Les masies imaginades per Irene Solà, Eva Baltasar i Carlota Gurt
L’escenari principal de la nova novel·la d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és el Mas Clavell. També una masia era protagonista a Mamut, d’Eva Baltasar, i Sola, de Carlota Gurt.
L’entrada del Mas Clavell d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama) d’Irene Solà és una gran boca que tot s’ho empassa: “La finestra de la cuina era angosta i fonda com el forat d’una orella. S’hi ficava una llum indirecta, primerenca, blavosa, que feia les formes i els colors esmorteïts. Les parets escrostonades i la campana de la llar de foc eren blanques, les taques d’humitat, grises, el marbre era groc i picat (...) La cuina tenia dues portes. Una de massissa, amb dos graons, que duia a un rebost morat i fred com un fetge. I una altra amb panells de vidre que donava a l’entrada. L’entrada del mas era humida i fosca, com una gola. De parets aspres, que eren la carn de dins les galtes. Amb un sostre de bigues, com un paladar tallat, i el terra de roca, que era una llengua gastada de tants anys d’engolir”.
A Sola (62), de Carlota Gurt, també hi ha un mas: “Ha obert la porta, però ja ni me l’escoltava, que prou feina tenia jo a mirar: a fora, el safareig amb l’aixeta rovellada, la podridura de la fusta del porxet; a dins, les rajoles esquerdades, la catifa de polsim desprès del sostre, els interruptors de la llum, tan antics que em farà cosa tocar-los per por d’enrampar-me. I de fons, el Manel, sense aturador: ‘Hi estaràs bé aquí, ja ho veuràs’. No sé si em fotia el pèl o ho pensa de debò”.
La casa de Mamut, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2022), sembla un mas robat: “Les parets estan brutes i els terres són plens de brossa: insectes morts, brins d’herba seca, sorreta. Hi ha sis habitacions plenes de llits i calaixeres, sembla l’hotel d’un western. He provat tots els matalassos. Són prims i durs, de llana premsada. Els coixins estan plens de punys i tenen llànties. Trobo llençols i mantes en un armari de tres cossos tan corcat que no cal obrir les portes per saber què guarda a dintre. Des del primer moment he sabut que els corcs són els reis de la casa, que per a ells és un planeta amb mobles que són continents.”
La Rambla de ‘Palma en vers’ i ‘Cròniques de Palma’
Moll Nova Editorial publica Palma en vers. Una antologia. N’ha triat els poemes Miquel Àngel Lleuger. I Edicions del 1984 porta a les llibreries Cròniques de Palma, de Damià Alou, quatre històries datades entre 1936 i 2036.
Miquel Àngel Lleuger ha escollit els poemes de Palma en vers (Moll Nova Editorial, 2023), una antologia molt recomanable que va des de Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894) fins a Laia MaLo (1984), la poeta component del projecte musical Jansky, sense oblidar Raimon o Maria del Mar Bonet.
De Miquel dels Sants Oliver (1864-1920) inclou el poema “Rambla vella (Palma)” que comença així: “Passeig melancòlic, llarg passeig amic, / com una avinguda de dibuix antic, / com una alameda de litografia, / plena de silencis i de poesia,/ plena de pedrissos i de soledat... / Ja passa una vella, ja passa un soldat./ Els arbres segueixen el llit d’un torrent vorejat de tàpies i hortes de convent: / oh passeig benigne per llegir el diari, / per resar les hores amb un breviari, / per fondre en ensomnis i meditació / o fer una admirable bona digestió / tot sentin que toquen vespres o matines / així les Tereses com les Caputxines!”
Cròniques de Palma, de Damià Alou (Palma, 1959), arriba a les llibreries el 17 de maig editat per 1984, i també passeja la seua última història per la Rambla. És l’any 2036: “I ara caminem per la Rambla, amb les taques de color de les flors i la gent que passeja despreocupada, perquè el món encara gira en la direcció correcta i a la velocitat de sempre, i els plàtans segueixen allà impertèrrits, com quan encara hi eren, uns anys que encara superen els de la seva absència”. Després “pugem pel carrer dels Oms, que ara és només per a vianants, i arribem a la plaça d’Espanya”.
Totes les plantes de la sala d’estar de ‘Les perfeccions’ de Latronico
Les perfeccions (Anagrama, 2023) de Vincenzo Latronico és una de les novel·les finalistes al Premi Strega de literatura italiana, que es falla al juliol. El detallisme en les descripcions és significatiu.
Vincenzo Latronico (Roma, 1984) fa un retrat de les relacions en el món nascut del teletreball i els nòmades digitals. Comença amb una detallada descripció de la casa dels protagonistes, amb un lèxic precís fins a la taxonomia botànica: “Després la sala d’estar, ufanosa de plantes fàcils i hipertròfiques, cuidades en l’espai vidrat de la tribuna: la costella d’Adam luxuriant que estén les fulles brillants cap a l’exterior; un ficus lira que creix cap amunt en un test gran de ciment; dos relleixos carregats d’heures d’interior i de peperòmies penjants, collarets de perles i plantes dels diners, amb el fullatge trenat que davalla fins al parquet. En una cantonada, (...) una petita selva d’alocàsies, lletereses gegants, ficus petits, filodendres de tija tova, aus del paradís i dieffenbàquies”.