I bé, gens no han trigat, els nous gestors del corralet autonòmic ―regional― valencià, a ressuscitar el seu forassenyat cretinisme lingüístic. Un Consell (PP + Vox, cinc individus i cinc indivídues) d’ignorants de la llengua pròpia del País Valencia i que a més a més fan gal·la d’això, d’ignorar-la, s’atreveix ―o millor dit, té el morro― de pontificar sobre la naturalesa lingüística del «valencià», una llengua que abominen. Per a aquesta gent «un acord nefast», com etzibaren en declaració institucional, en «valencià» mal llegit i pèssimament pronunciat, el proppassat 18 d’agost, el que permetrà la presència al Congrés espanyol de les llengües catalana, gallega i basca. Perquè, efectivament, per al supremacisme espanyolista les altres llengües de l’Estat sobren, li fan nosa, li causen un fàstic que no dissimulen, com així exhibien en els seus rostres sorruts les quatre conselleres d’estulta burrera ―i mala llet― presents el dia de l’ominosa declaració. Per a aquestes quatre paies ultraespanyolistes (tres del PP i una de Vox) i per al Consell que representen parlar català al Congrés és ―cito literalment― «cedir davant els que busquen el [sic] enfrontament entre espanyols». Ras i curt, com digué l’alcoià ―català!― Ovidi Montllor, «hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense». I per a arrodonir l’atzagaiada, surt el sapastre que han investit conseller d’Educació ―d’Educació!― que va i solta, amb un musell marmori que fa feredat, en clar i castellà (el paio no sap «valencià» ni ganes), sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reconeguda estatutàriament com a entitat normativa del català al País Valencià: «no creo que [l’AVL] tenga la verdad absoluta como no la tiene nadie», o sia, que li importa un rave l’autoritat normativa del «valencià», perquè per a ell «cada uno que utilice el valenciano que estime conveniente», és a dir, que en «valencià» cadascú se la peli com vulgui, i després arribà l’apoteosi, quan digué que li resulta «curioso que todos los que estudian valenciano lo hagan en facultades donde los departamentos se llaman de filología catalana». L’AVL, només faltaria!, ha replicat a tal infàmia, però amb una flonjor que esborrona. Mentrestant, el Ximo Puig, el psoeista que de president de la Generalitat Valenciana ―era el summe sacerdot dels brillibrillis «botànics»― s’ha vist degradat a mòmia de l’asil de politicastres amortitzats que és el Senat espanyol, va i, per a acabar-ho d’embolicar, es trau de la pelussera que li cobreix el crani afegir al mot català un guionet més el gentilici valencià i així ―voilà!― que la llengua sigui anomenada català-valencià; tots contents, ací ―aparentment― pau i allà glòria. Quin galifardeu! Sí, val, i ja posats la fem més grossa: per què no inserir més guionets, tants com calguin, i incloure-hi els mots mallorquí, menorquí, eivissenc, rossellonès, capcinès, empordanès, alguerès, tortosí, alacantí...?
