Per comprendre el món on ens ha tocat viure de vegades cal fer atenció a les coses petites, als detalls i a les petites misèries de la gent i malfiar-se de les explicacions massa perfectes i tancades. L’aportació de Marc Auge és haver-nos ajudat a entendre que cada vegada més les nostres vides es mouen en espais que no poden ser definits ni com a identitaris, ni com a relacionals, ni com a històrics i ni encara menys com a propis: són els “no llocs”
“No lloc” és una d’aquestes expressions que fan fortuna fins i tot periodística i que serveixen per descriure l’ambient (i les misèries) d’un temps. Un no-lloc és una autopista, una habitació d’hotel, un aeroport, una parada d’autobús o un supermercat... però també una situació vital. Quan no ens identifica qui som ni què fem, sinó un tiquet del supermercat, un DNI o una targeta de crèdit, quan tenim vides perfectament intercanviables i seriades, vivim a “no llocs”.
La ciutat és plena d’aquests espais descarnats, ni bonics ni lletjos, sinó simplement superabundants, funcionals i estressants. Allò que els configura és que hi passem en la més estricta buidor. Marc Auge passarà a la història de l’urbanisme com autor d’un concepte que explica no tan sols els espais urbans impersonals, sinó les formes de comunicació anònimes dels individus que hi habiten.
El seu llibre Els no llocs. Espais de l’anonimat (1992), explica com són tota una sèrie d’espais serials i impersonals on ens movem quasi per obligació, però que no van ser pensats per viure-hi, ni per socialitzar-nos, sinó per passar-hi, però que han acabat per convertir-se no tan sols en un decorat sinó en una identitat. Pels “no llocs” hi passem sense viure-hi (si no és que som uns captaires o uns marginals), però a còpia de passar-hi ens acaben tornant com ells... i en bona part configuren la nostra identitat en un món que ha abandonat l’esperança, segons ell “de manera definitiva” en “l’àmbit dels somnis i de les revolucions” (Futur, 2012).
El no-lloc connota alienació, anonimat, impersonalitat. Ens descriu com a usuaris i com a consumidors. Centres comercials, estadis de futbol i sales d’espera als aeroports són els espais “no lloc” que proclamen la unitat del món i que han substituït l’antic urbanisme (de catedrals medievals o d’avingudes vuitcentistes). No és tan conegut, però, un altre llibre seu El pervindre dels terrícoles on descriu la nostra societat urbana, del tot tecnològica, dividida en tres grups socials. Una petitíssima minoria de posseïdors, difícils de veure com no sigui a les sales VIP dels aeroports, controlen la tecnologia, marquen tendències i dominen el món. Són els qui pensen el planeta com una unitat perquè els seus “no llocs” (començant pels ressorts de vacances) són idèntics arreu.
Ve al darrera un grup que Auge anomenava “els consumidors” que realment no tenen res a dir ni en cultura, ni en política, però que encara disposen (qui sap per quant de temps?) amb prou nivell de consum per no revelar-se perquè intueixen que qualsevol revolta encara els empitjoraria les coses. Podem fer vacances a països més o menys exòtics, però estan condemnats a anar en metro, a patir pel futur dels fills i a viure cansats i estressat per mantenir la carcassa social activa. La funció dels consumidors, com el seu nom indica és consumir, pagar i callar. Quan parlem de globalització i de societat xarxa ens referim fonamentalment a aquest grup, cada cop més desarrelat i mancat de tradicions, bàsicament poruc perquè sempre pot caure en una marginació anunciada. El tercer grup, de marginals i pàries diversos, als barris marginals de les ciutats produeix joves que acaben semblant-se a la seva pròpia caricatura(per la seva roba, el seu llenguatge o els seus tatuatges, etc.), dictada pels mitjans d’una manera prou lamentable i dels qui es pot esperar tan sols una revolta inútil, però en cap cas una revolució perquè viuen parasitant allò que detesten.
La societat de no llocs, que no aporten identitat perquè no en tenen, tal com ens l’ha explicada Auge és d’un pessimisme sinistre. Ha esborrat (o reduït a tipisme) les diferències culturals i la pluralitat per la força mateixa de la tecnologia que exerceix un paper uniformador. Però ser-ne conscients és el primer pas per poder (qu sap?) canviar les coses algun dia. No és poc.