Roser Vernet publica a Lo mig del món, quaranta-nou textos molt breus cadascun dels quals està dedicat a un motiu —objecte, clima, paisatge, somni o personatge— que fa de mirall i d’interlocutor de la narradora. És a dir, que el descriu de manera que les seves característiques reprodueixen, com ho fa un mirall, el que ella sent o el que ella és. Parlant d’unes velles bosses, per exemple, diu: “Tot i que s’anaven empal·lidint, seguien senceres aferrades a la tela, que també s’anava aprimant i tornant translúcida. Com la seua pell. Com la vida”. I motius que li transmeten el que són, com aquells “espais oberts que, de tant que n’eren, encomanaven basarda”.
Per això, em sembla, és una constant d’aquests textos la prosopopeia, és a dir “l’atribució de qualitats humanes a animals, coses o conceptes” com fa, per exemple, quan diu que “les onades encara no s’han despertat i es mouen, endropides, al davall dels llençols de l’aigua, que s’ondulen sensualment”. O quan recorda que la natura feréstega havia envaït, fa temps, les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei: “A mi, lo que realment me fascinava era palpar a la pell, i més endins, la força silenciosa i imparable que tota la natura conxorxada esmerçava en la reconquesta d’aquell lloc que havia estat poderós i grandiós”. El text és, potser, artificiós, però el seu estil és potent i situa l’atenció del lector on importa: en la percepció sensible i reflexiva del seu món.
Tanmateix, quan s’allunya d’aquest plantejament —el primer capítol, més conceptual i ple de paradoxes i d’interrogacions retòriques; o el que dedica a les protestes per la construcció d’un parc eòlic— el text, em sembla, decau.
Són, certament, textos independents que no constitueixen, pròpiament, una seqüència narrativa —la realitat “sense ficcionar-la”, diu l’autora—, tanmateix, però, comparteixen tres coses: l’espai —el Priorat—, l’estil, i la veu narrativa. El territori —cases, persones, records, camins, localismes— és el món de la narradora que mostra, sense dir-ho, que se’l coneix i hi sintonitza. Tanmateix, com la resta d’ingredients, el seu territori és una de les matèries primeres dels textos, però no l’objectiu. El món a què referencia el títol és més ampli, més microscòpic —com el petitíssim dibuix que encapçala cada capítol—i molt més complex que una comarca.
En aquest sentit, hi ha una qüestió que és present a molts d’aquests textos: l’experiència d’allunyar-se’n, l’accés a nous entorns i el retorn a casa. No hi consta la causa, és clar, perquè el llibre no és autobiogràfic però potser el lector sàpiga que Roser Vernet, integrada al Front Nacional de Catalunya, visqué exiliada de 1977 a 1984. No hi consta l’anècdota però sí tots els matisos de l’experiència —expectatives, incerteses i el desig d’aterrar finalment a casa—, que és, literàriament, l’essencial.
Un segon aspecte que conforma la unitat d’aquets textos és l’estil. La gran virtut de l’estil de Rosa Vernet és la seva capacitat de construir un discurs, diguem-ne, interior que no s’adreça a cap receptor, i en què hi convergeixen dubtes, rectificacions, impulsos, moments lírics i silencis. Un estil, d’altra banda, que no és simple sinó una mica barroc o amb alguna cosa d’aquell “rampell barroc” de què ens parla. A vegades, per a bé i per a mal, enlluerna.
La veu narrativa, finalment, no és, és clar, un personatge: no té rostre, ni ideari, ni lligams. És una sensibilitat: la de qui no passa indiferent per l’entorn, sinó que veu les coses. I les mira. I les reconeix com una part d’ella mateixa. Una veu, d’altra banda, sensible a la decadència del seu món que li fa escriure, “la lluna, quasi plena, avui s’eclipsarà. Lo món, lo nostre, no crec que tardi gaire a fer-ho. Hi anem anant”. I vinculant la poesia de Jordi de Sant Jordi amb les sequeres escriu: “Desert d’amors, de bense de senyors quan los llocs se mos tornen estranys. Perquè aquesta ruïna de l’aigua que ja no hi és segueix fent de mirall, ara estàtic, del món, que a les ribes se torna un simulacre d’allò que en dèiem vida”. Exactament, aquesta és la veu.
