Temps era temps el català decaigué en la república de les lletres. És evident. D’aquell segle XV enlluernador, el de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Joan Roig i Corella i tants altres conreadors de la millor literatura mai no escrita en català, passàrem a aquell segle XVI ―diguem-ne― tan decebedor, literàriament parlant, en què les preferències de bona part dels lletraferits del país s’inclinaren per la llengua del rei Habsburg ―o Àustria― castellanitzat i resident a Castella. No ens estranyi que els estudiosos decimonònics designessin aquest període de frustració, vist des dels seus ulls renaixencistes, de «Decadència», en oposició a la plenitud idiomàtica i literària anterior que reivindicaven. Fou Magí Pers i Ramona, a la seva Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su origen hasta nuestros días (1857), qui encunyà per primer cop el terme «Decadència», que féu fortuna en la història de la llengua i la literatura catalanes fins a pràcticament avui dia (val a dir-ho, ja de fa algun temps), quan ha estat posat en qüestió. Albert Rossich, l’estudiós que ara ha editat el primer volum de la Poesia completa del Rector de Vallfogona, titlla el concepte «Decadència» atribuït a la literatura dels segles XVI, XVII i XVIII de confús i distorsionador. No hi està gens d’acord, i potser no li manqui raó, si més no certa raó. Ara bé, com assenyalava Joan Fuster, ell mateix un bon coneixedor de la literatura del període, «si hi hagué una ‘literatura’ en català en el segle XVII i en el XVIII, fou una literatura agenollada davant el castellà i els seus models, i trista» («Per una cultura catalana majoritària», 1990). Diu XVII i XVIII perquè el XVI fou el segle en què «els catalans s’acostumaren al castellà», la llengua que el rei de nissaga ultrapirenaica però resident a Castella, havia feta seva. Joan Roís de Corella, l’eximi conreador de la valenciana prosa morí en 1497 i després... La catàstrofe! La llengua continuà, sí, cert, però la literatura col·lapsà, com també el país, conseqüència de la unió dinàstica amb Castella (Espanya), sense el qual ―cito Rossich― «configura un marc sense el qual no ens explicaríem del tot la familiaritat, cada vegada més gran, dels nostres escriptors ―i lectors― amb la llengua castellana» («Panorama de la literatura catalana moderna», 2010). En definitiva, Espanya, governi qui hi governi, com a factor determinant de la desgràcia lingüística i nacional de la nació catalana. Hi ha qui ho dubti? Sense el matrimoni del príncep Ferran de Catalunya-Aragó ―ai si no s’hi hagués casat!― amb la germana d’Enric IV de Castella un altre gall hagués cantat. El coneixement del castellà per les elits castellanitzades del segle XVI obrí la porta al bilingüisme alienador que encara patim i que els espanyols s’aferren a imposar com a pas ineluctable a la Endlösung del problema catalán.
La Catalunya segundona
Catalunya, per a Espanya, és un problema. Sí, els catalans som un «problema» per als espanyols. Així definí Catalunya i els catalans l’espanyolàs ―i intel·lectual carpetovetònic de referència― José Ortega y Gasset a les Corts espanyoles ―les republicanes― en 1931: «el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar». La citació —si seguiu habitualment els meus «combats»― us resultarà familiar i no m’estic de reiterar-la. Val, espanyols i catalans, com es dedueix de les paraules d’Ortega y Gasset, no ens podem entendre. La solució, doncs, fotem-nos tots plegats; els espanyols conllevando, és a dir, aguantant metxa por la unidad de España, i els altres suportant eternament, pels dídims dels primers, la subordinació al supremacisme de l’horda mesetària. I així anem, des del segle XVI, sense solució de continuïtat, víctimes uns i altres, dels negocis del tàlem d’una època de senyors i vassalls que condemnà catalans i aragonesos a ser comparsa dels mesetaris. Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella i Lleó es casaren, fent trampes, a Valladolid, el 19 d’octubre de 1469. Feren trampes, sí, perquè el papa no autoritzà el casament (Ferran i Isabel eren cosins prims) i s’utilitzà una butlla falsa i ―ep!― colà. I d’aquelles noces ―ja veieu― els confits que ens arriben fins avui. Més endavant, a la Concòrdia de Segòvia (15 de gener de 1475), Isabel ja regnant al regne del seu difunt germà, Ferran, qui sobretot se sentia ―ai llas!― castellà, supedità els seus estats a la primacia de Castella i Lleó, com restà des d’aleshores reflectit a l’escut de la Monarquia naixent i que encara es manté.
