Eren els anys 50 i el Marcel Miralles, encara amb pantalons curts, entrava d’amagat al lloc on treballava el seu germà de dibuixant: Selecciones Ilustradas, una agència dedicada a fer còmics i il·lustracions per al món editorial francès, en aquell moment. “La primera seu de Seleccions —recorda Miralles— era a passeig de Gràcia cantonada carrer de Mallorca. Ells eren a dalt de tot, el que podria ser un àtic o més aviat unes golfes, amb un sostre inclinat i sota teulada. A l’estiu feia una calor insuportable i a l’hivern, molt fred. Jo el veia gran, però és que era petit. Devia tenir 12 anys quan hi vaig entrar la primera vegada”.
La idea estrafolària de fer còmics a Barcelona per al mercat francès havia estat d’un barceloní amb dits de dibuixant i cervell d’emprenedor, Josep Toutain. Marcel Miralles treballà amb ell des del 1961 —quan tenia 19 anys— fins que Toutain va morir, el 1997. Va començar d’aprenent i aviat va esdevenir cap de producció: feia els encàrrecs als dibuixants, els controlava, els rebia, els corregia i els enviava.
“El primer que se’n va anar a París —explica Miralles— va ser Francisco Hidalgo [Aventuras del Doctor Niebla], que treballava a Bruguera. Va marxar a París, va trobar feina i, com era molt amic del Toutain, el va animar a anar-hi”.
La feina era interessant i rendible però Toutain s’enyorava: “Allà va veure en què consistia la feina i va decidir que, igual com la feia a París, la podia fer a casa. De manera que va tornar a Barcelona i va trobar xicots joves que dibuixaven —el meu germà Josep Maria Miralles, el Francisco Cueto i el López Espí. Ell feia els guions i al començament també dibuixava, i aquest va ser l’embrió de l’agència”.
Els encàrrecs van anar creixent i del mercat francès es va passar a l’escandinau i després al britànic. La nòmina de dibuixants i les oficines de Selecciones es quedaven petites.
Al Regne Unit, Selecciones Ilustradas va treballar amb la Fleetway Publications (després IPC Comic Publications) i la DC Thomson. Ribas recorda que aquesta editorial era a Dundee (Escòcia). Marcel Miralles hi va anar un cop: “Estava en un edifici antic amb terres de fusta d’aquells que, quan trepitges fan creeeec-crooooc. A més estava davant d’un cementiri, un d’aquells tan guapos que tenen a Escòcia allà al descobert”.
El mercat britànic tenia les seves compensacions, sobretot econòmiques: “Les editorials britàniques feien uns preus molt més bons que les de França. No diguem ja si comparem amb el que pagaven les editorials d’aquí, que era misèria”.
Algú ha criticat posteriorment que Toutain no pagava ni reconeixia drets d’autor, però allò, en aquell moment, semblava extemporani, segons Miralles: “En aquella època no existia res semblant a drets d’autor —això era l’Edat Mitjana: encara anàvem a cavall”.
El dibuixant Lluís Ribas va arribar a Selecciones Ilustradas amb 15 anys, el 1964 i hi va treballar fins a 1975. Encara avui manté una bona amistat amb Marcel Miralles. “Els dibuixants lliuràvem la pàgina, cobràvem i ens n’oblidàvem. En aquell moment no pensàvem en res més, perquè cobràvem molt més per una coberta per l’Agència de Toutain que si haguéssim treballat un mes sencer en un altre lloc. Als dibuixants els importava un rave l’original. Va ser molt posteriorment que van començar a demanar drets d’autor”.
El mercat britànic es va modernitzar amb les innovacions dels dibuixants de Selecciones. Segons Ribas, “les joves que dibuixava l’Enric Montserrat eren molt més modernes que les dels dibuixants anglesos del moment, molt més conservadores”.
Això feia créixer l’Agència de Toutain.
