“Déu salvi l’Artur Mas de l’imperi feixista. Es passa el dia a missa resant pels catalans”. Aquesta és la primera estrofa d’un dels grans èxits de The Anti-Patiks. Defineix a la perfecció aquell esperit rebel, sarcàstic, irònic del punk primigeni, sorgit del proletariat anglès l’any 1977. La data de naixement també genera debat. Hi ha qui assenyala aquests orígens en temps anteriors. Però els que s’identifiquen amb el punk se solen definir com a “fills del 77”.
Aquell any es va sentir un dels temes més polèmics de la història musical. Era el “God save the Queen”, dels Sex Pistols, que feia burla de l’himne nacional britànic i que ara té la versió catalana esmentada de “Déu salvi l’Artur Mas”. La dels Anti-Patiks és un tema simpàtic, acceptat per una societat ben acostumada a la sàtira. L’original no ho va ser tant, però. Poques bromes eren possibles en aquells anys immediatament previs al thatcherisme, amb un patriotisme exaltat reflectit en la guerra de les Malvines.
El proletariat britànic era el sector més afectat per una dinàmica de guerra, tensió i inestabilitat econòmica —o estabilitat precària. I entre ells hi hagué una petita part que ho denunciava tot. La realitat no oferia cap solució. Les alternatives tampoc generaven esperances. Feren de la marginació una forma de vida. Aquell moviment urbà, identificat amb bandes de música com els esmentats Sex Pistols, va tenir rèpliques en la resta d’Occident. També, és clar, als Països Catalans. Amb distintes versions i evolucions, el punk també va deixar empremta en un territori on tot quedava per fer. Precisament, quan les elits del postfranquisme dissenyaven el futur polític que encara vivim, una minoria sorollosa i incòmoda els volia entrebancar els propòsits. No ho van aconseguir. Però bé que van molestar.
Allò que feien no era ben bé protesta ni oferia cap solució. No era gens partidista, perquè no confiaven en ningú. No era de caire intel·lectual, perquè les denúncies eren senzilles, directes, simples. Originals, precisament, per la seua escassa elaboració. També eren punxants i danyoses. Allò era desconfiança, l’adaptació a un present on només es podia optar a viure ràpid per morir jove. I la negació a treballar per un futur que no oferia res més que la misèria.
«Tots contribueixen al nostre fracàs»
Aquest vers d’“Es un crimen”, de la banda biscaïna Eskorbuto, és referia a les patronals i als sindicats. Una esmena a la totalitat típica en el punk. Eskorbuto n’era el grup més representatiu de l’Estat, tot i que n’hi hagué d’altres que sembraren la llavor del moviment un poc abans. Precisament a Barcelona encara no eren els 80 quan va sorgir El Último Resorte. Silvia, natural del barri de Gràcia, va viatjar el 1977 —amb només 20 anys— a Londres, on es va contagiar d’aquell ambient que va voler traslladar. D’aquella absorció, Silvia escriuria la lletra de “Peligro Social”, tema emblemàtic de la banda que liderava. La lletra resumia, com tantes altres cançons, aquella manera de viure. “Somos el peligro social, somos la degeneración, somos eléctricos, somos de plástico y dormimos en camas de púas. Qué nos importa la gente?”.
Jordi Llansamà, autor del llibre Hartos de todo, treballa en Bcore, una botiga situada a Gràcia. Està especialitzada en peces musicals de col·leccionista, tot i que també comercia amb material actual. Recorda que El Último Resorte “era un grup totalment autodestructiu, influenciat pels grups en anglès”. Llansamà ubica en aquest mateix estil La Banda Trapera del Río, que començaren a mitjan anys setanta fent un rock-and-roll que acabaria derivant en punk. Ara, presoners de la nostàlgia, han tornat als escenaris. Ambdues formacions foren les més autèntiques d’aquella fornada que va anar mutant amb el pas del temps. Tant pel que fa a l’estètica com també a la música, al pensament i, fins i tot, al concepte de col·lectivitat. Tots dos grups, amb d’altres de menys transcendència, sembraren les llavors d’un món que farien explotar.
Testimoni de tot allò va ser el Joni D. Gairebé ningú el coneix per Jesús Sahún, el seu nom real. Natural del barri de Sants, se li va acudir fundar Melodías Destructoras. Es tractava d’un fanzine, formats mediàtics humils impulsats des dels subterranis socials on es desenvolupava feliçment el moviment punk. “Llavors començaren a anomenar-me Joni Destruye, i anar a les assemblees presentant-me així quedava una mica estrany. Ho vaig deixar en Joni D”.
