A la plaça Dalla, on uns gamberros uniformats se senten davant d’un foc de fusta aglomerada en el primer lloc de control de la ciutat, Abdullah al-Arian se n’adona que l’olor encara hi és. L’olor del “califat”, l’olor de l’ofensiva, l’olor de la mort.
Matí d’un dimarts de novembre. L’advocat Arian seu en un tot terreny i intenta arribar, pel costat dels munts de grava i dels terraplens, a la ciutat que una vegada va ser sa casa. Condueix cap a la destrucció i la pudor, cap a Raqqa, que roman buida i silenciosa com una tomba sota el dur sol de tardor. Condueix cap al cementiri que algun dia va ser el bastió sirià del “califat”. Un autobús petit i gris segueix el tot terreny. A dins hi ha dos farmacèutics i un metge que miren immòbils per la finestra.
Arian, un home baix amb pantalons vaquers i jaqueta de cuir, de 54 anys, també mira les ruïnes perplex. Ha vist la seva ciutat perdre’s, primer, en la barbàrie de “l’Estat Islàmic” (EI) i, després, en el foc de les bombes americanes. Ara vol reconstruir-la. Un home que ja no pot riure, en el rostre del qual encara hi ha commoció i por.
Com més s’endinsen en la ciutat, més forta i penetrant es fa la pudor dels cadàvers descomponent-se. Raqqa, una ciutat al graner de Síria que algun dia havia estat viva amb 200.000 habitants, ara sembla els llimbs on es troben la vida i la mort. El passat i el futur. Un encara no ha acabat, i l’altre encara no pot començar.
Els homes de l’autobús pertanyen a la comissió sanitària del Consell Civil que ara mana a Raqqa. Busquen clíniques en què l’ISIS donava atenció sanitària als seus combatents, i material que puguin utilitzar per a la reconstrucció del vell hospital estatal. Perquè hi falta de tot. Solament a dos barris, un a l’est i l’altre a l’oest, fa poc que els habitants han pogut tornar. La resta està minada, destruïda o totes dues coses.
Raqqa era el cor dels dolents des que l’ISIS la va envair l’any 2013. Raqqa era de facto la capital de l’Estat Islàmic. El centre de decapitacions, de la planificació del terror i de la barbàrie. Aquí els vassalls d’Abú Bakr al-Baghdadí clavaven els caps de soldats del règim decapitats a les puntes de les tanques de la plaça Al-Naim. Aquí va ser la primera vegada que l’ISIS va consolidar el seu poder en una ciutat abans que marxés a través de les fronteres a Iraq, conquistés Mossul i creés el “califat” que una vegada va regnar sobre més de vuit milions de persones.
La caiguda de la ciutat el 17 d’octubre de 2017 es va convertir en el símbol de la caiguda de l’ISIS, que actualment, com a mínim a nivell militar, està derrotada quasi per complet a Síria i a Iraq. Quatre mesos ha durat la batalla. Més de 4.450 atacs aeris americans. Més de 30.000 homes i dones de les Forces Democràtiques Síries (SDF, sigles en anglès) lluiten aquí, una unió de milícies sota la direcció dels kurds. Aproximadament 270 combatents i 3.500 membres de l’ISIS van concedir la retirada als aliats per a poder posar-li fi a la destrucció de Raqqa.
Però pot una ciutat recuperar-se d’un passat així?
La ciutat: un racó del món sense color ni gent. Eixams de mosques volen sobre les ruïnes.
Abdullah al-Arian, l’advocat, n’està convençut. Amb quatre altres dones i homes dirigeix el Consell Civil, el Raqqa Civil Council (RCC). El Consell ha pres el control sobre la ciutat en ruïnes després que l’ISIS fos expulsat. Ara planeja la reconstrucció en 14 comitès.
Però Raqqa també representa els problemes del futur. Ja es diu a Damasc que no estaran tranquils fins que no ho estigui també aquesta ciutat en ruïnes, fins que tota Síria torni a estar controlada. I així es perfilen les pròximes lluites, entre el règim del dictador Baixar al-Assad i les tropes kurdes, que fins ara podien comptar amb els EUA com a aliats, però que aviat potser ja no podran fer-ho.
