El que determina la independència d’un poble és la voluntat dels seus habitants de ser lliures. No tots els que tenen aquesta determinació assoleixen l’objectiu, però sense tenir-la és impossible. La història ens mostra molts de casos de comunitats que la tingueren i optaren per exercir el seu dret a decidir i declarar unilateralment la independència.
El primer
Entre els països existents en l’actualitat, el primer que es declarà independent fou el microestat europeu de la Sereníssima República de San Marino. Es dona per oficial que es va independitzar de l’Imperi romà l’any 301 quan un predicador cristià, Marino el Diaca, va abandonar casa seva, a l’illa de Rab —actualment pertany a Croàcia—, després de ser acusat de pràctiques i ensenyances cristianes, cosa que podia ser considerada quasi com una condemna de mort perquè l’emperador d’aleshores, Dioclecià, tenia especial predilecció per represaliar els que seguien aquesta religió. La llegenda assegura que Marino, després de buscar i buscar, trobà finalment al cim del mont Titano —el més alt de San Marino— un lloc adient per amagar-se i viure-hi en pau, acompanyat d’un grup de seguidors amb els quals fundà una petita comunitat que actuà independentment de qualsevol poder polític extern. Així ho assegura la tradició, si més no. L’única documentació que n’hi ha prové de l’època medieval i assegura que des de temps anterior hi existia una “comunitat de San Marino” que gaudia de normes pròpies. El reduït país —el cinquè més petit del món— és considerat la república més antiga i es dóna per bona la data de 301 com de la seva independència del poderós Imperi romà.
La creació de nous Estats és una constant al llarg de la història. I no cal anar-se’n fins al segle IV per veure-ho. De fet, si únicament ens fixem en les declaracions d’independència que s’han produït durant l’època contemporània a Occident —que són les homologables a les d’avui dia—, veiem que mai no hi han passat gaires dècades sense que apareguessin nous Estats. Fins i tot dins del mateix segle XXI.
Els Estats Units
Si els colons americans que es volien independitzar de la metròpoli haguessin complert les lleis britàniques que emanaven del Parlament de Londres mai no haurien arribat a ser lliures. En prengueren consciència quan, a partir de la rebel·lió que iniciaren contra els impostos que els imposava el poder central, la resposta fou repressió i més gravàmens. Aquest període de tensions creixents, que es desenvolupà des de 1760, feu esclatar, a partir del motí del te —el tea party en anglès—, ocorregut el 16 de desembre de 1773 a Boston, la rebel·lió armada. A la primeria no era pròpiament una guerra sinó accions aïllades. Va ser el 1775 quan el Congrés Continental —la Cambra de representació dels colons americans que vivien a les tretze colònies britàniques— organitzà l’anomenat Exèrcit Continental, sota el comandament del general George Washington, per oposar-se frontalment a les tropes colonials de Londres. Els líders de la rebel·lió, en especial Thomas Jefferson, volgueren deixar per escrit, en un document adreçat als patriotes i al món, les raons per les quals s’havien aixecat en armes contra la Gran Bretanya. Així va néixer la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica —The unanimous Declaration of the thirteen united States of America— aprovada el 4 de juliol de 1776, en la qual es troben les paraules que inspiraren les revolucions burgeses independentistes que pocs anys després i arreu del continent americà anirien expulsant les potències europees: “Sostenim com a evidents aquestes veritats: que els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat...”.
Haití
El primer territori colonial americà que va seguir les passes dels Estats Units fou Haití, sota dominació francesa. El sacerdot vudú —o hougan— Zamba Boukman, amb gran predicament popular a l’illa a finals del segle XVIII, començà a instar els seus fidels a rebel·lar-se contra el jou colonial francès. De fet, una cerimònia d’assistència massiva celebrada per Boukman el 14 d’agost de 1791 és considerada l’inici de la revolució independentista. Ben aviat sorgí un líder militar que dirigí les masses rebels contra les tropes franceses. Es tractava d’un antic esclau, François Dominique Toussaint-Loverture, qui declarà l’abolició de l’esclavitud a l’illa i dirigí el moviment insurreccional entre 1792 i 1802, fins que fou detingut i enviat a França, on fou jutjat, condemnat a mort i executat. Prengué el seu relleu un altre antic esclau, Jean Jacques Dessalines, cabdill que vencé definitivament les tropes franceses i proclamà la independència l’1 de gener de 1804. Que els negres revoltats —recordem que encara existia l’esclavitud a quasi tot el continent— haguessin assolit la independència després de la victòria militar contra el poderós exèrcit francès va ser un cop d’atenció per a les classes burgeses del nou continent que veien amb horror que els indígenes i / o els esclaus dels territoris encara sota dominació espanyola poguessin seguir la via haitiana. Això i l’oportunitat que els brindà el fet que la Península ibèrica havia estat envaïda per l’exèrcit francès, els aconsellà seguir de manera immediata l’exemple dels Estats Units.
