—El fum dels incendis del Canadà ha arribat fins a la Península. El del Canadà és l’últim dels megaincendis que estan ocorrent els darrers anys. A Portugal, el juny 2017, hi hagué 64 morts i el mateix any, en un altre incendi, es cremaren 274.000 hectàrees. A Xile, el 2020, van cremar un milió d’hectàrees. En realitat, els incendis formen part del règim natural de molts ecosistemes, però no estem acostumats a aquesta virulència. Està canviant el règim d’incendis a escala global?
—Sí, sí, efectivament el fum de l’incendi del Canadà està arribant a la Península. Els incendis, efectivament, formen part de l’ecosistema i han estat clau en la seua modelació. Pretendre fer desaparèixer els incendis o negar la importància que han tingut al llarg de la història no té gaire sentit.
El problema que tenim ara és, però, que els nostres boscos van nàixer i s’han desenvolupat en unes condicions diferents de les d’ara. Aquelles eren unes condicions que eren més fresques i amb més disposició de recursos hídrics. Amb l’acceleració del canvi climàtic, els boscos viuen en un context que no és el seu, la qual cosa els provoca estrès. I aquest canvi, que s’està donant a la Mediterrània, s’està donant també a la resta del planeta, de sud a nord. Així doncs, assistim a un gran canvi en l’estructura forestal del nostre planeta. Ho estem veient ara al Canadà, però abans ho havíem vist a Portugal, Indonèsia, Austràlia, Bolívia, l’Argentina i el Mediterrani.
Hem d’assumir que aquest procés de canvi passarà tant si com no, així que hem de plantejar-nos com hi hem de fer front. Com que som una societat conservadora, preferim fer d’herois i insistir que estem defensant els nostres boscos, abans que no assumir aquesta imparable realitat.
I a tot aquest canvi cal sumar encara un altre element: el desequilibri territorial i el menysteniment de les zones d’interior com a proveïdors d’aliment. La nostra societat ha optat per un model de grans mercats internacionals que ens permet proveir-nos de menjar a un cost econòmic relativament baix, en detriment dels sistemes de producció de proximitat. Hi ha, per tant, un greu problema d’estructura econòmica i territorial, que, unida al canvi climàtic, ens aboca a una situació cada cop més complicada.
—Des del punt de vista de la gestió forestal, quina seria la manera adequada d’encarar aquesta realitat?
—El primer que hem d’acceptar és que els nostres boscos necessiten emigrar. Hi ha una dinàmica de canvi que hem d’acceptar i no té sentit continuar fent una defensa a ultrança dels boscos tal com són ara. Hem d’assumir que els boscos que ara poblen la vall de l’Ebre, d’ací a uns anys ocuparan la muntanya mitjana i que els que ara hi ha a la muntanya mitjana ocuparan el Pirineu. Així doncs, agafem perspectiva i cultura forestal i no actuem com uns nens malcriats que s’entesten a tindre allò que no poden tenir. Si entenem i acceptem el que està passant als nostres boscos, contribuirem al fet que el procés resulte menys traumàtic. Acceptem que tot està canviant, també els nostres boscos, perquè altrament només estarem empitjorant les coses. Nosaltres no aturarem el procés de canvi; en tot cas, podem adaptar-nos-hi i acompanyar el procés.
—Però té lògica que ens entestem a preservar els nostres boscos: des del punt de vista mediambiental, perquè són embornals de CO2; des d’un punt de vista més sentimental, perquè conformen el nostre paisatge vital.
—Però gestionar aquests boscos significa assumir que canviaran, que seran diferents. Ara tenim boscos que tenen 1.500 arbres per hectàrea, però que, per sobreviure, amb els recursos que hi ha, n’haurien de tindre 700. Per tant, hi ha 800 arbres que han de morir. I nosaltres ens podem entestar a fer restauració o bé, per contra, podem acompanyar el procés. I el gran drama de tot això és que si ens entestem a mantenir els boscos com són ara mateix, el que estem fent és alimentar un problema major en el futur. Així que, si no actuem correctament, correm el risc de perdre-ho tot.