Els cotxes circulen més a poc a poc, els cràters als carrers són cada vegada més freqüents i més profunds. No hi ha cap casa que no estigui greument danyada o completament destruïda.
Arian es posa nerviós. Encara hi ha, segons calcula el RCC, 8.000 mines i armes trampa a la ciutat. A les cases particulars, a la grava, prop dels morts. Milers de cadàvers, segons els càlculs, deuen estar encara sota les ruïnes. Milers es van soterrar en jardins. Es propaguen malalties com l’Hepatitis A i la leishmaniosi, una malaltia infecciosa parasitària que consumeix la pell i la carn.
Però actualment les mines són el major problema per a Abdullah al-Arian, ja que sols hi ha tres equips d’evacuació petits. “Si no arriba més ajuda”, diu Arian, “d’ací a mig any la ciutat encara no serà transitable, ni de bon tros habitable”.
D’acord amb el Pla de Resposta en Emergències, elaborat pel Consell, els edificis hauran de llavar-se amb productes químics després de la retirada de mines, i aleshores s’hauran de remoure els cadàvers. El següent pas serà recuperar els cossos dels jardins i enterrar-los més profundament. A continuació, es passarà al subministrament d’aigua i d’electricitat.
Fet això es podran obrir els hospitals i les escoles. Especialment són importants les escoles, segons Arian, per a contrarestar els danys que va ocasionar l’ISIS en les ments dels nens. Aleshores serà el torn del perdó.
Els cotxes segueixen vagant per les ruïnes, esquiven en corbes els cràters, grans com cases unifamiliars. En els encreuaments, combatents kurds joves de les Forces Democràtiques Síries els prohibeixen el pas. Una vegada rere altra troben nous artefactes explosius als carrers provisionalment desallotjats. Una vegada rere altra hi ha dispars a la ciutat. La por a cèl·lules dorments és gran. En cas de dubte, els combatents joves prefereixen disparar abans de córrer un risc. Una vegada rere altra hi ha atacs per part dels homes de l’ISIS que no passen desapercebuts perquè porten uniformes de les SDF i oculten bombes en les seves motocicletes.
La ciutat és un racó del món sense color ni gent. Als carrers, el quitrà esmicolat s'escampa per tot arreu com còdols des dels cràters d’impacte. Eixams de mosques sobrevolen les ruïnes. Abdullah al-Arian no es llevarà l’olor a mort del nas fins que no se’n vagi al llit tard a la nit.
Davant d’una carnisseria, un tendal espedaçat oneja al vent. En la grava davant d’una tenda hi ha alguns bidons petits amb oli de gira-sol. Els puntals de ferro sobreïxen del terra com cabells desordenats. A les bigues d’acer que surten dels esquelets de les cases hi ha adherits trossos de formigó, negre carbó.
Arian baixa del cotxe un moment. Al terra, pols fina en què es premsen els seus passos. Sent solament el crit de les oronetes i d’una cornella, es mossega el llavi inferior. “Mai”, diu mentre la veu li tremola lleugerament, “hauria pensat poder estar sol en la meva ciutat.” S’esglaia pel so buit de dos puntals de ferro que ixen d’un fanal trencat i que el vent fa colpejar contra una persiana de xapa ondulada i trossejada. Després, tot es torna una altra vegada tranquil fins que se sent un tir en la llunyania.
Continuen conduint. S'orienten amb la informació dels combatents que seuen en les cruïlles, en sofàs desgastats. No hi ha cobertura.
Una ambulància amb distintius d’Erlanger (sistema sanitari d’EUA) i logotip espanyol gira en una cantonada. El metge amb roba de cirurgià verda, Akif Kobane, se’n baixa. En la funda del muscle, una pistola de nou mil·límetres. Kobane va dirigir els equips de primers auxilis a l’est de la ciutat durant la batalla. “Seguiu-me”, crida. El metge vol portar la delegació a les clíniques de l’ISIS.
El comboi gira des del carrer Tall-Abjad cap a un petit carreró. La grava arriba des d’ambdós costats fins al cotxe, ratlla la pintura, i paren.
