escriure en una llengua romànica de la península Itàlica i, entre ells, hi havia Giacomo da Lentini, inventor dels sonets. Una influència enorme, doncs, pels poetes que dècades més tard, van posar la Toscana al centre de la cultura italiana.
Un gran amant de la ciència i la tècnica
A la cort de Frederic, a més, hi haviajueus emigrats de Terra Santa que traduïen obres gregues i àrabs per a ell. També hi havia astrònoms i astròlegs, i sovint enviava cartes als més grans expert del món en diverses matèries, fent preguntes per satisfer la seva curiositat en ciències naturals, matemàtiques o física, entre d'altres. A més, treballaven per a ell dones guardades per eunucs que feien vestits i armes -el seu suposat 'harem'-, tenia una banda de músics negres, una força d'elit de guardaespatlles sarraïns... Qualsevol persona amb talent podia rebre l'entrenament i l'educació necessaris per servir-lo, en una cort cosmopolita amb casos tan sorprenents com el del seu tresorer i camarlenc, Joan 'el Moro', que es creu que originàriament era un esclau africà.
D'altra banda, Frederic II li encantaven els animals, especialment els exòtics, i a més de les aus més increïbles tenia un zoològic privat amb guepards, lleopards, linxs, girafes, i fins i tot un elefant. Va escriure, a més, el primer tractat de falconeria, 'L'art de caçar amb ocells', una sistematització del coneixement existent d'aquesta pràctica tant a Occident com als països àrabs. A la cort, de fet, hi va tenir fins a cinquanta falconers, i fins i tot va demanar que se li enviessin grifons del nord d'Europa. El seu coneixement de les aus era tal que fins i tot va comprendre les seves migracions, en contra del que va afirmar Aristòtil -que els ocells hibernaven- i que es va considerar correcte àmpliament fins el segle XVIII.
El seu interès per la ciència fins i tot es va veure reflectit a la llei. L'edicte de Salerno, de 1241, va separar per primera vegada les professions de metge i de farmacèutic i també va fixar els preus d'alguns medicaments, esdevenint un model per a la pràctica de la farmàcia a tota Europa.
Experiments inquietants amb humans
Un aspecte menys conegut de l'interès de Frederic II per la ciència van ser els seus experiments amb persones, que avui consideraríem poc ortodoxos per bé que, no fa tants anys, encara se'n duien a terme de semblants. Així, per exemple, va fer tancar un presoner en un barril on s'hi havia fet un forat, per comprovar si es podia veure com en sortia l'ànima quan morís. També es diu que havia alimentat dos presoners, n'havia enviat un de cacera i l'altre al llit i després els havia fet esbudellar per veure quin dels dos havia digerit millor el menjar.
Un altre experiment molt cruel però que alhora mostra la profunditat dels seus dubtes, és el que té a veure amb el llenguatge. Va fer criar infants des del naixement reduint al màxim les interaccions amb altres humans i prohibint que ningú els dirigís la paraula. Així esperava descobrir si existia un llenguatge natural, qui sap si la llengua original dels humans, perduda a Babel. La mort de tots els infants, però, el va deixar sense respostes en aquest sentit, per bé que li va permetre saber que, sense afecte, és impossible viure.
Ecos en set segles d'història
Tornant a la geopolítica, les accions de Frederic van resultar un fracàs però, per a bé o per a mal, els seus efectes s'han notat durant set segles. D'una banda, alguns historiadors creuen que la pèrdua d'autoritat imperial en favor dels prínceps va endarrerir segles la unificació política d'Alemanya. Alhora, però, Frederic, a més, va impulsar l'expansió militar i comercial al Bàltic. D'aquí en va resultar l'establiment de Prússia, embrió de l'Imperi Alemany dels Hohenzollern, dinastia d'origen suabià com els Hohenstaufen i que té en Frederic III de Nuremberg, vassall fidel de Frederic II, un dels seus primers noms destacats.
Pel que fa a Sicília, el reialme va assolir el seu màxim esplendor en aquella època. Després de la mort del rei, les guerres contínues van anar convertint Nàpols i Sicília en les zones menys desenvolupades i més pobres de la futura Itàlia. Un oblit i una injustícia que, a més, és a l'arrel mateixa de l'aparició de les grans organitzacions criminals de la regió, de la Camorra a la Cosa Nostra passant per la N'Drangheta o la Sacra Corona Unita.