L’anatomia del dodo, segons Lubienski, el pintor Savery i Alícia
El sorprenent i deliciós assaig Pardals al cap, de Stanislaw Lubienski (Cossetània, 2023), parla de la fascinació humana pels dodos, recorda els pintors que el van immortalitzar i oblida la versió de Lewis Carroll.
Cossetània publica una singular història de la cultura al voltant dels ocells, escrita en forma de memòries / fals dietari increïblement documentat sobre història, pintura, literatura, política, ecologia, etc.: Pardals al cap, de Stanislav Lubienski. Entre els fragments que ens poden ajudar a fer-nos una idea sobre l’obra, destaquen els que dedica al dodo, una de les aus mítiques de “recent” extinció:
“Els anglesos diuen dead as a dodo (‘mort com un dodo’) (...) L’home ben aviat va fer net amb aquell colom gros incapaç de volar que habitava l’illa Maurici. Segurament, els va facilitar la tasca el fet que aquell dissortat dodo (Raphus cucullatus) era molt confiat i poc poruc. Els ocells d’illes isolades no tenien por dels forasters”.
El dodo, que probablement va desaparèixer el 1662, va ser immortalitzat, segons Lubienski, pel pintor flamenc Roelandt Savery (1576-1639) a Paisatge amb ocells i a El paradís. Els seus retrats del dodo van servir probablement com a model per a altres pintors, com el seu nebot Jan Savery.
Lubienski recorda que actualment Savery no va transmetre “la figura autèntica del dodo”, perquè només n’havia vist en captivitat. “Els exemplars salvatges mostraven més aviat una silueta més esportiva i, pel que sembla, corrien ràpid”, segons els científics que han estudiat el seu esquelet.
La figura falsa del dodo seria també la que havia copiat el famós il·lustrador d’Alícia al país de les meravelles, John Tenniel, on aquest ocell fa de jutge d’una carrera surrealista entre Alícia i els animals. El dodo “va seure durant una bona estona prement-se el front amb un dit (en la mateixa posició que podeu veure Shakespeare en un dels seus retrats), mentre els altres esperaven en silenci. Finalment, el Dodo va dir: “Ha guanyat tothom, i tots hem de tenir un premi”.
Fèlix Fanés reivindica Mandelstam
Un imperdible recull de records i opinions del periodista i crític Fèlix Fanés sobre política, literatura, cinema i vida a La cinta vermella, una meravella on reivindica Óssip Mandelstam i la seua poesia (publicada per 1984).
Apassionant, revelador i llegidor és La cinta vermella (EnSiola, 2023), un recull de pensaments i experiències explicades per Fèlix Fanés al seu ritme, que és el millor per a fer-los arribar ben vius al lector. N’hi ha records d’una pallissa a Solé Tura en temps de Bandera Roja, de l’autor i Josep Ramoneda a París, intentant entrevistar Sartre; i molt cinema, molta història i molta literatura. Casualment, en una entrada Fanés reivindica Óssip Mandelstam, un autor que Edicions de 1984, amb La remor del temps. A La cinta vermella, Fanés explica en recordar la poesia: “Per passar l’aïllament, la Rosa em demana que li llegeixi poesia. Com que la majoria dels llibres de literatura els tinc a Llançà, he d’apanyar-me amb el que ha quedat, per una raó o altra, aquí, a Sant Cugat. Ens hi posem havent dinat, a l’hora del cafè. Avui ha estat el torn d’Óssip Mandelstam, de qui he triat un poema de l’època anterior a la revolució, ‘Voltat de boira, no podia sentir’, i tres més dels terribles i funestos anys trenta ‘Leningrad’, ‘Pel coratge sorollós dels segles venidors’ i ‘Schubert damunt de l’aigua’. No tinc a mà els esgarrifosos versos dedicats a Stalin —es llegeixen tremolant—, que tan cars va pagar el gran poeta. Per entendre per què una colla d’escriptors brillants, en principi no enemics de la revolució, van acabar triturats per la màquina burocràtica repressiva soviètica, s’ha de llegir l’extraordinari llibre de memòries de la dona de Mandelstam, Nadejda Mandelstam, Contra tota esperança. En el context de l’absurd estalinista, les obres del valent i malaurat poeta creixen encara una mica més”.
Edicions del 1984 va publicar la Poesia completa de Mandelstam el 2014. Contra tota esperança, la publicà Quaderns Crema el 2012. Tot traduït per Jaume Creus.
Les cambres pròpies de Virginia Woolf, Yourcenar o Deledda
Sandra Petrignani recorre les cases de les escriptores cèlebres, com Marguerite Yourcenar, Grazia Deledda, Colette o Karen Blixen. Tot va començar a Charleston, on Woolf es va instal·lar una cambra pròpia.
A L’escriptora viu aquí (Viena, 2023), Sandra Petrignani visita les cases de diverses escriptores. Va ser a Charleston, la casa de Vanessa Bell (germana de Virginia Woolf, on ella es va voler fer la seva cambra pròpia per escriure) on Petrignani va decidir escriure aquesta obra: “El projecte d’aquest llibre prengué forma a la granja de la fada Vanessa. Fou a Charleston, l’any 1986, que vaig relacionar per primera vegada la vida sentimental de les persones amb la casa on viuen”. A Charleston, Woolf va voler fer-se la seua cambra pròpia. El 1930 explicava al seu Diari que encara no estava: “Encara no puc escriure a la meva nova habitació perquè la taula no té l’altura adequada i per escalfar-me les mans m’he d’encorbar”.