«Per a curar de rel, senyora mia,
aqueix color trencat que ha tant que us dura,
he oït a dir que tota trencadura
fàcilment un braguer la remedia.
Cenyiu-vo’l, que, si ho feu, de dia en dia
veureu que lo marfil d’eixa blancura
cobrarà el color viu de rosa pura
que als ulls de tot lo món cause alegria.
Jo us sé una mà tan ben exercitada
qual secreta i lleal com vos importa
per a la cura i vergonyós recato.
D’un petit «ai!», quant molt, sereu curada;
un «ai!» que dos mil gusts juntament porta.
Feu-ho, si no pel gust, per lo barato».
El poema sembla una incitació a la masturbació femenina i ho és. Tot i estar escrita fa quatre-cents anys, la poesia del rector de Vallfogona podria ser més moderna en la temàtica, més atrevida en el plantejament i més desacomplexada lingüísticament que moltes propostes contemporànies presumptament radicals i trencadores.
Ara, quan s’estan commemorant els 400 anys de la seva mort, l’obra de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, ens comença a arribar neta d’intoxicacions i es pot reivindicar sense miraments. Al segle XVII, la popularitat del rector va ser tan general que, dècades després de mort, no paraven de sortir poemes nous atribuïts a ell que van anar formant una massa confusa i indigesta (com va passar, també en el barroc, amb poetes castellans com Góngora). La feina del doctor Albert Rossich amb els poemes atribuïts al rector ha estat pacient i rigorosa, fins que ha netejat el gra de la palla i enguany ha pogut editar el primer volum de la Poesia Completa de Francesc Vicent Garcia a Editorial Barcino. De les prop de 500 que se li atribuïen, aproximadament unes 160 deuen ser seues.
A més a més, entre Rossich, el biògraf Enric Querol i el comissari de l’Any Rector de Vallfogona, Josep Pedrals, també s’està estenent una nova mirada sobre Garcia que altres moviments literaris anteriors, com la Renaixença, havien deformat: el rector els ofenia moralment i el van bandejar literàriament.
Els nous estudis sobre la figura del rector i la seua obra el caracteritzen, segons Pedrals, com “el principal model poètic en català durant quasi tres segles”. Evidentment, és una carga feixuga per un sol autor: tres segles són molts i Francesc Vicent Garcia ni tan sols havia intentat transcendir el seu temps. Les seues obres no es van imprimir mai en vida; van córrer en forma de manuscrits per tot arreu i això el va fer admirat i popular.
Segons Pedrals, “ell no tenia cap voluntat de ser model, perquè escrivia per a cercles íntims i bona part de la seva literatura és només per consum propi, sense pretensions”. La sort del Rector de Vallfogona va ser “que va encertar el tipus de llengua, més aviat popular —no encara un barroc gongorià—, i el to que va utilitzar, que és molt divertit. De manera que la seva poesia va arribar a assolir tots els nivells: com a representant de la literatura més culta, perquè el model de llengua era molt dúctil —i molt català, en certa manera—, i com a poeta popular, per a les classes menys instruïdes: allò era llegible”.
Pedrals insisteix que encara ara “fa molta gràcia” llegir el rector. La raó, probablement, és que no podia deixar de transgredir i jugar amb l’humor en tots els seus escrits. La prova més clara la presenta Albert Rossich a la introducció de la Poesia Completa I: Quan portava un temps de rector de Vallfogona, Francesc Vicent Garcia alternava aquesta tasca religiosa amb la feina de notari, però sobretot continuava sent un escriptor carregat d’humor, com demostra la descripció dels testimonis del testament que redactà el 4 de març de 1608: “Francesc Fontanies, pagès; Joan Capdevila, relotger, artiller, mosqueter, arcabusser, pedrenyaler, serraller, gravador, esmolador, menescal, campaner, aguller, espaser, daguer, frener, ferroveller et omnia infinita in —er; i Gallard Anglada, francès de nació, moliner d’ofici, habitant de Vallfogona”. Aquest fragment el recull el principal expert en el Rector de Vallfogona, Albert Rossich, a la introducció del primer volum de la Poesia Completa del rector, (Sonets i dècimes), editada per Barcino fa uns mesos. I el tria perquè s’hi veu “de manera ben notòria” el seu “caràcter festiu i enginyós”.
