La serralada pirinenca va ser testimoni, durant els darrers mesos de la Guerra Civil espanyola i els primers temps de la Segona Guerra Mundial, de fluxos migratoris massius. Entre febrer i abril de 1939 gairebé mig milió de persones emprengueren l’exili cap a l’estat veí, fugint de la victòria franquista, i en direcció oposada, jueus i gent d’esquerres saltaren aquestes muntanyes, amb l’objectiu de posar rumb a ultramar i evitar caure en mans dels nazis. Recuperem en aquest itinerari per carretera alguns dels espais ineludibles d’aquests èxodes.
Iniciem l’itinerari a la Jonquera, després de visitar el Museu Memorial de l’Exili, situat al carrer Major. Si bé el nucli urbà és contingut, l’essència de poble fronterer sobre l’atrafegat eix mediterrani han convertit els afores de la Jonquera en una extensió de gasolineres, supermercats i un bon nombre d’establiments dedicats a la restauració ràpida, que es combinen amb la decadència i desús de les instal·lacions duaneres. Tant el transportista impenitent com el turista curiós s’hi troben a gust.
Des de la Jonquera, doncs, desfem la carretera nacional en direcció sud. Al cap de pocs quilòmetres, l’abandonem per l’esquerra. El paisatge típicament altempordanès ens acompanya: alzinar i vinya. Travessem Capmany, Sant Climent Sescebes, Espolla i Rabós. Voregem el massís de l’Albera a una certa distància i, en desembocar a la carretera N-260, posem rumb a la costa. Llançà condensa l’aspecte característic del turisme de platja, amb la reglamentària profusió d’urbanitzacions, passejos i comerços.
Cap al nord, l’asfalt es regira, s’adapta a la topografia i salva, per mitjà d’un seguit de portets, les cales i badies d’aquesta costa abrupta on s’entaforen els darrers pobles altempordanesos. Entre Colera i Portbou, hi ha el coll del Frare. Ascendiu-hi i eviteu-ne el túnel modern. L’antiga carretera proporciona una perspectiva inigualable d’aquest bocí de litoral: al sud, la serra de Rodes, amb l’imponent monestir de Sant Pere de Rodes; als nostres peus, Portbou i la seua badia tancada, i l’estació internacional amb el feix de vies de ferrocarril. Més enllà, el cap de Cervera, el coll dels Belitres i la frontera.
Alguns búnquers es camuflen a la vora de la carretera i són testimonis del projecte militar més faraònic de la postguerra espanyola: la Línia P, o la impermeabilització dels Pirineus per mitjà de la construcció de 10.000 assentaments (dels quals se’n van fer uns 5.000, que, sortosament, mai varen entrar en funcionament).
Portbou imposa fer-hi parada. En sentit oposat a la marxa dels exiliats republicans, hi arribà Walter Benjamin. Hi passà les últimes hores de la seua vida, abans de morir —presumptament per suïcidi— el 26 de setembre de 1940. Havia travessat a peu les muntanyes i la línia de frontera, fugint de la Gestapo, des de Banyuls de la Marenda, guiat per l’activista hongaresa Lisa Fittko —ho explica ella mateixa al seu llibre autobiogràfic La meva travessia dels Pirineus. Empraren la ruta dels contrabandistes, que posteriorment es coneixeria com a Ruta Líster per haver estat l’itinerari que seguí el general republicà i les seues tropes quan abandonaren Espanya. Les darreres dotze hores de vida de l’intel·lectual han marcat simbòlicament la identitat de Portbou, que ha quedat indestriablement lligada a la seua figura. El memorial Passatges, que l’artista jueu Dani Karavan va erigir el 1994 a la porta del petit cementiri local, ha esdevingut un espai de peregrinació.
A Portbou encara, no hauríem de deixar de visitar la desproporcionada estació internacional ferroviària, una extraordinària construcció de ferro i vidre, projectada el 1929 per Joan Torras, àlies l’Eiffel català. Avui desèrtica i infrautilitzada, el caràcter internacional de l’estació, igual que els despatxos de duanes propers, van perdre sentit amb l’entrada en vigor del Tractat de Schengen el 1995.
La frontera, en fi
Des de Portbou, la carretera ascendeix penosament el coll dels Belitres. La perspectiva dels penya-segats sobre el Mediterrani no pot ser més vertiginosa. Al capdamunt, unes modestes instal·lacions policials i duaneres lluiten contra l’abandonament i els grafits. A uns metres de la carretera, el Memorial de la Retirada recorda, amb un grapat de plafons i fotografies en blanc i negre, els pas dels exiliats. Al marge oposat de l’asfalt i una mica enretirat, romanen les restes d’una torreta de tanc Panzer, com a part de l’Sperrlinie Pyranäenfront, la línia defensiva creada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial dins la França ocupada, amb l’objectiu de blindar el Pirineu.
A Cervera, s’hi arriba desfent un grapat de llaçades. Abans de tocar el poble, el cap homònim dibuixa una protuberància que penetra arriscadament dins el mar. Un far i un petit passeig resumeixen aquest indret. La costa, al nord com al sud, sempre abrupta. Cervera és acollidora, amb el seu front marítim tímidament turístic.
