El passat 31 de maig, el Cercle d'Economia de Catalunya es va vestir de llarg. Aquell dia, amb motiu de la seua 38ena reunió, els visitava Alberto Núñez Feijóo. No feia ni 48 hores que Pedro Sánchez, a la desesperada, havia anunciat l'avançament electoral. Feijóo hi acudia eufòric, després d'experimentar un tomb electoral a escala autonòmica que, a primera vista, feia preveure-li un passeig triomfal fins a la Moncloa. Davant els patrons catalans, el gallec va admetre que el PP s'havia equivocat en la seua estratègia a Catalunya; va avançar que eliminaria l'impost de successions (promesa llargament aplaudida per l'auditori); i va prometre que, en cas de ser el pròxim president del govern espanyol, revisaria el sistema de finançament.
El que no preveia Núñez Feijóo era que el 23J la majoria aconseguida a les urnes seria insuficient per encimbellar-lo a la Moncloa. O el que és el mateix: que es quedaria amb un pam de nassos.
El que tampoc no era previsible era que, dues setmanes després de celebrades les eleccions, la reforma del sistema de finançament se situaria en el centre del debat polític. La qüestió restava silenciada i amagada en un calaix tancat amb pany i forrellat del Ministeri d'Hisenda d'ençà que a finals de 2021 María Jesús Montero decretara que 'ara no tocava'. Als valencians, els qui més n'havien insistit, els deixà amb la mel als llavis. Perquè només uns mesos abans Hisenda havia fet arribar als governs autonòmics una proposta de càlcul de la població ajustada, el pas més seriós fet per Madrid des que el 2014 caducà el model. A la Generalitat Valenciana, que havia fet de la reforma una bandera política i mediàtica, i que s'havia dotat d'un argumentari tècnic com cap altra autonomia, li tocà abaixar les orelles i escudar-se en els mateixos arguments que esgrimia Hisenda: que la disparitat de parers i d'interessos de les autonomies era tal que era impossible arribar a un consens. Alguns obliden que la política és -o hauria de ser- l'art del desllorigament.
Quasi dos anys després, ha estat la mateixa Montero qui ha pres la iniciativa. Pel que sembla, 'ara sí toca', a pesar que les postures de les autonomies són tan allunyades i dispars com ho eren a finals de 2021. La ministra vol utilitzar l'esquer de la reforma per guanyar-se la confiança d'Esquerra Republicana i Junts al Congrés, amb vista al debat d'investidura.
Els valencians tenim tantes raons per alegrar-nos pel gir copernicà del Ministeri d'Hisenda com per desconfiar-hi. En primer lloc, perquè l'oferta de Montero difícilment acontentarà l'autonomia a la qual va adreçada la proposta, és a dir, Catalunya. La Generalitat, encapçalada per una Esquerra Republicana que no ha parat de dessagnar-se d'ençà que optà per postures més pactistes amb la Moncloa, ja ha dit que no seurà en cap taula multilateral i que només està disposada a parlar amb Hisenda de tu a tu.
Fa temps que Catalunya passà la pantalla autonomista, per bé que no té molt clar quines són les tecles adequades per jugar la següent partida. La possibilitat que Junts entre al joc que proposa la ministra Montero és molt remota. Per a un partit com el de Puigdemont, que exigeix l'amnistia i la celebració d'un referèndum, acceptar una reforma del model de finançament com a premi de consolació seria poc més que un suïcidi polític. La possibilitat de tornar a la política del peix al cove preconitzada per Jordi Pujol sembla força remota en les actuals circumstàncies.
Tot plegat resulta perjudicial per als interessos de les valencianes i els valencians. Perquè el que l'experiència demostra és que la participació de Catalunya ha estat l'ariet que ha obert les portes per assolir avanços en els debats territorials i en la descentralització d'un Estat amb fortes tendències jacobines. La paràlisi dels darrers anys en la qüestió de la reforma del model no s'explica sense tenir en compte la negativa de la Generalitat de Catalunya, en plena efervescència del Procés, a participar de les reunions del Consell de Política Fiscal i Financera. Just en el moment en què, políticament, existia una mínima possibilitat d'alinear-se i fer un front comú mediterrani, els veïns del nord van optar per esborrar-se del debat.
Per acabar de dificultar les coses, els temps polítics han canviat al País Valencià. Carlos Mazón, en línia amb la resta de barons del Partit Popular, ha censurat qualsevol hipotètica concessió als negociadors catalans. Els de la gavina es posen la bena abans de la ferida. L'espantall català li serveix a Mazón com a cortina de fum per passar per alt dos dels principals problemes que se li plantegen en aquesta qüestió: en primer lloc, la innegable disparitat de criteris que, en aquesta matèria, tenen els barons territorials del PP, amb dos fronts molt ben definits (el mediterrani i els de la Meseta i nord peninsular). En segon lloc, la negativa frontal de la plenipotenciària Isabel Díaz Ayuso pel que fa a la quitança del deute històric.
Així doncs, els valencians tenim una pila de raons per ser escèptics sobre si la nova proposta de la ministra Montero arribarà a rams de beneir. Una nova negativa final no faria altra cosa que alimentar la frustració que una part de la societat civil ja acumula en relació amb aquesta qüestió. En tot cas, farien bé els nous responsables de la Generalitat en implicar-se al màxim en la qüestió, no fora el cas que aquest siga el vaixell que sí arribe a bon port.