Una llengua amb moltes ―massa― denominacions
El català, en l’àmbit local és anomenat de mil i una maneres, però que no s’exclouen. Fins i tot existeix un diccionari amb tres denominacions per al mateix idioma, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, encara que el títol respon a l’empipada que pillà mossèn Alcover contra l’Institut d’Estudis Catalans. Altrament, el català ha rebut més denominacions territorials, avalades per la tradició històrica i l’ús popular, tan justificades com la de «valencià». Per què valencià i no mallorquí o alacantí? Allò d’alacantí ―jo que sóc d’Alacant― no ho dic debades, que l’alacantí fou objecte del primer estudi rigorós d’un dialecte català del País Valencià, fet per Pere Barnils i Giol, un home de Centelles (Osona), filòleg romanista, que es doctorà a la prestigiosa universitat alemanya de Halle an der Saale, en 1912, amb una tesi titulada Die Mundart von Alacant. Beitrag zur Kenntnis des Valencianischen (El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià). Barnils definia l’alacantí com el parlar català de l’àrea meridional del País Valencià al sud del Xúquer. Més al nord, com bé és sabut, apitxen. En 1933, Manuel Sanchis Guarner, a La llengua dels valencians, acotà l’àrea del dialecte alacantí a la comarca d’Alacant i les terres del riu Vinalopó, en temps passats, però, estès pel Baix Segura i més enllà, és a dir, per tot l’extrem sud del país, la terra ―en paraules del cronista medieval Ramon Muntaner― dels «vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». I ―atenció!― hi hagué a Alacant qui així, alicantí [sic], anomenà amb orgull el català popular i propi de la ciutat i sud dels Països Catalans, avui dia menyspreat pels qui el voldrien ―com el moniato Mazón― mort i soterrat. L’Atles Lingüístic del Domini Català recull el nom d’alicantí referit a la denominació del parlar propi (a Novelda recull noveldero), una denominació, és cert, compartida amb la de valencià, però que ―ep!― es feia servir pels parlants alacantins i ben viva encara en els anys de postguerra abans de la deserció massiva, el tall de la transmissió de la llengua pròpia de pares a fills, que tràgicament operà en la societat alacantina a mitjan segle XX. Així que si els de València li diuen valencià al català, per què a Alacant no dir-li alacantí? Fixeu-vos: en 1893, la publicació dominical El cullerot alicantí. Periòdic independent, humorístic y de interesos materials, a la «fulla anunciadora» del final ofereix als lectors la publicació d’anuncios barats en alicantí o castellà.
Per què a Alacant li diem al nostre idioma alicantí? Doncs, per la mateixa raó que a Novelda li diuen noveldero, a Tàrbena tarbener, a Vinaròs vinarossenc i a València valencià (vegeu ALDC). En definitiva, tot ―qui ho dubta?― és català, el nom que engloba la totalitat, la denominació científica i única possible contra el galimaties que suposaria una denominació que arreplegués cadascuna de les nomenclatures locals de l’àrea lingüística. L’AVL es tragué del barret allò de català-valencià o valencià-català, concepte terceraviista i apocat, per a esmenar la rucada o, ras i curt, la «imbecil·litat» de l’Estatutet valencià de 1983, que, entre bestieses i abaixades de calçotets diverses de l’esquerra política d’aleshores, renuncia ―de mala bava― a reconèixer la identitat i filiació lingüística de l’idioma propi del País Valencià. L’Estatut de la vergonya, de la barbàrie, apanyat en una trobada d’enzes, politicastres de pa sucat amb oli, a Benicàssim ara fa quaranta-dos anys, i alterat per la Comissió Constitucional del Congrés madrileny, que imposà la tifa blava amb corona a la senyera i el nom tan corrosiu contra la identitat valenciana de Comunidad.
Quatre dècades després, vegeu!, d’aquelles noces aquests confits; continuen la burrera i la bilis catalanòfoba (valencianòfoba) sense solució de continuïtat. Bé estaria, és un anhel, que les forces catalanistes amb representació al Congrés espanyol obliguessin al govern espanyol, a l’Estat dels espanyols, ara que l’aritmètica parlamentària ho permet, a posar fi a la guerra lingüística contra el català arreu dels Països Catalans i en particular al País Valencià, a la Franja de Ponent i a les Illes. Senyors i senyores de Junts i ERC, faríeu tal sacrifici per la pàtria? El president de la Generalitat septentrional Jordi Pujol forçà en 1996 José María Aznar (PP), que volia ser president del govern espanyol a qualsevol preu, a solucionar el «conflicte» lingüístic valencià, origen de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998). I, finalment, Aznar parlà català en la intimitat. Seria bo ―i necessari― que els diputats catalans (els valencians i balears, òbviament, inclosos) aprofitessin ara l’avinentesa per a desmantellar per sempre el Búnquer Barraqueta que tanta estultícia ha escampat i continua escampant pel País Valencià en detriment de la supervivència de la llengua pròpia dels valencians i de tots els catalans. «La nostra pàtria és la nostra llengua», escrivia Joan Fuster en un cèlebre aforisme. Així hem concebudes, els catalans, llengua i pàtria des de temps immemorials, i és que l’idioma, el català, sense cap afegit en la nomenclatura que el degradi, és la columna vertebral de la nació catalana ―això també ho deia Fuster― i l’únic instrument que n’assegura la preservació.
