Teresa Lloret: “Espriu era l’home més antipàtic, pretensiós i absurd que he conegut”

—Com es troba? A què dedica el temps Teresa Lloret, ara amb 86 anys?
—A res. A vegetar. Però no estic enfadada. Tinc la sort que Déu em va fer optimista. Tinc una visió positiva. Per això m’he agafat a Filmin. Considero que arribar als 86 amb el cap clar és un avantatge enorme. Per això no em vull posar de mal humor i emprenyar les criatures. Però, si hi hagués l’eutanàsia en actiu, me l’aplicaria sense dubtes i seria meravellós. Hauria viscut la mar de bé i m’hauria mort. Ara no, ara m’he d’aguantar. I no em volen matar. I per fer heroismes, no he estat mai heroica. Aguanto aquí amb l’ajuda inestimable de la tecnologia, la tele. Quan va sortir, en vaig dir mal. La tenia amagada perquè els nanos no la miressin, estava controlada. Era la pesta en aquella època. El món ha canviat molt. Durant la meva vida, hi ha hagut un canvi social important i bo. Tot era horrorós. Ser homosexual era un desastre, el divorci era el pitjor, el matrimoni es portava malament i no podia veure’s. I tenies criatures com un gat. Vaig fabricar quatre criatures en tres anys. S’havia de ser realment salvatge per fer-ho. Nosaltres ho fèiem. Anàvem a missa i teníem criatures. Vinga criatures!

—Deia que no ha estat mai d’heroïcitats. Ha estat més d’anar fent discretament?
—No m’ho he plantejat. L’únic heroisme que vaig fer, que va ser una cosa que em va canviar la vida, va ser fer una carrera amb quatre criatures. Em vaig matricular a la universitat, a Filosofia i Lletres, tenia companys deu anys més joves que jo. Vaig fer la carrera amb quatre criatures petitíssimes i això em va salvar la vida. Vaig veure clar que no em podia quedar a casa amb les quatre criatures. Em va permetre entrar al món editorial, treballar tota la vida, guanyar diners, tenir el respecte del marit.

—Vostè ja havia fet magisteri abans, oi?
—Era per si quedava viuda. El meu pare ens feia fer la carrera perquè si quedava viuda m’havia de guanyar la vida. Era per si de cas. Perquè tenia una àvia que era mestra. Però, amb l’altra carrera, em va canviar tot. Ja tens els amics de la carrera, ja ets algú. Ara, l’única cosa que he fet ha estat treballar com una burra. Però m’agradava treballar, per masoquisme pur.

—Neix a Tarragona l’agost de l’any 1936, en ple esclat de la Guerra Civil espanyola.
—Tarragona era un desastre. Em va batejar el meu pare, no hi havia capellans.

—El 39 marxen a l’exili i tornen el 41. Vostè era molt petita, però en té cap record?
—Un gos que es deia Rita, i Montpelier. El xalet Fleuri. El parc on ens duia la mare. Vam tornar aviat.

—Amb el temps ha pensat com aquests anys d’infantesa, complicats, la marquen?
—No. A Montpelier m’ho passava molt bé. Per mi, Montpelier és un bon record. Jo he heretat del meu pare, Pere Lloret, un cert optimisme vital.

—La seva trajectòria professional ha anat molt lligada al món del llibre. En quin moment s’hi interessa?
—Als dotze o tretze anys ja llegia Pla, jo. Tenia un amic, Josep Anton Baixeras, que era el meu Pigmalió. A casa meva hi havia molts llibres. Tan aviat llegia Zweig com Pla, de qui llegia no només els articles a Destino, sinó també els llibres. Jo sabia uns versos de Pla de memòria. “El vent de garbí / i el vi / m’emporten, / dolçament, / insensiblement, / a l’stix morta”. Jo preguntava al Josep Anton què volia dir stix morta i ell m’ho explicava. Quan anava a la biblioteca a buscar llibres, em deien que Dickens no era per a mi i jo insistia que sí.

—Ja era batalladora…
—Oh, i tant! Però, no em deixaven el llibre. El meu pare era un sant i tenia compte obert a la llibreria. Podia anar a Can Guàrdies i miraven en un llibre dels jesuïtes de llibres dolents i bons si podia o no comprar un llibre.

