El 2018 es commemorarà el 170è aniversari del naixement d’un geni perseguit per la seva pròpia personalitat. Un home turmentat pels seus dimonis interiors. Un mestre de la pintura que es deixà arrossegar als inferns. Paul Gauguin, nascut a París l’any 1848, ho tenia tot per ser un gran burgès parisenc d’èxit social, professional i econòmic. Tanmateix, res no el satisfeia i s’estimà més fugir de tot i tothom, cercant refugi en la pintura i en la molt llunyana Polinèsia francesa, on va morir el 1903, a les Illes Marqueses.
Va viure 55 anys, amb unes dècades inicials anodines i les dues últimes plenes de vital exuberància creativa i de vivències d’allò més escandaloses per als seus coetanis. Especialment escandalós fou el seu gust per aparellar-se amb joves indígenes de la Polinèsia que no passaven dels 13 o 14 anys, i fins i tot podria ser que qualcuna més jove encara. L’escàndol ha arribat fins avui mateix. El passat 20 de setembre s’estrenà a París la pel·lícula Gauguin, voyage de Tahiti, del director Edouard Deluc. La setmana següent el setmanari —editat a la capital francesa— Jeune Afrique —fundat el 1960 i que informa sobre la realitat africana, en especial dels països que foren antigues colònies franceses— acusà el director de voler blanquejar “la pedofília de Gauguin” ja que la protagonista femenina és una jove que pareix tenir més edat que la que tenia la de bon de veres, l’esposa polinèsia del pintor: “En cap moment fa referència al fet que es casà amb una nina que només tenia 13 anys, quan Gauguin ja havia complert els 43”. La polèmica esclatà a la premsa parisenca. Algunes veus s’alçaren defensant la idea que els costums tahitians d’aleshores eren força més liberals que els europeus coetanis i que no es pot jutjar amb ulls d’avui, amb tot el que es coneix sobre la pedofília i la màxima sensibilització social que existeix en aquest sentit, el que va passar a finals del segle XIX. Sobre això, recordava Le Nouvell Observateur la primera setmana d’octubre que, si bé és veritat que “aquest tipus de relacions eren tolerades” a Tahití, tampoc s’ha d’oblidar que “com va escriure Jean-François Staszak al llibre 'Viatger Gauguin', a la França del moment estava prohibit casar-se amb una nina tan jove i s’hauria guanyat la presó” si ho hagués fet posem per cas a París. La polèmica actual és la prova fefaent que el comportament escandalós del ja madur Gauguin —un pedòfíl de llibre— ha transcendit la seva vida i encara és vigent avui, 114 anys després de la seva mort i 170 de seu naixement.
El burgès desviat
Nascut en una família acomodada que fugí de França per motius polítics, per evitar la persecució de la policia del règim de Lluís Napoleó, va viure els primers anys a Perú. Tornada la família a París el 1855, el jove Paul no se sentia integrat a l’escola i somiava de marxar lluny, molt lluny. Així que pogué, convertí el seu somni en realitat. S’allistà a la marina mercant i durant uns anys recorregué el món fins que, quan va complir el primer quart de segle, conegué Mette Sophie Gad, una danesa afeccionada a la pintura, amb qui es casà. Tot d’una se sentí atret per aquell art i de la mà de la dona s’endinsà en el món de la creació plàstica. El 1876, amb 28 anys, feu la seva primera exposició, a la que seguiren tres més amb un èxit creixent entre els crítics. Al mateix temps que perfeccionava la tècnica pictòrica triomfava com a corredor de la borsa de París, guanyant força diners. Tanmateix, la passió —més ben dit: l’obsessió— per la pintura el desbordava. El 1887 abandonà la lucrativa feina que tenia per dedicar-se exclusivament a la creació artística. Decisió que li costa al cap de poc temps que la muller l’abandonés, enduent-se els cincs fills que el matrimoni havia tingut.
Lliure de l’esclavitud laboral i de les obligacions familiars, amb 31 anys s’instal·là a Bretanya per intentar viure de la pintura. Poc després, però, partí cap a Panamà i, més tard, a les Antilles Franceses, cercant l’ideal de la vida simple, natural, salvatge. Visqué sobretot a la Martinica on s’amarà de la lluminositat de l’ambient que traslladarà als quadres que pintaria a partir de llavors. Naixia així el Gauguin que ha conegut la posteritat. Les seves obres passaren a ser molt més lluminoses que abans, amb colors molt vius, amb temàtica que reflectia sobretot la vida indígena de la Martinica. I això, però, no fou ben acceptat als burgesos salons francesos de pintura on intentava vendre les obres. Sobretot perquè el precedia la fama que amb tanta insistència havia conreat: ja se’l coneixia con “el pintor salvatge”. Un èxit que és convertí en la maledicció que el perseguiria la resta de la seva vida.
Un cop acabats els fons acumulats gràcies a la feina a la borsa, els problemes econòmics passaren a ser part de la quotidianitat del pintor. Decidí tornar a la Bretanya, el 1888, per intentar resoldre el problema. Sense massa èxit. Aleshores el consum abusiu de l’alcohol es feu la companyia habitual del creador maleït. Més tard es traslladà a Arles, al sud de França, on vivia Van Gogh, amb qui mantenia una bona relació amical que allà es va convertir en molt estreta fins que es barallaren: segons alguns historiadors de l’art, l’amistat arribà a ser tan íntima i la brega fou tan dramàtica que la ruptura influí decisivament en la degradació mental del també genial pintor holandès.