Català era i és la llengua i català serà
L’Estatutet de 1982, recordem-ho, condemnà els valencians a la confusió lingüística eterna. El nom, en aquest cas, si que fa la cosa, i l’article sisè d’aquest document (reforma del 2006) proclama (article 6.1): «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». Cert és que, com apunten els historiadors de la llengua, des de les darreries ―i molt darreries― del segle XIV apareix la denominació valenciana referida a la llengua parlada a València i el seu regne. Ara bé, també és cert que aquesta denominació era compartida amb la de catalana i que en cap cas dir-li a la llengua valenciana significava cap mena de secessionisme del món cultural i lingüístic català. Ausiàs March, príncep de la poesia pàtria, per molt que brami la blaverada i l’espanyolada en general sempre fou «cavallero valenciano de nación catalán». Així el qualificà el català de Sardenya, natural de Càller, i lligams amb València Baltasar de Romaní, baró de Beniparrell (l’Horta), a la primera edició de les obres del genial poeta amb traducció al castellà (València, 1539). Ausiàs March era català, català de València, i Baltasar de Romaní també, català, català però de Sardenya, la gran illa mediterrània on aleshores imperava la llengua catalana.
Català era la llengua i catalans eren els seus parlants arreu de la Corona de catalans i aragonesos hereva de la unió de Catalunya i Aragó en temps del comte barceloní Ramon Berenguer IV, l’ensenya del qual era la seva bandera. Català era la llengua, català és i català ―si no badem i el futur ens és propici― serà. O català o no res. Hi ha a qui no li agrada això, com no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi; ara bé, no per això s’ha d’amagar la realitat i condemnar a l’ostracisme (el Ximo Puig i els seus lacais del Botànic ho han fet durant vuit anys) les manifestacions de catalanitat i la identitat de la llengua que parlen els que viuen més enllà dels estrictes límits del Principat, de la Catalunya estricta reduïda per l’administració espanyola a les quatre províncies «espanyoles» de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.
L’Estatutet fou reformat en el 2006, caguerà de bou, en època del trajeado Francisco Camps de president de la Generalitat meridional. Aleshores el seu antecessor, el cartagener, i també ignar de la llengua d’Ausiàs March, Eduardo Zaplana, comissionat pel seu jefe Aznar a tal efecte, obligat per Pujol, ja havia creat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, engegada en juliol de 2001. Vegeu l’animalada: dues acadèmies normatives, l’IEC i l’AVL, per a una mateixa llengua. Però, en fi, tot sigui ―pensaven els inspiradors― per la «pau lingüística». L’Estatutet reescrit la inclou al seu redactat i la comissiona ―agafeu-vos que vénen revolts― com a «la institució normativa de l’idioma valencià». Idioma? Bé, ja la tenim una altra vegada. Ara bé, l’AVL nasqué, a suggeriment de Pujol, per a deixar de fer el burro i reconeix explícitament al seu Diccionari que el català és la «llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià».
I bé, cas conclòs. L’AVL ratifica que el català és la llengua dels valencians. No hi ha més a discutir, oi? Conseqüentment, la nova presidenta del Congrés espanyol, la mallorquina Francina Armengol (PSOE) no digué cap inconveniència, el 17 d’agost passat, quan anuncià que permetria l’ús del català (del gallec i del basc també) a la cambra legislativa espanyola. La llengua dels valencians, Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL en mà, hi restava inclosa. Tanmateix, a l’endemà, que burrera obliga, eixiren a la palestra les quatre indivídues del Consell de Mazón que, pas a la regió que avança en marxa triomfal i com someres desbocades, repartiren brams i guitzes contra el català. En això arriba el senador Ximo Puig, el que va al Misteri d’Elx, tresor de la llengua catalana, i parla en castellà, qui, els collons per a les ocasions, s’afegeix al berenar de rucs i convenç la Francina Armengol―ai la mallorquina Francina!― a unir-se al tiberi asiní. La llengua dels catalans ―ho diuen ells― ha de dir-se català-valencià. Visca la insipiència!
