Traslladar la immensitat i la bellesa del mar a un espai artificial ha estat un dels desigs conreats per la humanitat al llarg de la història. Fa cinc mil anys els primers banys públics van servir, entre altres menesters, a la realització d’antics rituals. Més enllà d’aquests cultes o cerimònies, endinsar-se en unes aigües refrescants s’ha convertit en un hàbit quotidià ja siga de caràcter íntim o compartit en públic.
Les piscines han esdevingut símbols d’estatus i font d’experiències múltiples, esportives, terapèutiques, socials i com no, plaents, la felicitat simplement de tindre part del cos submergit en l’aigua. Aquests recintes artificials han estat sovint objecte d’atenció principal per part dels creadors, fotògrafs, directors de cinema, arquitectes, pintors, dissenyadors, etc. que han experimentat la relació entre la plasticitat de l’aigua i les formes del cos humà, la geometria de l’espai i la sensualitat d’uns cossos despullats... De les primeres piscines públiques d’elegants línies art-déco dels anys vint al glamur de les residències de les estrelles de Hollywood i les seues piscines com a projecció mediàtica o alguns dels hotels que han fet història al voltant d’unes aigües tenyides d’un blau intens. Una crònica banyada sota els raigs del sol i els reflexos de la llum i l’aigua.
Fa quasi vuitanta anys, el 5 de juliol de 1946 la piscina Molitor de París, un establiment de línies modernes o art-déco erigit a finals de la dècada dels anys vint per l’arquitecte Lucien Pollet albergava la presentació d’un banyador de dues peces destinat a trasbalsar —més enllà de la moda— els costums i les regles socials del segle XX. Tot i que el biquini ja existia des dels anys trenta, ara, la peça batejada així per l’atoló del Pacífic on s’havia produït la primera prova nuclear deixava a la vista el melic com a gest transgressor. El nou banyador presentat per l’enginyer i fabricant de llenceria Louis Réard haurà d’esperar de moment un temps fins a la seua conquesta de les platges a partir de la segona meitat dels anys cinquanta.
Al llarg de la dècada dels anys trenta la piscina Molitor es converteix en un dels nous punts d’encontre de la societat parisenca. El campió olímpic Johnny Weissmuller abans de transformar-se en la pantalla en l’heroi de les novel·les d’Edgar Rice Burroughs i passejar-se mig despullat per les selves de Hollywood serà una de les imatges publicitàries del nou recinte urbà. La piscina es converteix en una de les noves icones de la vida moderna. El cartell publicitari del pintor Josep Renau per a la piscina del balneari de Las Arenas de València reflecteix aquest nou esperit. La imatge d’una dona que celebra la vida a l’aire lliure, dinàmica i esportiva i que s’exhibeix en aquests nous miradors socials.
Sota el cel lluminós de la Califòrnia
Si hi ha un pintor que ha projectat aquest dolce far niente que regeix la vida al voltant d’una piscina i les seues aigües transparents, aquest, sense dubte ha estat David Hockney i les piscines californianes. Tot i que la sèrie no abraça més enllà de poc més d’una dotzena de quadres, l’obra de l’artista ha quedat associada, com Warhol i els retrats pop de Marilyn Monroe o Monet i els seus nenúfars, a les piscines de Los Angeles, la ciutat que es va convertir en la seua nova residencia als anys seixanta. El treball del pintor ens submergeix en l’univers de Califòrnia representat per l’imaginari col·lectiu: un cel perfectament pur i blau fins a la saturació, palmeres, cases baixes i modernes, obertes al jardí, colors pastel... i piscines on es banyen joves homes despullats.
Molt abans que Hockney plasmés la plasticitat lluminosa i sensual del paisatge californià, el fotògraf Slim Aarons (1916-2016) il·lustrà la cara més glamurosa de l’estil de vida americana The Way of Life. Aquesta nova societat consumista que després de la Segona Guerra Mundial viu un període de desenvolupament econòmic i benestar. Les fotografies d’Aarons seran testimonis de la vida hedonista que creix i es multiplica entorn de les piscines de les classes opulentes i el Hollywood despreocupat que viu la seua joie de vivre mentre el maccarthisme confecciona llistes negres en els despatxos dels productors.
Com assenyala el periodista William Norwich en el llibre Poolside with Slim Aaron, les fotografies d’Aaron “ens transporten a un temps on la vida no és que fos millor, sinó diferent. Una època d’un optimisme estès perquè cap mal podia succeir o produir-se”. Les dècades següents, els anys seixanta i setanta, aquest horitzó de benestar social i de piscines paradisíaques es veurà trasbalsat pel combat contra la segregació racial, la guerra del Vietnam, la violència policial, la corrupció política, etc.