—El seu avi, Pere Lloret Ordeix, va ser alcalde de Tarragona per Acció Catalana. Quin record en guarda?
—Era encantador. Era molt optimista, d’un optimisme excessiu. Era molt agradable. Era un polític molt bo. Havia fet el passeig arqueològic de Tarragona, el Patronat de Santes Creus…

—És ell qui porta els llibres a casa?
—No. L’avi vivia amb la meva tia Fina. Jo, amb el meu pare i amb ma mare, que llegia d’amagat perquè considerava que les dones no havien de llegir. S’amagava, però llegia. A casa tenim llibres pel meu pare i li havia encomanat la passió a ma mare. Va llegir Joyce d’amagat. L’Ulisses. El meu pare la va il·lustrar. La meva mare era de pagès. Quan l’avi Carbó estava malalt, li anàvem a fer companyia i ens posàvem a llegir. I ell ens deia: cagada de Can Lloret. No era una Carbó, era una Lloret.

—El 1958 es casa amb Josep M. Muñoz i se’n va a viure a Barcelona. Estudia la carrera i allà coincideix amb Miquel Bauçà, el poeta. És el moment en què entra en contacte amb els entorns de la cultura catalana?
—Sí. En Bauçà era company de carrera. Hi havia els escriptors que eren amics del meu marit com l’Espriu, després hi havia els estudiants, que eren amics meus: el Blai Bonet, el Bauçà. Amb el Bauçà estudiàvem. Fumava celtes, un piló. Estava com una cabra, però era molt bon poeta. Deia mentides. Es va comprar un tros de terreny, hi va col·locar una caravana i va viure-hi anys, a Felanitx, després tornà aquí.

—Com arriba a Enciclopèdia Catalana?
—Vaig anar a veure al Josep Maria Castellet, que era una monada, molt simpàtic i tenia Edicions 62. Em va dir que podia entrar a Enciclopèdia, però que seria com caure en un pou perquè se m’hi menjarien viva. I sí, vaig caure al pou. Vaig treballar com un gos. Però, molt bé. Em va salvar la vida.

—Entra a Enciclopèdia el 1968. No era un moment fàcil.
—Hi havia vagues, no hi havia diners… Jo em vaig posar a favor del Max Cahner i la seva dona, l’Eulàlia Duran. Vaig ser de l’staff. Era una època que els d’Enciclopèdia eren tots progres d’esquerra i feien vaga perquè cobraven poc. La policia venia a buscar el Max. Era com un acudit. Però era una època de gran contestació juvenil, a la universitat ens pegaven. A Enciclopèdia jo em vaig posar al costat del director i vaig ser força amiga seva. Al final no, però.

—En resoldre aquests problemes, s’hi implica Pujol i Banca Catalana. Vostè se n’ocupa?
—No. En Pujol era amic meu, de jove. Però, jo no hi vaig tenir res a veure.

—Quina és la primera impressió que li fa Max Cahner quan entra a Enciclopèdia?
—Era un obsés, però no sexual. Era un obsés editorial catalanista. Però em va agradar molt perquè ho volia saber tot. Havia preparat tots els pobles dels Països Catalans i tenia llibretes amb alguna referència bibliogràfica. Jo vaig fer tota la geografia catalana. Vaig treballar com una burra. Però vaig treballar amb l’Eulàlia Duran i amb un grup on hi havia el Francesc Fontbona, el Roger Alier o l’Armand de Fluvià, que és una monada i me l’estimo. És el tio més simpàtic i humà. A més, amb la sida i l’homosexualitat va fer una labor meravellosa a l’Institut Lambda.

—Sap quantes entrades a l’Enciclopèdia va fer?
—Milers! Tots els pobles i despoblats, pobles on ja no hi ha ningú.

—Com feien la feina?
—Una persona tenia les llibretes del Max, que havia buidat tota la toponímia catalana. Jo allà hi tenia una referència erudita. I hi havia erudits locals maquíssims que ens ajudaven. El de l’Empordà era una preciositat. N’hi havia de rucs com a sabates i de molt intel·ligents.

—Hi ha cap article que recordi especialment?
—Barcelona va ser una tortura. Havia de quedar bé.