Amèrica Central i del Sud
Seria massa extens enumerar totes les repúbliques que sorgiren a Amèrica Central i del Sud com a conseqüència de les declaracions d’independència d’Espanya. Basta ressenyar que les burgesies criolles —formada pels nascuts al nou continent, descendents d’espanyols— i els militars patriotes feren pinya des dels primers anys del segle XIX, i fruit d’aquesta aliança s’anaren formant les juntes per la independència. La primera fou la Junta Sobirana de Quito, que el 10 d’agost de 1809 declarà formalment la independència dels Territoris de Quito, més tard la República de l’Equador (1822). Tot seguit s’anaren creant estructures polítiques semblants a Santiago de Xile, Buenos Aires (actual Argentina i aleshores territoris de Riu de la Plata), Bogotà (Colòmbia), Mèxic... que menaran a les declaracions d’independència. Per exemple la de Paraguai, el 15 de maig de 1811; de Veneçuela, el 5 de juliol del mateix any; de Cartagena de Indias i Nueva Granada (Colòmbia), l’11 de novembre també de 1811... i a partir d’aquí ja fou una cascada que la resistència espanyola —més intensa i sagnant a partir de la reinstauració borbònica el 1814, després de la guerra del Francès— no pogué aturar, només aconseguí retardar en alguns casos.
Així van néixer al llarg del segle XIX les noves repúbliques americanes antigament espanyoles que acompanyaren els Estats Units i Haití. També durant la mateixa centúria el Canadà es declarà independitzat de la Gran Bretanya el 1867 a través de la seva Constitució —tot i que teòricament en seguí formant part fins a 1922— i Brasil s’alliberà el 1822 de Portugal de la mà del príncep hereu a la corona portuguesa, la qual cosa suposà una monarquia europea en territori americà —durà fins a 1889—, un cas d’allò més insòlit.
Cuba
La independència de Cuba és el gran símbol de la decadència espanyola en el món. Com és prou conegut, els processos d’alliberament no arribaren als territoris de les Antilles —la citada illa i també la de Puerto Rico— ni tampoc als de les illes Filipines fins a la guerra de 1895-1898, que suposà que la corona de Madrid els perdés. El conflicte s’inicià a Cuba el 24 de febrer de 1895, amb el crit de Baire —una petita aldea situada a uns 75 quilòmetres de Santiago de Cuba— o proclama independentista de José Martí que suposà l’inici de l’aixecament en armes definitiu. El fet que després intervinguessin els Estats Units en la guerra i ocupessin les dues Antilles, així com les illes Filipines, feu que els cubans no veiessin la independència real fins el 20 de maig de 1902, quan va néixer formalment la República de Cuba, amb la presa de possessió del seu primer president, Tomás Estrada Palma. No obstant, la presència dels Estats Units es mantingué fins a 1809 i, quan marxaren, encara obligaren el Govern illenc a cedir-li per sempre el territori de Guantánamo.
