A voltes els llibres tenen més valor no tant per les conclusions a les què arriben sinó pels debats i els dilemes que plantegen. Aquest és el cas de Ventres sota custòdia. Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat, escrit per Maria Bonillo Vidal. Perquè la periodista entra de ple a un tema molt desconegut i, per tant, poc tractat en el debat públic: l’esterilització quasi sistemàtica de moltes dones amb algun tipus de discapacitat. Un punt de partida que porta a endinsar-se i aprofundir en els drets sexuals i reproductius d’un col·lectiu al què, habitualment, se’ls han negat molts drets de ciutadania i, per tant, la seua capacitat de ser persones amb drets plens.
El llibre, que aquest dimarts es presenta a la Beneficència i que ha requerit un any i mig de treball, és el resultat de la beca de periodisme d’investigació Josep Torrent, que l’Institució Alfons el Magnànim atorga del bracet de la Unió de Periodistes.
A Bonillo Vidal el tema li resultava completament desconegut. Com per a tantes altres persones, la qüestió li resultava aliena. Un dia de febrer de 2020 va trobar un breu en el periòdic Levante-EMV on s’explicava que, a partir d’aquell moment, l’esterilització forçosa de les dones amb discapacitat passaria a ser considerat violència sobre la dona. Aquella informació la deixà palplantada. “Esterilitzacions forçoses? És que això es feia?”, es pregunta, retrospectivament.
"En aquesta societat sembla que el consentiment d'una persona amb discapacitat no cotitza igual que el d'una persona sense"
Fou l’esperó per endinsar-se en una investigació que la va dur a descobrir els mecanismes legals que han permès que, d’ençà de l’arribada de la democràcia, moltes dones amb alguna facultat física o mental minvada, hagen estat esterilitzades sense el seu consentiment explícit. Per què des de 1989 i fins 2020 han estat les famílies i els jutges els què han decidit per elles. “Durant molt de temps ha passat que el consentiment d’una persona amb discapacitat no cotitza igual que el d’una persona sense”, es queixa Bonillo Vidal.
“El problema d’aquesta qüestió és que es junta el paternalisme, el capacitisme -això és la discriminació a persones amb diversitat funcional- i el masclisme. Per què quan cal aplicar mètodes anticonceptius són les dones les que han de sortir damnificades d’una forma tan severa?”, es pregunta Bonillo Vidal, qui, en el seu llibre, arreplega testimonis de professionals de la medicina, ONG, familiars i persones amb discapacitat que clamen per un altre abordatge de la qüestió.
“El que ocorre és que a les dones amb discapacitat se les esterilitza i als homes se’ls porten de putes”, afegeix Bonillo Vidal, qui posa molt d’èmfasi en el seu llibre en la necessitat de proveir, tant a les famílies com a les persones amb discapacitat, amb formació en matèria de drets sexuals i reproductius. Perquè si a la societat en general aquest és un tema tabú, entre el col·lectiu de discapacitat i les seues famílies és doblement tabú. Es tendeix, segons explica en el llibre, a una certa infantilització, com si aquest col·lectiu de persones no pogueren tindre pulsions afectives i sexuals.
El llibre, en tot cas, obre debats i dilemes que interpel·len directament al lector (i especialment a la lectora). Per exemple, sobre els acompanyaments afectius i sexuals que des d’algunes entitats es proporciona a les persones amb discapacitat. És una forma de prostitució?, com han plantejat algunes veus des del feminisme. I que passa quan una dona amb discapacitat es queda embarassada? Per què la societat dona per fet que no pot ser una bona mare?
O debats encara més espinosos: és capacitisme que el termini per avortar siga més ampli que no en un embaràs normal en el cas de la detecció d’alguna malformació en el fetus? Hauríem de normalitzar que una parella o una dona rebutge un fill pel fet de no respondre al discutible concepte de ‘normalitat’? Però, alhora, no suposa, tot plegat, un qüestionament al dret a l’avortament de les dones? “Aquest llibre ha suposat per a mi un viatge i no pretén ser conclusiu. En absolut vull jutjar ni dir què està bé ni què està malament -exposa l’autora-. Jo, després d’escriure’l, continuo tenint dubtes i incerteses, però el que m’agradaria seria que servira per reivindicar els drets de les persones amb discapacitat”.