Més enllà de la vida americana, les fotografies de Slim Aarons immortalitzaran altres paisatges socials i de luxe com la piscina de l’històric Hotel du Cap-Eden-Roc a la vora del Mediterrani, tota una llegenda des de la seua construcció a finals del segle XIX. L’hotel serà testimoni dels vaivens de la història del segle XX amb els seus dos grans conflictes bèl·lics: monarques destronats, escriptors exiliats, estrelles glamuroses, polítics i artistes d’avantguarda, etc. El Cap-Eden-Roc viu una primera edat d’or amb l’arribada en la dècada dels anys vint d’un grup d’artistes i escriptors nord-americans i anglesos seduïts per la bellesa de l’anomenada Côte d’Azur.
Aquest grup està encapçalat per la parella Gerard i Sara Murphy, un matrimoni nord-americà i símbol d’aquesta distingida nova bohèmia. Per la piscina de l’hotel desfilen noms com el compositor Cole Porter, la ballarina Isadora Duncan, els escriptors Ernest Hemingway, Noel Coward i Francis Scott Fitzgerald i la seua dona, Zelda. Una Marlene Dietrich traslladada des del Berlín de la República de Weimar al Hollywood sonor troba refugi i descans en l’establiment a la dècada dels anys trenta. Gràcies al Festival de Canes l’hotel renaix després de la Segona Guerra Mundial i viu una nova d’edat d’or mentre la piscina es converteix en una gran catifa roja per a les estrelles del cinema ara en vestits de bany.
“Un jardí suspès de Babilònia”, el va qualificar l’escriptor Scott Fitzgerald, el narrador dels somnis perduts dels feliços anys vint. L’Hotel Chateau Marmont, una mena de castell fet d’un estil impossible o si es vol, neogòtic, de Los Angeles reuneix algunes de les llegendes més celebrades i esdevingudes entre les seues habitacions i la piscina. Històries que han escrit la cara B de l’espectacle a càrrec d’estrelles de Hollywood i músics indòmits del rock-and-roll. Un santuari per a fetitxistes desitjosos d’ocupar el mateix bungalou on l’actor John Belushi es va embotir una combinació letal d’heroïna i cocaïna que el deixà fulminat.
Aquest mateix establiment on unes dècades abans l’actor Robert Mitchum acabaria en la presó per consumir marihuana i el fotògraf Helmut Newton realitzà la cèlebre sessió Domestic Nude amb una troupe de models passejant-se nues —només amb sabates de taló— per la bugaderia de l’hotel. Newton moriria prop de l’hotel quan el seu Cadillac va perdre el control, estavellant-se contra un mur.
Lloc de repòs per a la nova cort reial, el Chateau Marmont acull personatges com Roman Polanski, Jim Morrison, Patty Smith, Johnny Depp, Kate Moss, entre altres, com espai d’inspiració, descans o confinament. Com assenyala l’escriptor Jay McInerney, que es refugia en l’hotel durant l’adaptació cinematogràfica de la seua novel·la Llum de neó, “en el Chateau Marmont sempre esperes que Boris Karloff sorgeixi entre les ombres”. “En una ciutat dominada per un sol encegador, aquest és un lloc ombrívol, on sents estar sempre en la foscor, fins i tot al costat de la piscina”.
Piscines de cel·luloide, aigües de tecnicolor
Quan Hollywood hagué de buscar un espai aquàtic per a la seua nova estrella, la nadadora Esther Williams i els seus volantins a ritme llatí en els musicals de la Metro, la piscina de l’Hotel Raleigh de Miami es va convertir en el plató ideal. Un paradís de gust kitsch pels seus banyadors brillants i cel·luloide llampant. L’hotel obria les portes en 1940 en una arquitectura d’un refinat art-déco, un estil que assenyalarà l’horitzó urbà de la capital de Florida. L’estrella més humida de Hollywood esdevé l’hoste més popular de l’hotel, que en honor seu bateja la piscina i la seua suite amb el seu nom.
Mentre Esther Williams es llançava des del trampolí a les lluminoses aigües de la piscina, una altra estrella de la Metro, Frank Sinatra, desembarcava en Palm Springs, una mena d’oasis en l’interior desèrtic de la Califòrnia que havia servit d’escenari per als primers westerns i les fantasies orientals de Rodolfo Valentino. En 1947 l’actor s’unia a una llista de celebritats i estrelles de Hollywood que havien triat aquest paisatge com a nova residència. Contra el seu gust i desig inicial de construir una mansió en estil historicista, gràcies a la insistència de l’arquitecte Stewart Williams, el projecte final serà una casa d’estil modern que acabarà en les millors guies d’arquitectura contemporània americana.
Com altres residències de Hollywood, la casa de Sinatra es converteix en punt d’encontre de la colònia cinematogràfica. A la vora de la piscina s’escolten les romàntiques —i també doloroses— balades que l’actor grava per al seu nou segell cinematogràfic, Capitol Records, que esdevenen la banda sonora de la seua tempestuosa relació amb l’actriu Ava Gardner. Molts més alegres són les reunions amb la seua banda, el Rat Pack, el nom que la llegenda diu que va pronunciar Lauren Bacall en veure l’estat llastimós del grup d’amics —Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr. i d’altres— després d’una nit interminable de festa.