—I cap que la fes xalar especialment?
—No.

—Què és la “tribu”?
—Ho deia en Joan Fuster d’en Max, l’Eulàlia, el meu marit, els fills i jo. Érem molt amics. En Max i l’Eulàlia es van comprar una casa a Sant Vicenç de Montalt, com nosaltres. Alguns caps de setmana venia Fuster. Una vegada va venir a sentir les Vespres de la Verge Maria de Monteverdi. Érem tan pobres que el luxe era tenir el disc. I va venir Fuster amb el Vicent Ventura a escoltar-lo. Teníem molt bona relació amb València. El Max havia descobert Fuster.

—Recentment, Edicions 3i4 ha publicat la correspondència de Joan Fuster amb l’entorn d’Edicions 62. Allà es veu que vostè tenia una relació molt estreta amb el pensador de sueca. D’on creu que neix aquesta afinitat?
—Perquè soc ràpida i tinc sentit de l’humor. Deia que era la que escrivia les cartes que deien més coses en menys paraules. Això ho trobava una meravella. Jo estava acostumada a comprimir la informació per a l’Enciclopèdia. Ens escrivíem i li comprava la roba a Fuster. Amb l’Annalisa, la dona del Raimon, que no m’agradava gens el que li comprava. Se l’estimaven molt i també el tenia apamat.

—Quin pes creu que va tenir Joan Fuster i el seu pensament sobre els que impulsaven projectes que havien de definir el país com l’Enciclopèdia?
—Hi estava d’acord i hi col·laborava. Fuster era molt erudit. La gent el coneix, més aviat, per la filosofia política. En canvi, l’entusiasmaven les coses màximes de l’erudició. El barroc, l’Ausiàs March, la música. A principi dels seixanta ja sabia qui era el Carlo Gesualdo, en Fuster. Era molt erudit. Era pancatalanista, i creia molt en els Països Catalans. Jo potser no hi creia tant, però com que fèiem l’enciclopèdia dels Països Catalans, treballàvem bé.

—Tenien molt clar que era una enciclopèdia de tot el país i no només del Principat o hi va haver discussions per aquesta qüestió?
—No, en Max ens haguera afusellat. Era dur, en Max. Era un fanàtic. Països Catalans! Era, una mica, perquè formaven part del grup.

—Era més el Cahner que tirava endavant?
—L’Enciclopèdia ja era al carrer, anava sortint, no t’ho plantejaves. Feies buidatge. Amb el Fuster van tenir una baralla pels toreros. Li agradaven els toreros valencians i volia que sortissin tots. Ara es veu a les cartes. De l’avi del Vicente Barrera [vicepresident valencià de Vox], Fuster deia que havia estat l’Ausiàs March del toreig. Que si no l’entràvem, ell no hi col·laborava més. El vam fer entrar.

—Em sembla especialment curiós que en algunes cartes Fuster s’adrecés a vostè en “barceloní”…
—Ho feia molt. Era molt divertit. L’imitava molt bé, el barceloní. Deia que a Sueca xerraven com escrivien. Que els barcelonins érem uns animals perquè no ho fèiem. Era burlesc. Ell sempre em va escriure amb sentit de l’humor. Era molt simpàtic. Al final va entrar en una fase de mal humor, es va barallar amb els amics i amb el mateix Eliseu Climent, gairebé. Només tenia devoció pel Josep Palàcios.

—Com viu el trencament amb Edicions 62?
—Al costat del Max. En vam estar parlant en un sopar amb el Castellet i em va explicar la seva versió. Tanmateix, jo em poso al costat del Max. Era lògic, jo hi treballava vuit hores al dia.

—Per què hi ha problemes?
—Per la feina i qüestions econòmiques.

—Amb els anys, creu que va acabar afectant al resultat final de l’Enciclopèdia?
—No. Sempre anaves a buscar el que en sabia més de cada tema.

—Diuen que vostè va tenir un paper central a Enciclopèdia. En canvi, a internet amb prou feines hi ha informació sobre la seva tasca i, quan es parla del món editorial del tardofranquisme, sempre se solen destacar altres noms com Cahner, Jordi Carbonell, Joan Carreras, Josep Maria Castellet…
—Clar. Jo feia la geografia i és un tema poc atractiu. Diuen que en Pujol va dir que “la Teresa Lloret és l’home de l’Enciclopèdia”. Desenganyem-nos, el que més treballava era en Max, a molta distància meva.

