Com li explicaria a algú que no la conegués, qui és Carme Vinyoles?
No és fàcil d'explicar-se a una mateixa! Diria que soc una periodista de llarga trajectòria. Vaig començar en el que ara és el Punt Avui als anys setanta i en la revista universitària Presència. Al llarg de la meua trajectòria, he cultivat un periodisme amb una visió de drets humans. Crec que sense impregnar-se d'aquests valors no hi ha periodisme. Al capdavall, la nostra matèria primera són les persones. I crec que com a periodistes compromesos amb la realitat, la nostra obligació és posar el focus en aquelles persones que no tenen visibilitat pública perquè no formen part de les estructures de poder.
El periodisme té l'enorme responsabilitat de donar visibilitat a les injustícies i a les persones precàries, així com de crear consciència. Fruit d'aquesta implicació com a periodista, m'he implicat directament en entitats que treballen per la justícia social, perquè crec que una cosa i l'altra no són incompatibles.
Va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com li va picar el cuquet del periodisme?
Diria que el cuquet de contar històries em ve del meu avi, que era un pagès de Sils que no havia pogut estudiar però que tenia molt d'interès per les coses. Com que els meus pares treballaven moltes hores, jo em vaig criar amb ell. I ell em seia a la falda i em contava coses, com ara la seua infantesa al Castell de Vidreres. Sense tindre'n consciència, era un home molt polític, molt antifranquista i anticlerical.
En part crec que va ser per ell que em va picar el cuquet d'escoltar i contar històries. Quan va arribar el torn d'anar a la universitat no sabia si fer turisme -perquè m'interessaven molt les llengües- o periodisme -perquè m'agradava escriure i llegir-. Al final, vaig optar per periodisme.
Una mica més gran que vostè era Montserrat Roig, un referent del periodisme a Catalunya.
Jo no la vaig conèixer personalment. De fet, quan vaig entrar a la facultat, l'any 1977, ella acabava de publicar "Els catalans en els camps nazis". Per tant, ja la teníem com una referència del periodisme, algú capaç d'abordar temes dels quals ningú no havia parlat.
Aquell era un moment molt efervescents, de moltes manifestacions i reivindicacions: el feminisme, la llibertat, l'amnistia... Era un moment, a més, en què encara existia molta violència política i en què la democràcia s'obria camí amb no poques dificultats. A la facultat, doncs, era un període d'anar molt de manifestació però a poques classes. Es cultivava molt l'esperit crític. En aquells inicis recordo que existia un compromís indefectible dels periodistes pels valors democràtics.
Deia Montserrat Roig que: "La humanitat encara no ha perdut el delit per a sentir-se narrada. Volem ser narrats, explicats, davant els altres, com a personatges"
Això que deia la Montserrat Roig jo ho subscric completament. Si et dones compte, existim perquè som i perquè els altres saben de nosaltres. La responsabilitat del periodisme envers la societat és molt gran. D'una banda, perquè ens devem a la societat i és per això que la nostra obligació és contrastar, ser honestos i informar amb respecte cap a les persones sobre les quals parlem. Això no significa ser submís, sinó ser molt conscient de la posició que ocupa el col·lectiu sobre el qual parlem dins la societat. Solíem dir que quan un polític fa un esternut, li dediquem cinc columnes; en canvi, quan qui fa l'esternut és un col·lectiu minoritzat, no li dediquem ni un breu. Tenim molta responsabilitat a l'hora de triar on volem posar el focus.
Vostè ha entrevistat grans personatges, com ara Neus Català, Isabel Allende o Zigmund Bauman. Quina de totes les personalitats que ha conegut més l'ha impactada?
Per descomptat que aquestes són persones de les quals aprens moltes coses, però moltes voltes, les persones de qui més he après o que més m'han impactat són aquells que tenen noms i cognoms que en absolut no són coneguts. Per exemple, l'any 1992, vam fer per a la revista Presència -aleshores suplement dominical d'El Punt-, la sèrie Terra d'Indis, amb motiu dels 500 anys del «Descubrimiento» d'Amèrica. Amb el periodista Pau Lanao vam fer un viatge de sis mesos visitant diferents comunitats autòctones d'Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Colòmbia, Guatemala i Mèxic. Els seus testimonis i la seua capacitat de resistència em van impactar molt. Va ser una experiència impressionant.
En tot cas, això no lleva perquè entrevistar o fer seguiment de persones més conegudes no haja estat una experiència enriquidora. A Neus Català, per exemple, la vaig acompanyar a un viatge a Ravensbruck organitzat per l'Amical Mauthausen amb alumnes d'institut i va ser una experiència realment enriquidora. Poder recórrer aquell lloc al costat seu va ser... Crec que hi hagué una generació de periodistes dels anys vuitanta que ens vam criar molt en la consciència política de tots aquells republicans que havien recuperat la seua veu després d'anys d'ostracisme.
