“No permetrem que Barcelona tingui un alcalde de dretes”. Amb aquesta frase justificava el compte de Twitter de Barcelona en Comú el vot dels d’Ada Colau per fer alcalde Jaume Collboni i evitar que Xavier Trias manés a la capital catalana. Una jugada duta en secret fins al darrer moment i que requeria el suport també del PP.
Semblava impossible. Només dos dies abans, la número dos dels Comuns, Janet Sanz, afirmava al seu Twitter: “Collboni vol ser alcalde amb els vots del PP, el que acaba de fer govern amb VOX a València. Aquesta via està morta”. Encara no s’havia confirmat que ERC donaria suport a Trias.
Abans del Ple, però, els Comuns comencen el gir de rumb. Anuncien que facilitaran la investidura de Collboni, però que es quedaran a l’oposició. Engeguen, també, l’argumentari de partit. “Mai un alcalde de dretes. És així de senzill”, afirma el portaveu del partit al Parlament, David Cid. “Sempre i en tota circumstància, contra els governs de la dreta”, afegeix l’eurodiputat i ara portaveu de Sumar, Ernest Urtasun.
Tampoc es fan esperar les rèpliques de diferents usuaris que es demanen si, realment, Xavier Trias i Jaume Collboni, postconvergent i socialista, estan gaire diferenciats en l’eix esquerra-dreta. Dit en altres paraules, si, com sostenen els Comuns, representen dos models diferents de ciutat.
Marca Barcelona
“No són molt diferents”. José Mansilla, antropòleg i autor del llibre Los años de la discòrdia: Del modelo a la marca Barcelona (Apostroph, 2023), ho té clar. “Ara mateix estan de festa a Barcelona Global. Era molt fàcil que guanyessin perquè portaven dos candidats”, afirma en referència al lobby que aglutina les principals empreses de la ciutat.
A parer seu, tots dos, Trias i Collboni, creuen en un model que “aposta per la iniciativa privada, per una ciutat pensada per atreure inversions i capital, una ciutat business friendly”. Destaca, de fet, que una de les primeres declaracions de Collboni sigui que vol “una ciutat amb un protagonisme molt al del sector empresarial, aquella col·laboració publicoprivada tan característica de la ciutat de Barcelona que, evidentment, comparteix Trias”. L’eix que uneix les dues propostes, doncs, “és la ciutat mercaderia”, rebla Mansilla.
Pensa que les polítiques que va fer Trias quan va ser alcalde entre 2011 i 2015 no eren “molt diferents de les que ja desenvolupaven des de feia anys Joan Clos i Jordi Hereu”.
Apunta que si hi ha cap diferència és en coses “de caire simbòlic, com que Trias té un esperit més independentista i intentaria projectar Barcelona com a capital de Catalunya”.
Cap dels dos “posarà pals a les rodes de la Barcelona empresa i, si això vol una desacceleració de certes dinàmiques, es farà”. Amb un matís, apunta Mansilla, “Collboni intentarà mostrar que és una mica d’esquerres i Trias farà el que hagi de fer sense cap mena de vergonya. La diferència és que un intenta semblar una cosa que no és”.
La professora de comunicació política de la Universitat de Vic, Mariola Tàrrega, afegeix que han apel·lat a un perfil concret de votant: “La classe mitjana urbana amb un cert poder adquisitiu”. Tots dos, explica, “tenien clar que els seus votants estaven en determinades zones de la ciutat. Collboni, sent del PSC, podries pensar que apel·laria més als barris més obrers, però, realment, amb la desaparició de Ciutadans, ha jugat més a apropar-se al seu terreny”.
Així, mentre Trias s’ha mantingut en les seves posicions tradicionals per “representar la nostàlgia pels governs de Convergència”, Jaume Collboni ha fet un canvi “per anar a ocupar una part sociodemogràficament diferent”.
Anticolauisme
Més enllà d’això, Tàrrega assegura que “tots dos han fet campanya sobre la base de l’anticolauisme”, que se centra “en la neteja i la seguretat, dos punts que els candidats han anat marcant durant la campanya”. Aquesta bandera contra la fins ara alcaldessa els hauria permès “amagar part del seu passat com a convergent o com a membre del govern de Colau”.
