No ho poden evitar. La cançó sona només per dinamitzar la rutina d’escalfament, però, mentre tensen els dorsals, les mans gesticulen una coreografia. Tots fan la mateixa. Fins i tot a la Sendy, la instructora, que és al davant del grup, se li escapen alguns moviments.
Se la saben. Segurament, han mirat el videoclip desenes de vegades a casa. És possible que hagin intentat reproduir el ball a l’habitació de casa. També que coneguin el nom de cadascuna de les components del grup. Fins i tot, de l’ídol que més admiren, en sabran la seva alçada, el dia del seu aniversari o el seu plat preferit.
El K-pop els ha enganxat. Com als joves d’arreu del món, els que són a l’escola Star Dance Studio de Cornellà de Llobregat no són aliens a aquesta onada de música coreana que cada cop arriba amb més força al nostre país.
Es balla i s’escolta a Glòries o al Portal de l’Àngel de Barcelona, en cafès de la ciutat com el Delis o el Manà, o el Kyutea de Perpinyà. També a la plaça de l’Ajuntament de València o a les festes que organitza KaiBaiBo en diferents locals del cap i casal o les de la sala Wolf de Barcelona. No són pocs, tampoc, els cinemes que s’omplen per veure concerts en directe o pel·lícules sobre els grups.
A la sala d’assaig, seguint les directrius de la Sendy, hi ha una vintena de persones, la majoria noies, però no totes, que es mouen entre els nou anys i la trentena. El gruix s’instal·la a l’adolescència i compleixen diligents les instruccions. Repassen els passos d’Unforgiven del grup Le Sserafim un per un. S’emocionen si se’ls encarrega fer un pas diferenciat com el que fa el seu ídol. És clar, ja el saben, només cal polir-lo. I després van construint la coreografia per fragments. Amb la música alentida a 0,5 per fer-ho més fàcil. Si ets profà, no te n’adones fins que veus, avançat l’assaig, que a velocitat real és un frenesí inescrutable de moviments.
Una de les alumnes, la Marina, de 15 anys, va començar a aprendre’s coreografies a casa el 2021, “però no era fàcil perquè no tenia molt espai. Aprendre sense algú que t’ensenyi com col·locar-te és més difícil”. Amb ella, hi ha l’Emma, de 14 anys, la qual reconeix que “mirant vídeos m’era difícil representar els gestos”.
Totes dues estan captivades per aquest món. “Quan ho escolto, la meva ment se’n va, m’encanta. A més, té una vibra que et fa ballar”, diu l’Emma. S’hi suma la Marina, reconeixent que un cop ets fan del K-pop “vols que totes les amigues l’escoltin. A vegades em diuen que deixi de parlar-ne una mica. Però t’obsessiones, els meus ídols preferits són de BTS i sempre els tinc molt presents”.
“Jo em passo el dia parlant-ne”, confessa l’Emma. Per a ella, això és el que la motiva: “Abans no sabia què m’agradava i feia les coses per fer-les. Amb el K-pop estic molt motivada fent coses. Podria estar moltes hores parlant del meu ídol, explicar-te tota la vida”.
Atracció
Carn de TikTok. És des d’aquí, des de les xarxes socials, que aquest moviment ha crescut a casa nostra.
La Sendy, nom artístic de Sandra Garcia, té 11.000 seguidors a Instagram i més de 70.000 a TikTok. Filla de Caldes de Montbui, sap que les xarxes socials han estat clau per “donar molta visibilitat al fenomen K-pop” i, a més, que “ser una figura pública en aquest món també et dona oportunitats de treballar”.
Ella va començar la immersió en aquest món el 2017, a través d’un tema de Blackpink. “M’atreu l’estètica, sobretot els vestuaris i la coreografia. Em crida l’atenció que la música tingui tanta energia”, diu. Ja era ballarina i, de seguida, es va posar a fer covers (‘versions’) dels balls dels seus grups preferits. Ara imparteix cinc classes a la setmana, “aquest any hi ha hagut un boom”, i forma part del grup de ball EST Crew.
Aquesta formació, de fet, és una de les protagonistes del programa Kóreo, que ha estrenat aquest mes de maig el canal juvenil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SX3. Es tracta d’una competició entre quatre grups de ball: Dalla Crew, EST Crew, Ahyon Unit i Haelium Nation.
Entre els presentadors del programa hi ha la influencerGemma Pérez. Reconeix que darrerament havia estat una mica desconnectada del món del K-pop. S’hi va posar el 2008, amb 13 anys, perquè el seu germà “era molt fan”. La captivava que “hi havia molta diferència amb els videoclips d’aquí, on era gent més gran i allà eren nois més joves que ballaven. Sempre m’ha agradat que els nois ballessin”.
