És una de les obres militars més grans i alhora inútils que s’han fet a Europa. La línia Maginot va ser decidida el 1922 i fou començada a dissenyar el 1923, ara fa un segle. Li donà el nom el ministre de Defensa francès, André Maginot, un mutilat de la Primera Guerra Mundial que somiava a impermeabilitzar la frontera amb Alemanya perquè els teutons mai més envaïssin el seu país.
Un somni febril que no serví per a res, excepte per tudar ingents quantitats de diners en una obra que alguns militars advertiren que seria com tirar-los a la mar i que resultaria més profitós invertir-los a adquirir material bèl·lic modern. El Govern, però, no els va fer cas. Aplaudit per alguns altres vells caps militars que, com Maginot, no entenien que la línia defensiva que plantejaven era més pròpia del segle XIX que del XX, l’executiu de París tira endavant l’obra.
La Maginot. En acabar la Gran Guerra europea (1914-1918), França vivia sota l’impacte de la invasió —més enllà dels molts morts, ferits i mutilats per mor del conflicte—, que havia patit per part de l’Imperi alemany. Amb la pau de 1919 i a pesar de les dures condicions imposades a l’agressor germànic, molts polítics i militars no es refiaven gens ni mica i temien que el país es pogués enfrontar a la mateixa amenaça a no molt llarg termini.
Un dels més preocupats per la possibilitat era el mariscal Joseph Joffre, un heroi de la guerra recentment acabada. Nascut el 1852, a la fi del conflicte comptava amb 66 anys i tenia una visió de la guerra molt estàtica, poc influïda pels nous avenços tecnològics. Proposà al Govern de París la construcció d’un seguit de fortaleses militars al llarg de la frontera amb Alemanya, però l’executiu no li va fer cas. El primer ministre, Paul Reynaud, ho considerava una estratègia excessivament cara i de poca consistència com a línia defensiva davant del potencial atac teutó.
Tanmateix, el 1922 el ministre de Defensa, André Maginot, tornà a la càrrega presentant una variació de la idea inicial, ara de molta més magnitud i pressupost, que comptava amb el suport entusiasta de Joffre, així com d’un altre gran heroi de la guerra passada, el mariscal Philippe Pétain, també veterà —havia nascut el 1856— i amb una concepció estratègica idèntica de la possible nova guerra amb Alemanya. Entre els detractors de la proposta hi havia prestigiosos militars, com el molt més jove coronel Charles de Gaulle, que apostava pels vehicles blindats i pels tancs, en particular. No obstant aquestes veus, el gran ascendent que tenien entre els polítics els dos mariscals citats inclinà la balança a favor dels que volien crear la fabulosa línia militar fortificada de contenció d’un possible atac alemany. El primer ministre, Reynaud, finalment es veié obligat a donar el vistiplau per iniciar els estudis tècnics.
No va ser un projecte ràpid ni fàcil ni, sobretot, barat. Després de més de cinc anys dedicats al disseny, a la fi el 1928 s’iniciaren les obres. Al llarg de més d'una dècada, prop de 2.000 treballadors van construir 400 quilòmetres de defenses des de Suïssa fins al canal de la Mànega —amb zones discontínues en certes àrees més al nord, on els dissenyadors pensaren que no era necessària la defensa per la dificultat del terreny, i això, a parer seu, feia molt fàcil repel·lir els atacs i, per tant, no hi calien fortins. S’edificaren 108 fortificacions principals —algunes amb cinc, sis o més pisos sota terra—, una a cada 15 km de l’altra, amb túnels de connexió sota terra —prou amples per transportar fàcilment armament i homes; en un tram fins i tot amb un tren subterrani—, s’hi feren instal·lacions complementàries de tota mena —dormitoris, zones de lleure, oficines, menjadors, hospital, magatzems…—, amb un cost que s’ha estimat d’uns 5.000 o 6.000 milions de francs francesos de 1930, que serien entre 4.600 i 5.600 milions d’euros actuals.
La idea essencial a la qual responia aquesta magna obra era que evitaria un atac directe per envair França i que necessitaria menys tropes per ser defensada que si s’optava per fer front a camp obert a la potencial invasió. A més, serviria com a protecció immediata per a les conques industrials d’Alsàcia i Lorena, i, entre altres característiques, seria un trampolí perfecte per llançar un contraatac i envair el país enemic en cas de nova guerra. En poques paraules, el cost era molt alt, però donava un avantatge estratègic a França davant d'Alemanya. O així ho asseguraven els seus impulsors.
El 1928 s’iniciaren les fatigoses obres que s’allargaren fins al 1934 en la seva major part, però els serrells que completaren tot el que s'havia previst no s'acabaren fins a l'any 1939. És a dir, quan ja sonaven altre cop els tambors de guerra i les amenaces d’Adolf Hitler feien témer al Govern francès que tingués la temptació d’intentar una nova invasió. Una possibilitat que els caps militars defensors de la Maginot asseguraven que no es podria dur a la pràctica gràcies a disposar d'aquella fabulosa obra d'enginyeria bèl·lica.
L'any següent, la gran línia defensiva va ser posada a prova. Amb un resultat desastrós. El 10 de maig de 1940 Alemanya envaí els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. En menys de tres setmanes controlava aquests territoris. Tot seguit, les divisions blindades nazis enfilaren cap a la zona boscosa de les Ardenes, justament on la Maginot presentava discontinuïtats perquè se suposava que el terreny abrupte faria fàcil la defensa, i per això no s'hi construïren fortins. Entraren a França i atacaren la línia defensiva pels dos costats alhora. Les tropes d’assalt alemanyes, sota cobertura de l'artilleria i de l'aviació, derrotà fortí rere fortí amb bombes incendiàries i llançaflames que disparaven a través de les espitlleres i boques de respiració, amb el resultat que milers dels soldats tancats en el seu interior moriren cremats o asfixiats.
La Maginot demostrà la seva inutilitat. Pensada per estrategs de la guerra estàtica del segle XIX, com en bona part havia estat encara la Primera Guerra Mundial, amb els enfrontaments de trinxera a trinxera, no serví de res davant de la velocitat de les divisions cuirassades i les tropes d’assalt germàniques, cobertes pel suport artiller i aeri. En menys d’un mes va fer fallida i amb la seva caiguda ràpidament s’ensorrà tot l’exèrcit francès. Alemanya envaí França i aquell mariscal tan entusiasta de la Maginot, Pétain, es convertí en el gran traïdor al país quan acceptà ser el president del règim col·laboracionista de Vichy.