El doctor Kobane puja a l’entrada d’una casa. D’una manta de llana roja amb brutícia incrustada sobreïxen peus descompostos. Amb cada pas, Abdullah al-Arian es torna dubtós i la por es fa un poc més gran. Ix d’una porta rebentada, mira, quasi imperceptiblement s’estremeix quan el peu cau per un aglomerat fluix, i mira cap a l’esquerra en una habitació on troba granades de morter en munts de l'alçada d’un tamboret de bar. De les puntes sobreïxen cables.
En l’habitació es van tirar bombes de la grandària de pilotes de beisbol, encara durant l’última batalla a l’estadi, conta Kobane. Els explosius petits haurien d’haver disparat, segons el metge, totes les mines i armes trampa que hi ha a la planta baixa.
Arian continua, els peus trepitgen jaquetes esqueixades, en matalassos esgarrats, portes a trossos i escombreries. Dubta, però Kobane es precipita cap endavant. A la dreta hi ha centenars de projectils d’artilleria pesada. Arian i els seus tres companys de la comissió sanitària segueixen a l’interior de la clínica que l’ISIS va tenir al soterrani de la casa bombardejada.
A un racó veuen bidons amb solució de clorur de sodi. Tirats hi ha analgèsics russos, ungüent antiinflamatori iranià, gases i xeringues. Les lliteres es podrien tornar a utilitzar, comenta un. I l’aire condicionat, afirma un altre.
Aleshores baixen les escales, cap al pati. Tot és gris. Arian té por. Però ha tingut molt de temps per acostumar-se a ella. Durant dos anys i vuit mesos ha viscut a Raqqa sota la tirania de l’ISIS.
Era la nit de Nadal del 2013 quan va començar el malson. Les nits es van tornar gelades. Sols rares vegades hi havia llum per a la calefacció elèctrica. Quan Arian va voler anar a la seva oficina el matí del dia de Nadal, la ciutat s’havia fet negra. Les primeres banderes de l’ISIS onejaven als carrers. Davant de l’estadi, que més tard es convertiria en presó de tortura de l’ISIS, un jove combatent barbut en sostenia una. “Vés a casa, xeic”, li diu. En aquell moment Arian va saber que havia començat la destrucció.
Van formar cèl·lules silencioses de la resistència. Llegien poemes, historiadors, filòsofs, i també Gandhi.
Els homes de l’ISIS van decretar un toc de queda, i quan Arian va eixir de casa una altra vegada una setmana després per a recollir un poc de pa a casa d’uns parents al sud de la ciutat, Raqqa s’havia convertit en un matament. Ja no era la ciutat que estimava pels jardins al riu Èufrates, en què a vegades havia passat les nits amb antics amics entre arbres fruiters. Ja no era la ciutat del Club de Futbol Al-Shabab per al qual havia jugat com a defensa lliure. L’ISIS havia utilitzat la setmana per a eliminar els enemics que romanien a la ciutat. Els cadàvers dels combatents d’altres milícies eren a les voreres.
Arian i alguns amics van formar cèl·lules de la resistència silenciosa. Es reunien en cases, llegien poemes, historiadors, juristes, filòsofs. I també Gandhi. Si els nous governants predicaven un afebliment intel·lectual, ells volien mantenir amb vida el coneixement.
Van piratejar un receptor satèl·lit, es reunien en secret per a veure els partits de les grans lligues europees. La televisió per satèl·lit estava absolutament prohibida. Tots ells podrien haver mort. Per llibres i futbol.
A fora l’ISIS va decapitar quatre jugadors del seu club per presumpte contacte amb els kurds.
Arian es va retirar per a protegir-se. La seva dona quasi mai no eixia de casa.
A fora els gats cada vegada estaven més grossos. Es menjaven els cadàvers que trobaven als carrers.
La seva dona li va suplicar fugir, a casa del seu fill, que Arian havia enviat cap a Aràbia Saudí. “La perseverança és la resistència”, li va dir a ella. Ell no podia deixar la seva ciutat, ell, un dels advocats més coneguts d’allí que anteriorment havia defès els ciutadans davant del tribunal pels esbirros del règim.