O fem el canvi a poc a poc, amb pertorbacions petites i a petita escala, o ho farem amb una pertorbació a gran escala, com està passant al Canadà, que va pel camí de perdre 20 milions d’hectàrees. Pot semblar ciència-ficció, però no ho és: a Austràlia van cremar 24 milions d’hectàrees en un únic estiu. Podem entestar-nos a evitar que no es creme res, un any, un altre any..., però aleshores arribarà un any en què es cremarà tot. I aleshores perdrem, d’una forma brutal, la biodiversitat i la riquesa de l’ecosistema. En definitiva, o ens anem posant dosis de vacuna o el dia que ens constipem no ens en sortirem.
—Però, aleshores, diria que en els darrers cinquanta anys s’ha fet una política forestal errònia, equivocada o mal plantejada?
—Jo no puc dir si és errònia o no. El que sí que puc dir és que en els darrers cinquanta anys el món urbà ha girat l’esquena al món rural i ha considerat que el món rural havia de ser silvestre, per al seu gaudi del cap de setmana. I han decidit que el món rural ja no cal que siga proveïdor d’aliments, perquè aquests aliments ja els importem de països tercers. El nostre país ha aplicat una política de colonialisme econòmic respecte del tercer món per poder dir que som els més cool d’Europa i que protegim el nostre territori. Tanmateix, el que en realitat hem fet ha sigut perdre diversitat del paisatge i fabricar un territori molt susceptible a grans pertorbacions.
El resultat de tot això és un país asimètric, on la ciutat consumeix el món rural sense permetre el seu desenvolupament. És a dir, no estem aplicant una política forestal errònia, sinó una política de país errònia per a un territori que patirà les conseqüències del canvi climàtic.
És a dir, si no hi haguera canvi climàtic, la política forestal que apliquem des de fa cinquanta anys de protecció d’espais naturals hauria estabilitzat el problema. Però amb el canvi climàtic no s’estabilitza de cap de les maneres. La gran errada de la política forestal dels darrers cinquanta anys ha estat no tenir en compte el canvi climàtic.
—El problema és que els productes que es produeixen a casa nostra, tant vegetals com animals, en un mercat global i globalitzat com el que tenim, en línies generals, resulten poc competitius en termes de preu.
—Si només pensem en termes econòmics, és evident que no és competitiu. Però resulta que aquest agricultor no només ens està aportant un producte, sinó que està fent que, amb la seua activitat, el paisatge siga més resilient a les catàstrofes climàtiques. Quan un poble està envoltat d’oliveres, aquests camps estan protegint el poble. Perquè hi ha una sèrie de serveis que proporciona el sector primari que no estan sent reconeguts.
Per tant, caldria una transformació gegantina del sistema econòmic i fiscal per revertir aquesta realitat.
El problema és, però, que seguim en la mateixa línia, sense adonar-nos que l’extinció no pot ser la solució. L’extinció no serà capaç d’aturar un incendi si no existeix gestió del territori.
—Tenint en compte la gran regressió que ha patit l’activitat primària, diria que ha arribat a un punt de no retorn? O, per contra, creu que hi ha mecanismes per revertir-la? És a dir, podem aconseguir que hi haja un paisatge de mosaic?
És difícil, però seria possible amb una política que fera una aposta decidida per la producció de proximitat. Però, com a país, o ens ho creiem o no ens ho creiem. Però el que està clar és que aquest desequilibri territorial és insostenible. Perquè si no canviem les coses no tindrem més remei que abordar els incendis només des de la contenció, és a dir, de limitar-ne el creixement.
El que hauria de quedar clar és que el món rural té un paper fonamental en l’estabilització del que seran les grans emergències del futur: incendis, inundacions, sequeres. Aquest país no és sostenible si mantenim els desequilibris actuals.
—A la vista de les onades d’incendis, la UE s’ha proposat quadruplicar el pressupost en prevenció per als pròxims anys. És aquest el camí correcte?
—No, la UE no ha après les lliçons que hauria d’aprendre del que està passant i com s’està gestionant a l’Europa mediterrània. L’Europa mediterrània, després de quaranta anys apagant incendis, ja ha dit que la solució implica la gestió del territori. I això també ho sosté el món anglosaxó, l’americà i l’australià.
Dedicar més recursos a l’extinció d’incendis és no entendre el problema. L’extinció és una gestió de curt termini, però el que cal és una política de llarg termini de gestió del territori.