Conèixer Zigmun Bauman també a ser una cosa brutal. Jo m'havia amerat dels seus escrits. M'impressionava la seua humanitat i, sobretot, la interpretació que feia sobre per què l'estat rebutja les persones immigrades. Em va fer entendre que, en aquest context d'incertesa, hi ha capes de població que tenen por de contagiar-se de la seua pobresa i per això apliquen un instint de supervivència que provoca que s'acabe produint una guerra de pobres contra pobres.
Una altra persona que em va impressionar molt va ser l'escriptora egípcia Nawal El Saadawi, premi Internacional de Catalunya 2003, perquè era una dona que s'havia jugat la vida i perquè tenia les coses molt clares.
Deia Gabriel García Márquez que "ser periodista és tindre el privilegi de canviar alguna cosa tots els dies".
Jo el periodisme l'he viscut d'aquesta manera. El periodisme ha de ser una invitació a la denúncia o a la reflexió. El periodisme té sentit si contribueix a transformar les coses, des de la responsabilitat, l'honestedat i la sensibilitat.
En tot cas, tampoc no crec que hàgim de magnificar les nostres capacitats perquè en el dia a dia hi ha molts condicionants empresarials i laborals que hi intervenen i interfereixen. A hores d'ara em preocupa molt que s'haja adormit el sentit crític i també la facilitat amb la qual es propaguen les fake news. Em preocupa molt la normalització de la mentida. Hi ha un llibre molt bo, de Viktor Klemperer, anomenat La llengua del Tercer Reich, on s'explica com les paraules funcionen com dues gotes d'arsènic, que quan te les engoleixes no te n'adones, però quan entren dins teu et maten. Em fa la sensació que amb les fake news estem vivint una mica això, un procés que, a més, acaba desprestigiant la política com a servei públic i el periodisme com a pilar bàsic de la democràcia.
Em preocupa molt, per exemple, com la mentida s'està utilitzant per criminalitzar la solidaritat. Com és possible que hi haja gent que pense que organitzacions com Open Arms són traficants de persones? L'extrema dreta utilitza les mentides, i la difusió que aquestes obtenen a través de les xarxes socials, per generar pors.
Les xarxes, per se, no són bones ni dolentes; tenen tanta capacitat informativa com desinformativa. Em preocupa, però, que cada volta hi haja menys espai per informar i aprofundir,
Vostè forma part d'una generació de dones que es van obrir pas en un món, el del periodisme, masculinitzat. Ara, en canvi, la major part de les facultats estan a vessar de joves dones que volen ser periodistes. Diria que la posició de la dona dins el món de la comunicació ha millorat?
Si fem la comparació respecte dels anys setanta i els vuitanta, la posició de la dona, en l'actualitat, ha millorat. I tot i que encara no hem arribat a una situació d'igualtat i, per tant, la situació no és òptima, s'han produït avanços. S'ha produït una reflexió no només sobre la posició que ocupen les dones dins les redaccions, sinó també sobre la imatge que els mitjans donen. Això té molt a veure amb l'auge del feminisme. Els canvis, tot i les mancances que encara existeixen, han estat positius.
Com ha viscut una dona com vostè, feminista de pedra picada, la quarta onada de feminisme que se succeeix al món des de la meitat de la dècada passada?
Has de tindre en compte que a la dècada dels setanta estaven per conquerir drets bàsics. Les mobilitzacions dels setanta i els vuitanta van ser fonamentals per aconseguir el dret a l'avortament o el divorci. Fixa't que per poder-me matricular a la universitat vaig haver d'acreditar que havia fet l'Auxilio Social!
Si t'ho mires amb perspectiva, sense dubte, s'han produït avanços en tots els camps i s'ha produït un qüestionament dels rols tradicionals. I per això, m'esgarrifa quan a hores d'ara apareixen discursos que em recorden tant al passat. Hi ha homes que no volen admetre l'existència del patriarcat, que es neguen a acceptar la posició de domini que, històricament, han exercit els homes sobre les dones. Sembla que els ofèn que els ho recordem.
Així doncs, hem fet passos endavant molt importants, però no perdem de vista que això es pot perdre. Pensem que els drets s'han conquerit, però tot és reversible. El que va passar en la II República és una mostra d'això. Per això, hem de continuar alerta i no fer ni un pas enrere.
Quin recorregut pensa que té l'onada reaccionària que experimenta el món?
M'agradaria que el recorregut fora curt però no estic gens tranquil·la. Històricament, quan s'han produït avanços en els drets de les dones, hi ha hagut una reacció furibunda. La diferència és que aquest discurs d'odi envers les dones ara té una capacitat de propagació enorme, gràcies a les xarxes socials. Hi ha el fenomen de la manosfera i els incels, que promouen l'odi i la por envers la dona, a qui es presenta com una amenaça. Afortunadament, també ha sorgit un discurs que promou un nou model de masculinitat.
