Fou executada la matinada del 15 d’octubre de 1917. Tenia 41 anys. Era una dona guapa, de cos escultural, de gran magnetisme sexual... D’atractiu irresistible, en fi. I famosa, molt famosa. Des de molt jove la seva ment fantasiosa l’havia fet desitjar una vida de conte. I la tingué. De conte o de novel·la. O de pel·lícula, no debades ha estat interpretada per algunes de les deesses del cel·luloide com Greta Garbo i Marlene Dietrich. El seu nom no diu res a ningú: Margeretha Geertruida Zelle. Però si es fa servir el sobrenom, Mata Hari, aleshores no hi ha ningú que no sàpiga qui era.
Ara que ha fet un segle que l’exèrcit francès l’executà, a la ciutat holandesa on va nàixer, Leeuwarden, han aprofitat l’efemèride per obrir un museu a la seva memòria. De records materials d’aquella dona, en queden molt pocs, però basta el nom de Mata Hari per atreure els encuriosits visitants que volen saber més d’aquella ballarina exòtica que es va inventar a si mateixa i que tingué un final tan dramàtic.
D’Holanda a Java
Va nàixer el 7 d’agost de 1876 a la ciutat holandesa esmentada. El pare, Adam Zelle, tenia un taller i botiga de capells. Un ofici que li reportava bastants beneficis. Prou perquè la família pogués ser considerada de bona posició. Margeretha fou la gran de quatre germans. Als 15 anys començà a aprendre de fer de mestre d’escola, però ho abandonà perquè un dels seus caps la perseguia sexualment. Ja era una al·lota de gran bellesa que encisava els homes. Al cap de poc, els pares es divorciaren i tot seguit la mare va morir. No hi ha constància de com visqué aquells sotracs familiars la jove Margeretha, però els indicis apunten que, quan el pare es tornà casar, l’adolescent no se sentia còmoda amb la madrastra i l’ambient familiar. Als 17 anys se n’anà a viure amb un oncle. Així i tot, la pressió familiar perquè trobés el que es coneixia aleshores per un bon partit per casar-s’hi no cessà. Margeretha tenia la condició essencial per assolir l’objectiu: una bellesa radiant que la feia destacar allà on anés. A partir del moment que el pare s’arruïnà i es veié obligat a tancar el negoci de capells, la pressió perquè es casés s’incrementà fort ferm.
Quan tenia 18 anys llegí l’anunci en premsa d’un capità de l’exèrcit colonial, Rudolf MacLeod, que cercava dona. No queda clar si fou ella que volgué contestar l’oferta de matrimoni amb el desconegut per alliberar-se de la família, o bé si va ser el pare qui l’obligà a fer-ho. En qualsevol cas, Margeretha va escriure al capità, que tenia vint anys més que ella, dient-li que s’interessava per la proposta. S’intercanviaren missives durant uns quants mesos i finalment l’1 de juliol de 1995 la jove, ja de 19 anys, es casà amb l’oficial de 39.
El militar estava destinat a Java, a la colònia neerlandesa del sud-est asiàtic on la Companyia de les Índies Orientals Holandeses espoliava a fons el territori i l’exèrcit colonial mantenia a ratlla la població indígena. Cap allà partí el matrimoni. Rudolf prenyà la jove esposa dues vegades ben aviat. I a més li transmeté un regal d’allò més terrible: la sífilis, que la mare passà als dos fills. El gran només va viure un any. El segon, una nina, tingué més sort, visqué fins als 21, i tot indica que morí per raons derivades de la malaltia venèria.
La mort del primogènit convertí el matrimoni en un infern. El capità, que ja era abans afeccionat a l’alcohol, es convertí en un borratxo quasi permanent: no passava dia que no xumés més del compte. Culpava la dona de la tragèdia i els maltractaments no es torbaren a aparèixer. A la fi, MacLeod abandonàMargeretha i es negà a pagar-li res per mantenir la filla, que es quedà amb la mare.
Segons Julie Wheelwright, biògrafa de Margeretha —autora de L’amant desgraciada: Mata Hari i el mite de la dona a l’espionatge— fou en aquell moment quan la jove de 23 anys hagué de prendre una dura decisió per sobreviure: començà a prostituir-se.
D’alguna manera també va ser quan aprengué —possiblement en algun cabaret o establiment semblant— les danses indígenes més sensuals. La vida, en el reduït cercle colonial de Java, es feu aviat complicada perquè tothom l’assenyalava. Així, doncs, decidí tornar a Europa.