El català, però, per molta palla que s’empassen, no és diguem-ne com, per exemple, el serbocroat, no li escau la doble denominació. No esmento el cas serbocroat (serbi + croat) debades, puix que sovint, entre l’academicisme venut al terraplanisme, es posa d’exemple de llengua amb doble denominació que podria imitar el català. Nogensmenys, la realitat lingüística, històrica i actual, de la península Balcànica és molt distinta a la de l’orient de la península Ibèrica. Els catalans, de ben antuvi hem gaudit d’un estàndard unificat, primer medieval, cosa que no succeeix en els parlars serbocroats, i des de 1913 d’unes normes ortogràfiques modernes, les de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acompanyades de la Gramàtica catalana del mateix autor i la mateixa institució (1918), que han garantit i garanteixen l’existència de la llengua i la intercomunicació natural entre tots els seus parlants. Serbis i croats no s’avingueren definitivament fins a l’acord de Novi Sad, en 1950, que establí l’ortografia estàndard serbocroata (o croatosèrbia). Un segle abans, en març de 1850, escriptors serbis i croates s’havien reunit a Viena (Àustria) amb la finalitat d’estandarditzar llur llengua comuna, la dels eslaus del sud, que incloïa també a bosnians, hercegovins i montenegrins, afectats per la pertinença a imperis i religions diferents. Arribaren a una entesa i establiren un primer estàndard, en caràcters llatins i ciríl·lics, sobre la base del dialecte novo-štokavski de variant ijekavski, originari d’Hercegovina oriental. Aquest estàndard fou el primer a adoptar el nom dual de serbocroat, encara viu, però afectat per la desintegració de Iugoslàvia en 1991, en què deixà d’existir una acadèmia comuna. Els Països Catalans han tingut una evolució històrica ben diferent a la dels eslaus del sud, amb una llengua plenament reconeguda des de temps immemorial i territoris subjectes a un mateix estat amb l’excepció de la Catalunya Nord des del 1659 i a un mateix credo religiós. El català sempre ha estat català i la intercomunicació entre catalans, entre parlants de diferents varietats diatòpiques, sempre ha estat possible des que la llengua catalana aparegué en la història. No ens calen doncs, a més són pernicioses per a la salut de la llengua, les empatollades d’un socialisto en declivi ni els disbarats col·laboracionistes dels neodescobridors des de la filologia de la sopa d’all. A cap lingüista avui dia ―ni avui dia ni ahir― se li acut designar el francès com a francès-xampanyès, l’alemany com a alemany-bavarès, el neerlandès com a neerlandès-limburguès-flamenc o a l’espanyol com a espanyol-andalús. Seria ridícul, esperpèntic i forassenyat. Ara bé, si al burro li arrimes farratge, doncs a menjar. Tenen politicastres, arribistes desacomplexats i una «academieta valenciana» submisa per a fer-ho. I ―ep!― userda per als asinins hi ha de molta classe, des de la canyota per als més salvatges (el corral de Mazón) a la userda per als més primmirats (la quadra del Ximo). I dels darrers sorgeix ―ai llas!― els que fan com que se l’agafen amb pinces per a pixar i, com qui no fa res, va i te la claven. Tothom a bramar.
La denominació valencià ―diuen― «està avalada per la tradició històrica valenciana» (Acord de l’AVL, de 9 de febrer de 2005, sobre els principis i criteris per a la denominació i l’entitat del valencià). Sí, el mot valencià referit a la llengua de la Ciutat i Regne de València apareix en multitud de documents, però ―ull viu!― també el mot català, el qual l’AVL, aterrida per la blaverada, s’absté citar. Els del Botànic, banderota amb nyafa blavosa entre les urpes, pràcticament el prohibiren. Ara bé, amagaran i prohibiran, menystindran i silenciaran, però, com deia Galileo Galilei, eppur si muove, que el català, i així ha de continuar sent designat per dignitat, és la llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. A Oriola, a l’extrem sud, al segle XV tenim documentat que la gent se’n deia catalana i a la seva llengua l’anomenaven català. Fixeu-vos en aquest document del Consell oriolà del 15 de desembre de 1433, referent al pagament de taxes al bisbe de Múrcia:
«E encara fan pus gran deshonestat que, en los actes que donen a les parts pledejants, fan de ço que donen al castellà en un full de paper posen al català en tres fulls, per forma que per un florí que el castellà pac, lo català ne paga quatre florins. Enaixí que la justícia dels catalans és perida.»