L’associació o trinitat aquàtica, piscines, glamur i estrelles de Hollywood, ha donat algunes de les pàgines més celebrades de la història de la casa encantada. Si el terme glamur el substituïm pel de kitsch, l’exuberant actriu Jayne Mansfield o cara B de Marilyn Monroe ocupa un lloc destacat en aquest gran aparador d’ostentació, extravagància i biquinis a la vora de la piscina. La residència hollywoodenca de l’estrella, o Pink Palace pel seu color rosa, projecta aquesta imatge de desmesura cultivada per l’actriu que s’exhibeix amb el seu marit a l’interior d’una piscina en forma de cor. Molt menys exuberant, tot i que les festes que allí es produeixen fan córrer tota classe de xafardeigs, és la piscina del director George Cukor. Com altres directors i actors gais, Cukor mantindrà amb discreció la seua condició sexual encara que era un secret a veus. Recentment, sèries com Hollywood de Neflix han evocat aquell univers on el sexe era el salconduit imprescindible per als joves actors a la vora d’una piscina.
En un altre punt del mapa californià, Hugh Hefner, el creador de la revista Playboy, erigeix una mena de Disneylandia per a adults, la Mansió Playboy com a projecció dels seus negocis editorials. La casa, construïda en la dècada dels anys vint en aquest estil decimonònic tan del gust de l’època, compta entre les seues atraccions més sol·licitades una piscina o “gruta de l’amor” que serà el paisatge d’un còctel de sexe i festes extravagants sota sospita. I una mica més a prop, a la Costa Brava i l’Hotel Sa Gavina viurà els seus dies de glamur i, per descomptat, de sexe, quan estrelles com Ava Gardner i Elizabeth Taylor fixen la seua residència temporal amb motiu del rodatge d’una pel·lícula. La piscina de l’hotel serà testimoni d’alguns dels episodis i afers protagonitzats per les ambaixadores de Hollywood.
Com recorda el col·leccionista d’art Jean Pigozzi en el llibre Pool Party (Ed. Rizzoli), crònica de la seua residència Villa Dorane en la Costa Blava i dels personatges que han desfilat per la seua piscina: “El millor que et pot passar és haver fruït de la vida a la vora d’una piscina amb els teus amics”.
SPLISH, SPLASH
La dona pantera
Jacques Tourneur, 1942
A Jane Randolph, la protagonista, li tocava viure una seqüència de terror quan decidia banyar-se en la piscina comunitària i es veia amenaçada per una sèrie d’ombres estranyes que es reflectien en la piscina i, a més, els rugits inquietants d’un animal felí. El blanc i negre de la pel·lícula en tot la seva esplendornoir.
El nedador
Frank Perry, 1968
L’odissea aquàtica d’un executiu, en aquest cas Burt Lancaster, que decideix fer un llarg viatge en banyador a través de les piscines de la seua comunitat. Un trajecte on es barregen els seus somnis de joventut, amors perduts i fracassos i renúncies. Els anys seixanta i la final de l’American Dream passats per aigua.
La piscina
Jacques Deray, 1969
Al voltant d’una piscina enmig de la Costa Blava, un thriller amb una forta carrega eròtica que suposà el reencontre en la pantalla de la parella Alain Delon i Romy Schneider, que revivien, ara en la ficció, la seua passió amorosa. Un retrobament seguit amb atenció i el seu punt morbós per les càmeres i els objectius fotogràfics de tot el món.
El gran Gatsby
Jack Clayton, 1974
Els somnis de l’inquietant i romàntic personatge creat per Francis Scott Fitzgerald ara interpretat per Robert Redford acabaven a la piscina de la seua luxosa residència de Long Island. Un tret mortal i equivocat posava fi a la vida del misteriós magnat, mentre el seu cos quedava suspés en les aigües de la piscina. Un colofó tràgic per allò que es va anomenar els feliços anys vint.
Sunset Boulevard
Billy Wilder 1950
Només Billy Wilder i la seua lúcida ironia podien començar una pel·lícula amb el cos de William Holden flotant en la piscina d’una antiga estrella del cinema mut i la veu del mateix mort explicant com va passar tot. Com diu la veu en off: “Ell sempre va voler tindre una piscina, i al final ho va aconseguir, tot i que el preu va resultar massa alt”.
Cegados por el sol
Luca Guadagnino, 2015
Una nova incursió en les aigües d’una piscina, en aquesta ocasió en una finca rural d’una petita illa italiana, sota el sol encegador de l’estiu mediterrani. Una sèrie de personatges, una diva del rock, un promotor musical, un guionista, entre altres, creuen les seues passions, odis, addiccions i, finalment, una mort accidental en les aigües de la piscina que posarà fi als dies de vacances sota el sol del migjorn.
Something’s Got to Give
George Cukor, 1962
La pel·lícula inacabada de Marilyn Monroe compta, entre altres seqüències, amb un bany de l’actriu en una piscina que serviria per a una de les últimes sessions fotogràfiques abans de morir i on posava quasi nua. Les fotografies de l’actriu a la piscina de la Fox han esdevingut, amb el pas del temps, el millor tribut a la bellesa i erotisme de l’estrella desapareguda.