Mata Hari
El 30 d’agost de 1902 aconseguí el divorci, ja instal·lada de bell de nou a Holanda. Tanmateix, es trobà amb l’amarga sorpresa que l’home, el capità MacLeod, presentà davant del tribunal algun tipus de proves de la vida “llibertina” que Margeretha havia portat a Java, cosa que aconsellà els jutges a llevar-li la custòdia de la filla. Va viure la separació de la nena com un profund trauma que no superà en el que li restava de vida.
Destrossada i sense recursos —els intents de fer feines ben vistes, com per exemple servir de model, de vestits fracassaren— se n’anà a París l’any 1903. A la capital francesa se li va acudir transformar-se. Decidí deixar enrere la desgraciada vida anterior i començar-ne una de nova. A partir d’aleshores es presentà pertot com una princesa de Java especialitzada en balls exòtics que responia al nom, no menys exòtic, de Mata Hari, que vol dir en javanès ‘ull del dia’. Consta que a finals d’aquell any ja actuava amb gran èxit de públic. Tenia 27 anys però conservava el cos d’una dona deu anys més jove. La gràcia i la sensualitat que desprenia amb les danses eròtiques —que en això consistia de bon de veres allò que feia sota l’eufemisme de balls exòtics—, ensenyant una mica i suggerint-ho tot rere de gases i transparències, encisava el personal masculí. El seu nom es feu aviat conegut a tots els ambients nocturns parisencs.
Cap a 1905 s’havia convertit en la gran estrella de l’univers dels cabarets que oferien espectacles eròtics. L’alta burgesia i l’aristocràcia de gustos canalles que buscava diversió i morbositat en el París nocturn la convertiren en car objecte del seu desig. No se sap com va ser que tornà a acceptar cobrar per sexe, però és fàcil imaginar la temptació dels diners fàcils. El resultat va ser la combinació de les actuacions amb la prostitució de luxe. Entre els seus clients s’hi comptaren aristòcrates d’alt rang —un príncep alemany, el duc de Brunswick...—, burgesos de gran poder econòmic —banquers, empresaris....—, polítics —un ministre francès, el primer ministre holandès...— i, també, caps i oficials militars.
L’èxit la va anar fent progressivament molt coneguda a tot París, enllà dels ambients nocturns. Rere la seva esplendor era inevitable que li sortissin imitadores. Més joves, més guapes... Amb el resultat previsible. A partir aproximadament de 1910 hagué de compartir la fama del món dels cabarets amb d’altres exòtiques ballarines d’èxit. No obstat això i a pesar d’haver guanyat pes i de ser una dona madura, entre 1910 i 1914, és a dir entre els 34 i 38 anys, Mata Hari continuà conreant la fantasiosa vida de princesa javanesa i combinant les feines de ballarina i de prostituta de gran luxe. La fama la precedia allà on anés. Quan visitava altres ciutats (Berlín, Viena, Roma, Montecarlo, Milà...) sempre tenia als seus peus un bon grapat de militars, diplomàtics, polítics... disposats a ser amics seus.
En aquesta època Margeretha intentà recuperar la seva filla. O, més precís seria dir, intentà segrestar-la. A tal efecte envià a Holanda, on vivia amb son pare, a una criada seva amb la missió d’agafar-la del col·legi quan sortís i emportar-se-la cap a París. Se suposava que MacLeod no l’esperava i per tant seria fàcil segrestar-la. Tanmateix l’intent fracassà, l’exespòs pare aparegué i la criada no pogué agafar la nena.
No aconseguí veure-la mai més.
La guerra i l’espionatge
Quan a finals de juliol de 1914 esclatà la que seria després coneguda com la Primera Guerra Mundial, Mata Hari continuava vivint la seva vida de fantasies, diners, viatges i amants que li pagaven amb extrema generositat els favors sexuals.
L’inici de la guerra la sorprengué a Berlín, on havia conegut l’any anterior un jove capità rus, Vadim Maslov, fill d’un almirall, amb qui tingué una tòrrida relació que per a ella es convertí en la història d’amor de la seva vida. S’enamorà bojament del jove Vadim. A qui perdé de vista quan començaren les hostilitats.
Amb la guerra en marxa els serveis d’intel·ligència de França i Alemanya —i per ventura també els de Rússia— es fixaren en ella per mor de la facilitat amb què passava entre països enemics —gràcies al seu passaport holandès, un Estat neutral— i pel fet que col·leccionava amants militars a banda i banda. És segur que el 1915 ja la seguien de prop, segurament amb la idea d’aprofitar-la com a agent.