L’extrem sud del Regne de València, per haver estat primerament annexat a Castella, restà inclòs al bisbat de Múrcia-Cartagena fins a 1564. Els oriolans (catalans) havien d’anar, doncs, a Múrcia (Castella) a resoldre afers competència del bisbe i, vegeu!, els extorsionaven. Espanya, ja veieu, sempre ha tingut una especial afecció a saquejar els catalans. Quan arribava algun oriolà (català) a la cort del bisbe, escriu Pere Bellot en 1621 als seus Anales de Orihuela, els funcionaris episcopals murcians etzibaven, en clar i català: «ja ve lo català, ara pagarà». L’anotació de Bellot fa referència a un fet esdevingut en 1491 quan encara a Múrcia el català era ben viu. Dissortadament el català s’esfumà de Múrcia i segles després d’Oriola i la seva comarca. Una tragèdia! Qui diria avui, com escriu el cronista Martí de Viciana (Libro tercero de la crónica de la ciudad de Valencia y de su reino, 1564), que «en Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana, porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los cuales heredaron la lengua, coraçón, manos y obras.»
No són els únics exemples de denominació de catalana a la llengua del País Valencià, que n’hi ha centenars en publicacions de tota mena i que avalen la «tradició històrica» de designar el català pel seu nom generalista, al País Valencià i arreu, i no pel particular a partir del gentilici de cada lloc. Els mots català i catalanesc servien per a designar la llengua parlada pels catalans a l’edat mitjana. D’altra banda, al País Valencià, en aquells temps, existia una altra llengua, l’àrab dialectal autòcton o algaravia, parlat en bona part de les comarques avui considerades castellanoparlants. Precisament, el sotrac que suposà l’expulsió de la població d’origen andalusí del territori, els moriscos, en 1609, que encara conservaven la seva llengua, fou determinant en la castellanització lingüística de les comarques interiors del país i de la vinguda de mallorquins a les comarques de la Marina Alta, la Marina Baixa i el Comtat, origen del mallorquí encara conservat a Tàrbena.
Anomenar la llengua valencià
Quan i com s’inicià el procés de designació de la llengua comuna a tots els catalans com a valencià? El català ―o catalanesc― era, sobretot la llengua parlada. L’escrita era el llatí i quan es començà a escriure en català es prodigaren formes com pla, romanç o vulgar, és a dir, la llengua del poble, l’habitual oral de tothom. La Corona catalanoaragonesa estava formada per una pluralitat de territoris amb institucions pròpies que dividia el territori catalanoparlant. La llengua acabà per adoptar el nom del territori particular, encara que ―compte!―, si bé els valencians, els naturals del Regne de València, començaren a designar la seva llengua com a valenciana, eren ben conscients d’on venien i què hi havia al país abans de la conquesta, puix que convivien amb els descendents dels derrotats als segle XIII parlants d’algaravia i de religió islàmica. La llengua dels cristians, òbviament, fou importada pels conqueridors. No cal ser una llumenera per comprendre-ho. A més a més la tradició ho avala, com la llegenda, recollida per Pere Tomic i posteriorment pels cronistes regnícoles valencians del segle XVI, de l’arribada de dones lleidatanes a repoblar València, representades amb els seus marits en els catorze caps que coronen la porta de l’Almoina de la catedral de València.