I des d’aleshores ençà els catalans segundones, políticament i, en conseqüència, també lingüística. Narcís Vinyoles, jurista i literat valencià de l’època (un dels coautors dels Escacs d’amor), traduí al castellà, a València estant, i edità, en 1510 ―1510!― el Supplementum Chronicarum de Jacopo Filippo da Bergamo (1483), amb el títol Suplemento de todas las crónicas del mundo, i afegí: «osó alargar la mano suya para ponerla en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la cual puede muy bien y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvajes de aquesta nuestra España, latina sonante y elegantísima ser llamada». Ai llas! Però què diu aquest? Vinyoles era un paio estirat, estiradíssim, i ben acomodat al règim castellanòfil de Ferran II. Era català, escrivia en català, però es vantava de do de llengües, diguem-ne el plurilingüisme de l’època. No debades s’atreví a presentar un poema en toscà (italià) al certamen en honor a la Verge Maria de 1473. El castellà l’aprengué i, com llengua del rei era, s’atreví a preferir-lo a la seva llengua pròpia ―no traduí el Supplementum al català― i a destinar-li tals llagoteries, la qual cosa li féu dir a l’estudiós Jordi Rubió i Balaguer (Història de la literatura catalana, II, 1985): «No conec en les nostres lletres cap altre testimoni tan cru i despietat de desafecció a la llengua materna». I mireu: arran d’això, l’erudició carpetovetònica, des del don Ramón Menéndez Pidal, s’ha omplert la boca prou de bajanies supremacistes per a demostrar allò que el Borbó emèrit soltà en la gala del Premio Cervantes de 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes».
Voluntad libérrima? No fou exactament així, però atès com es desenvolupà el segle XVI literari als Països Catalans, encara que ens cogui ―i molt― s’hi acosta. Voluntat ―diria jo― més aviat de segundones, d’agenollats, d’acceptació de l’statu quo servil per comoditat o pusil·lànimitat i, en definitiva, «fugir d’estudi», d’alguna manera tal com denuncià l’exconsellera, eurodiputada i patriota Clara Ponsatí dimecres passat. El castellà (espanyol) atreia, per causes evidentment polítiques com encara atrau avui, i enlluernava els qui volien fer carrera en la república de les lletres o directament en la cosa pública, motiu principal de la desconfiança, que avui dia també perdura (fixeu-vos com tracta CaixaBank el català), en l’eficàcia de la llengua del país, o desapareguda o, si de cas, segundona, ninguneada. Costa de creure ―sí, en costa i frustra molt― que la primera edició de la poesia d’Ausiàs March, encara que edités els poemes en versió original, un total de trenta-nou, fóra destinada al lector castellà i, doncs, amb traducció castellana: Las obras del famosissimo philosofo y poeta Mossen Osias Marco cavallero Valenciano de nacion Catalan traduzidas por don Baltasar de Romani (València, 1539, Joan Navarro, impressor), llibre dedicat a Alfons d’Aragó, duc de Calàbria.
