No s’havia de titular Les senyoretes d’Avinyó (Les demoiselles d’Avignon) aquell quadre, sinó El bordell del carrer Avinyó. Va ser el crític d’art André Salmon qui va convèncer Picasso que el títol seria considerat provocatiu. Un argument curiós per a una de les obres que es consideren més trencadores de la història de l’art, inspiradora del cubisme: segons diu Iñaki Rubio a Pau de Gósol, “l’obra que posaria fi a cinc-cents anys de tradició renaixentista i amb què començaria una nova època”.
L’escriptor andorrà Iñaki Rubio, autor de Mort, qui us ha mort (Comanegra, 2021), barreja, a Pau de Gósol, les tècniques del reportatge periodístic i la novel·la per explicar la importància que va tenir en l’art contemporani l’estada de Pablo Picasso a Gósol entre maig i agost de 1906, la metamorfosi física i artística que va experimentar el pintor en tres mesos escassos. Físicament es va deixar xollar amb una màquina de les que al poble feien servir per esquilar les ovelles i va adoptar el pentinat majoritari entre els gosolencs. Artísticament, va superar un bloqueig artístic que s’estava allargant massa, encallat en el retrat de Gertrude Stein —sense cara durant mesos—, i va renàixer disposat a trencar amb les convencions clàssiques de la pintura (les teòriques i les pràctiques): l’art com a representació de la realitat, la profunditat de la perspectiva, la narrativitat, etc.
Un retir artístic
La llegenda —fins i tot entre gosolencs— explicava que Picasso hi va anar per desintoxicar-se, per allunyar-se de l’opi —que a París seria tan assequible— i respirar l’aire de les muntanyes, que tot ho cura. Per altres, Picasso hi va anar per superar una malaltia. Aquestes dues versions són falses, segon explica Iñaki Rubio. L’escriptor explica a EL TEMPS que “Picasso no es va desintoxicar de l’opi fins el 1908, arran d’un accident que va patir un altre artista del Bateau-Lavoir, que es va llançar daltabaix d’una finestra sota els efectes de l’opi”. El Bateau-Lavoir era el taller/residència d’artistes on Picasso treballava i feia vida. L’intent de suïcidi d’aquell company el va decidir a deixar per sempre l’opi. Tot i això, Rubio aclareix que Picasso havia estat “un fumador habitual” però aquest consum no s’havia convertit mai en addicció.
La llegenda de la malaltia es va escampar, segons explica Rubio al llibre, per confusió amb l’estada anterior de Picasso a Horta de Sant Joan, que sí que va ser per superar l’escarlatina. I també per qui li havia recomanat el viatge a Gósol: “Una de les raons per les quals la gent pensava que havia anat a fer repòs o a curar-se d’una malaltia —diu Rubio a EL TEMPS— és que qui li recomana d’anar-hi és el Doctor Reventós, que sí que ho recomanava també als seus pacients. Però aquest és un cas diferent perquè ‘Picasso estava en forma’. I Reventós no era l’únic que li havia aconsellat Gósol: També el seu amic, l’escultor Enric Casanovas li havia recomanat perquè ell també hi havia anat”.
Iñaki Rubio té molt clar que Picasso va anar a Gósol per dos motius. “Un és que volia tenir un fill amb la Fernande. I l’altre, que havia entrat en una crisi creativa amb el retrat de la Gertrude Stein, que no sabia com acabar. Com que està bloquejat amb això, ja marxa de París cap a Barcelona (aquesta és la meva tesi) amb la idea d’anar-se’n cap a Gósol. Ha de passar per Barcelona perquè no hi ha més remei i perquè vol veure la família i presentar-los-hi la Fernande, però busca un lloc tranquil per a treballar. Un lloc on no hi passi constantment algú a veure que fa i distreure’l. I, com que no vol repetir-se, van a Gósol i no tornen a Horta”.
La influència del Romànic
La importància de l’estada a Gósol en la seua obra ja l’havien destacat dues investigadores que Rubio esmenta diverses vegades: Jèssica Jacques Pi, autora de Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad (Machado Libros, 2007); i Concepció Boncompte, coordinadora de Picasso. De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic, editat pel Govern d’Andorra el 2016. Elles ja havien explicat, des de l’acadèmia, el factor del romànic en el tomb pictòric de Picasso. Rubio volia fer justícia amb aquestes recerques: “El que em fascinava és que una cosa tan important com aquesta no s’hagués divulgat gaire, que hagués quedat tan oblidada. La Jèssica Jacques Pi i la Concepció Boncompte Coll porten temps estudiant-ho però en la història de l’art aquesta descoberta és relativament recent. Però no pot ser que continue sent desconegut aquest germen de Gósol que significa el punt d’arrencada d’un viatge que transforma la mirada de la humanitat i la història de l’art contemporani”.
L’habilitat d’Iñaki Rubio ha estat transformar en reportatge novel·lat —o més aviat en novel·la-reportatge— aquesta metamorfosi humana i artística de Picasso. “Era important transmetre que va ser una transformació”, diu Rubio. Per això el títol, Pau de Gósol: “Gósol el transforma, ell es transforma en Pau de Gósol: està feliç, es xolla el cabell, canvia el seu aspecte i canvia el seu nom: és la seva identificació amb Gósol i una metamorfosi personal que el fa fer eclosió i sortir dels seus límits i la que li permet després transformar l’art: trencar amb 400 anys d’història de l’art des del renaixement (la perspectiva, la figuració, etc...) i passar a un art totalment nou”.