Ell mateix es definia “de raro ingeni” en un sonet on també es descrivia físicament: “Oh tu, que de Cervera a Barcelona / en rossí o a taló passes ta via/ no l’acabes sense veure al bon Garcia,/ molt reverend rector de Vallfogona. / Si el vols conèixer mira una persona / de ben disposta i pròpia simetria/ barbivermell, dolça fisonomia”... Aclareix Rossich que “barbivermell” vol dir “amb la pell vermellosa” perquè després diu que no porta barba (“Ras de (...) barbes”). O és que vol jugar amb el lector.
Pel que fa al seu caràcter, el rector el descriu en el mateix sonet: “no hipòcrit ni profà, alegre i grave, / no presumit i entès, savi i poeta, / en tot molt asseat, de raro ingeni”. La dualitat ‘alegre i greu’ podria ser cosa dels dos estils, jocós i seriós, que com autor combinava.
Rossich, que és qui ha estudiat més la seua obra —i ha escatit quins dels molts poemes que se li atribuien són realment seus—, afina més en aquest sentit: “Garcia, home del seu temps, era un desil·lusionat. Fins i tot aquest humor tan present en la seva obra sembla renyit amb l’alegria, perquè no es proposava tant divertir com desenganyar”.
Aquest principi l’aplicava a bona part de la seua poesia. Fins i tot les que comencen com una poesia amorosa, acaben capgirant-se. El sonet 5 del volum Poesia Completa és, com diu Rossich, una “paròdia de les descripcions retòriques de l’entrada del dia”. Té tots els ets i uts d’un sonet clàssic amb referències mitològiques i elements de la natura, fins que tot es desfà com un terròs de sucre. Com diu Rossich, l’autor “no permet que ens deixem endur per la bellesa, la reflexió metafísica o l’harmonia que ocasionalment apunten en les seves obres —tard o d’hora (...) hi ha un trencament, una broma inesperada, una contradicció”:
«Los raigs de l’Orient desembeinava
Apol-lo irat, i en espantable guerra
per les còncaves boques de la terra
al Tàrtaro enemic ferir pensava.
Cruixia el Vent, llibert, Neptú bramava,
lo Tità es rebullia baix la terra;
Peneo en ses arenes se soterra,
tement si acàs de Dafne es recordava.
Les nimfes transparents, espavorides,
la mare dels cristalls criden cuitades
i dins la pròpria font encara temen.
Cauen-ne per los prats d’esmortuïdes,
dels faunos, sos amics, desemparades:
mes, què se’m dona a mi que a tots los cremen?»
Amb raó diu Rossich que “el món poètic de Garcia conjuga amb tota naturalitat personatges, elements i plans de la realitat molt diferents: nimfes, muses i divinitats paganes s’alternen amb persones comunes de tota condició (del virrei al camperol, del bisbe als freqüentíssims i humils frares i monges) i fins i tot amb els sants del cristianisme. Abunden els jocs de contrastos, la coincidència d’opòsits, les paradoxes”.
És el joc literari que empeny Garcia a escriure més i més sobre mil temes. “El joc —diu Rossich— es converteix per a Garcia en l’única possibilitat lúcida d’intervenir en el món”.
També és un joc la seva manera de jugar amb l’erotisme perquè, al capdavall, en la majoria dels casos, Francesc Vicent Garcia persegueix també una lliçó moral, com assenyala Rossich: “Aquest erotisme no té res a veure amb el que es mostrarà en la literatura llibertina a partir del segle XVIII, un fenomen que ha interferit en la visió que n’hem tingut després. En primer lloc, perquè el tractament de l’eròtic en la literatura burlesca del Barroc no persegueix excitar, sinó ridiculitzar”. Els poetes burlescos de l’època, afegeix Rossich, “no solament eren valorats per la seva comicitat, sinó per la lliçó filosòfica i moral que la sàtira descobria”.