A fora els combatents de l’ISIS el tiraven de la barba. “Increïble!”, cridaven i agitaven les metralladores, i reien. A fora penjaven homes en creus. A fora morien els seus amics perquè ja no podien controlar ni ocultar la ràbia. I en algun moment ja no podia protegir l’interior de l’exterior, en algun moment Arian es va adonar que estava a punt de fracassar.
El 9 d’agost de 2016 va anar a casa el veí. Va tocar la porta. El veí, un comandant de l’ISIS saudita, va obrir. Arian sabia que hi havia una disputa entre les dones del comandant, i que el comandant buscava una segona casa per la seua segona muller. “Pots quedar-te a ma casa”, li va dir Arian, “però necessito passaports”. Arian li va mentir dient que necessitava viatjar a Aràbia Saudí per una operació.
L'endemà va deixar Raqqa amb la seva dona. Va conduir cap al nord passant diversos punts de control fins que va arribar a les primeres posicions de les tropes kurdes i àrabs que volien alliberar Raqqa. Després van anar cap on estava la seva família a Tall Abjad, al nord del país. Al cap de deu dies, es va unir al Consell Civil de Raqqa. Les SDF ja havien reconquistat la ciutat de Manbidsch. Esperava poder tornar prompte a Raqqa.
Fins avui el RCC resideix a Ain Issa, un petit poble a 73 quilòmetres al nord de la ciutat. Actualment està canviant la seu a Raqqa, millor dit a Al Meshlab, l’únic barri on la gent ja pot tornar. És l’intent de fer possible un nou futur, enmig del passat pudent.
Arian mira per la finestra del tot terreny. I de sobte diu: “La força de la vida serà més forta que la força de la mort.”
Al Meshlab és l’únic lloc a Raqqa on hi ha quelcom de semblant a una vida normal. Sols han tornat uns quants milers de persones, segons calcula Arian, des que el barri va ser alliberat fa una setmana per les SDF. A Al Meshlab es treballa des de ben d'hora pel matí fins a l’inici del toc de queda a les cinc. Va ser un dels primers barris que va conquistar l’ISIS. La destrucció és mínima en comparació amb la resta de la ciutat.
Aquí es pot veure com ha intentat el Consell Civil guanyar les ments i els cors dels àrabs sunnites i ajudar la gent. Cada dia els caps de les tribus s’assessoren amb el Consell; les dones, els fills de les quals es van immolar per l’ISIS, es fan escoltar; els presoners de l’ISIS són indultats per a convèncer les tribus de les seves bones intencions. I cada dia a Raqqa la majoria pensa que és bo que les Forces Democràtiques Síries siguin aquí. Els kurds, segons s’escolta a sovint, en les seves zones es preocupen poc per la seguretat.
També dins de les regions controlades per les SDF hi ha conflictes entre àrabs i kurds. Fins fa poc no van començar els conflictes entre ambdós grups a la ciutat de Manbidsch. Per a evitar tals successos a Raqqa quasi tots els membres del RCC són àrabs. És un consell de tecnòcrates. La majoria són advocats, metges, enginyers o polítics. A més dels caps de tribus i els dignataris religiosos. Tan prompte com la ciutat sigui una altra vegada habitable, els ciutadans mateixos han de decidir si volen ser part de Rojava, el territori autogestionat dels kurds.
Al carrer principal d'Al Meshlab hi ha homes en les ruïnes. Llancen pedres i amassen el formigó. Els buldòzers trenquen els terraplens de metres d’altura que l’ISIS va construir com a barreres. Els tancs d’aigua omplin el dipòsit provisional. En una paret encara es pot veure el grafiti en anglès d’un combatent de l’ISIS: “Look at the stars, you’ll see me there” (“Mira les estrelles, allí em veuràs”).
Darrere del muntó d’escombraries obrin les primeres botigues. La modista del barri, que no para de riure, trenca una protecció visual de la finestra que l’ISIS havia instal·lat per tal que cap vianant pogués mirar per error una dona sense vel.