El duc de Calàbria, és a dir, l’hereu de la corona de Nàpols, hagué de renunciar a ser rei, per obligació, i acontentar-se a ser vassall i servidor de Carles V, l’emperador del Sacre Imperi hereu de Ferran II el Catòlic. Carles V el casà amb Germana de Foix i tots dos, marit i muller regiren com a virreis València i el seu Regne. La cort, amb aires reinaixentistes que bastiren, fomentà l’ús del castellà oral i escrit fins a l’avorriment. Fixeu-vos, a tall d’exemple, que fou traduïda al castellà De institutione feminae christianae (Anvers, 1524), de l’humanista valencià ―no tenia problema a dir-se català― Lluís Vives, per l’italià resident a València Giovanni Giustiniani (Instrucción de la mujer cristiana, València, 1528). La cultura que exhalava aquella cort era lingüísticament castellana i això acabà per pervertir la intel·lectualitat autòctona i la producció literària. Pere Antoni Beuter publicà la Primera part de la història de València, en català, en 1538, però la segona es convertí en Segunda, en castellà, en 1551. Un altre historiador, Rafael Martí de Viciana, també escrigué una crònica, l’escrigué en català, però al moment de portar-la a la impremta es decidí per traduir-la ell mateix al castellà, la Chrónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia y de su Reino (València, 1564). I ja entrat el segle XVI, un altre historiador, Gaspar Escolano, avisa al lector: «Y si en el phrasis castellano me conocieres estrangero, passa por ello, que mi pretensión no ha sido ser imitado, sino solamente entendido de muchos en lengua universal que lo es la castellana» (introducció a la Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia, València, 1610). Ras i curt, un segundón de mena el tio Escolano.
I contra això, què? Rafael Martí de Viciana, abans esmentat, lamentava la prostració lingüística, però la lamentava en castellà, llengua que alabava, al seu Libro de alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574): «Se nos entra por las puertas de este Reyno [el castellà], y todos los valencianos la entienden, y muchos la hablan, olvidados de su propia lengua». Ai llas! En 1574 ja hi havia qui vivia oblidat de la seua pròpia llengua. I ara hi ha qui persisteix en l’oblit: el Sr. Ximo Puig i altres eminències botàniques ara mustiades l’han oblidada massa sovint, la llengua i ―val a dir-ho― també la vergonya. Ara ve qui ve, cert, però alguna responsabilitat tenen, per no dir tota, els ara mustis, en què vinguin el paio que volia ser cantant d’Eurovisió, el torero franquista, el paio de «les dones i les titoles» i resta de patuleia que amenaça amb dar el paseíllo definitiu a la llengua i la cultura catalanes.
Comprendreu, doncs, que aquella època en què la major part de la intel·lectualitat nostrada, vil i servil, perdia el cul i la decència per adular en la llengua dels castellans no fóra del grat dels reinaixencistes del segle XIX que pretenien una llengua catalana reviscolada i d’ací el qualificatiu de decadents. Sí, existí una Decadència literària del català que afectà a tots els Països Catalans en els segles XVI, XVII i XVIII i que no hem ―no podem― ignorar. Com conclou Joan Fuster, sempre tan agut, a «Per una cultura catalana majoritària»: «Voler ignorar ‘la Decadència’ en bloc, em sembla que són ganes d’ ‘exculpar-nos’, quan no hi ha manera de fer-ho.»
Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona
Nascut en 1579, de manera circumstancial, a Saragossa, de família tortosina i arrelat a la capital del Baix Ebre, Francesc Vicent Garcia és una mena d’excepció en la vida literària castellanitzada imperant als Països Catalans. Prevere i rector de la parròquia de Vallfogona de Riucorb (la Conca de Barberà) des de 1607, la fidelitat a la llengua i, cosa no menor, l’habilitat versificadora, l’han convertit en un paladí pel català en aquell medi hostil de lletraferits castellanitzats, per la qual cosa ha esdevingut una mena d’heroi de llegenda de la catalanitat lingüística, perquè llegendari arribà a ser el personatge atribuint-li versos de tota classe i condició, els més procaços generant el corrent poètic popular denominat vallfogonisme, que tant espantà als prohoms primmirats de la Renaixença. Francesc Vicent Garcia es convertí, sense que ell ho pretengués, en l’aede «nacional» català del segle XVII i d’això que fóra quasi venerat. La seva obra fou impresa en 1703, per la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, amb el títol La armonia del Parnàs més numerosa en las poesias varias del atlant del cel poètic lo Dr. Vicent Garcia. Rector de Vallfogona de Riucorb, en aquesta localitat traspassà el 2 de setembre de 1623, és a dir, ara fa quatre-cents anys, raó per la qual la Generalitat de la riba esquerra del rierol de la Sènia ha tingut a bé declarar el 2023 com l’Any Rector de Vallfogona.