Cada moviment social té un ham que atrau els qui n’acaben formant part. El punk ofereix un pensament d’automarginació que no resulta suggerent si no és des d’una expressió artística capaç de fer cridanera una idea tan sinistra. En aquest sentit, la música va ser cabdal. Quan cursava 8è d’EGB, l’equivalent a l’actual 4t de l’ESO, Joni va descobrir la música de manera accidental. “Estava malalt a casa, els meus pares treballaven i, avorrit, vaig engegar la ràdio i vaig connectar amb una emissora molt estranya que emetia des d’un vaixell pirata ancorat enfront de la costa de Barcelona. Era Radio Pica. I posaven música diferent de la que sonava en la resta de ràdios convencionals”. És així com Joni va entrar en aquell món de manera visceral. A 14 anys ja editava fanzines, organitzava concerts i feia de vocalista en un grup: Epidemia. Va tocar en molts més.
«Auschwitz va ser la nostra llar»
Aquelles cançons curtes, poc treballades, amb ritmes frenètics i lletres provocadores esdevingueren un segell d’identitat. Fins llavors havia estat impossible ironitzar amb la felicitat d’haver viscut a Auschwitz, tal com van fer els valencians Interterror, el grup més representatiu del punk valencià que, com aquell moviment a la vora del Túria, va resultar efímer.
El periodista i escriptor Eduardo Guillot, especialitzat en aquest gènere, recorda bandes com Análisis de Orina, Killers, Las Nauseabundas Criaturas del Pantano, Generación 77, Áridos o Extrema Cordialidad Homicida, totes anteriors a l’esmentada Interterror. La casa Vómito Punk Records ha aprofitat alguns d’aquests grups per llançar La mugre y el Turia, un recopilatori que serveix com a record de tot allò que no va quedar enregistrat més enllà de cassets. “El fet que cap d’aquests grups no gravara un LP va facilitar el protagonisme d’Interterror, l’únic grup punk valencià que va transcendir fora de la ciutat”, recorda Guillot.
Sobretot, gràcies a un gran èxit. Com calia esperar, es tractava d’una cançó també un tant random: “Adiós Lili Marlen”, la versió d’un tema bèl·lic alemany, gairebé un himne, també interpretat pels qui van lluitar amb el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Llançat l’any 1982, aquell tema el van emetre emissores com ara Radio Klara o Radio Color, “que convertien les maquetes en hits traient edicions limitades en vinils, organitzant concerts...”. Guillot explica que el punk valencià d’aquell moment era una “microescena” marginada del boom musical “protagonitzat per bandes com Glamour o artistes com ara Tino Casal”.
Si els punks principatins es van deixar influenciar pels britànics, al País Valencià van beure d’unes altres fonts. Almenys, així ho assegura aquest testimoni, que parla d’una “idiosincràsia particular” procedent del fet que els “músics valencians imitaven la música dels discos que aconseguien comprar”. “Això va fer que el punk valencià no fóra tan tancat com en altres ciutats i no derivara tant cap al hardcore, com sí que va ocórrer en altres casos”. Mentrestant, a Alacant funcionaven grups com Urgente, especialment famós per la cançó “Radio Alicante Muerta”.
«Odiem els Manel»
Amb aquest missatge es presenten els Anti-Patiks al seu web. Evidentment, el punk estava tan distanciat de la música convencional amb fins comercials que l’odi no era dissimulat. Les mutacions d’aquesta música, però, sí que l’han acabat traslladant, en moltes ocasions, als escenaris més luxosos. És el cas dels americans GreenDay, Blink182 o Sum 41, avui considerats hereus musicals d’uns orígens que res tenen a veure amb els vídeos emesos per cadenes com l’MTV. Abans d’arribar ací, però, el recorregut va ser llarg.
Mentre Interterror desapareixia per transformar-se en La Resistencia allà per l’any 1984, Mallorca veia nàixer els Eskoria, Ruina Social o Cerebros Exprimidos, entre pocs més que, a tocar dels 90, optarien pel hardcore o per l’ska. Era el cas dels Testículos de Jehová. Un canvi que ja s’havia experimentat a Barcelona, que s’havia consolidat com a capital d’aquell moviment als Països Catalans.
Tal com relata Joni D, els pioners del punk català precediren d’altres grups com L’Odi Social, Kangrena, Subterranean Kids, GRB o Desechables, “molt més introspectius pel que fa a les lletres”, matisa Jordi Llanmasà, que també detecta un canvi musicalment “velocista, del so anglès a l’americà”. En la segona part dels anys 80, festivals com l’Euskal o el Nicaragua Rock certificaven l’explosió d’un moviment que reunia una bona part del jovent antiautoritari concentrat a la plaça de Catalunya o en pubs com La Lechería, al barri valencià del Carme. En aquella època, encara sense telèfons mòbils, tothom anava on sabia que hi podia trobar algú. Molts bars humils, anònims, sobrevivien gràcies a l’assistència de tots aquells joves sedegosos de cervesa impedits d’entrar en locals capriciosos de l’estètica formal.