A la fi del segle XIV, un traductor d’obres clàssiques al català, el dominicà fra Antoni Canals, traduí el Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim, o Llibre de Valeri Màxim (1395), dedicat al bisbe de València Jaume d’Aragó-Prades i de Foix, nét del rei Jaume II. Canals, al pròleg del llibre, escriu: «jo, a manament de vostra senyoria, he·l tret de llatí en nostra vulgada llengua valenciana, així breu com he pogut, jatsesia que altres l’hagen tret en llengua catalana». Com és això? L’afirmació, dedicada a un natural de l’Empordà, sobta i hi ha qui l’ha considerada apòcrifa, fruit d’algun error o lapsus del copista del manuscrit (Fuster). Per a altres era desconcertant (Sanchis Guarner). Canals escriu en el mateix estàndard literari que Bernat Metge i la cancelleria reial. Canals era ―diguem-ne― el traductor oficial de Joan I i Canals, en definitiva, no fa una versió a una llengua diferent dels altres que «l’hagen tret en llengua catalana». En altres casos, com en el Raonament d’Escipió i Aníbal (traducció del setè llibre d’Africa de Petrarca), només es limita a dir que ha estat «reduït de llatí en vulgar». Antoni Canals ―valgui’m Déu!― no era cap secessionista lingüístic ni cap menjador de canyota i userda. Però ―ai llas!― digué el que digué o li feren dir el que no havia dit. Sigui com vulgui, el pròleg del Llibre de Valeri Màxim ha estat al·legat per activa i per passiva per blaveros i terceraviistes enemics de la denominació de català per a la llengua pròpia dels valencians, convertit en la baula perduda de la barbàrie secessionista.
Les denominacions localistes, que també Mallorca tindrà la seva, començaren a prodigar-se pel domini lingüístic, el que no significa que s’imposessin sobre la denominació de català, la preferida pels reis i la cancelleria reial. En 1415, el rei Ferran I el d’Antequera escriu al soldà Abū Sa‘īd Uthmān del Marroc: «nos empero, querientes procedir en esto legítimament e segunt dreyto e razón, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcaldi nuestro de Valencia en romanç cathalán». Quan es tracta del rei, o de les relacions diplomàtiques, no hi ha raó per a localismes de campanar i el terme a utilitzar és el reconegut internacionalment, català, com fa la filologia avui.
Si bé la denominació particularista llengua valenciana s’estengué per sentimentalisme local i perquè hi havia un regne «de València», aquesta mai no enterbolí el fet ni la consciència de la unitat de l’idioma. Seria ara llarg de ressenyar ací, per les característiques d’aquest article, cadascuna de les referències a l’ús de català, llengua catalana i romanç català per valencians. Ja hem vist més amunt com els oriolans del segle XV anomenaven la seva llengua. Quan Enric de Villena, el pare de sor Isabel (la del Vita Christi), escriu Els dotze treballs d’Hèrcules (1417) a València, ho fa en català i així deixa constància, escripto en romançe catalán, quan l’obra la tradueix al castellà. Altrament, quan el procés de canonització de Vicent Ferrer (1455-1458), el mestre bretó Prigentius Ploeviguer explica que predicava en ydyoma cathalonicum, mentre que l’arquebisbe de Tolosa declara que ho feia in suo vulgari idiomate Catalonie seu Valentino.
I per què no també mallorquí?
Si valencià ―diu l’AVL― és una denominació avalada per la tradició històrica valenciana, no menys ho és la de mallorquí. Ara bé, els balears i pitiüsos superaren, amb el seu Estatut de 1983, la tradicional confusió que provocava la multiplicitat de denominacions per a la llengua a les Illes. La blaverada insular es quedà amb un pam de nassos. Ara bé, si algú, per la «tradició històrica» reivindica l’ús del glotònim valencià, d’igual manera resta justificat l’ús de mallorquí, que igual tradició té.
La denominació mallorquí apareix per primer cop en 1450, al pròleg de la traducció que Ferran Valentí féu de les Paradoxa de Ciceró: «io Ferrando Valentí, inerudit e deixeble dels deixebles, he posada e transferida aquesta petita obreta de Tul·li, gran en sentència, de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la ciutat de on só nat e criat e nodrit, alcunes paraules e a les voltes tolent de la textura literal de aquella, no però tocant en sentència alcuna, ans per retre aquella clara e perceptible, e alcuna volta transferint de mot per no mudar sentència en aquella.»
¿Nega Ferran Valentí, humanista deixeble de Lorenzo Valla i Leonardo Bruni la unitat del català? No, absolutament no. Ferran Valentí és el primer humanista que intenta dins la cultura catalana la defensa i vindicació de la llengua popular, que ell perfecciona en la seva traducció de les Paradoxa ciceronianes. I aquesta afecció per la llengua vernacla, li fa dir vulgar materno e mallorquí, perquè d’allà, de la Ciutat de Mallorca és natural, i com a expressió de modèstia. Igual afecció per la ciutat de la qual eren naturals tenien Joanot Martorell, Joan Roís de Corella i altres que deien escriure les seves obres, com a signe d’humilitat, en llengua valenciana. No cal donar-hi més voltes.