La Generalitat de la riba dreta de la Sènia ―Ximo i els botànics― no ha obert la boca, tampoc la de mar enllà de la Francina (ara la de la Prohens). Honrar el millor poeta en llengua catalana d’època barroca no va amb ells, com si Francesc Vicent Garcia fóra rus, senegalès o esquimal. Els importa un rave. I ara els que vénen, què us diré? L’ínclita Acadèmia Valenciana de la Llengua es fa l’orni: Rector de Vallfogona, eixe qui és? Ostres, que el Rector de Vallfogona, per dir-ho d’alguna manera i tot salvant les distàncies, és l’Ausiàs March del segle XVII! No podré comprendre mai perquè valencians, balears i pitiüsos no hem de celebrar l’efemèride d’un gegant de les nostres lletres pel fet que sigui nascut fora dels límits estrictes regionals. Ai Senyor, quin país! Bé, sí que sabem per què passa, precisament per això, pel regionalisme empobridor que ens ofega.
Francesc Vicent Garcia i Ferrandis ben mereix el reconeixement dels amadors de les glòries literàries en llengua catalanesca, la llengua de Llull i de March. Enguany, Any Rector de Vallfogona, ha vist la llum la biografia més completa fins al moment del poeta, a cura de Enric Querol i Coll, Francesc Vicent Garcia, poeta barroc: Vida i misteri del Rector de Vallfogona (Barcelona, Rafael Dalmau, Editor), i també ha sortit el volum primer de l’obra completa, Poesia completa 1: Sonets i dècimes, a cura d’Albert Rossich (Barcelona, Barcino), qui prèviament, en 1987, publicà Francesc Vicent Garcia: Història i mite del Rector de Vallfogona (Barcelona, Edicions 62). Ara ja sabem, entre altres curiositats de la vida del poeta, que nasqué a Saragossa, el 22 de gener de 1579. La partida baptismal la localitzà Albert Rossich a l’Arxiu Diocesà de Saragossa i en dóna notícia el llibre d’Enric Querol, molt complet pel que fa a les dades vitals del biografiat.
El Rector de Vallfogona fou una llum en aquell ermàs literari «decadent» a què obligà la convivència malavinguda ―conllevar deia Ortega y Gasset― dels catalans amb Espanya, que acabaria per esclatar en 1640. Eclesiàstic i poeta, sempre elegí la llengua catalana, encara que, barroc en les formes, conegué a bastament l’obra dels grans poetes castellans d’aquella centúria. Francesc Vicent Garcia variava entre la pirotècnia verbal de Góngora i la mordacitat de Quevedo, convenientment adaptades al català, un català que abraçava castellanismes, d’això l’horror que causava als erudits de la Renaixença, com a efecte de modernitat. Bé, això seria com avui alternar amb anglicismes, cada cop més nombrosos. Però, tot i els castellanismes, escrivia en català i no renuncià mai a fer-ho. Quan Jaume Rebullosa edità el seu Vida y milagros del divino Oleguer, obispo de Barcelona y arzobispo de Tarragona (1609), l’únic poema preliminar en llengua catalana és les dècimes del Rector de Vallfogona, persona ja ben coneguda aleshores en els àmbits literaris, encara que lingüísticament castellanitzats, del Principat. Francesc Vicent Garcia, que usava el pseudònim d’aires bucòlics Garceni, fou un revulsiu per a les lletres catalanes i d’això la seva fama futura, sobretot després de l’aparició de la compilació de poesies seves a La armonia del Parnàs (1703), també origen del vallfogonisme per la inclusió de poemes burlescos i procaços per a admiració del públic popular divuitesc i condemna dels meticulosos renaixencistes decimonònics emmirallats en la literatura medieval. El poema més ambiciós de l’autor, segons explica Enric Querol, és l’Oració recitada en la Paeria de Lleida per la nació valentina en lo rectorat de don Felip de Berga i d’Aliaga (1613), un panegíric de set-cents cinquanta-vuit versos dedicat al rector de la Universitat, Felip de Berga, natural de la Jana (el Baix Maestrat) i per això l’elogi a la nació «valentina». Un motiu més per a no oblidar-nos del Rector al sud del rierol de la Sènia. Però, en fi, vés què hi farem! El regionalisme ―o autonomisme― de brotxada blava, glorias a España i rots per cultura ―ara vindran banderilles― només atén a la llengua que Narcís Vinyoles (vegeu més amunt) considerava «limpia, elegante y graciosa», la forastera dels castellans, que no pas la pròpia. Sabeu a qui els babols botànics concediren el darrer Premi de les Lletres Valencianes, el de 2022? Doncs l’hi donaren a un senyor establert a la villa y corte, a sou del Grup PRISA, que sap tan de valenciana lletra com el taral·lirot Mazón. Tremolo de pensar-ho, amb un torero franquista de conseller de Cultura, a qui gosaran concedir-lo en el 2024.