“Primer ens en vam anar a un àtic del carrer de Provença, entre Cartagena i Dos de Maig. L’edifici era nou i vam ocupar un àtic amb habitacions. En cada habitació entrava tanta gent com n’hi cabia. La idea era un estudi tan conjunt com pogués ser perquè anava bé que uns aconsellessin els altres. Entre uns i altres hi havia un esperit d’emulació i de crítica oberta: un li deia a un altre ‘això és una merda, on vas amb això?’ i l’altre ho acceptava bé perquè hi havia l’afany de superació”.
Posteriorment els dibuixants de Toutain es mudarien a passeig de Sant Joan, 100: “En aquella època molts dibuixants ja treballaven des de casa. Allà només van quedar quatre dibuixants: en Gin (que després faria El Jueves) i enVicar(Víctor Arriagada) en una habitació; en Josep Maria Miralles i en Fernando Fernández en una altra, i el Petronius, l’Enric Montserrat i el Domingo Gómez”.
L’oficina de Sant Joan tenia la peculiaritat que comunicava un pis del número 98 amb un altre del número 100. Segons Miralles, en la complicada Transició, Toutain va oferir la clau de l’oficina a uns advocats veïns —la Magda Oranich i el Marc Palmés, que defensaven Salvador Puig Antich— perquè poguessin passar d’una escala a una altra si havien de fugir de la policia.
Després del mercat britànic, Toutain conquistaria el dels EUA. El 1970 es plantaria a Nova York amb un mostrari preparat pel Marcel Miralles —”amb aquestes manetes”, diu emocionat— i es va dirigir cap a la monstruosa editorial Warren, responsable de còmics de terror com Creepy —que havia arribat a llançar tres milions d’exemplars—, Eerie o la sensual Vampirella.
“Quan Toutain va contactar amb Warren —diu Miralles— i li va ensenyar la nostra feina, van quedar convençuts. És cert que Warren havia passat un moment molt dolç però en aquell moment estava reduint vendes. Vam arribar al moment oportú”. A més, Warren ja tenia referències de Selecciones. Un dels seus dibuixants, Carles Prunés, havia fet una historieta per a Warren abans que Toutain els anés a oferir els seus serveis. I el dibuixant Esteban Maroto i el Grup de la Floresta —vinculats a Selecciones— havien guanyat un premi als EUA per una historieta de 5 por infinito.
El fet és que el mercat nord-americà va rebre molt bé les creacions dels dibuixants de Toutain. En aquell moment, els americans enviaven els guions i els dibuixants catalans els traduïen a vinyetes.
“Als EUA la primera historieta que es va vendre —diu Miralles— era de L. Martínez Roca. Aquell cas va ser el primer que vam començar a treballar d’una manera més professional amb les bafarades. Fins a aquell moment es feien les vinyetes sense bafarada i posteriorment, a Anglaterra, les hi afegien. Però això de vegades implicava que una bafarada acabava tapant una part important del dibuix. Per als EUA vam començar a treballar amb retolació. Unes persones feien l’esbós amb la bafarada i el text i després venien els dibuixants i ho omplien. Així era com s’havia de treballar”.
A la llarga això va esperonar els dibuixants en molts sentits. Josep Maria Beà va ser el primer a enviar un guió propi als americans. Els de Warren van acceptar i d’aquesta manera es va anar forjant una nova i extensa generació del còmic que als vuitanta va regnar al mercat de l’Estat amb els productes de Toutain Editorial: 1984, Zona 84, CreepyiComix Internacional.
L’extensa nòmina de dibuixants d’aquella iniciativa increïble de Toutain resta semioblidada. Fa quatre anys Lluís Ribas i Marcel Miralles van exposar a Sant Cugat del Vallès una bona mostra d’aquell passat en l’exposició “Còmic i il·lustració. L’esclat creatiu a la Floresta”. Allò, que havia de ser el germen d’una exposició estable a Sant Cugat, no s’ha materialitzat per desacords amb l’ajuntament.
El risc és que s’oblidi l’aportació artística catalana a la indústria global del còmic i el patrimoni de molts dels autors es perdi. “Aquest país és molt desagraït —diu Lluís Ribas—, perquè això va passar als EUA i els dibuixants són persones importants que tothom reconeix com a artistes”.