Posteriorment, a Mallorca, fou ressuscitat el nom llemosí, denominació per a l’occità i també el català apareguda vers el 1200 a les Razós de trobar del trobador català Ramon Vidal de Besalú. La llengua evolucionava i el glotònim llemosí (la llengua de Llemotges) fou aplicat al català antic. És en 1502, a Mallorca, on és utilitzat per primera vegada referit a la llengua catalana en un concurs de cobles llemosines en honor a Ramon Llull. A l’edició de 1521 del Llibre d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull a cura de Joan Bonllavi (València, Joan Jofré impressor) apareix la designació de llengua llemosina, una denominació que al País Valencià s’adoptà ―val a dir-ho― amb força alegria. I així, llemosí, fou anomenat el català literari durant l’edat moderna. Fins i tot, quan en 1768 el borbonàs Carles III prohibeix l’ús de la llengua catalana a l’ensenyament (Real Cédula d’Aranjuez), l’anomena lengua lemosina. I en 1833, a l’Oda a la pàtria d’Aribau llegim: «que fora de cantar en llengua llemosina / no em queda més plaer, no tinc altre conhort» i «En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia.»
Llemosí? Bé, aquesta denominació era inexacta i la filologia, la ciència filològica, la desestimà. No pretenc ressuscitar-la, encara que ―què us diré?― personalment la preferiria a l’oprobiosa de català-valencià (alguns escriuen català/valencià), bastida sota l’amenaça de l’extrema dreta espanyolista i avalada per pocavergonyes, politicastres de pa sucat amb oli i terraplanistes filològics.
Comptat i debatut...
Comptat i debatut, qui té por al mot català? Allò que havia de ser un motiu de goig, la presència del català al Congrés espanyol i a les institucions europees està esdevenint un malson, un nou atac a la dignitat de la llengua catalana, sobretot al País Valencià, violada a pler pels qui la voldrien convertida en un patuès decadent o desapareguda. L’amor visceral a les denominacions locals i regionals, fruit de segles d’opressió lingüística i de menysteniment de la catalanofonia, no s’ha d’oposar al glotònim general, universalment acceptat. El català ―català!― era la llengua d’Antoni Canals i Ferran Valentí, ells que esmentaven llur llengua com a vulgada llengua valenciana i vulgar materno e mallorquí, i català és la llengua actualment estesa de Salses a Guardamar i de Benasc i Fraga a l’Alguer. I a qui li piqui, doncs que es grati. Que la prudència, si us plau, no ens faci traïdors. No res guanya el català afegint a la seva denominació el mot valencià rere un guionet (o barreta). I, a més a més, això seria discriminatori envers les altres formes diatòpiques de la llengua. A Mallorca no parlen valencià (la varietat diatòpica del País Valencià), a Fraga tampoc, ni a Perpinyà ni a Andorra ni a l’Alguer. L’Estatutet valencià de 1982 fou una pífia ordida des de Madrid per a aixafar qualsevol redreç del País Valencià. Quatre dècades després continua la rucada, el berenar de rucs infame, sense solució de continuïtat. En 1982 les Corts espanyoles aprovaren, amb la col·laboració ben interessada del PSOE del Ximo Puig i la Francina Armengol, un bunyol que frustrava les aspiracions d’aquells que aspiràvem —i que encara aspirem— a un País Valencià, com diria Joan Fuster, «normal, amb solucions de llibertat i de salut col·lectiva esperançada» (El blau de la senyera, 1977). Aquell bunyol —Estatutet— el cuinaren i, ben amanit de blau llefiscós, el vomitaren contra els anhels i les esperances de tenir un país «normal» —torno a citar Fuster— els de «les rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants que, per miopia o per interessos evidents, vénen practicant de sempre la més trista claudicació nacional». Aquell bunyol és el que ara ―sàdics!― esgrimeixen per a escopir a la cultura, al seny i a la decència, i violentar una vegada més la llengua catalana, la llengua del País Valencià, la llengua de tots els catalans.