A principis de 1916 rebé —no se sap com— la notícia que el seu amat Vadim havia caigut ferit en acció bèl·lica i que els teutons l’havien fet presoner. Contactà amb antics amics ben col·locats a les altes esferes militar i política franceses i així aconseguí que li donessin un permís especial per passar a les zones de guerra, amb la intenció d’anar a visitar el seu estimat. La mar de contenta per tenir el que volia, no donà cap importància al fet que a canvi s’havia compromès a obtenir informació dels alemanys per passar-la a la intel·ligència de París.
Quan Mata Hari entrà en territori controlat pels alemany tot d’una fou detinguda. La conduïren en algun lloc on brindà informació sobre l’exèrcit francès. En realitat no sabia res més que allò que els seus amants li comentaven. Que era poca cosa. Però els serveis d’intel·ligència de París la convertiren a partir d’aquella detenció en sospitosa de ser agent doble i traïdora. No obstant això, no tenien proves. Així que la seguiren controlant a distància, sense que ella sospités res estrany. En el seu món de fantasia, frivolitats i banalitats la guerra no era un problema massa seriós.
Poc després viatjà a Madrid, on acabà en el llit de l’ambaixador alemany a la capital espanyola. Al cap d’uns dies els serveis d’espionatge francesos a Madrid interceptaren un telegrama encriptat arribat de Berlín que pogueren desxifrar i que demanava a l’ambaixada que “digui a l’agent H21 que torni a París on li seran lliurats cinc mil francs”. Els espies francesos no tingueren dubtes sobre qui era l’agent H21. Posteriorment s’ha elucubrat molt amb el fet que amb aquest telegrama els teutons volien confondre l’enemic, fent-li veure una espia on no existia.
El 13 de febrer de 1917 fou detinguda per les autoritats franceses a les habitacions que ocupava en el luxós hotel on vivia, a la capital francesa. Se l’acusà d’espionatge, de ser un agent doble que treballava per a Alemanya i de ser responsable de la mort de milers de soldats francesos que perderen la vida per mor de les informacions que ella havia passat als alemanys.
Durant el judici militar al qual fou sotmesa quedà clar que mai havia estat una princesa de Java, que la seva suposada biografia era mentida, que no nomia Mata Hari... Tot plegat la deixà en evidència davant del tribunal com una mena de mentidera professional, una prova més, segons l’acusació, de la seva traïdoria.
Hi ha coincidència general entre els biògrafs de Mata Hari que el judici fou una farsa. Margeretha no fou cap gran espia. Era una dona fantasiosa, que a París s’havia creat un personatge per intentar deixar enrere el sòrdid passat de Java però que la temptació de guanyar diners fàcils la feu tornar al que havia fet abans. Ara amb clients selectes. Alguns, militars, entre els quals qualcun li reportà confidències sobre operacions bèl·liques —pareix que així va ser, en efecte— però que ni en el més greu dels casos foren informacions rellevants. Possiblement per la seva personalitat despreocupada i superficial no entengué que parlar d’assumptes com aquests amb militars d’un ban i d’un altre enmig d’una guerra era perillós en extrem.
Margeretha va ser amb tota probabilitat el cap de turc que necessitava l’exèrcit francès, que patia des de principis de la guerra enormes quantitats de baixes en el front. El poble suportava els sacrificis cada cop amb menys ànim. Les autoritats requerien elevar la moral de guerra entre la societat. Res millor a tal efecte que un bon judici, de gran expectació social i l’execució sumaríssima d’algun traïdor. La ballarina exòtica es convertí en l’opció perfecta. El tribunal la declarà culpable basant-se en indicis, hipòtesis i cap prova. I la condemnà a morir afusellada a la matinada del 15 d’octubre següent.
Alguns biògrafs han escrit que possiblement pensava que els seus ben col·locats antics amants no permetrien que la matessin. D’altres pensen que, en comprovar que el jove Vadim no tenia gens d’interès en el que li passava, i que per tant mai no havia estat enamorat d’ella, s’estimà més morir.
Fos d’una manera o d’una altra, la posaren davant l’escamot d’execució, al qual es diu que envià sordes besades figurades amb els morros. Qui sap. Però està provat que dels 12 soldats que dispararen nomes quatre encertaren. Els altres vuit tiraren a no ferir-la. Havien quedat encisats per l’exòtica i bella dona. Com tants d’altres homes al llarg de la massa curta vida de la immortal Mata Hari.