La València que inspirava els més malalts

València. Racó de barraca, folklore i llum enaltida per aquells que deien estimar-la mentre la destruïen. Estendard del tòpic reiterat del festival on alguns joves i uns altres que no ho són tant cultiven el cos i la propietat privada amb la mateixa ambició que la d’una competició olímpica. Com tots els tòpics, alguna cosa de certa tenen. També és la capital d’un país «on llegir és un accident», diu un dels passatges del llibre que narra la reflexió d’algun dels molts protagonistes. En aquesta terra d’ostentació mediatitzada i de cultura present però arraconada, els baluards d’aquest darrer àmbit sovint batallen pel lideratge. Qüestió d’orgull i res més. D’ambició particular. De guanyar sense compartir. Al remat, a València sobretot es competeix i és aquest el gran tret que tothom, cultivats i analfabets, comparteixen: sempre volen ser al capdavant. I és aquesta premissa la que dóna sentit a la novel·la.

La premissa d’anar al davant de tot. La de la família benestant preocupada per escalar posicions i que es troba amb la possibilitat contrariada d’un matrimoni incongruent pel que fa als objectius pretensiosos. L’amor sovint fa malbé les aspiracions més egoistes quan aquestes són més grans que el mateix amor. La ciutat que no vol tornar al poble i el poble que no es refia de la ciutat. Ni del poble del costat. Les comparacions odioses entre parelles antigues i actuals. Lamentar allò que no es té. Menysprear-lo quan és al davant. Deixar-se dur per passions contradictòries o adquirir hàbits estranys per dissimular l’embogiment.

Dissimular també les carències. Allà on tothom competeix, fins i tot els menys ambiciosos també han de guardar la imatge. Per això, quan un policia investiga les relacions entre distints crims, lamenta que la causa siga estrictament cultural. Es troba fora de joc. «Tampoc imaginava que per una qüestió poètica un es poguera enfadar d’aquella manera». Perquè per a l’inspector, «la poesia era una activitat dominical, grandiloqüent i barroca, més propera a un passatemps inofensiu que a una activitat seriosa per la qual un es poguera arribar a barallar».

És ací on tot transcorre. En la batalla intel·lectual, en la distracció ignorant d’aquells que han d’esbrinar els fets i en les temptacions pecaminoses dels que, coneixedors del terreny, despisten els que els han de descobrir a còpia de paraules i mirades que dibuixen l’esperança sexual. Perquè pel sexe hi ha qui, fins i tot, s’anima a fer-se lector. «No s’imaginava que el tal quimonzó tinguera més d’un llibre». Tragèdies d’un país molt ben descrit en clau d’humor per Martí Domínguez, que sense deixar de ser ell, mostrant les petjades de la seua prosa elegant i farcida de referències culturals, és capaç de visitar un registre més o menys novedós en la seua trajectòria. Una novel·la que pot arribar a un espectre eixamplat de lectors, si això és possible en el cas d’un dels nostres autors més llegits i respectats.

La virtut de l’escrit no està en la precisió de la història ni en el seu misteri. Està en la descripció d’una societat malalta pel lideratge. Per l’individualisme. Per la voluntat de destacar i no de formar part d’un tot. Pel desig d’anar primer i no de millorar conjuntament. Per voler guardar aparences i no canviar realitats verinoses. Per autocrítiques inexistents i per autosatisfaccions superficials i suficients, presents per ser garants de felicitats postisses. Potser és d’això del que es tracta: de que una societat s’autoaccepte. Malgrat que el seu relat estiga basat en mentides assumides per tothom. Perquè aquest és el preu que cal pagar per ser feliç.