L'any 1928 Alacant celebrava per primera vegada les Fogueres de Sant Joan. El gadità José María Py, aristòcrata vinculat amb el règim de Miguel Primo de Rivera, va exportar les Falles —en què havia participat directament— per a dotar Alacant d’una festa institucionalitzada. Des d’aquell moment, l’Administració es va implicar per a organitzar una festa calcada a la de València, que va comptar amb l’entusiasme de la ciutadania, plenament identificada amb les Fogueres després de dècades en què Alacant no havia disposat de festa major pròpia.
Aquesta és, justament, una de les contrarietats que han marcat l’evolució de la festa alacantina. Per bé que a València les Fallesvan acabar sent instrumentalitzades per la política dominant, el cert és que van nàixer de baix cap a dalt, i la participació veïnal sempre n’ha sigut —i n’és— un element fonamental. L’origen de les Fogueres és oposat en aquest sentit, tot i la còpia estètica de la festa del cap i casal.
Des d’un primer moment, de fet, la festa es va organitzar a través d’una comissió reduïda, integrada per sectors benestants —agrupats al lobby local Alicante Atracción, que pretenia obrir la ciutat al turisme— que es beneficiaven de la participació veïnal, útil per a recollir diners per a la festa, tot i que sense disposar mai de cap poder de decisió. “La festa ja va nàixer d’una forma equivocada”, diu Lluís Amat, que va presidir durant anys la foguera Sèneca-Autobusos i es va comprometre de manera intensa amb la democratització de la festa allà pels anys setanta.
Acabada la Guerra Civil, la festa, plenament instrumentalitzada pel règim franquista, va viure un moment de crisi que va ser encarat amb el foment de la barraca. Aquest nou concepte, amb origen als anys republicans, es va acabar generalitzant amb la creació d’un espai ubicat al carrer i presidit per una façana artística. Les barraques les formen persones que posen diners i obtenen un permís a través de l’Ajuntament per a instal·lar un lloc que serveix, exclusivament, per a beure, menjar i ballar durant la setmana festera, sense necessitat de plantar cap monument foguerer ni de fer aportacions econòmiques amb intenció cultural, tot i que hi ha barraques que s’impliquen en algunes de les desfilades foguereres o elaboren llibrets. Era la primera vegada en què l’oci es prioritzava davant la cultura en aquesta festa.
Les barraques, que podien ser gremials, d’amics, esportives, etc., es van consolidar de tal manera que van créixer de manera exponencial al mateix ritme que els espais foguerers queien en picat. Ja als anys seixanta, l’històric dirigent fester Tomás Valcárcel va mirar d’implicar la burgesia local en la festa, que encara sobrevivia en part gràcies a l’aportació veïnal, però que mai no es va deixar de veure supeditada a la proliferació de les barraques. Les fogueres es mantenien a través de quotes dels mateixos foguerers, tal com es mantenien les barraques, però amb l’obligació d’assumir el cost del monument, de la banda de música i dels elements tradicionals que preserven l’origen de la festa al mateix temps que l’encareixen.
Una nova reinvenció fallida
A mitjan anys vuitanta la participació veïnal va caure encara més. El sistema de quotes obtingudes a través de mètodes com ara la venda de loteria estava perdent efecte. La festa de les Fogueres s’havia de reinventar novament, i ho va fer a través d’un nou element: el racó. Aquest espai imita la barraca, però està associat a una foguera, i naix amb la finalitat que els espais foguerers més tradicionals disposen d’una eina que en garantisca la viabilitat econòmica. Els racons servien perquè els foguerers disposaren d’un lloc per a llogar cadires i taules per a veïns i visitants amb pretensions de viure la festa a canvi del pagament d’una quota que servia per a compensar-ne les despeses. Tal com havia passat durant dècades anteriors amb la barraca, la fórmula del racó en garantia certa rendibilitat econòmica, però no la participació ciutadana en la festa.
La festa es vinculava al negoci al mateix temps que perdia identitat. Amb la multiplicació de barraques i racons, de fet, el que es feia era estimular l’arribada de persones que relacionaven —i relacionen— la festa amb un únic objectiu: el de l’oci desbocat. Mentre aquests espais creixen, les fogueres tradicionals acullen cada vegada menys gent, fins al punt que el compromís amb la festa a poc a poc es va esvaint. És així com l’oci, i per tant el turisme, ha acabat guanyant la partida.
“La gent no vol compromisos foguerers ni històries: només vol dinar, vol beure, vol sopar i vol ballar”, diu l’escriptor local Rafa Burgos, un alacantí que reconeix no sentir-se gens identificat amb les Fogueres de Sant Joan. Burgos, que viu al centre de la ciutat des de fa dècades, fuig durant la setmana festera a alguna altra localitat perquè assegura que no s’hi pot viure. L’aposta per l’oci converteix Alacant durant la penúltima setmana de juny en un lloc inhòspit, només adaptat per a la festa, absolutament tallat al trànsit i hostil contra el descans dels veïns.
Alacant, sobretot el centre de la ciutat, s’ha convertit en això. Els racons s’han transformat en discoteques a l’aire lliure que superen límits i límits de decibels, que han passat de ser l’espai d’acollida veïnal a ser adaptats per al major nombre de visitants possible, en alguns casos menors d’edat, i amb la intenció de recaptar diners per a cobrir les despeses de la festa i intentar traure’n benefici. “Les fogueres estan aïllades”, lamenta Lluís Amat, que assegura que “els veïns no poden viure amb racons a baix de casa, la identificació es perd i la festa acaba sent un martiri”.