Al costat hi ha una comerciant de moda, davant de la seva tenda, a la qual els esbirros de l’ISIS van prohibir vendre cosmètics i roba interior sexy, per a després demanar-li això mateix per a les seves dones i esclaves sexuals. Davant del farmacèutic, que va tornar el 2014 a Raqqa per ocupar-se de son pare i que ja no va poder deixar la ciutat mai més, ha buidat al terra sacs plens de medicaments que encara podia trobar. Set vegades va anar a presó quan hi havia l’ISIS. Sobretot perquè fumava. Una vegada rere l'altra era amenaçat pels combatents si no els donava cap opiaci com la morfina.
La delegació es deté davant d’una base de la milícia kurda YPG. Arian i els seus companys van cap als comandants de les SDF que han establert aquí el seu personal. Necessiten un equip per a llevar les mines i poder registrar una clínica especialitzada a la muralla de la ciutat. Uns dies abans va fer volar un petit dron en una de les plantes superiors i va descobrir diverses càrregues explosives.
Poc després es decideix no entrar a la clínica. El risc és massa gran.
Arian torna a pujar al tot terreny. “Tots s’esforcen tant com poden per ajudar”, assegura. Però els recursos són pocs. Encara que els EUA van possibilitar l’expulsió de l’ISIS amb els atacs aeris, amb això també van destruir la ciutat. Ara han donat al Consell alguns camions utilitzats, aliments per al camp de refugiats d’Ain Issa i alguns medicaments. “Res més”, diu Arian.
“No volem que ens envien material de suport. Volem alguna ajuda per a reconstruir la nostra ciutat. Aquí hem lluitat pel món.” El món, doncs, hauria d’ajudar-los a fer de Raqqa, el símbol de l’horror, una ciutat de nou.
Però fins ara, segons Arian, no han arribat diners.
No vol creure que els EUA els deixen penjats. No vol creure que totes les seves preocupacions aviat tornaran a ser secundàries perquè les pròximes batalles s’aproximen, perquè al-Assad vol conquistar el nord, amb l’ajuda dels russos i dels iranians.
El Secretari d'Estat nordamericà vol “estabilitzar” Raqqa, però no vol gestionar cap construcció d’una nació. Els decisors d’EUA han deixat clar que no es proposen reparar una altra vegada la destrucció que han causat les seves bombes.
Al RCC pensen que un sistema federal és el millor per a tota Síria. Saben també, però, que la decisió no depèn dels ciutadans, ni d’ells ni tampoc d’al-Assad. La decisió sobre el seu futur s’aconseguirà fora de les fronteres del país, diuen.
Raqqa és lliure. Però aconseguirà la ciutat deixar enrere el seu passat?
Més enllà de les fronteres de Rojava, la força militar de Baixar al-Assad és més gran del que ha sigut durant molt de temps. S’han marginat els rebels, l’ISIS ha sigut vençut en gran part. En un text en Foreign Affairs l’antic ambaixador d’EUA a Síria, Robert Ford, va escriure fa poc que al-Assad probablement tindrà èxit amb el seu pla de reconquistar tot el país. En la seva opinió, seria un error per als EUA intervenir a favor dels kurds en cas d’una batalla entre ells i el règim.
Una victòria d’al-Assad seria la fi dels plans d’Abdullah al-Arian. La fi del Consell Civil. La fi d’una curta llibertat. Pocs dies després, els EUA anuncien que ja no volen subministrar armes a les SDF.
Quan ambdós vehicles deixen Raqqa, els camps queden sobris i polsosos al costat del carrer. La majoria dels canals de regadiu estan destruïts per les bombes. A l’oest, per on s’està ponent el sol, hi ha una estació de bombeig. Amb mines. 50.000 hectàrees de camps secs, segons diu Arian. Observa callat i trist les planes polsoses que ara rodegen Raqqa. Tendes de campanya, camells i senyals d’avís per mines voregen els carrers.
Raqqa és lliure. Però és incert què representarà la ciutat si aconsegueix deixar enrere el passat. “Abans”, explica Arian mentre es fa fosc, “Raqqa no es va mencionar mai en el pronòstic del temps. Seria millor si això tornés a passar.”
Traducció de Mar Sanfèlix