Si atenem els programes electorals, Jaume Collboni prometia “garantir els increments de les plantilles de bomberes i de la Guàrdia Urbana ajustades a les necessitats actuals de la ciutat” o “exigir més mossos en els barris”. Ho justificava en una entrevista El Temps: “amb el reforç policial i l’enduriment de les mesures penals, aconseguirem reduir la sensació d’inseguretat”.
Al programa electoral de Xavier Trias consta la voluntat d’augmentar “la ràtio d’agents de la Guàrdia Urbana fins a 2,5 agents per cada mil habitants, davant dels dos agents per cada mil habitants, i arribar així als 4.000 agents el 2027”.
Pel que fa a Mossos, el projecte era exigir a la Generalitat catalana “un augment dels agents dels Mossos d’Esquadra fins a la ràtio de 2,5 agents per cada mil habitants”. Encara feia un pas més i prometia dotar els agents “de pistoles Taser a tots els districtes i unitats operatives”.
A més a més, tant Trias com Collboni remarquen la necessitat de fer complir i renovar les ordenances de civisme, vinculant-ho, entre altres coses, amb la necessitat de millorar la neteja.
Tàrrega, però, assenyala que potser “Trias ha parlat més d’una situació caòtica a la ciutat i Collboni no podia fer servir tant aquest argument”. Remarca, però, que “quan utilitzaven el fantasma de la seguretat, tots han dir que calia més mossos d’esquadra”. La diferència, per tant, és “en el grau d’intensitat”. Conjuntament amb el PP, les tres formacions han venut la idea que “cal més seguretat i cal més ordre, des de perspectives lleugerament diferents”, rebla la professora de comunicació.
Posa’t guapa
Mansilla sosté que tots dos tenen un posicionament molt “centrat en l’atracció de capital, de turistes, de capital cognitiu —nòmades digitals, expatriats de multinacionals—, gent que té capacitat de posar en marxa start-ups i empreses”. Tot plegat, però, demana “una mena de transformació perquè la ciutat sigui atractiva a aquesta gent, que hi hagi esdeveniments, que la normativa sigui laxa per a les inversions”.
Un dels pilars per fer això possible és l’Aeroport del Prat. Jaume Collboni deia en una entrevista a El País que “cal ampliar l’aeroport de Barcelona, ens hi juguem el model de ciutat”. Al seu programa, de fet, el nou alcalde de Barcelona promet “vetllar per l’impuls de la transformació de l’Aeroport del Prat en un aeroport intercontinental”.
Trias coincideix amb ell en un dels temes d’infraestructures que més polèmica ha aixecat els darrers anys a Catalunya. “Ampliarem i promocionarem les infraestructures geoestratègiques de la ciutat, especialment les infraestructures digitals i totes les vinculades al port i a l’aeroport de Barcelona”, feia constar al seu programa electoral.
Una ampliació molt lligada, també, al turisme. Tot i que tots dos rebutgen parlar d’una expansió del turisme i consideren que, com a mínim, el centre de la ciutat no pot assumir gaire més volum, comparteixen una actitud poc bel·ligerant amb el sector.
Collboni proposa al programa “incrementar la durada del viatge per contenir el nombre de viatgers”, així com “descentralitzar punts d’interès”, “reduir els creuers de pas i consolidar l’arribada i sortida” o “sancionar l’allotjament il·legal”. A més, proposa “ampliar l’oferta de qualitat, fomentant la desconcentració territorial del centre de la ciutat a través de la revaloració de nous imaginaris turístics” i “impulsar el turisme MICE (Meeting, Incentives, Conferencing and Exhibitions)”. En una entrevista a El Temps, Xavier Trias també compartia la idea de potenciar un turisme suposadament més bo i considerava que “ha de venir un turisme de qualitat. Necessitem un turisme familiar, de congressos, de gent que ve aquí perquè veu que és la possibilitat de fer inversions”.