Per tant, la poesia del Rector serà “paradoxalment (...) essencialment antieròtica” i també, cal dir-ho, “declaradament misògina”, cosa que no pot estranyar si pensem que el públic general al qual s’adreça aquesta poesia està format per lectors masculins”.
Saragossa-Tortosa-Vallfogona
La figura del rector de Vallfogona ha arrossegat fins fa poc tantes falsedats que, com explica Josep Pedrals a EL TEMPS, “fins fa dos anys no hem sabut que va néixer a Saragossa”. Sempre s’havia pensat que era nascut a Tortosa perquè procedia d’una família d’aquella ciutat i perquè a Tortosa hi va tornar amb uns tres anys, després de la mort prematura del seu pare, que és qui devia tenir feina a Saragossa, cosa que els va fer mudar-se a la capital aragonesa.
L’Any Rector de Vallfogona ha permès editar el primer volum de Poesia Completa a cura d’Albert Rossich; una biografia signada per Enric Querol i reeditar diverses obres anteriors, com la de Joan Amades sobre el rector.
A més a més, a la tardor, anuncia Pedrals, es faran “sengles Jornades a l’IEC i a la Universitat Rovira i Virgili que posaran en solfa” altres prejudicis sobre el rector i la seva època, el primer barroc: “Donarem notícia sobre poetes d’aquella època que no coneixíem. Ara podem començar a fer balanç del que ens ha arribat del primer barroc, que és molt important però que no surt a les històries literàries perquè se’ls va deixar de banda. Això va fer que ningú els hagi prestat atenció fins ara però comences a mirar i trobes molts clàssics que ni tan sols hem ensumat”.
El segon barroc (representat sobretot per Francesc Fontanella) “ja el vam començar a recuperar fa uns anys —continua Pedrals— però ara es començarà a estudiar també el tercer barroc —per dir-ho així—: el de l’Acadèmia dels Desconfiats, que són els primers que van donar un lloc d’importància al rector de Vallfogona”. L’Acadèmia dels Desconfiats —precedent de l’Acadèmia de Bones Lletres— va decidir que la seva primera acció “com a Acadèmia catalana seria editar el Rector de Vallfogona: compilar els poemes que circulaven manuscrits. Tot i que ja havien passat vuitanta anys des de la mort del rector, l’Acadèmia el considerava el seu model” i la impressió es va fer el 1703.
“En el segle de la seua mort —conclou Pedrals— el rector ja era considerat un clàssic. I la figura no perd pistonada entre el gremi de la gent de lletres. Sempre hi ha hagut fans del Rector. Si vas a finals del XVIII i començament dels XIX, Joan Làrios de Medrano també el cita com a gran font d’inspiració. I després Pitarra i companyia. I al segle XX el reivindicarà Pere Gimferrer”.
Segons Martí de Riquer, una de les seues obres va ser “la millor poesia de tota l’època de la Decadència”, una decadència que cada cop sembla més desconeguda que decadent:
«De la caritat vinguí
a conseguir la finor,
puix que li he apagat l’ardor
a la que me’l causà a mi.
Quan amb son preciós robí
l’aigua ditxosa tocà,
amb sos visllums la il·lustrà
de resplendor carmesina,
fent, amb sa boca divina,
lo miracle del Canà.»
Aquest 2 de setembre, a Vallfogona de Riucorb, la figura del rector Francesc Vicent Garcia serà recordada per un acte organitzat pels creadors de l’espectacle de clausura dels JJOO de Barcelona, Montse Colomé (Comediants) i Llorenç Corbella (Fira de Tàrrega): primer, s’hi recrearan les carrosses commemoratives que Antoni Gaudí va dissenyar per l’homenatge al rector de Vallfogona del 1879 i després es farà un espectacle sorpresa a la plaça de l’església.
La mateixa església on va ser enterrat un escolà del Rector de Vallfogona i per al qual ell escrigué el poema que comença així:
«Ací jau un escolà
del temple de Vallfogona,
que dol i llàstima dona
als bronzes que repicà.»