Des del port de Cotlliure, el Papa Luna, Benet XIII, veia com, definitivament, les seues estratègies per consolidar-se com a Papa únic de tota la cristiandat s’enfonsaven. Havia organitzat el Compromís de Casp per a fer nou rei de la Corona d’Aragó Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara, i ara aquell ingrat li demanava que renunciés als seus drets com a Papa.
Uns dies abans, Benet XIII s’havia reunit a Perpinyà amb el rei Ferran, l’emperador alemany Segimon de Luxemburg i sant Vicent Ferrer. Tots tres li ho havien demanat de totes les maneres possibles: que deixara el papat, que oblidara ja la mitra o ells deixarien ells de reconèixer-lo com a Papa legítim. Benet XIII s’hi va negar i, acompanyat de la cort papal que l’havia seguit a Perpinyà, va anar-se’n a Cotlliure per embarcar-se cap a Peníscola.
Segons explica a EL TEMPS l’historiador de la Universitat de València Mateu Rodrigo, el rei li va enviar diversos missatgers a Cotlliure perquè tornara a Perpinyà. Un d’ells, Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent i també protagonista del Compromís de Casp, assegurava que Benet XIII va respondre a Ferran I amb una frase lapidària: “A mi, que t’he fet rei, m’envies al desert”.
El gener de 1416, en una missa celebrada al pati del castell de Perpinyà sant Vicent Ferrer declarava “la sostracció d’obediència al papa Benet XIII”, segons explica Rodrigo.
I és que, efectivament, es pot considerar que el Papa Luna, Benet XIII (Pedro Martínez de Luna), va ser “el promotor del desenllaç del Compromís de Casp”, la proclamació de Ferran d’Antequera (de la dinastia castellana Trastàmara) com a nou rei d’Aragó, cosa que suposava el final de la dinastia catalana.
Benet XIII, nascut a Illueca (Aragó) el 1328, era el Papa (posteriorment anomenat antipapa per l’Església de Roma) hereu de Climent VII, el primer protagonista de l’anomenat Cisma d’Occident. Després d’un conclave fet sota molta pressió a Roma l’abril de 1378 —amb amenaces de mort per part del poble romà— s’havia elegit l’arquebisbe de Bari Bartolomeo de Prignano com a nou papa Urbà VI, però al cap d’uns mesos —veient l’autoritarisme del nou pontífex— una majoria de cardenals (que eren sobretot occitans) van reunir-se a Fondi (Lazio, Itàlia) i hi van elegir Robert de Ginebra com a nou papa Climent VII amb residència a Avinyó. Benet XIII seria elegit successor de Climent VII quan aquest va morir el 1394, però el 1403 va haver de fugir de la capital papal d’Occitània i refugiar-se a la Corona d’Aragó, des d’on Martí l’Humà havia enviat galeres per rescatar-lo del setge d’Avinyó.
Set anys després, el 1410 Martí l’Humà va morir i Benet XIII continuava sent Papa. El Compromís de Casp va ser la seua estratègia per a “resoldre” el problema successori al capdavant de la Corona d’Aragó, després de la mort de Martí l’Humà sense fills legítims. De descendents vius sí que en tenia un però era bastard, el seu net Frederic de Lena "fill il.legítim del rei de Sicília Martí el Jove (mort el 1409)".
El fet és que la solució finalment elegida per posar fi al buit de poder va ser l’opció oferida per Benet XIII, i el Papa es va assegurar que el resultat seria el que més li convenia.
“Benet XIII —explica Mateu Rodrigo a EL TEMPS— va arribar a un pacte amb Ferran d’Antequera. Ferran es va oferir a fer-li costat en les seues pretensions de continuar com a titular del papat” i ell organitzaria el Compromís de Casp perquè no hi haguera sorpreses. És cert que els interessos de Benet XIII van coincidir amb el criteri d’un home amb molta influència religiosa i política en aquell moment, el seu confessor a Avinyó, Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer havia predicat per Castella i havia pogut parlar amb l’infant Ferran d’Antequera i sembla que sant Vicent va quedar satisfet de les qualitats personals —com a governant i com a persona— de l’infant Ferran”. Per tant, “van coincidir el criteri de sant Vicent Ferrer i l’interès del Papa. La jugada és que Benet XIII va avantposar els seus interessos per continuar sent Papa a la defensa del futur històric del seu país, la Corona d’Aragó, que ara quedaria condicionada per estar governada per una dinastia castellana”.
Dels nou compromissaris que van votar al Compromís de Casp entre els possibles candidats, cinc eren homes fidels a Benet XIII: sant Vicent Ferrer; el seu germà Bonifaci Ferrer (general de la Cartoixa per nomenament de Benet XIII); el morellà Domènec Ram, bisbe d’Osca; Francisco de Aranda, cavaller de Terol, antic militar i conseller del papa Benet XIII, i Berenguer de Bardaixí, un jurista de Saragossa en nòmina de l’infant de Castella Ferran d’Antequera.
Aquests cinc personatges eren suficients per resoldre el Compromís a favor de Ferran de Trastàmara, que, per línia successòria, no hauria pogut ser mai rei. Mateu Rodrigo explica per què Jaume d’Urgell, comte d’Urgell, i altres candidats haurien d’haver estat reis abans que el castellà: “Si s’aplicava el dret successori de la Corona d’Aragó, que estava marcat pel testament de Jaume I, havia de ser un candidat mascle, descendent per línia masculina d’un rei d’Aragó: els que reunien aquestes condicions eren el comte d’Urgell o el duc de Gandia. El comte d’Urgell descendia d’Alfons IV el Benigne i el duc de Gandia descendia de Jaume II per línia masculina. Com que Jaume II és el pare d’Alfons el Benigne i en dret successori prima el descendent del rei més pròxim, tenia preeminència el comte d’Urgell sobre el duc de Gandia”.
Per contra, Ferran d’Antequera venia de la línia femenina, però tampoc no era el primer si s’elegia aquesta via: “Si mires per línia femenina, que és la línia que donava drets a Ferran d’Antequera, tampoc era aquest infant de Castella el primer en la línia successòria. Ell era nebot carnal del rei Martí i de Joan I, perquè era fill d’una germana d’ells, Elionor d’Aragó, casada amb el rei de Castella. Però hi havia una persona amb relació més directa: Lluís d’Anjou i d’Aragó, que era net de Joan I d’Aragó i fill de Violant d’Aragó”.
És més: Frederic, el fill bastard de Martí l’Humà, havia estat descartat, però en aquell moment tant la línia del rei de Portugal com la de Castella dels Trastàmara venia de línies bastardes.
Des del port de Cotlliure, mirant cap al sud i pensant en el seu futur a Peníscola, Benet XIII podia pensar en l’aposta fallida que el condemnava a l’aïllament fins a la mort.