Fa ara un any, el president espanyol, Pedro Sánchez, anunciava que el seu Govern reconeixia la sobirania del Marroc sobre l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental. Aquelles paraules eren la culminació de tot un procés d’incompliments de l’Estat espanyol amb la seua antiga colònia, sobre la qual tenia l’obligació internacional de garantir el dret a l’autodeterminació i d’evitar que esdevinguera tot just el que ara vol que esdevinga: un apèndix de l’Estat marroquí, en mans del monarca autoritari Mohamed VI.
Ara, l’historiador Tomàs Callau ha publicat el llibre El Sàhara Occidental: el segrest d’un poble, editat per Descoberta i Llibres de l’Índex, que serveix per a contextualitzar, en clau històrica i actual, el procés polític que ha conduït aquest país a l’abandonament internacional. Un treball exhaustiu, ple de dades i d’aportacions com pocs llibres s’han fet sobre un tema tan alarmant i alhora, desgraciadament, tan oblidat.
Callau explica tots els posicionaments que el Govern espanyol ha tingut envers el Sàhara Occidental, que han sigut distints però sempre han perseguit un mateix objectiu, que és el d’impedir que aquest poble es puga autodeterminar. Així, abans del reconeixement de Sánchez a la sobirania del Marroc i a una hipotètica autonomia que ni els sahrauís han votat i que a més es contempla totalment impossible, l’historiador destaca la “via abandonista” que va liderar Luis Carrero Blanco, les paraules i els fets contraposats de manera permanent o dades com ara les de les inversions nul·les de l’Estat espanyol al territori: del 0,0048% dels pressupostos el 1910 al 0,32% el 1973.
Una altra de les claus és el protagonisme dels actors internacionals en el conflicte. El Marroc s’ha vist beneficat d’uns incompliments flagrants per part dels països occidentals pel fet que volien contenir la influència d’Algèria en el context postcolonial, quan aquest país era considerat socialista. “Calia invertir diplomàticament a favor del rei del Marroc però sense donar peu a la desestabilització de l’Estat espanyol, que també era amic i on podien sorgir problemes. S’havia d’evitar intervenir militarment en contra de cap dels dos si es donava el cas, i per tant la millor solució pels Estats Units era un acord o entesa entre els dos estats (espanyol i marroquí directament), encara que això impliqués pactes al marge o fora de l’ONU i saltar-se les resolucions internacionals adoptades en aquest organisme. Això és el que va passar finalment”.
Passat
En aquest mateix sentit, cal recordar que durant la Transició espanyola, ja després de la Marxa Verda marroquina sobre el Sàhara Occidental, la independència d’aquest país podia ser interpretada com un impuls per al moviment independentista MPAIAC de les Illes Canàries, “que molts polítics espanyols volien fer desaparèixer, i de fet gairebé ho van fer físicament en el cas concret del dirigent canari Cubillo”. Alhora, “amb l’annexió del Sàhara al Marroc s’obtindrien, per part espanyola, dues bases militars al Sàhara i l’oblit de reivindicacions de Ceuta i Melilla, aquest darrer aspecte inversemblant però que justificava una actitud injustificable dels grans partits polítics espanyols”.
El llibre també redunda en les comparacions inevitables entre el cas sahrauí i el dels moviments independentistes a l’Estat espanyol, sempre criminalitzats i rebutjats sense cap matís possible. Mentre des del Sàhara sempre s’ha rebutjat qualsevol proposta autonòmica sota el domini del Marroc, la monarquia d’aquest país “deixava molt clar en les argumentacions que el concepte independència volia dir trencar la unitat del territori, i això no estaven disposats a acceptar-ho”. Davant la incomoditat que a l’Estat espanyol ha generat aquesta qüestió territorial, Callau també esmenta el seu posicionament de “neutralitat activa, amb la qual juguen a totes bandes, donant la impressió que tenen bones relacions amb tothom i quan convé desmarcant-se dels uns i dels altres, fins i tot de l’ONU. D’aquesta manera comptabilitzen els interessos energètics amb Algèria, els econòmics i d’inversions al nord d’Àfrica i els territorials i migratoris amb el Marroc, i al mateix temps envien de tant en tant ajuda humanitària als refugiats sahrauís”.
Comparatives
Mentrestant, per a mirar de desacreditar la causa sahrauí, les relacions del Front Polisario amb Bin Laden es convertien en un argument constant, tot i que totalment fals, per a mirar d’influir en una opinió pública, l’espanyola, cada vegada més aïllada dels fets que ocorren en aquest territori que el Marroc, per raons econòmiques i també nacionalistes, no vol deixar escapar de cap manera. “La monarquia marroquina s’ha implicat molt en la marroquinitat del Sàhara, també perquè necessitava una causa externa per a aglutinar les diferents forces marroquines, sobretot després dels intents de cop d’estat interns dels anys 1971 i 1972 contra Hassan II”. El treball en aquest sentit és tan intens que el periodista marroquí Ali Lmrabet, citat al llibre, explica que “si a algun ciutadà marroquí nascut fa quaranta anys o menys, a qui sempre se li ha dit que el Sàhara és una causa sagrada per al Marroc, ara se li diu que pot esdevenir independent, aquest ciutadà buscarà culpables, i el primer culpable que trobarà serà la monarquia marroquina”.
Una visió, aquesta, en certa manera comparable a la que es viu a l’Estat espanyol en relació amb la territorialitat. En l’àmbit econòmic l’interès no és massa distint. Per posar un exemple del profit que trau el Marroc del Sàhara, tal com l’Estat el trau dels territoris més castigats pel sistema de finançament i per l’anomenada “solidaritat interterritorial”, “el Marroc va passar d’exportar a territori espanyol 18.045 tones en la campanya 2013-2014 a 79.655 tones a la campanya 2019-2020, amb un increment del 350%. La dada no tindria més importància si no fos que un percentatge important d’aquesta producció de tomàquets surten d’onze espais productius al voltant de Dajla, als territoris ocupats, des d’allí es transporta a Agadir en camions i allí es barreja amb la resta de la producció marroquina d’hivernacles de la regió del Sus, i es etiquetat com a producte produït al Marroc, saltant la normativa de la UE”.
Situacions que evoquen d’altres més pròximes, tot i que la crua realitat del Sàhara impedeix una comparativa calcada, però que al cap i a la fi coincideix amb altres tradicions de domini territorial ben conegudes i accentuades els últims anys.