L’encert principal d’Iñaki Rubio és que fa servir tots els recursos literaris possibles per a aconseguir un objectiu complicadíssim, un veritable repte quan es tracta d’escriure sobre arts plàstiques: Pau de Gósol està pensada i estructurada perquè el lector entengui quin és el salt artístic de Picasso i com es produeix aquesta metamorfosi: què aprèn del romànic, per què vol fer una cosa nova, què desaprèn dels estils dominants en l’art i com aconsegueix desempallegar-se de conceptes que el Renaixement havia fixat amb força en el llenguatge artístic. Sovint, quan es parla d’art, els crítics, els periodistes i els escriptors —no pas les investigadores serioses com Jacques i Boncompte— cauen en disquisicions abstractes incomprensibles que no expliquen res (perquè sovint no han entès res). Per contra, Iñaki Rubio explica aquestes transformacions de l’art contemporani de manera concreta, lligada a fets, trobades i descobertes que van sorprendre Picasso a Gósol.
Es pot qüestionar si algunes d’aquestes escenes siguin reals. Els recursos literaris utilitzats per Rubio són múltiples i és possible debatre si la frontera entre la ficció i la realitat hauria de quedar més clara, més visible, en aquesta obra, però sens dubte l’autor aconsegueix explicar un fet artístic cabdal en la història de l’art. I aquest repte, que és molt complicat, l’assoleix amb una obra literària apassionant.
Rubio explica a EL TEMPS que tot el que escriu “està documentat. És una crònica literària. Tot el que explico és cert. M’interessa molt que això quedi clar. Evidentment hi ha alguns personatges que em permeten jugar literàriament tot i que la seua identitat és desconeix, i això queda clar en el llibre”.
El retrat de Josep Fondevila va ser el primer dels despersonalitzats per Picasso. El següent i més important seria el retrat de Gertrude Stein.
Rubio explica com hi ha diverses obres fetes a Gósol (Pageses d’Andorra, L’harem, retrat i màscara de Josep Fondevila, Tres nus o La dona dels pans) que propiciaran un canvi radical en la manera de fer de Picasso, una metamorfosi que farà eclosió mesos després a París: “Ell fa Pageses d’Andorra —diu Rubio a EL TEMPS—, s’emporta els retrats dels gosolans i les gosolanes a París, els fa evolucionar durant un any i després fa Les Demoiselles d’Avignon. Aquesta metamorfosi passa per una metamorfosi seva, d’ell, i això és el que m’interessava i el que no pot continuar sent ignorat”.
Amb Pageses d’Andorra començarà a dissenyar la composició final, amb L’harem i Tres nus arrisca amb les dislocacions i deformacions; amb Josep Fondevila i La dona dels pans, aplica la màscara al retratat: l’estereotipació i despersonalització que caracteritza el romànic (en aquesta novel·la personalitzat per la Mare de déu de Gósol): la mirada perduda, els trets hieràtics, etc.
“Ell fa un procés, a Gósol. Descobreix el procés de la màscara i l’estereotipació. Tothom coneix i parla de la importància de l’art primitiu africà o l’art primitiu ibèric en Picasso. S’ha reivindicat molt en el seu art i en el pas al cubisme, però és que previ a tot això hi ha el romànic català, que ell coneixia bé, perquè ja s’havien fet retrospectives de romànica a Barcelona quan ell vivia a Barcelona. Però és que a Gósol troba la talla romànica de la verge de Gósol en el seu context original. Per tant, a partir d’aquest element comença a fer el procés d’estereotipació, junt amb la barreja de diferents dones de Gósol (Hermínia, les pageses... i altres models possibles) i va fent aquesta estereotipació”.
Quan han passat pràcticament tres mesos a Gósol, Picasso ja ha activat tots els engranatges que demana la metamorfosi total i té pressa per tornar a París i completar-la. Sortiran de Gósol amb certa precipitació, amb la recança dels coneguts que hi han fet amistat i falses promeses que tornaran.
És hora de tornar a París. I el primer que farà en arribar és completar el retrat que havia deixat sense acabar, el que tant de temps se li havia ennuegat, el retrat de Gertrude Stein. Picasso el va acabar inspirant-se en el romànic i l’estereotipació que havia fet servir al retrat de Josep Fondevila i farà “el primer retrat modern de la història”, en paraules d’Iñaki Rubio. Al quadre que tenia inacabat, al retrat al que no sabia com posar-li la cara de Gertrude, Picasso “hi adapta el rostre-màscara de Josep Fondevila, encasta el cap sobre el cos com havia fet amb la dona dels pans, i hi afegeix les celles i els ulls de la verge romànica”.
Amb el retrat de Stein, afirma Iñaki Rubio, Picasso “havia aconseguit alliberar la pintura de l’obligació de representar la realitat. Fins i tot en un gènere tan lligat a la realitat com és el retrat, la pintura ja només parlava de si mateixa. Aquell retrat era una nova realitat, autònoma i independent, i no representava res. Ni tan sols la mateixa Gertrude”. Amb Les demoiselles d’Avignon anirà encara més enllà.
Això és art.