Rodoreda: la mort immortal

Ala mort, el 1983, de Mercè Rodoreda, Núria Folch, vídua de Joan Sales, l’editor de l’escriptora, s’endinsa en els diferents textos generats per La mort i la primavera, la novel·la inconclusa de l’escriptora encetada mentre polia La Plaça del Diamant. El resultat fou una edició, de 1986, en la qual Folch ordena els materials de què disposa atenent al sentit del text, no en funció de la cronologia de la redacció. Un criteri asimètric al de l’edició de 1997 de la Fundació Mercè Rodoreda a càrrec de Carme Arnau, qui va donar sentit a la història a partir dels materials més recents i una suposada voluntat de l’escriptora de generar una obra “molt més digressiva, filosòfica i imaginativa”, la qual cosa difuminaria l’esperit combatiu i de projecció en la realitat del projecte original.

Més de tres dècades després —en paral·lel amb una edició en castellà amb traducció d’Eduard Jordà— Club Editor insisteix a reivindicar l’exegesi de Folch amb una versió revisada per Arnau Pons després que aquest estudiós s’haja submergit en els arxius de la Fundació Mercè Rodoreda i en tot el seguit de textos generats per la llarga i inacabada gestació de La mort i la primavera. Per reblar el clau, el mateix Pons és responsable d’un apassionant —i apassionat— postfaci, “Editar el misteri”, que aporta claus interpretatives i defensa de manera vehement les decisions de Núria Folch.

El debat és suggeridor i, en certa manera, inevitable: tota reconstrucció externa de l’obra respon a criteris subjectius de l’editor, a una determinada intenció. Més encara en un projecte amb diferents versions i derivades. Rodoreda va morir sense arrodonir aquesta obra titànica i torrencial, sense compactar els textos. Amb tot, com va recordar l’actual responsable de Club Editor, Maria Bohigas, l’escriptora també va dir en algun moment que a La mort i la primavera li faltava “poquíssim”. Ben mirat, i deixant de banda disquisicions textuals i filològiques —els lectors trobaran els detalls en el postfaci de Pons—, amb el que ens ha arribat és més que suficient per concloure que aquesta sorprenent novel·la és una de les obres més ambicioses, complexes, polisèmiques i rotundes produïdes per la literatura catalana. 

La mort i la primavera és una gran al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat. Un no-lloc en el qual l’esplendor del paisatge fa de contrast a una societat opressiva, castradora, que ofega el desig i la llibertat personal a través del control, de la por i d’una sèrie de rituals bàrbars, entre ells omplir la boca de ciment als moribunds abans de morir. Un darrer trànsit traumàtic, motiu, com ara l’obsessió per sufocar el desig, que farà rebel·lar-se els personatges. Una reflexió sobre una comunitat petita que irradia i projecta sobre realitats universals, en la línia de la inquietant L’informe de Brodeck, de Philippe Claudel, o de Dogville, el demolidor film deLars Von Trier. Que transmet estranyament però conté també una profunda visió crítica.

Rodoreda emprèn aquest projecte després de la devastació provocada per dues guerres. Però la singularitat de La mort i la primavera rau en el fet que per abordar la barbàrie crea un món propi, un entorn salvatge, hostil, amb aparença mítica i fantàstica —hi apareixen llegendes com la de les dones d’aigua i personatges que semblen extrets d’un conte de terror— però que destil·la un rerefons d’una cruesa colpidora, objectivable, que el lector pot identificar en el món de carn i ossos. 

Una narració, a més a més, vehiculada a través d’un narrador adolescent per al qual Rodoreda va construir un discurs d’aparença natural, pel que fa al seu registre lingüístic, però d’una complexitat aclaparadora, intersecció entre l’observació de la natura —quasi sempre trufada de simbolisme—, moments de lirisme i delectança poètica —mai gratuïta, sempre intencional— i passatges de reflexió filosòfica. Elements dispars que se’ns presenten de manera natural i fluida, sense que grinyole la narració. Reproduint els diàlegs en estil indirecte per no fer perdre misteri i magnetisme al relat.

Un relat riquíssim, que projecta un seguit d’imatges potents i colpidores. Una escriptura d’una concentració literària aclaparadora, d’una autoexigència atroç, que reclama implicació i concentració, que demana de menjar però alimenta —i de quina manera— aquells lectors que accepten el repte d’entrar en l’habitació, seure a la vora del foc i parar l’orella. Perquè la novel·la, a més de beure de referents com Solitud, de Víctor Català, desprèn aquella flaire oral, de rondalla (o faula) per a adults que ha sobreviscut al pas del temps i les generacions. 

Una obra orgànica, tan viva que portava l’autora a ramificacions i derivades que són el motiu del seu caràcter inconclús. Fet i fet, l’edició ara recuperada inclou com a apèndix una versió antiga de la tercera i la quarta part, una variant interrompuda de la segona i un “final post mortem”. Però el que havia de ser La mort i la primavera definitiva, el “poquíssim” que bombollejava en la ment de l’autora, se’ns ha escapolit per sempre com l’aigua d’un rierol.

Com els personatges sense rostre de la novel·la, patim com a lectors un cert grau de mutilació. Però aquesta imperfecció és també un dels grans al·licients d’una lectura oberta a noves i diverses construccions de sentit. El tipus de llibres que ens fan millors lectors. Una categoria a banda.