Fam poètica sense edat

En parlar de Guillem Gavaldà és inevitable atendre a la qüestió cronològica. Perquè haver publicat dos llibres amb només vint anys, associats a dos premis que porten enganxats noms referencials com els de Garriga o Bauçà, és un fet objectivament rellevant, per inusual. I és cert: atenent a l’edat del protagonista, es tracta d’un assoliment més que cridaner. Per sobre de tot, l’important és que ambdós poemaris, malgrat els balbucejos, les bones idees no encara del tot concretades, contenen un discurs sòlid, amb una cocció sorprenent.

El primer dels poemaris, Fam bruta, feia atenció a temàtiques viscerals i urgents, al despertar sexual, a les preguntes sobre la identitat i el desig que, sent transversals en la producció de tants poetes, venien banyades d’un cert brou verge, iniciàtic, generacional, si voleu. Una qüestió singular en la proposta, amb tot, era que venia despullada d’invocacions culturals i referències postmodernes, tan habituals en els versos que volen marcar territori generacional i dibuixar trencaments estètics. En Fam bruta hi havia traços de classicisme, però aportant a la lectura de la natura una visió sense bucolismes, una visceralitat que allunyava Gavaldà de la tradició i la quietud. Un punt d’equidistància ben interessant.

Alhora, aquell llibre mostrava un cert esquematisme d’esborranys de versos, deixats caure amb naturalitat, com lligats a la roca llançada al mar. Una certa violència, moltes vegades ben resolta discursivament: “els tendons que m’amarren / les espines, no saben com / deglutir-me. Amb / boca plena, / menjaré, com qui, / sempre, / calla”, escrivia en “Depredar-me”. Virulència de la qual trau rèdits més expressius encara:  “Premses / les ortigues / a les galtes, et mastegues les / genives. El meu cos / són rajoles que a les mans / se t’esquerden”.
En altres passatges la sensació del lector era d’un cert apressament, com de prometedora bombolla de sabó que esclata abans d’adoptar la forma definitiva i enlairar-se. La proposta, tanmateix, es resolia de manera més que satisfactòria en conjunt tenint en compte el tarannà primerenc de les composicions. O fins i tot oblidant-nos de la data de naixement de l’autor.

Sols uns mesos després veu la llum Brànquies, un poemari que, segons explicava el mateix autor en una entrevista, sorgeix del mateix procés creatiu que Fam bruta. Això es fa palès tot just visitar els primers versos del bloc “saliva”, amb referències a genives obertes i sang coagulada a les venes. Perduren la carnalitat i les urgències, aquella violència tibant. Sobreviu l’univers simbòlic del llibre precedent, l’ús dels elements de la natura per visualitzar el neguit, el desig o la follia, amb les brànquies —l’òrgan que serveix als peixos per extraure oxigen de l’aigua— com a metàfora totalitzadora. 

Sortosament, les indefinicions relatives de Fam bruta gairebé desapareixen en aquest segon volum. Sembla que, feta la provatura, comprovada la seua eficiència poètica, Gavaldà va un pas més enllà, allargassa les composicions, les retorç i, com una mena de bruixot,  esprem les possibilitats de la poció, la reacció dels elements. Extrau de l’olla imatges ben potents (“Quitrà / que jo et salivo, / apocalíptic, calat / fins a bramar-te”), d’una visceralitat colpidora (El meu sexe / suant-te / granit). 

Un món construït amb fang, pixats possessius i “dents / com un penya-segat / sencer”, abrupte i amb un punt de salvatgisme. Escriptura de vegades prenyada d’un ambient deliberadament surrealista (Gavaldà confessava haver tingut present durant el procés creatiu Un perro andaluz), més marcat en certs passatges: “Afluents / de saliva que desborden / dels pulmons com un sexe / dilatat. Sota / la roba em respiro / l’enveja”.

Un desassossegant  primer bloc de poemes que té, de tant en tant, alguna pausa lírica, un llampec de bellesa, com ara al poema que s’enceta amb aquests versos: “Naixeran coralls / sobre l’arxipèlag dels meus / braços. Em sedimentaré”. Canvi de registre que abandona ràpidament, com un lladre que fuig perquè sona l’alarma. “La carn vomita / oxigen”, escriu més tard. I els ossos ejaculen guix, reblarà.

El segon bloc, “granit”, no perd aquelles constants. Gavaldà estira encara més les imatges colpidores i evocatives que articulen el discurs, amb una densitat per vers aclaparadora, de vegades arribant a un cert recargolament abusiu. Un desplegament, de vegades forçat, propi de l’escriptor a qui li cauen les troballes de les butxaques i vol mostrar-les totes. Conscientment o no, però, també hi ha un intent de bastir poemes més reflexius, quan descriu la ràbia i la follia, quan conclou que morim amb dificultat “car ningú ens ho ha ensenyat”, quan relaciona el crit del naixement amb el crit luxuriós del fornici, quan uneix en uns versos els fluids de la vida, perquè, veritablement, “tothom treu llet / dels pits o del sexe”. 

En aquest punt, el poeta ho ha abocat tot, s’ha buidat. Ha arribat al final del camí, a les possibilitats expressives de la proposta.  I rebla el clau amb un poema fascinant, “nocturnitat”, i amb un desconcertant joc pirotècnic de pólvora brollada “terriblement” de les genives, el seu racó anatòmic fetitxe. “Sóc tot”, confessa, “ciutat abominable”. Resta, en un bloc amb un únic poema, invocar amb esperit juganer i voluntat críptica les brànquies del títol. Cercle tancat.

La poesia sense edat d’un temps d’esgarrifances.