—Aleshores, l’opinió pública ha d’acceptar amb naturalitat que en els pròxims anys hi haja xicotets incendis? Perquè estem criats en una cultura on incendi és sinònim de catàstrofe...
—Històricament, un incendi no tenia per què ser una catàstrofe; a vegades era una oportunitat per al sector primari. Hem de tornar a una cultura on l’incendi és una pertorbació més que contribueix a la renovació dels boscos. Hem de ser capaços de mirar un bosc cremat i pensar en una llar d’infants, en un espai que es renova i que, en condicions adequades, creixerà.
El que vull dir amb tot això és que necessitem més cultura forestal. El problema que tenim és que, com a societat rica que som, estem defensant el que tenim a capa i espasa. Però el que hem de fer és afrontar el problema amb una mentalitat creativa, no amb una mentalitat defensiva. Mentre continuem amb aquesta actitud, tindrem conseqüències pitjors. Les decisions cal prendre-les ja, amb el coneixement de què disposem. El que no podem és continuar confrontant el problema com fins ara.
—Per tant, el que vostè està dient és que un xicotet d’incendi hauria de ser assumible per a l’opinió pública.
—Sí, i si no vols assumir l’incendi, pots fer gestió forestal de diverses maneres, però el que no té sentit és aplicar una lògica estrictament de protecció, perquè aleshores arribarà un moment en què es cremarà tot. Cal entendre les dinàmiques de l’ecosistema. Perquè, al capdavall, el que estem proposant no és res nou, sinó que els nostres avantpassats ja ho sabien. Crec que Europa s’ha de ficar les piles, perquè els ecosistemes que ara tenim en el Mediterrani seran els predominants a Europa d’ací a uns anys. Hem de prendre decisions ara i fer sacrificis ara. El que no té sentit és intentar defensar coses que sabem que se’n van.
—Al març li van fer una entrevista a Catalunya Ràdio i va dir que si no plovia a la primavera, la temporada d’estiu seria dura. Finalment, a la primavera ha plogut a Catalunya. Però ha plogut prou? I com s’espera que siga aquesta temporada?
—Ha plogut prou per eliminar el risc extrem que teníem al març. Al març pensàvem que, si no plovia, podríem viure al sud d’Europa una situació similar a la del Canadà. Amb tot, però, continua havent-hi moltes zones seques, així que s’espera que siga una campanya dura, similar a la de l’any passat. Per tant, si ara no plou més, d’ací a dues setmanes tindrem una campanya com la de l’any passat.
—Quines zones són les que més els preocupen?
—Ens preocupa el litoral del Garraf, del Penedés, de les Terres de l’Ebre i una mica l’Empordà.
—Existeix el risc de repetir un episodi com el del 1998 a la Catalunya Central?
—L’any passat vam estar a la vora de repetir un escenari de megaincendi com aquell. El problema, en tot cas, és que la càrrega de combustible dels nostres boscos és molt alta. Per tindre un incendi d’aquelles característiques, necessites unes vint tones de vegetació morta per hectàrea. Hi ha molts boscos de Catalunya que en tenen trenta. Aquest és el gran problema que tenim.
—Hi ha el risc que patim un d’aquells anomenats incendis de sisena generació?
—Clar, perquè hi haja un incendi de sisena generació cal càrrega de biomassa morta al bosc i energia a l’atmosfera, i tenim totes dues coses. I quan es donen les condicions, acaba havent-hi incendis. Els primers incendis de sisena generació a Europa van ser a Portugal, però des d’aleshores n’hem vist a l’Aragó i a València, i el 2021 a Catalunya, Castella i Lleó, França, Algèria, Grècia o Turquia. A Europa i a la Mediterrània tenim totes les condicions perquè es done un incendi de sisena generació.
—Al País Valencià, durant el mes de març hi hagué un incendi a la comarca dels Millars, en el qual es van cremar 4.400 hectàrees. Sobretot va cridar l’atenció el fet que fora en el mes de març. Ens hem d’acostumar que la temporada d’incendis es perllongue? És aquesta la nova normalitat?
—Sí. Estem en el 2023, però és que, en realitat, la campanya del 2021 encara no s’ha acabat. No hem tingut un episodi de pluges prou contundent perquè s’elimini la situació de sequera.
