Eduard Marco configura complexes i sonores arquitectures textuals bastides a partir de mètriques, rimes i ritmes estrictes, però alhora atípics: tant els versos majors com menors aposten per sumes que no són mainstream talment versos de nou o de tres síl·labes. Tanmateix, sota l’aparença del desafiament verbal es desplega una fonda densitat filosòfica posseïdora d’un entramat moral propi, així com una defensa de la senzillesa i de l’autenticitat. Des d’aquesta perspectiva, i tant pel to com pel fonament, Cita prèvia fa pensar en composicions d’Enric Casasses, Josep Pedrals, Rubén Luzón o Pau Sif. A més a més, el poeta valencià que ens ocupa aconsegueix poetitzar allò que no se sol considerar poètic a partir d’artefactes lingüístics que semblen hereu dels mecanismes brossians.
Fa la feliç sensació que la veu poètica vol compartir la certesa que la poesia no és només una possibilitat d’escriptura, sinó una presa de consciència vitenca, així com la prova fefaent d’un codi d’honor particular que abraça la fecunditat dels contrastos i la riquesa de les incoherències. Davant de la certesa bauçaniana que som titelles, i titellaires, del llenguatge, cal arrabassar el poema del paper i transportar-lo a la realitat perquè tregui altres arrels, i Eduard Marco és un poeta arrelat en la llengua, en la terra, en la família, en el poema i en la vida. I sí, ja sabem, tal com expressa el responsable de Cita prèvia, que “De totes les mentides que conec la literatura és l’única vertadera.” Precisament la gràcia, dintre d’aquest caos anomenat postpostpostmodernitat, és que cada persona construeixi les seves veritats i les seves realitats, i les de Marco passen per concebre la poesia com un sistema pensamental i emocional: “Telefona la mare, / rebutja comissions, / guarda en la cartera / la foto del teu fill”. D’aquí que una de les formes de l’autenticitat defensades passi per no “Fer / bizums / amb / bitcoins / peroles / amb / budells / poemes / amb / morralla”.
En més d’un sentit aquestes escriptures fan pensar els aires llibertaris i ultradefensors de la natura dels beatniks, que també han estat una profunda influència per a Jordi Benavente, quan parlen dels ventres de la terra o quan reten tribut a Gregory Corso: “Qui vulga incendiar mons amb un poema / que escriga amb branquillons i gasolina.” Per una banda, Cita prèvia convida a restar solemnitat a la poesia entesa com a entelèquia elitista, però en el fons Eduard Marco no fa altra cosa que constatar que es pren la creació poètica d’una manera radical, real, solemne des de la simplicitat del fer amb bonhomia i passió. El llibre precisament funciona per l’encertada conjunció de fons i forma: un dels recursos expressius que més fa servir l’autor la paradoxa, és a dir, la combinació de conceptes antagònics per produir esclats cerebrals i impactes de tota casta.
Per acabar de reblar el clau en aquesta via de trasplantar el poema a altres terrers fecunds, Òscar Briz proporciona dos paratextos al volum: un pròleg musical, que es pot descarregar a partir d’un codi QR, i un epíleg escrit, en què condensa l’essència del treball i de la figura d’Eduard Marco, una persona que fuig de les solemnitats rituals i es dedica a escriure a la seva sense la necessitat d’anar proclamant pertot “Soc escriptor! Llegiu-me! Feu-me cas!”. Des d’aquesta bella humilitat, la seva ambició és envejable, i d’aquesta manera Cita prèvia es revela com un llibre estimulant, alegre, fèrtil, audaç i tremendament enginyós.