En aquells anys, el gènere encara era residual a casa nostra. “Recordo que em deien que era freak. Gairebé no li deia a la gent que ho escoltava perquè se’n reien”, rememora Pérez. Per això valora l’impacte mediàtic actual que ha crescut en paral·lel a la intensitat dels fans. “La gent ara sap moltíssimes coses de tots els grups, ho saben tot, és una bogeria el que desperta”, rebla. Tot plegat, diu, fa que els participants del programa ho visquin intensament: “Imagina ser molt fan d’una cosa i que de cop puguis participar en un programa que va sobre això…”.
Pel concurs hi ha passat, com a membre de Haelium Nation, en Sechi, de 26 anys. Ell també té perfils forts a les xarxes, amb més de 20.000 seguidors a Instagram i TikTok. Va arribar a aquest món el 2015 després que un amic li ho recomanés. “Un dia a casa, avorrit, vaig buscar a YouTube i em va agradar des del primer moment”. Sobretot, l’atreu “el ball i el vestuari”. Un any després, comença a ballar. Primer a casa i, en una Japan Weekend de Barcelona, en companyia dels que serien els seus amics. “Mai havia tingut afició pel ball ni em cridava l’atenció, tot va ser a partir de conèixer el grup BTS”, reconeix.
Sechi explica que, quan va començar, “no hi havia nois” i que “va viure tot el procés del fandom, molt més gran a partir de 2017, amb el boom del K-pop a Barcelona”. El creixement fa que els assajos de ball es moguin del lloc inicial, el CaixaForum, al CCCB i d’allà a Glòries. “No hi cabem tots on abans anàvem”, recorda la Sendy. D’entre els pioners a la ciutat, Sechi destaca “un grup que m’agradava moltíssim, The Box”.
La Miana Fossati, professora de K-pop al Dance Center de València i coneguda a xarxes amb el nom de @mianakwon, també s’enamora d’aquest món abans de la seva explosió, el 2013. Li ensenya una noia espanyola mentre feia Erasmus a Londres. En aquell moment, ja havia vist alguna sèrie coreana, afició que comparteixen molts Kpopers. “Hi ha ídols que també són actors. Si t’agrada molt un grup i un ídol fa una sèrie, la veuràs”, assenyala.
Quan torna a València ja està enganxada al K-pop i als seus “vestuaris i coreografies impressionants”. El ball, diu, “barreja molts estils, no t’encaselles a l’electro o al pop o al rock, és una mescla molt xula”. Ella, quan fa una cover, busca “assemblar-se al màxim” a l’original”, tot i que no tothom s’ho pren de la mateixa manera.
Nota l’evolució dels fans: “La mena de gent que ho segueix s’ha ampliat, abans no trobaves gent de més de trenta anys que ho seguís. Ara he vist preadolescents que són fans i venen amb els pares que també ho són”. Fa set anys que fa classes. Tot i que sempre ha tingut gent, “ara potser n’hi ha un punt extra”.
Experiència fan
El colofó de tot plegat pot ser el primer gran festival de K-pop que es farà a Barcelona, el Bubble Pop Fest previst per a l’1 i 2 de juliol d’enguany.
Les encarregades de fer el cartell han estat dues bessones, Àlex i Pau, de 25 anys, conegudes a xarxes com a Hanavbara. Al seu perfil d’Instagram, amb mig milió de seguidors, comparteixen, sobretot, creacions inspirades en artistes i videoclips K-pop passades pel filtre de l’anime. Arriben al K-pop via l’anime del 3XL i el K3; això els du al Saló del Manga i d’aquí a la música coreana. És un patró que es repeteix sovint. Ara viuen a Seül, al barri universitari de Hondae, on “si passeges pel carrer hi ha gent a totes hores ballant. El K-pop sona a tot arreu aquí”.
“Vam venir fa uns anys de vacances i ens va agradar molt. És una ciutat artísticament enriquidora; no només pel K-pop. Realment, com que som il·lustradores, és una feina que podem fer arreu del món”, comenten. Primer, volien ser-hi un any, però van decidir allargar-ho indefinidament. La feina els obliga a estar al dia: “Anem mirant les noves cançons i, si una ens agrada molt o ens inspira, la decidim il·lustrar”.
El projecte té corda per estona, perquè, com elles mateixes diuen, els ídols K-pop “generen uns fans tan fidels perquè comparteixen molt la seva vida, hi ha molta interacció amb el fan i això fa que enganxi encara més”.
“Ho adaptem tot per l’ull del fan de K-pop”, explica la ballarina reusenca Júlia Segura, que fa un parell d’anys que viu a Seül i diu que, a més a més, ensenya el seu dia a dia, perquè “a través de nosaltres puguis tenir l’experiència de viure a Corea”. Per exemple, ella té parella i publica coses amb ell; “a la gent li agrada perquè voldrien tenir una parella coreana”.
En general, al nostre país,el fenomen se centra en els fans i les persones que ballen. Hi ha, però, una excepció. Es tracta de la valenciana Nia, que va ser una dels ídols del grup Prisma, el primer amb presència d’artistes europees i que va tenir una curta trajectòria a causa de la covid. “És una experiència molt bonica, però molt dura”, en què “ens exigien perfecció absoluta”, explica en l’entrevista que acompanya el reportatge a EL TEMPS 2035.
