Najat El Hachmi difon idees trànsfobes quan escriu que les dones trans són homes, o quan atribueix la no erradicació dels feminicidis al fet que es destinen recursos públics a polítiques de suport a les persones trans. Najat El Hachmi difon imaginaris islamòfobs quan, en la crítica a la màniga ampla que sectors de l’esquerra tenen amb el fonamentalisme islàmic –opinió que comparteixo plenament– proposa polítiques que violen l’autonomia d’una part de les dones musulmanes, en considerar, igual que els aiatol·làs, imams fonamentalistes i talibans que tant blasma, que no poden pensar per elles mateixes i que per tant el seu cos és objecte de control públic. Mai ha defensat polítiques similars per lluitar contra el masclisme que pateixen les dones no musulmanes, per la simple raó que seria evidentíssim que constitueixen una violació a la seva llibertat moviment i autonomia corporal: per exemple, prohibint l’accés a platges i piscines a dones, homes trans i persones no binàries que porten les mames tapades amb la part de dalt del biquini, o no deixant entrar al metro de París a les dones que es vesteixen amb roba folgada per evitar agressions sexuals al transport públic.
Malgrat que El Hachmi difon arguments que donen suport a discursos d’odi, escriptors catalans i acadèmics de renom defensen que faci el pregó de les festes barcelonines de la Mercè per respecte a la llibertat d’expressió i perquè és millor rebatre-la d’una forma raonable –en contraposició a la que es percep com a cridòria i polarització de Twitter, una de les poques eines que tenen els grups subalterns per fer arribar les seves opinions als privilegiats. Als escriptors i acadèmics de renom els recordaria que els estats liberals i democràtics no només perpetuen el masclisme, el racisme, el classisme, el capacitisme i l’LGTBI-fòbia –i, en el cas espanyol, l’espanyolisme– amb els seus aparells repressius –policia, sistema judicial i carcerari, etc.–, sinó també amb els ideològics –mitjans de comunicació, ensenyament, indústries culturals i acadèmiques. Justament, les definicions populars de llibertat d’expressió, debat racional i pensament crític obeeixen al manteniment de l’estat i els espais que controla com a segurs per a qui combrega amb els seus postulats excloents.
Qüestionar la humanitat de les persones trans o defensar la restricció de moviments de les dones que porten hijab, com fa El Hachmi, és, igual que debatre sobre l’avortament cada cop que hi ha un canvi de govern, una mostra que els drets de qui s’allunya de l’ideal de ciutadà de les democràcies liberals –home, blanc, heterosexual, cisgènere, de classe mitjana/alta, amb cos capacitat– no han estat incorporats al teixit estatal. Dit d’una altra manera, debatre els drets i llibertats de certs subjectes és una forma d’opressió en el moment en què aquells mateixos drets i llibertats, aplicats a uns altres subjectes, es consideren indiscutibles perquè estan institucionalitzats. Debatre els drets d’una minoria és una forma d’opressió, mentre que és la censura en el debat la que garanteix la protecció dels drets de la majoria.
En la lluita contra la transfòbia i la islamofòbia cal distingir entre qui, per una banda, té dubtes sobre qüestions que impliquen les persones trans i/o musulmanes. Així, és lícit preguntar-se si la llei trans força els menors a hormonar-se si no s’està al corrent ni de la lluita del col·lectiu ni es tenen coneixements avançats de biologia, com també ho és preocupar-se per les formes de violència masclista justificades a partir de certes lectures de l’islam que s’estan donant a Catalunya. Per esclarir-los, cal pedagogia i serenor i, en el cas del fonamentalisme islàmic, posar-se les piles per combatre’l. Per altra banda, cal identificar les posicions que difonen discursos trànsfobs i islamòfobs per motius ideològics, cosa que és el cas de feministes com El Hachmi, Juana Gallego, Lídia Falcón o Amelia Valcárcel. Aquí no hi ha d’haver cap mena de tolerància, perquè difonen odi per militància política.
Un pregó a la festa major de la capital de Catalunya no té res a veure amb la llibertat d’expressió, sinó que és un reconeixement social dels valors que la pregonera representa. La trajectòria literària de El Hachmi està marcada tant per les novel·les que escriu com pels articles en premsa que publica, i és des d’aquests últims on ha difós arguments i imaginaris que legitimen discursos d’odi. Ella ha exercit la seva llibertat d’expressió, però la llibertat d’expressió no implica ni l’acceptació d’aquestes opinions, ni el seu reconeixement públic. Si no es considera així és perquè socialment assumim que l’obligació de donar un altaveu de qui defensa alguna de les ideologies excloents institucionalitzades és llibertat d’expressió, mentre que la llibertat d’expressió de les persones que rebaten els seus arguments o lluiten perquè l’odi no es difongui es considera censura. Per aquesta raó, la concepció popular de llibertat d’expressió empara el privilegi de El Hachmi de ser reconeguda malgrat les idees trànsfobes i islamòfobes, mentre que la llibertat d’expressió de cridar al boicot del pregó és vista com a totalitària justament perquè va en contra d’idees trànsfobes i islamòfobes.
La llibertat d’expressió, quan serveix per difondre les ideologies d’odi, no val ni una sola de les vides ni de les llibertats de les persones a qui posa al centre de la diana. La llibertat d’expressió és una eina al servei de totes les persones. Si nosaltres ens extingíssim, la llibertat d’expressió no existiria. Perquè una cosa mena a l’altra, el deure de la societat és la protecció dels drets i llibertats dels oprimits, no l’encimbellament de la llibertat d’un individu de qüestionar-ne la protecció. Veure la llibertat d’expressió com una idea que habita un univers immaterial i platònic, un element sagrat que s’ha de protegir per sobre de la materialitat de l’espècie humana, tan sols serveix perquè els escriptors i acadèmics de renom que han donat suport a El Hachmi s’espolsin les puces davant la violència i l’exclusió justificada per la transfòbia i la islamofòbia.
Gran part d’aquests escriptors i acadèmics de renom són antifeixistes, feministes, antiracistes i donen suport als drets LGTBI, fins al punt que alguns en són militants actius. I és pel seu compromís amb la democràcia que se’ls ha de recordar que les ideologies excloents no només es transmeten amb arguments absurds de cavernícoles que es piquen al pit. És justament perquè estan institucionalitzades, i perquè aquesta institucionalització crea formes de veure el món i l’individu legitimades per la cultura, els mitjans de comunicació i el saber acadèmic, que són interioritzades per la població. El reaccionarisme floreix a dreta i esquerra perquè a les dretes les sedueix amb mà dura i a les esquerres amb unes visions esbiaixades de la llibertat d’expressió i el pensament crític. La responsabilitat dels demòcrates que treballem a la cultura, als mitjans de comunicació i a l’acadèmia és exercir la llibertat d’expressió i el pensament crític d’una manera que deixin de ser un clau més a la tomba de la minoria de torn a qui hem decidit culpar de la decadència d’Occident, mentre el planeta es fon i la nostra vida cada cop és més precària per l’acció d’unes elits econòmiques i polítiques a qui ningú els fa passar comptes.