En tot cas, espero que tota aquesta reacció no tingui recorregut, si bé en fa por la manera com es frivolitza i es normalitza determinats comportaments. I em preocupa molt que hi hagi gent jove, especialment homes, votant Vox. Aquests joves són els ciutadans del futur. Vivim un moment inquietant i espero que sapiguem reaccionar. No hem de permetre que ens guanyin terreny.
Vostè és secretària de l'Associació Valentes i Acompanyades, que treballa per prevenir els matrimonis forçats. Des de l'any 2014 Catalunya disposa d'un protocol per a la seva prevenció. Està sent efectiu? Quins altres avanços caldria fer?
Valentes i Acompanyades es va constituir en 2014. Jo havia treballat en temes d'immigració i vaig ser sabedora de l'existència d'aquesta problemàtica en saber de xiques que es negaven a ser enviades al seu país d'origen perquè volien continuar el seu projecte de vida a Catalunya. No era un fet anecdòtic, sinó que es produïa prou sovint. El matrimoni forçat és una de les formes de violència contra les dones més brutal i ocultes de totes.
Les dones que són capaces de revelar-se davant d'aquesta tradició són molt valentes. Sobretot, al principi, perquè no tenien ningú al costat, cap referent, estaven soles. Per això, també, això d' «acompanyades», perquè les acompanyem en la seva valentia, volem que sàpiguen que estem al seu costat. En moltes ocasions han de sortir de la seva mateixa llar. Per això se'ls proporciona un recurs d'habitatge i se'ls dona suport emocional a través de dones que han patit situacions iguals.
Des de Valentes i Acompanyades considerem que la formació és l'eina més forta per lluitar contra aquestes pràctiques. Així doncs, treballem perquè es formen i perquè arriben a la universitat perquè és imprescindible que adquireixin la seva pròpia autonomia econòmica, però també per ampliar les seves visions sobre la vida. En tots aquests anys, hem après moltíssim d'elles.
Quan vam començar, per abordar aquesta problemàtica, ja hi havia un protocol a l'Estat que s'aplicava a la demarcació de Girona. Però era un procés molt administratiu. El 2009 els Mossos d'Esquadra van elaborar un protocol intern per a quan es trobaven casos d'aquest tipus.
El 2014, quan ens constituïm, som l'únic grup de l'Estat espanyol que treballa en la prevenció d'aquest tema. En adonar-nos de la dimensió del problema, ens posem a treballar per elaborar un protocol d'àmbit nacional. Es va presentar el març del 2020. El nou govern ha agafat el protocol, però l'està revisant tant i tant i tant que no es pot dir que siga molt efectiu. No entenem tots aquests retards.
Com que la nostra associació posa en qüestió determinades pràctiques de grups comunitaris que són minoritàries, hi ha gent que té por que, en parlar d'aquesta qüestió, donem ales als racistes a la ultradreta per dir les seves barbaritats. Però això no té res a veure: aquesta és una qüestió dels drets de les dones i de drets humans. Nosaltres som les primeres antiracistes. El que nosaltres estem fent és posar en qüestió una pràctica de violència patriarcal. Volem distingir bé una cosa de l'altra, perquè si es confonen, no acabarem treballant bé ni per l'antiracisme ni pels qui combaten les pràctiques patriarcals.
Per la seva trajectòria, vostè ha treballat molt la qüestió de la diversitat a Catalunya. Diria que Catalunya ha desplegat polítiques adients d'integració?
Als anys noranta, a Catalunya, hi hagué molt d'interès, tant des de l'àmbit institucional com des de l'àmbit de l'associacionisme es va treballar molt per incorporar aquestes persones a la nostra societat. Els qui han investigat aquestes qüestions certifiquen que, segurament perquè ja s'havia après dels errors comesos a França, Catalunya va generar un model propi d'incorporació que no era assimilacionista (com a França) ni de seguretat ni de multiculturalitat dispersa com als països anglosaxons. Crec que les escoles, en aquest sentit, van fer una feina extraordinària perquè van saber acollir un gran nombre de persones que no coneixien la llengua.
Però amb la crisi econòmica, tot canvia prou. D'una banda, perquè molts immigrants econòmics es veuen obligats a marxar. Les retallades van ser molt fortes i es van produir situacions de pobresa gairebé permanent. Els retrocessos també es van produir en els més joves, que no van tindre l'oportunitat d'acabar els seus estudis.
D'una altra banda, des de l'11S tot va canviar molt en el món islàmic. Els corrents més radicals van penetrar molt fortament en mesquites i en imams que no advoquen per la conciliació de cultures i que aposten per una visió molt rigorista de la religió. Tot plegat té efectes molt nocius pels drets de les dones. A hores d'ara estem davant un moment complex per a la interculturalitat.