Pel que fa a la llengua emprada, poques bandes van apostar pel català en un principi per després mutar. Tal com explica Joni D, “nosaltres vam viure de manera molt natural la transició lingüística del país”. Rememora que la major part dels punks van acabar expressant-se en català “sense cap mena de problema”. “L’Odi Social van ser els primers a fers aquesta transició. Van nàixer com a Odio Social l’any 1981”. “Jo”, relata Joni, “escrivia en castellà en aquells anys, perquè era com ens havien ensenyat a expressar-nos”. A poc a poc, van anar fent lletres en català. És el cas també de Juanito Piquete y los Mataesquiroles, una de les bandes que va formar Joni D, amb lletres bilingües; o els Pixamandúrries, grup en què també va participar i que ho cantà gairebé tot en català. Una assimilació que no es va donar al País Valencià ni a les Illes.
«Mucha policía, poca diversión»
Evidentment, fugir de la normalitat social havia de tenir unes conseqüències lògiques. “Vestir com un punk et convertia en un perill social. I hi havia bregues, és clar. La policia els tenia ganes i els escorcollaven, els intimidaven, però poc més”, explica Eduardo Guillot. Tot va anar a més, però. Especialment a Barcelona, on la imminència dels Jocs Olímpics va estar acompanyada d’una repressió amb intencions de neteja social que també va afectar el moviment
Joni D així ho assegura. “Entre l’abril i el maig de 1986 va passar alguna cosa molt forta, perquè hi hagués enfrontaments durant moltes setmanes. Era el principi del final: Barcelona fou designada ciutat olímpica i es posà fi, per la força, a gran part de la nostra creativitat”. Aquest històric del punk barceloní recorda que “el preu dels lloguers va augmentar com a estratègia premeditada per fer fora els veïns que vivíem de manera comunitària. Tal com fèiem nosaltres mateixos, que llogàvem pisos que estaven poc valorats, grans i vells, i els compartíem entre una desena de persones”. Paral·lelament, grups ultradretans actuaren contra el moviment a Barcelona i “ens rescindien els contractes dels locals que havíem convertit en els nostres bars. Tot allò era l’inici de la ciutat que avui coneixem, de tot el que aquí està passant. El temps ens ha donat la raó de totes totes”.
‘Punk’ i final?
Pel fet que ja no hi haja un moviment reconeixedor i nombrós no es pot donar el punk per mort. Perquè queden individus que mantenen l’esperit i l’estètica, bé que de manera esparsa. La imatge dels primers anys 80 va anar canviant i tot va mutar en moviments com l’ocupa, que manté l’esperit llibertari dels primers punks; això sí, amb inquietuds socials més determinades. Musicalment, el punk evolucionat lidera els rànquings comercials gràcies a grups americans que, pel fet de fer servir aquesta etiqueta, ofenen els pares del moviment. D’altres bandes, com ara Opció K-95 o Crim, aproximades també a la música skinhead, són hereus del punk menys contaminat. I d’altres, com ara Inadaptats o els mallorquins Oi! The Arrase van mantenir, també, aquest esperit. Els valencians, singulars, han optat més pels instruments de vent i per l’ska, que els allunya bastant del punk, tot i ser-ne els successors més directes. Si més no, pel que fa als orígens. Molts d’ells com els Obrint Pas es van iniciar, precisament, en els centres okupats de la València dels anys 90, al caliu de col·lectius com ara Orxata Negra.
Ben poc, però, queda del primer punk. Joni D admet que li fa “gràcia veure xavals de 15 o 16 anys vestits de punkis, però que el jovent d’avui pugui reproduir el que nosaltres vam fer fa 30 anys tampoc no em fa especial il·lusió. La vida evoluciona i el que importa és que sempre hi hagi joventut antiautoritària que trobi les seves fórmules per funcionar”. El que és segur és que el punk va ser ben poca cosa. De vida curta, tal com ells mateixos pronosticaren. Però no va acabar com ells volien, segurament. Ara, dècades més tard, estudiosos com Eduardo Guillot, Joni D o Héctor Hugo Navarro recuperen històries d’aquest moviment efímer i frenètic. Malgrat tot, potser el punk va tenir molta més importància de la que molts li van voler atorgar.