Dins aquest paquet entren, també, els grans esdeveniments; entre ells, per exemple, la Copa Amèrica, que ha estat un projecte compartit també per ERC i els Comuns. “La transformació del moll i el port per a aquest tipus d’esdeveniments i no per a l’ús i el gaudi de la gent és un element molt típic d’aquestes propostes. És una cosa que pensàvem que havíem oblidat, però tot torna”, diu Mansilla.
Collboni, en l’entrevista mencionada abans, exposava que “grans esdeveniments internacionals que aporten projecció positiva de la ciutat, que ens fa falta, i dinamització de l’economia”. D’altra banda, al seu programa denunciava que “en aquest mandat Barcelona En Comú ha rebutjat en gran manera el paper internacional de la ciutat (en economia, en cultura i en projecció). Han desaparegut de l’agenda de la ciutat els grans esdeveniments, les grans propostes culturals, les inversions. Els grans projectes emblemàtics, com el Mobile World Congress, provenen d’etapes anteriors”.
Sobre aquesta qüestió, Trias remarcava al seu programa que atraurien “grans esdeveniments i potenciarem els actuals (Mobile World Congress, Integrated Systems Europe, Copa Amèrica de vela, Smart City Expo, etc.)”.
L’exalcalde Xavier Trias, de fet, també ha dit en diverses ocasions que era una idea “magnífica” que Barcelona pogués ser, de nou, seu olímpica, en relació amb els Jocs Olímpics d’hivern. Al programa electoral l’alcalde Jaume Collboni deia: “Serà imprescindible la mobilització de la societat civil barcelonina a favor dels Jocs i perquè Barcelona vagi recuperant el lloc que li toca al món”.
La pau i els cotxes
En la qüestió de la mobilitat i l’urbanisme, trobem divergències (Collboni proposa seguir amb el tramvia i Trias s’hi ha oposat durant la campanya) i coincidències (en el rebuig al peatge urbà o l’actual projecte de superilles).
“Collboni, per diferenciar-se de Colau, parla de mobilitat sostenible, però li dona un punt individualista parlant més de cotxes elèctrics i de facilitar la mobilitat individual”, explica Tàrrega, que reconeix que en aquest punt “els eixos de la seva política no són molt diferents dels dels Comuns”. Al seu torn, Trias “sí que ha fet una aposta més clara del discurs que se centra menys en el transport públic, per exemple amb la proposta d’aturar el tramvia per la Diagonal”.
Mansilla hi aporta un matís diferent: “Estan molt més a prop del RACC que d’Eixample Respira, però en determinats projectes molt concrets no estan al mateix lloc, com el tramvia”. Pel que fa a la qüestió de la pacificació, ell considera que en la velocitat que cal dur “estan al mateix lloc. A Collboni no li agradaven les superilles i vol recuperar els interiors d’illa”.
Fent un cop d’ull als programes, Trias prometia aturar la superilla del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova i aturar els projectes d’eixos verds planificats “per repensar-los amb rigor” i “cercant sempre el màxim consens possible”.
Collboni defensa “recuperar la idea de Cerdà de tenir uns jardins d’illes comunitaris i per a tothom”. A més a més, sobre els eixos verds deia, responent a El Temps, que “ara hem fet una tirada de pacificacions de carrers i al mandat següent el que hem de fer és parar i avaluar”, i sostenia que cal “garantir l’accés amb cotxe a l’interior de l’Eixample perquè és el cor de la ciutat”.
Trias i Collboni també coincideixen —igual que amb Ernest Maragall— en la necessitat de revertir una de les mesures que havia aplicat Colau per potenciar els habitatges protegits. Tots dos són partidaris de reformar la mesura que oblida a la construcció del 30% d’habitatge protegit per a noves promocions i buscar mesures alternatives. Collboni, a més, prometia en una entrevista a El Temps que durant aquest mandat volien “fer 20.000 habitatges nous, dels quals, el 60% protegit”. Al seu torn, Trias, en campanya electoral, va afirmar que calia construir més habitatges, perquè “si n’hi ha pocs, el preu augmenta” i proposava invertir dos-cents milions anuals durant les dècades vinents.