Un mal presagi

Si a Hamnet (2020) Maggie O’Farrell il·luminava amb la seva narrativa la penombra en què havia romàs durant segles la tràgica història del fill de Shakespeare i, alhora, restituïa la figura d’Anne Hathaway, la muller del cèlebre dramaturg, gairebé oblidada per la posteritat, a El retrat de matrimoni és una altra dona de vida dissortada i injustament estroncada als setze anys la que va captivar ben aviat l’escriptora irlandesa.

Com ella mateixa explica, va ser el monòleg dramàtic My Last Duchess (1842) del poeta i dramaturg anglès Robert Browning (1812-1899) el que va encendre els seus primers espurneigs d’inspiració. El poema de Browning focalitza la mirada en un quadre, certament enigmàtic, que és el retrat de Lucrècia de Mèdici (1545-1561), la cinquena filla dels onze que van tenir Cosimo I, duc de Florència i de la Toscana, i Elionor de Toledo —dels quals sis van morir ben aviat, tres durant el primer any—, i que el noble Alfonso ensenya aparentment orgullós a un personatge que el visita al seu castello.

No és aquest retrat, però, sinó el que el pintor manierista Agnolo Brunzino (1503-1572) li va fer el 1560, d’acord amb el requeriment del pare de la Lucrècia, abans que ella marxés, el que va veure Maggie O’Farrell a través d’imatges digitals —més endavant, podria contemplar-lo presencialment a la Galleria Palatina, al Palazzo Pitti de Florència, i seguir les empremtes de la jove duquessa pels escenaris que va transitar en vida. L’expressió d’aquella noia, que no podia amagar l’angoixa que hi bategava i traspuava una tristor profunda sota una altivesa forçada, la va fascinar immediatament. Va saber que havia arribat el moment “d’alçar el teló i cedir la veu a la malaurada Lucrezia perquè expliqués la seva història”.

I així ho ha fet, deixant que sigui l’escriptora qui recreï el trist periple d’aquells dos anys, 1560 i 1561, que la van dur finalment a la mort, després que el setge del marit depredador s’anés estrenyent: sola, abatuda per una “febre pútrida”, o enverinada per ordre del mateix duc o, fins i tot, assassinada violentament amb la participació d’aquest. A la ficció, les tres possibilitats són desenvolupades en un darrer capítol magistral, com si es tractés de diferents capes de pintura sobreposades en què la més recent plasmació artística n’amaga altres anteriors segurament prou reveladores, que esperen el seu torn.

La causa i les circumstàncies del seu decés han estat sempre envoltades d’incertesa. Lucrècia de Mèdici va ser obligada a casar-se quan tenia quinze anys amb Alfons II d’Este, per poderoses raons geopolítiques d’estat. A partir de 1560, des que el duc de Ferrara se la va emportar a les seves residències, la Lucrècia va ser cada cop més infeliç. O’Farrell descriu el seu turment amb una meticulositat prodigiosa. Se sent abandonada pels seus pares, enyora la vida d’abans d’oficialitzar-se el compromís matrimonial, la relació amb la seva germana Isabella, la llibertat de crear sobre el llenç o la tavola de fusta. Però no pot enganyar-se: va ser educada, al cap i a la fi, per acabar essent oferta com una mercaderia més a algú que és “un bon partit”, perquè li doni descendència.

Engabiada com la tigressa que va conèixer de petita al soterrani del palazzo, sotmesa a una reclusió antinatural, una part de la Lucrècia vol rebel·lar-se, deslliurar-se del perill que nota com se li acosta, foragitar el presagi d’una mort propera: “A l’altra punta de l’habitació es veu a ella mateixa: un altre jo, un jo anterior. Un jo que, quan estigui morta i enterrada, seguirà viu, li sobreviurà”. L’altra suporta, abnegada, que la “immortalitzin” com a duquessa de Ferrara. Totes dues travessen el quadre que, a la ficció, el duc havia encarregat al Bastianino i als seus ajudants i que ja ha arribat a la seva conclusió.            

La prosa d’O’Farrell, amatent al més petit detall, situa el lector en la quotidianitat de l’època històrica i aconsegueix que puguem conèixer íntimament la Lucrècia, com si fóssim una de les seves dames de companyia. Amb un pols narratiu enèrgic i alhora pacient, captura la veu interior de la jove dotada d’un excepcional talent per pintar i la mostra diàfana i plena de lucidesa.