Aquell cafè s'havia ajornat en excés. Les pàgines del calendari s'havien arrancat sense possibilitat de celebrar-se l'anhelada trobada. Havien passat tres anys i mig des d'aquell febrer de l'any 2012, vespra d'una operació policial que assenyalaria els tripijocs del clan Blasco per a la posteritat. L'escenari escollit no era cap restaurant de luxe per pegar-se un homenatge, ni cap terrassa en la qual conversar amb tranquil·litat mentre es gaudia del primer glop de cervesa.
El decorat era més modest i obscur. Sense presència de l'aire lliure i pur de l'exterior. Es tractava de la cua de l'economat de la presó de Picassent (Horta). Els protagonistes eren Rafael Blasco, exconseller del PP condemnat per desviar ajudes del tercer món, i Augusto Tauroni, capitost de la trama empresarial del batejat com a cas Blasco. La conversa fou tensa, malgrat produir-se entre dos companys de corrupció. «Hem comès errades», va expressar amb sinceritat Tauroni. Blasco contestaria empipat, sense concedir la raó al seu interlocutor. Defensaria, amb insistència, la seua innocència.
L'estampa rutinària, però retratadora de l'evolució d'ambdós personatges, és una de les mil escenes del llibre d'investigació periodística La madriguera. La trama de Cooperación del caso Blasco (Alfons el Magnànim, 2023), producte de la beca Josep Torrent que impulsa la Unió de Periodistes junt amb la institució literària de la Diputació de València. Escrit pel periodista Sergi Tarín, amb la ploma excelsa i afilada que han caracteritzat les columnes i els reportatges publicats en aquest setmanari, és una dissecció d'una xarxa corrupta que va sostraure les ajudes dels més necessitats per desviar-les cap a una conxorxa d'empresaris i polítics amb carnet de la gavina.
A manera de novel·la, com si es tractara d'una obra de ficció, però amb un contingut 100% real, es dibuixa la biografia de Blasco, la construcció del seu cau des de la militància política al Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP), on va adquirir el sobrenom de Víctor Rabbit, fins a erigir-se en el comandat polític d'una teranyina que va desviar fins a quasi cinc milions d'euros que havien de combatre la sida a Àfrica o la promoció de la sobirania alimentària a l'Amèrica Llatina. Uns diners que impúdicament van servir per a comprar-se apartaments de luxe a Miami, als Estats Units d'Amèrica, i iots.
Blasco, amb l'atribució política d'haver estat un dels arquitectes del règim que va edificar el PP al País Valencià durant dues dècades, és radiografiat sense mites i apriorismes, així com s'aporten converses inèdites de la causa i es fa un viatge per l'impacte de la trama als països que havien de rebre els fons, com ara a la República Dominicana. Precisament, els projectes que més van sofrir la detracció dels diners públics que havien de servir per a lluitar contra la pobresa a països castigats injustament per la misèria, la desesperació i la falta d'un horitzó vital amb dignitat.
El mapamundi de la corrupció blasquista
La investigació periodística desgrana en profunditat la causa judicial i esporga el sumari fins a oferir un relat esfereïdor dels fets, especialment per als habitants dels països que havien de rebre les ajudes i per a les butxaques dels ciutadans valencians. Amb una mirada decolonial, l'obra dibuixa un mapa de la corrupció de la trama Blasco, un recorregit pels racons del planeta víctimes de la xarxa capitanejada empresarialment per Tauroni.
La primera parada per aquest recorregut de la corrupció a la cooperació humanitària valenciana és Haití. Al país caribeny, van projectar-se quatre iniciatives solidàries per 4,1 milions d'euros. La trama va sostraure el 23,75% dels diners concedits pel departament encapçalat per Blasco. La desviació va ser major, però, a la Republicana Dominicana. Si l'import adjudicat era de vora dos milions d'euros, la xifra que va acaparar la teranyina fou de 941.926,8 euros. O dit d'una altra manera: el 51,12% dels set projectes.
Al Salvador, a un altre estat de coordenades centreamericanes i marcat per la pobresa i les màfies locals, va planificar-se un projecte per 234.518 euros, del qual s'hi van sostreure fins a 54.471,25 euros, un 46,36% de l'ajuda al desenvolupament. La veïna Nicaragua, tanmateix, va patir amb més intensitat les conseqüències d'aquesta teranyina impúdica. La Generalitat Valenciana va idear dos projectes per 1.666.818,7 euros, dels quals van desviar-se 1.623.818,7 euros. En dades percentuals: el 97,42%.
L'acaparament de fons fou més moderat al Perú, on van projectar-se fins a tres iniciatives solidàries. L'import concedit per la conselleria de Blasco era de 854.052,63 euros i la quantitat que va apartar-se per a la teranyina empresarial valenciana fou de 416.787,12 euros, és a dir, un 58,1% de l'ajuda entregada per l'administració autonòmica valenciana. Al Paraguai, encara va ser superior. És cert que els guarismes del projecte adjudicat eren menors, d'uns 325.000 euros, però la desviació dels diners públics va abastar el 62%. Els receptors del país sud-americà van quedar-se sense 201.591,2 euros dels fons licitats.