Cap a Banyuls de la Marenda, la carretera manté la tònica habitual: revolts i més revolts per a superar l’orografia. Banyuls es presenta tendrament animada fora dels mesos d’estiu, amb el seu passeig agradable i establiments que auxilien el turista. Seguim costa amunt, sempre cap al nord. Podrem optar, si circulem amb cotxe o moto, però desaconsellable amb autocaravana —si és aquest el cas, continuarem per la carretera principal—, per una carretera estreta, una veta d’asfalt que s’enfila per l’interior, entre vinyes. La panoràmica és excepcional; el paisatge és tot equilibri. Aquesta carretera secundària evita el litoral, passa al peu de l’emblemàtica torre de Madeloc —medieval, estratègica, dominant el litoral i la plana rossellonesa— i davalla a Cotlliure.
La costa perd progressivament el seu caràcter abrupte. A Argelers, el camp d’internament acollí alguns centenars de milers de refugiats en condicions infrahumanes, sobrevivint en un inici sense sostre, sobre la sorra de la platja. No hi entrarem en detalls: el Memorial del Camp d’Argelers, ubicat al centre del poble, en fa un repàs exhaustiu. El record pels exiliats es materialitza, també, en l’anomenat cementiri dels espanyols i en alguna placa situada al límit de l’espai que ocupà el camp de concentració.
La Maternitat d’Elna, un projecte excepcional
Deu quilòmetres separen Argelers d’Elna. Aquesta segona població es troba en el rerepaís, apinyada sobre un turó de discretes dimensions. A un parell de quilòmetres del nucli i envoltat de camps, un palauet del 1900 albergà la Maternitat, una institució humanitària fundada el novembre de 1939 per Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa que havia arribat a Espanya dos anys abans com a voluntària de l’Associació d’Ajuda als Nens de la Guerra. A la Maternitat, nasqueren 597 nadons, fills de refugiades de la Guerra Civil internades als camps de concentració pròxims a Elna.
Remuntem el Tec. Aigües amunt se succeeixen Ortafà i Brullà, als peus de la cara nord de la serra de l’Albera, i en uns minuts, el Voló. Des d’aquest punt podríem tornar a la Jonquera pel pas natural del Pertús, que canalitza el trànsit internacional, però encara penetrarem una mica més en el Pirineu. A Morellàs i les Illes, ara sí, prenem la carretera estretíssima —si feu el viatge amb autocaravana, haureu d’optar pel coll del Pertús— que s’enfila entre el dens alzinar fins al coll fronterer de Manrella. Us aconsellem desviar-vos al poble veí de Ceret, per a dedicar una estona al seu nucli encantador i a l’ineludible Museu d’Art Modern.
Lluís Companys, sempre
Al capdamunt de Manrella, hi ha el monument a Lluís Companys, en record al president que va fugir no per aquest sinó pel coll veí de Lli. Tot succeí els primers dies de febrer del 39, quan la plana major del govern republicà es concentrà a l’Alt Empordà, repartida en diversos masos entre Agullana i la Vajol, i disposada, com el gairebé mig milió d’ànimes que s’arrossegaren per les carreteres i camins, a abandonar el país. A la Vajol també, a l’anomenada mina Canta, o mina d’en Negrín, s’hi custodiaren el fons d’art del Museu del Prado i l’or de la República.
Retorn a la Jonquera
Poc queda ja del nostre viatge. Des de Manrella, la carretera amb bon asfalt davalla pels pendents acusats del massís de les Salines. Apareix la Vajol, i amb ella el monument a l’Exili, fabricat en bronze.
A Agullana, a la seua plaça Major, l’exposició permanent «L’Exili cultural català de 1939» revela la presència dels polítics i intel·lectuals catalans en aquesta terra. La mostra no pot ser millor final per a aquest recorregut que s’immergeix en la major crisi humanitària de la nostra història contemporània.
UTIL
Track de la ruta: descarregueu fent clic sobre el mapa.
Punts d'interès
La Jonquera. Museu Memorial de l'Exili
Portbou i Walter Benjamin
Coll dels Belitres. Memorial de l'Exili
Argelers. Memorial del Camp d'Argelers
Elna. Maternitat d'Elna
Coll de Manrella. Monument a Lluís Companys
La Vajol. Monument a l'exili i Mina Canta, o d'en Negrin
Agullana. Exposició permanent L'Exili Cultural Català de 1939
Resseguint els passos de Walter Benjamin
L'itinerari a peu que va escollir Lisa Fitkko des de Banyuls de la Marenda per a guiar Walter Benjamin -i tants altres anònims- fins a Portbou era una antiga ruta de contrabandistes que havia estat utilitzada, també, pel general republicà Líster i la seua tropa durant la retirada el 1939. Es tracta d'un recorregut de muntanya, panoràmic, mínimament senyalitzat i de dificultat moderada (15 km i 700 metres de desnivell positiu).
Haureu, no obstant, de considerar la logísitca d'enllaçar per tren els punts d'inici i final de la ruta. Aconsellem agafar un tren des de Portbou fins a Banyuls, on iniciarem la ruta.
Descarregueu el track ací.