Francesc Vicent Garcia també escrigué teatre, la Comèdia de Santa Bàrbara, única peça que es coneix d’ell, estrenada a Vallfogona de Riucorb el 16 de maig de 1617 i tornada a representar en 1630. Una obra en què, per la seva estructura (trama, intriga amorosa, diversitat d’espais escènics), denota la influència de Lope de Vega. I també escrigué prosa, amb també una única obra, que coneguem, de mostra, el Sermó predicat en la Iglésia Cathedral de Gerona en les exèquies fetes a la Magestat Cathòlica del Rey Don Phelip Tercer nostre Senyor, lo dia 12 de Maig 1621 (Barcelona, 1622).
A les acaballes de la seva vida anà a Madrid, a la capital dels Àustries, on s’estigué entre juny i desembre de 1622. Què hi feia Francesc Vicent Garcia a Madrid no ho sabem i en aquest afer el llibre de Querol no desvetlla gran cosa. Ara bé, d’aquesta estada deixà un romanç, A unes antigues memòries, que evoca una trobada amb una bella dama a El Pardo. La llegenda posterior explica que féu amistat amb Lope de Vega i que provocà enveges entre els lletraferits madrilenys. Com és això si Garcia només emprava el català i els castellans ―ai els castellans― són duríssims de closca per a entendre una altra llengua que no sigui la seva? Garcia fins i tot sofrí ―diu la llegenda― un intent d’assassinat de tornada a Catalunya, a Saragossa estant. Poc després traspassà, amb quaranta-quatre anys, a la seva parròquia de Vallfogona.
Francesc Vicent Garcia escrigué sempre en català. No es plegà als gustos lingüicides de bona part dels seus contemporanis, així que la seva obra mostra un amor a la llengua pròpia, a la llengua del país, en un temps confús per al català, viu a les cases i al carrer, però marginat ―voluntad libérrima?― a la república de les lletres. No fou l’únic a conrear el català en aquella època literàriament convulsa, però sí l’autor català més reeixit, encara que a costa de superar els models de la gaia ciència, el tradicional català hereu de la poesia trobadoresca, per a adoptar la modernitat dels models importats de Castella, gongorins i quevedescos. Aquest ―diguem-ne― modernisme li passà factura en el futur, quan la Renaixença redescobrí la genuïnitat medieval i blasmà les obres dels segles moderns, sobretot el Rector de Vallfogona. No tothom, però, accedí a rebutjar-lo. El dramaturg Frederic Soler (Serafí Pitarra) el reivindicà, contra el català arcaic dels reinaxencistes, i li dedicà una peça teatral, Lo Rector de Vallfogona (1871), convertida en novel·la amb el mateix títol per Josep Feliu i Codina (1880). A més a més, dues setmanaris, un de 1874 i l’altre de 1902, reivindicaven la figura amb el nom Rector de Vallfogona a la capçalera.
A una hermosa dama de cabell negre...
No puc acabar aquesta introducció a Frances Vicent ―o només Vicent― Garcia sense una mostra de la seva art poètica. En aquest cas, un sonet de gràcil estructura, potser un dels més coneguts, de temàtica i concepció barroca, que paga la pena llegir i gaudir, titulat A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil.
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De pendre’ls tregües ganes me venien.