El gueto foguerer
Davant aquesta realitat, la Federació de Fogueres, l’òrgan que lidera l’organització de la festa, sembla viure totalment d’esquena. L’entitat, que no ha volgut atendre aquest setmanari, ha transcendit durant dècades pels seus vincles directes amb el Partit Popular i amb la dreta en general, fins al punt de congeniar interessos mutus.
Un exemple d’aquesta connivència és la subvenció adreçada enguany a la festa de les Fogueres, de 767.250 euros —un 20% més que l’any anterior—, dels quals vora 430.000 han anat a parar a la Federació, tot i que enguany l’Ajuntament, governat pel PP, compta amb el pressupost prorrogat. Una altra prova és la conjura de l’Ajuntament amb la Federació a l’hora de defensar la celebració de les mascletades a la plaça dels Cavalls, la més emblemàtica de la ciutat, que disposa d’una font al centre d’inicis del segle XX, que, segons diversos informes acadèmics, podria ser víctima de l’excessiva pirotècnica llançada cada any en aquest punt. Diverses entitats han demanat el trasllat de l’esdeveniment a altres zones de la ciutat, però Ajuntament i Federació s’hi han negat en rodó emparant-se en la “tradició”, quan, precisament, les mascletades no es van llançar a la plaça esmentada fins a mitjan anys noranta.
Mentre tot això ocorre, altres elements tradicionals de la festa, com ara les despertades o les bandes de música, que fins fa no massa temps protagonitzaven la festa, o bé han desaparegut o bé s’han reduït al màxim. Les bandes, de fet, un dels patrimonis més característics del País Valencià i dels seus pobles, només fan acte de presència en actes oficials com ara l’ofrena, i han desaparegut d’esdeveniments com ara la cavalcada del ninot, desenvolupada amb grans altaveus que emeten música comercial.
Diversos veïns d’Alacant, amb col·lectius com ara l’hostaler, detectant la deriva de la festa, han fet propostes per a millorar-la culturalment i econòmica, que han sigut rebutjades per la Federació. El 2009, per exemple, diverses personalitats van entregar un dossier que proposava la concentració de les Fogueres en el cap de setmana, informe que no va ser pres en consideració perl’elit foguerera, que responia demanant als hostalers o a la Universitat d’Alacant que posaren diners per a la festa en comptes de fer noves propostes. “Parlem d’un nucli amb un nivell cultural molt reduït, i la dreta sap com traure’n profit”, argumenta una veïna d’Alacant implicada en les Fogueres que no vol donar el seu nom.
Amb aquesta dinàmica, i amb la pujada desorbitada dels preus dels materials foguerers, les festes només sobreviuen gràcies a la rendibilitat immediata garantida per les subvencions i pels espais foguerers convertits en discoteques que venen alcohol durant tota la nit. La tradició gira al voltant de les belleses del foc i de les dames d’honor, que han de sufragar els vestits amb despeses que poden arribar als 10.000 euros i que difícilment en baixen dels 5.000. Preus que, evidentment, la major part de la ciutadania alacantina no pot assumir.
Tant és així que, mentre altres festes locals, concretament les d’alguns barris com ara el de Sant Blai —que celebra els Moros i Cristians des de fa vuitanta anys—, impliquen vora el 15% dels veïns en la festa, a Alacant el percentatge de foguerers no arriba al 2%. I mentrestant, la Federació ha deixat escapar oportunitats com ara que les Fogueres siguen inserides dins del Patrimoni de la Humanitat reconegut per la UNESCO a les Falles de València, tal com van proposar des del cap i casal, atès que la declaració afecta tots els municipis que planten falles, des de Benicarló (Baix Maestrat) a Elda (Vinalopó Mitjà). L’excusa de l’Ajuntament d’Alacant i de la Federació per no sumar-s’hi va ser la suposada distinció entre Fogueres i Falles, basada en el tradicional provincialisme alimentat per l’elit de la ciutat.
Són molts, per tant, els motius que fan pensar a molts alacantins que l’elit foguerera actua amb impunitat, i que la celebració de les Fogueres no desapareixerà mentre l’Ajuntament mantinga les aportacions econòmiques. La festa, en canvi, ha entrat en un procés de fossilització i s’ha deslligat de la pretensió cultural que des dels inicis n’ha condicionat la celebració. “Hi ha una preocupació excessiva pel turisme i per la massificació, amb un discurs basat en la idea d’esplendor que no creu en la festa com una manera de connectar amb la societat”, diu l’exconseller de Transparència i exdelegat de Cultura de la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan —antic nom de l’actual Federació—, Manolo Alcaraz, que també detecta l’absència de “risc estètic” en els monuments, el desinterès per “la plantada” i per altres elements que en el seu dia van connectar les Fogueres amb la ciutadania.
D’aquesta manera, la imposició de l’aposta turística i del rendiment econòmic immediat posa en entredit la supervivència de les Fogueres, que es continuaran celebrant cada vegada més allunyades del seu esperit primigeni. Un desenllaç que, per a molts, és sinònim d’una extinció inevitable si la festa no es repensa completament. Els qui la controlen, per contra, no semblen disposats a iniciar aquest període de reflexió.