Però el fet més rellevant de la independència de Cuba, per raons d’actualitat òbvies, és l’actitud que sempre tingué respecte a la major de les Antilles el Govern espanyol. Una manera d’actuar, pensar i ser que el president del consell de ministres Antonio Cánovas del Castillo expressà amb rotunditat en el seu discurs del 21 de novembre de 1896 —quan el conflicte, per tant, ja estava en procés—, en el qual assegurava que la independència cubana “era impossible” senzillament perquè “és Espanya” tant com qualsevol altra província. Es queixava Cánovas que en aquell territori hi havia periòdics que “obscenament prediquen la separació” d’Espanya, sense que els tribunals els perseguissin. Acusava aquestes publicacions, així com poders locals no identificats, de “predicar i preparar durant anys la rebel·lió contra la pàtria”. I, sense cap concessió a la vergonya ni a la veritat, asseverava que “als Estats Units d’Amèrica no hi ha un sol home d’Estat seriós i influent que vulgui en realitat la independència de Cuba”, com tampoc la “sàvia, fecunda i liberal” Europa permetria la independència cubana. No atorgava cap “valor” a les opinions que se sentien contra la Cuba espanyola perquè, al seu parer, només estaven pensades per a consum “del populatxo” i tranquil·litzava els espanyols assegurant-los que “el dret” estava “de part nostra”. Així mateix rebutjava qualsevol diàleg amb els independentistes perquè Espanya tenia “la raó i el dret” i “la voluntat indestructible de fer-los triomfar”. El setembre de 1898 Espanya perdé Cuba.
Occident, segles XIX i XX
La febre de llibertat a Occident durant el segle XIX no va recórrer només el continent americà. També la vella Europa gaudí de processos independentistes. A l’abric de les guerres napoleòniques va néixer Liechtensteien el 1806, separat del Sacre Imperi Germànic; Mònaco el 1814, de França; Andorra, el 1814, també alliberada del francès. En un altre context, Grècia es va segregar el 1821 de l’Imperi otomà; Bèlgica, el 1830, dels Països Baixos; i de la mateixa matriu sorgí Luxemburg ja a la segona meitat de segle, el 1867; Romania, el 1877, es va desfer de l’Imperi otomà i el 1882 la seguí Sèrbia.
Les declaracions d’independència no s’aturaren a l’Europa de principi del segle XX. Durant la Primera Guerra Mundial se segregà Finlàndia de Rússia el 1917 i Hongria de l’Imperi austrohongarès el 1918. En el període d’entreguerres declarà la independència Irlanda el 1931, de la Gran Bretanya, i durant la Segona Guerra Mundial Islàndia es va separar el 1944 de Dinamarca.
A la fi del segon gran conflicte armat del segle XX molts països varen néixer a Àfrica i Àsia fruit de la descolonització mentre a Europa es creava l’estabilitat forçada dels dos blocs, l’oriental comunista sota el control de la Unió Soviètica i l’occidental democràtic sota la influència determinant dels Estats Units. Feia l’efecte que havia de durar per sempre, aquest equilibri del terror —per allò dels dos arsenals nuclears que asseguraven l’extinció humana en cas de guerra total— però amb l’enfonsament del gegant comunista s’independitzaren nombrosos nous països que havien estat sota el jou de Moscou. Com foren Lituània, Letònia i Bielorússia el 1990; Estònia, Ucraïna i Geòrgia el 1991; el mateix any sorgiren de l’antiga Iugoslàvia els nous Estats de Croàcia i Eslovènia... I, en un altre context totalment diferent, es desferen el 1990 dels Estats Units les Illes Marshall i Micronèsia. Novament a Europa, Eslovàquia se separà de Txèquia el 1993...
Actualitat
Al contrari del que sosté el discurs favorable a l’existència per sempre dels grans Estats europeus, la llibertat dels pobles no és una idea del passat. Encara ara s’esdevenen processos d’alliberament que conclouen amb declaracions d’independència de forma unilateral.
Els últims casos que s’han produït, ja dins del segle XXI —a l’espera del que passi amb el Kurdistan iraquià després del referèndum celebrat el passat 25 de setembre—, són, fora d’Europa, els de Timor Oriental, que després de moltes vicissituds d’ençà de la seva declaració d’independència el 1975 no assolí la llibertat fins a 2002; els d’Abkhàzia i Ossètia del Sud, que, si bé declararen ser lliures el 1992, no foren reconeguts per ningú fins a 2008; i Sudan del Sud, el país més jove, que es proclamà independent el 2011. I pel que fa a Europa, Montenegro rectificà la seva confederació amb Sèrbia, signada el 2003, i finalment optà el 2006 per declarar-se independent. L’últim cas fou el de Kosovo, que es declarà de forma unilateral independent de Sèrbia el 2008.
L’últim, fins ara. •