—Amb Duran devien ser de les poques que eren en la presa de decisions de les grans editorials catalanes…
—No! Érem dones. Bé, potser sí que érem més homes que dones… la Roig, la Margarida Tomàs… poques dones, tens raó.

—Potser per això surten més altres noms?
—No. El buidatge estava molt ben fet, que era del Max. Primer havien de ser quatre volums i al final en van ser quinze. El Max, com amb tot el que feia, es va depassar.

—Fent aquesta tasca a Enciclopèdia, devia tenir contacte amb el Josep Pla que llegia de petita?
—No. Llavors Pla ja estava fora. El Pla que vaig conèixer jo escrivia poc. Era gran i molt vell. El vaig conèixer amb el meu marit. Vam sopar dues o tres vegades a Ca la Neus, a l’Escala. A les set de la tarda baixava, després de la migdiada, i començàvem a parlar. Després d’una estona, ens portava a Ca la Neus i era molt simpàtic. Allà hi havia una cambrera molt guapa, la Reparada, i Pla deia que tenia la intel·ligència a l’esquena. Jo m’escandalitzava, però callava, perquè, per a mi, el que deia en Pla era més que l’Evangeli. Li tenia una admiració que encara li tinc ara. Em sap greu perquè era un animal. Era brutal, misogin, de dretes… però, era molt, molt bo. Sabia escriure, i com en sabia d’escriure! Va crear d’una manera meravellosa. Sempre parlava d’ell. Nosaltres no li interessàvem gens. Em va explicar que tenia una amiga que tenia l’esquena plena de sífilis. Jo vaig dir que era terrible i ell em va dir “què en sap vostè, de la vida, senyoreta, què en sap vostè?”. Dic que era un animal i per això li van fer també tant la punyeta els altres, els d’Òmnium. Una altra anècdota del Pla és que ell va ser del jurat que no va donar el Premi Sant Jordi a La plaça del Diamant de la Rodoreda. Menyspreava la Rodoreda perquè havia fet una protagonista amb el nom de Colometa.

—Em deia que també va tenir tracte amb Salvador Espriu, aquells anys…
—Sí, era odiós. Era antipàtic. Sopava aquí i no menjava res. Era l’home més antipàtic, pretensiós i absurd que he conegut. No el podia suportar. Era cregut i insincer. Així com el Pla era tot brutal, ell era la insinceritat i la comèdia.

—Quins escriptors li agradaven llavors…
—L’Espriu m’agrada. No tant com diuen. Però, era un home insuportable, cregut, odiós. El príncep dels poetes, deien. Una vegada el vaig tenir aquí amb en Blecua, que és el màxim expert en Quevedo, que em va demanar veure l’Espriu per demanar-li quin poema volia que triés per a una antologia. Això és una finesa. Va dir que no el podia rebre a casa seva ni anar a casa seva perquè era castellà. Havia de ser en un lloc neutral, a casa meva. Van venir aquí i vaig convidar també alguns amics de curs com el Ramon Pla, la Rosa Samaranch, el Ramon Petit. Blecua era sord com una campana. Va parlar ell, que era encantador. Blecua se’n va anar. I llavors va quedar l’Espriu, que havia de demostrar que Blecua era un animal i que ell sí que era un santó dels alumnes de la facultat. Els va tenir fins a les onze sense voler menjar res. Quan el meu marit, en Josep Maria, se’l va emportar, els meus amics de la facultat es van llançar a la nevera i la van buidar.

—El 1972 funden Curial amb Cahner. Quina era la seva tasca…
—Era editora.

—Es posa al capdavant de projectes de la mida del Petit Curial Enciclopèdic o la Gran Geografia Comarcal de Catalunya. També són els anys que publiquen el Diccionari etimològic de Coromines o impulsen revistes erudites com Els Marges. Què els mou a fer tot això?
—En Max havia saltat de 62 per raons econòmiques. S’havia quedat sense editorial i va muntar Curial. Em va agafar a mi de redactora editorial. Em va divertir molt el Petit Curial. Era com el Petit Larousse, i jo soc molt afrancesada de cultura. Em vaig divertir molt. Amb la Geografia, no.