Ofici i sacrifici
La irrupció del K-pop ha disparat també l’interès per tot el que envolta Corea del Sud. Per exemple, la Sendy explica que ara està “aprenent la llengua i vull anar d’aquí poc a Corea i també al Japó”. La seva intenció és veure com són les coses “i, si veig que hi estic bé, m’hi quedo”.
Aquest va ser el pas ara fa un parell d’anys de Júlia Segura, que té 23.000 seguidors a Instagram i 400.000 a TikTok. Fan del K-pop, volia visitar Corea, però amb la covid fent de les seves, necessitava un visat especial. Pensava guanyar-se la vida com a ballarina i va aconseguir el d’artista després que una agència d’entreteniment accedís a contractar-la. “Si hi havia tants grups i tants ballarins, allà hi havia d’haver feina”.
Per a les persones estrangeres és complicat, perquè “el que volen per al cos de ball és que no cridis l’atenció”. Segura, però, ha aconseguit ballar per a alguns artistes. Diu que té “la sort de tenir el cabell llis i fosc; si fos rossa i tingués els ulls blaus, potser seria més complicat”.
És conscient, però, també, de tota la cara fosca que envolta el món del K-pop. “Jo ho he viscut molt de prop vivint allà. Hi ha molta pressió social, treballes moltes hores, hi ha dietes que has de fer, no dormen…”, explica Segura, que pensa que molts fans no ho tenen prou present. Relata que “hi ha grups amb nenes de 13 o 14 anys que fa anys que entrenen, se’ls dona una visibilitat molt guai, però no sé si és el que haurien d’estar fent”.
A parer seu, la societat coreana “és molt materialista i superficial”. Exposa que ella està “considerada una talla mitjana gran” i que s’ha trobat que “les dietes són molt estrictes; la imatge és molt important i tres quartes parts de la població té operacions estètiques”. Es fixen, per exemple, “si tenen la pell blanca o si estan prims”.
El perfeccionament de la indústria implica una concepció en què l’ídol és més un producte fabricat (o entrenat) per empreses d’entreteniment que no pas el perfil habitual del que aquí consideraríem un artista.
La imatge cuidada i treballada dels videoclips, doncs, té una cara B. Gemma Pérez explica que al món del K-pop “hi ha molta pressió social i estètica, i noies amb problemes de trastorns de conducta alimentària”. També les Hanavbara expliquen que si al principi “tenien una idea molt idealitzada” del K-pop, amb el temps han vist que “no és un camí de roses, els artistes viuen en condicions molt dures”. Vivint a Corea, diuen, s’han “conscienciat de la part negativa” vinculada al fet que “vivim en un món capitalista i tot és un producte que es ven”.
Derivat d’això, els darrers anys s’han repetit casos de suïcidis d’ídols de K-pop; el darrer, aquest abril, Moonbin, de 25 anys i membre del grup Astro. Una realitat que entronca amb una qüestió que afecta el global de la població coreana, que té la taxa de suïcidi més alta de l’OCDE.
Propaganda
Tot i projectar la realitat negativa del país en un aspecte concret, el cert és que Corea del Sud està fent servir el K-pop com a eina de propaganda geopolítica. Durant els anys noranta, el govern de Kim Dae-jung engega l’anomenada Hallyu (‘onada coreana’) amb voluntat de projectar la indústria i la cultura del país. Un informe del Real Instituto Elcano destaca que el K-pop és “un fenomen ideat per guanyar mercats, dominat per poques productores i amb fortes connexions amb altres indústries culturals”.
Repeteix una mica el patró japonès, que va explotar a finals del segle passat, d’exportar productes complementaris com el manga, l’anime, el menjar o els videojocs. De fet, moltes persones arriben al K-pop a través dels productes japonesos. “Les diferents onades culturals asiàtiques es retroalimenten entre elles”, destaquen els investigadors. L’expansió, a més, “ha comptat amb un notori suport governamental, on la qüestió cultural s’entén com una eina de diplomàcia pública amb un marcat objectiu de transformar la imatge exterior del país”.
K-pop antifa
La comunitat K-pop també ha tingut impacte internacional per la seva capacitat de mobilitzar-se a les xarxes per donar suport a diferents causes. Així, el 2020, amb motiu de les protestes del moviment Black Lives Matter als EUA, van decidir burlar la campanya ultradretana de Twitter vertebrada amb l’etiqueta #WhiteLivesMatter inundant-la d’imatges d’ídols K-pop. El mateix van fer amb l’aplicació oberta per la policia de Dallas per perseguir manifestants. Spam antifeixista de primer nivell. A l’Estat espanyol es van organitzar, el mateix any, per omplir les xarxes socials de Vox de vídeos de persones ballant K-pop sobre la tomba de Franco i cantant lemes antifeixistes.