—Un dels objectius de tot plantejament davant els incendis forestals és minimitzar els riscos humans. A moltes àrees del Mediterrani s’ha optat per un model d’urbanització que provoca que els habitatges estiguen a tocar del bosc. Com hauríem d’incrementar la consciència ciutadana sobre els riscos que comporta viure en un lloc així?
—Hem d’incrementar la consciència ciutadana, sí, però hem d’incrementar també l’autoprotecció. És a dir, la gent ha de ser conscient que ha de gestionar la massa forestal que l’envolta, per autoprotegir-se, però també perquè ha de ser conscient que els recursos que es dediquen a protegir-te a tu, deixen de dedicar-se a protegir altres elements del bé comú i de l’ecosistema. Hem de deixar de ser egocèntrics i ser conscients que allò important és la salvaguarda del bé comú. Hem de pensar més com a equip i menys com a individu. Perquè o en sortim tots reforçats com a equip o en sortirem debilitats com a individus.
—Sempre que hi ha un incendi, apareix gent del territori que es queixa, perquè, o bé diuen que no es va atacar el foc amb prou rapidesa, o bé perquè consideren que no s’actua amb prou diligència, o que no s’ha comptat amb els sabers locals que tenen aquest incendi. Vostè, com a persona que coneix molt bé els comportaments del foc, què pensa davant d’aquestes queixes?
—Bàsicament, la gent, quan veu foc, vol que s’actuï de pressa, però no es pot anar tan de pressa com a la gent li agradaria ni es poden fer les coses fàcilment. El 1967, al meu territori, un incendi va cremar 30.000 hectàrees. El 1989 es van cremar 6.000 hectàrees i el 2014, 80 hectàrees. És evident que hi ha una millora en la capacitat d’extinció, però també hi ha un empitjorament del país.
Entenc que hi haja gent que senta que no s’atenen les seues peticions, però resulta que els recursos cal prioritzar-los. I això significa prendre decisions per defensar segons quins béns. I és lògic que quan a algú li toca ser la tercera o la quarta prioritat, a tu no et semble bé. De nou, cal pensar en termes d’equip i no d’individus. I després també passa que els mitjans de comunicació tendeixen a posar el micro a la persona que està enfadada.
—I hauríem de canviar els mitjans de comunicació la manera com informem sobre els incendis?
—Haurien de tenir cultura forestal, és a dir, entendre com funciona el sistema i, per tant, entendre les solucions que s’hi apliquen. Perquè, si no, ens deixem encegar per l’impacte de les flames, però no expliquem res.
Un bomber amb ànima de pagès
Marc Castellnou és un dels majors experts d’Europa en la gestió forestal i dels incendis. Requerit a tot el món i, especialment, allà on s’esdevenen els grans incendis, Castellnou és fill de pagesos de la Ribera d’Ebre, una “terra de foc”, segons les seues pròpies paraules. Coneix, doncs, el territori i la seua complexitat des de ben petit, circumstància que li dona una perspectiva pròpia.
A la universitat podria haver estudiat qualsevol enginyeria, però es va decantar per la forestal. Per pagar-se els estudis, a l’estiu treballava a l’equip de reforç d’incendis de la comarca, així que les coses van anar rodades. Abans d’entrar al món laboral, va fer estades als Estats Units, el país on, a la dècada dels noranta, més avançats estaven els coneixements al voltant del seu camp d’estudi. “Allà ja es parlava de l’ecologia del foc i se solia atribuir als coneixements transmesos pels aborígens. Però, en realitat, molt d’aquell coneixement també el van aportar els pastors bascos, navarresos, del Prepirineu i del Mediterrani que, amb la desamortització, van marxar a Amèrica”, explica.
Castellnou va formar part de la primera plantilla del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), creat per la Generalitat de Catalunya arran dels grans incendis forestals de la Catalunya Central de 1998. Aquell foc va cremar en quatre dies 27.000 hectàrees de bosc i conreu i fou l’esperó perquè l’Administració catalana començara a canviar la seua perspectiva respecte de la forma més adient d’afrontar la gestió del territori i dels incendis. Avui, Castellnou és el principal adalil d’una nova manera d’entendre i abordar els incendis.