La xarxa comandada políticament per Blasco va estendre els seus els tentacles per altres continents, i no només va actuar amb projectes previstos a països d'Amèrica Llatina. A Àfrica, també vam podar les ajudes humanitàries. A Camerun, per exemple, van aprovar-se dos projectes per 602.001,58 euros, dels quals van desviar-se el 61,4%. En el cas del Senegal, per contra, la mossegada fou menor: dels 232.148,84 euros adjudicats, solament van desviar-se 59.766,48 euros, un 25,74%.
A Guinea Equatorial, el percentatge sostret va ser sensiblement superior. A l'antiga colònia espanyola, van aprovar-se quatre projectes de cooperació internacional. Els fons entregats foren d'1.080.355,75 euros i els diners desviats van abastar els 855.428,58 euros, un 79,2% del total de l'ajuda adjudicada per la Generalitat Valenciana. Mauritània també va patir la voracitat de la teranyina: si els fons concedits per desenvolupar un projecte humanitari eren de 331.711,2 euros, la quantitat amb una destinació diferent del seu objectiu fou de 194.010,76 euros, un 58,5%.
La trama no va tenir ni pàtria, ni bandera. No debades, va ampliar les seues urpes més enllà del territori llatinoamericà i africà. La internacionalització va arribar fins a Àsia. La Generalitat Valenciana va concedir 385.550 euros per a desenvolupar un projecte humanitari a Tailàndia. La teranyina va sostreure 183.393,42 d'aquesta ajuda solidària. O en xifres percentuals: el 47,56%.
Exemplaritat i impunitat
La primera causa judicial que va afrontar Blasco pels seus tripijocs amb les ajudes a la cooperació va acabar amb una sentència que buscava ser exemplar contra la corrupció més lacerant. L'exconseller del PP va ser condemnat, en primera instància, a vuit anys de presó pels delictes de malversació de fons públics, prevaricació administrativa, falsedat documental i tràfic d'influències. El Tribunal Suprem, tanmateix, va rebaixar-li la condemna a sis anys i mig, així com va absoldre'l del delicte de tràfic d'influències.
Aquella sentència, corresponent al desviament dels diners destinats per a iniciatives solidàries a Nicaragua, va tenir dos punts foscos per a l'autor de La madriguera. La trama de Cooperación del cas Blasco (Alfons el Magnànim, 2023): l'absolució del cap de l'àrea de Cooperació, Marc Llinares, per part de l'alt tribunal espanyol i la condemna de Xavier Llopis, la qual considera que no està provada de cap manera. Ara bé, contenia un to d'avís contra els corruptes, com s'evidencia amb l'al·legat dels magistrats: «Suposa defraudar i xafar els nobles sentiments del ciutadà que desitja veure com una part de la seua contribució a l'erari públic es destina a aquests fins solidaris transnacionals».
La segona peça de la trama, relativa al frau de subvencions en el període 2009-2011 i a l'adjudicació de l'Hospital d'Haití, va estar envoltada, segons Tarín, per «un olor d'impunitat». De fet, la investigació relata minuciosament com van forjar-se els pactes judicials entre els acusats i el Ministeri Públic, primer amb Vicente Torres com a fiscal i posteriorment amb Javier Carrasco al capdavant del càrrec. La decisió inèdita d'habilitar un sala a la presó de Picassent per què negociaren els fiscals Pablo Ponce i Vicente Torres amb els advocats de Blasco i el mateix exconseller il·lustra per a Tarín com va dirigir-se el procés de recerca de pacte entre la justícia i els acusats a la trama.
Les condemnes de la peça dos i tres del cas Blasco, segons explica el periodista, «no només són molt inferiors a les sol·licitades per les acusacions particulars i populars, sinó que estaven per sota dels acords establerts entre els principals acusats i la Fiscalia». «La rebaixa grinyola amb la contundent descripció dels fets provats», assenyala al llibre. La resolució, com es recorda a l'obra, apunta que la finalitat de Tauroni «era obtenir un benefici net de cada projecte subvencionat d'almenys un 50%».
«Com [Blasco] ja va ser sentenciat en la primera peça a sis anys i mig pels mateixos delictes, el tribunal 'segueix el criteri de no imposar en el segon procés una pena superior a la que hauria correspost d'haver-se jutjat tots els fets conjuntament'», destaca per retraure les penes descafeïnades de la segona sentència del procés judicial que va il·luminar el cau corrupte d'aquell conill al capdavant de la conselleria de Solidaritat de la Generalitat Valenciana, d'una figura que va atresorar una gran influència durant lustres al PPCV. Tota una icona del poder dels conservadors que, com altres, van acabar al banc dels acusats i, fins i tot, entre reixes. El retrat obscur d'una època.