Des que l’esposa l’abandonà, Gauguin inicià una malaltissa relació amb les dones, cada cop més joves. Semblava que en col·leccionar, una rere l’altra, sense aturall. El seu comportament tan promiscu i poc convencional aixecà crítiques de la benestant societat, però a ell li era del tot igual el que diguessin els altres. Feia el que volia, simplement. En els escrits que anà publicant al llarg de la seva vida —entre més, L’esperit modern i el catolicisme, Història d’un pintamones, Escrits d’un salvatge...— deixava constància de la voluntat trencadora que l’animava, de l’animadversió que sentia cap al catolicisme i la moral dominant, alhora que deixava entreveure la solitud que patia per la incomprensió de la seva obra per part dels crítics i de molts dels seus col·legues d’ofici, l’amargura que el perseguia i la necessitat obsessiva de cercar la llibertat i la felicitat fugint de les normes socials i morals que imperaven a la França de finals del segle XIX.
El geni salvatge
Irritat amb tota la França burgesa que no entenia la seva obra, tornà a marxar el 1891. Aquest cop la destinació final fou Tahití i no va ser per una temporada, només. S’intal·là a la capital, Papeete, que tenia una nombrosa presència de francesos europeus que ben aviat no veren amb bons ulls els costums del pintor. Aleshores se’n va anar més lluny, a Mataïea, una localitat on residien pocs blancs. Allà comprà una nina de 13 anys als seus pares, a canvi d’un carregament de provisions. La convertí en la seva dona. Era la nina que ara ha reflectit com si tingués més edat la polèmica pel·lícula estrenada el passat setembre a París, com s’ha dit abans. La deixà prenyada i no gaire temps després de nàixer la criatura abandonà mare i filla. No es torbà a trobar una altra jove que, segons el mateix pintor, també tenia 13 anys, igual que la majoria d’amants que tingué. Ara bé, cal dir que és possible que en alguns casos fossin més grans perquè, segons va escriure el crític d’art especialitzat en el pintor, David Sweetman, “els tretze anys pareix que representaven per a ell, més que un moment cronològic precís, l’instant en què una nena se sent dona”. Segons aquesta interpretació, l’artista hauria interioritzat els 13 anys com una mena de data mítica i presentava les seves dones i amants com si tinguessin aquesta edat quan per ventura eren més grans. Podria ser. Tanmateix és indubtable el seu gust pedofílic. Gauguin es feu conegut a la Polinèsia francesa d’aleshores per mostrar postals pornogràfiques a nines molt joves de 12, 13 anys... Això i el fet d’haver-se casat amb una nativa de 13 anys i que tenia amants igual de joves acabà irritant fort ferm la societat colonial francesa. Tant que per això fou perseguit i empresonat per les autoritats locals a instàncies dels representants de l’Església catòlica. I no fou una sola vegada, sinó un bon grapat. Amb la conseqüència que la seva mala reputació es multiplicà a partir dels empresonaments. I, per tant, menys vendes, menys diners...
La incomprensió i les crítiques que suscitaven els seus costums i la poca venda que aconseguia com a conseqüència l’anaren submergint progressivament en la pobresa i en el consum creixent d’alcohol, agreujat per l’estat del seu cos, molt afectat per la sífilis que possiblement patia —no és segur— des de jove. I tot empitjorà més quan el 1894 viatjà a França, a Bretanya novament, només durant pocs mesos, per intentar animar la venda d’obres. Novament, sense èxit. No obstant, la visita se saldà amb una brega important —al port pesquer de Concarneu— en la qual resultà ferit greu en una cama, que no se li curà adequadament. Com a conseqüència patí intensos dolors la resta de la seva vida. Per poder aguantar-los, mesclava l’alcohol amb la morfina i, més endavant, amb el làudan, de manera que, també, es convertí en un drogoaddicte.
Quan arribà de bell de nou a la Polinèsia rebé la notícia de la mort de sa mare i més endavant de la seva filla preferida —de la primera dona—, cosa que, si cal, el feu més dependent de la beguda i les drogues. Això, afegit al fet que els processos judicials l’havien deixat sense gairebé res, que sobrevivia gràcies a un treball mal pagat a l’oficina del cadastre local i que la seva residència no passava de ser una tosca cabanya plena de rates que es menjaven les obres que encara podia pintar... entrà en un estat de profunda desesperació i pareix que va intentar suïcidar-se o, si més no, així ho digué a alguns coneguts.
Pobre, fracassat i patint sífilis, blennorràgia —malaltia de transmissió sexual—, tuberculosi, asma, febres, úlceres gastrointestinals, pèrdua de visió i úlceres a la pell, reuní el 1901 prou diners d’amics i coneguts per buscar una nova vida, ara a les Illes Marqueses, situades a 1.400 quilòmetres al nord-est de Tahití. Allà no abandonà l’alcohol ni les drogues i, per descomptat, s’ajuntà amb una nina, aquest cop de 14 anys, amb la qual torna a tenir un altre fill, però almenys també hi trobà la pau necessària per pintar la vida indígena que l’envoltava. En aquests últims anys de vida creà una seixantena de quadres que pareix que es van vendre bé i que li permeteren viure amb dignitat. Però la felicitat no li durà. De nou perseguit per l’autoritat, s’inicià un procediment que l’amenaçava de tancar-lo una altra vegada i deixar-lo sense res.
Però, abans de conèixer la sort que l’esperava, el 9 de maig de 1903 morí a la seva cabanya, no se sap si d’un atac al cor o d’una sobredosi de làudan. Acabava així la turmentada vida del geni salvatge