—Aquestes coses duen moltes hores de feina. Que l’empenyia a fer-les? Una vocació?
—Guanyar quartos i treballar en una cosa que em divertia. Jo sempre he estat erudita. En Max sí que tenia visió de país, jo no. Era catalanista, evidentment, i feia una feina que m’apassionava.

—De quina manera creu que afecta la cultura del país l’entrada a les institucions de figures com la de Cahner amb el primer govern de Pujol?
—No ho sé. Jo, amb el Cahner, hi tenia una relació de feina. No el seguia massa devotament en política. Era el cap i jo pencava com una mula i em divertia. Quan ell se’n va anar, em va deixar el tinglado i jo portava l’editorial. Estava rabiosa perquè havia de portar els comptes. Però, em vaig aguantar.

—Com valora l’actitud de Jordi Pujol vers aquests projectes un cop és al capdavant de la Generalitat?
—Ell era un patriota absolutament foll. Jo, al Pujol, li tinc simpatia. No política, no l’he votat mai, però és un personatge que em cau bé.

—És un moment en què l’esquerra catalanista també s’implica en aquesta mena de projectes. Potser vostès s’hi sentien més a prop?
—Sí. Jo votava socialista i, fins i tot, em vaig fer del partit. M’agradaven els socialistes. Després em vaig enrabiar amb el González. A l’hora de votar soc esquerranosa, però el Pujol em cau bé. No era una pujolaire jo.

—Han sigut propers a Pasqual Maragall, oi?
—Molt millor el Pasqual Maragall. Jo era maragalliana. No era gaire política jo. M’agradaven els que m’eren més simpàtics, però no actuava.

—Li ha sabut greu l’evolució dels socialistes en aquest segle XXI?
—Malgrat tot, no. Em cauen bé. A casa, el meu pare no era gaire polític i jo no he estat gaire polititzada. M’interessava molt més l’erudició.

—Seguint amb la seva trajectòria personal, un moment clau és el divorci de la parella entre Max Cahner i Eulàlia Duran… Què canvia a partir de llavors per a vostè?
—Llavors me’n vaig anar a Turisme de la Generalitat. Allà vaig fer una feinada, amb l’Olga Castells, que era la cap. L’època de Turisme va ser molt productiva. El trencament del Max i l’Eulàlia va ser dur, però jo ja sabia que en Max feia el bèstia. Era un faldiller.

—És complicat deixar Curial i passar a publicacions de la Conselleria de Turisme? Curial era com casa seva, oi?
—Molt. Tanmateix, Turisme també es va convertir en casa meva. Vam fer fullets i fullets. Fèiem cultura catalana. Promovíem el turisme, la cultura. Vaig tenir bons companys de feina.

—Als anys noranta també comença a redactar programes de mà per a òperes del Liceu. Com és que s’hi posa? Tenia formació musical o especial devoció operística?
—Tenia passió per l’òpera. La meva sogra tenia dues butaques al Liceu i en Josep Maria m’hi portava. Em va agafar la passió. En música soc molt progre. M’agrada des de Wagner fins als del segle XX, Stravinski. Jo soc molt amiga del Joan Matabosch, que va començar a treballar amb nosaltres i va ser director del Liceu. Amb ell i el Ramon Pla, el crític de literatura, vaig començar a treballar l’òpera i em divertia. Tot i això, era una frivolitat. Explicar una òpera és divertidíssim. Tinc fets uns quaranta programes de mà. M’agradava Monteverdi. La meva passió és L’incoronazionedi Poppea. Potser, el més bonic que he vist al món, és L’incoronazione del David Alden, que és un director d’escena sensacional. Una meravella.

—Segueix l’actualitat del sector editorial català actualment?
—No. Vaig llegint, però soc un cadàver amb mania deambulatòria, com t’he dit.

—Hi ha, però, cap autor actual que l’interessi?
—No. No estic gaire al dia. Amb els anys, noto una baixada de l’interès.

—Què llegeix?
—De gran he descobert el Monterroso amb passió i el Barnes. I el Cipolla. Els clàssics els he llegit tots. M’agrada molt el Goethe.