Seguint el model de les aliances electorals de l'estat espanyol i de França, el 1937 es constituirà a Xile el Frente Popular. En les eleccionsdel mes d'octubre de 1938 aconseguí el triomf per un estret marge de vots sobre la dreta gràcies al suport obtingut a les zones mineres i al vot de les ciutats. El Frente Popular, que establí entre els seus postulats bàsics la defensa del règim democràtic, la llibertat, la solidaritat social i la lluita contra el feixisme, col·locà en la presidència Pedro Aguirre Cerda, un polític del Partido Radical, El nou Govern xilè decantà les seves simpaties a favor de la democràcia espanyola en la seva lluita contra la rebel·lió militar franquista, i per això Indalecio Prieto, representant la Segona República, assistí a la presa de possessió d'Aguirre Cerda. D'altra banda, i per tal d'ajudar a la Catalunya en guerra, Santiago, l'octubre de 1937, s'havia constituït la filial del Comitè Llibertat d l'Argentina; al cap d'uns mesos es dissolgué arran de la creació, el mes de novembre i a iniciativa dels emigrats econòmics catalans, l'Agrupació Patriòtica Catalana. Aquesta tenia com a objectius: intensificar i canalitzar l'ajut dels catalans de Xile als patriotes que sofrien les conseqüències de la Guerra Civil, protegir les manifestacions de la cultura catalana, lluitar per una Catalunya lliure i democràtica, etc. D'acord amb aquest ideari, l'Agrupació desplegà una intensa campanya de propaganda per contrarestar la que duien a terme els militars rebels, els quals presentaven els catalans com un conglomerat d'extremistes i assassins. Així mateix, i en col·laboració amb el Centre Català, s'enviaren queviures a Catalunya que foren repartits gràcies a l'efectiva actuació del membre de la Unió Catalanista Domènec Latorre, que seria executat pels franquistes al Camp de la Bota de Barcelona el maig de 1939. L'Agrupació trobà poca col·laboració entre la colònia catalana de Santiago, perquè molts dels seus components no respongueren a les crides que es feren, mentre que altres eren partidaris de la causa franquista i fins i tot es donaren de baixa de l'entitat; en canvi, la tasca feta pels catalans residents a les localitats de fora de la capital fou molt notable.
Pablo Neruda
La fi de la Guerra Civil havia desbordat amb escreix els càlculs més pessimistes de les autoritats franceses quant al nombre de persones que cercarien refugi dins de les seves fronteres. Es per això que París pressionà els refugiats perquè retornessin a l'estat espanyol franquista el més aviat possible, però en vista que aquesta mesura no donava el resultat esperat optà – sense èxit- per recórrer a la solidaritat dels països democràtics. Les gestions del ministre d'Afers Estrangers, Georges Bonnet, aconseguiren que a principis del mes d'abril de 1939 Mèxic manifestés la seva disposició a acceptar contingents d'aquests emigrats, prèviament seleccionats. També degué ser en aquests dies quan el Govern de Xile decidí seguir les passes del mexicà. El Govern envià el comunista Pablo Neruda a París amb el càrrec de cònsol delegat per a la immigració espanyola; càrrec que el mateix poeta definí com "la mas noble missió que he exercit en la meva vida". Neruda no estava davant una tasca fàcil, atès que l'ambaixador i molts funcionaris li posaven impediments de tota mena.
Davant la campanya de to alarmista d'alguns òrgans de premsa xilens, que presentaven l'arribada d'immigrats "espanyols" provinents de l'estat francès com un perill per a la competència i l'agreujament de l'atur, el Ministeri de Relacions Exteriors difongué una nota el 17 de juny de 1939 en la qual explicava el perfil que tindrien aquests refugiats: es tractaria de treballadors de l'agricultura, la mineria i la indústria; els tècnics sols serien admesos amb un permís especial i per un temps determinat; no s'admetrien professors, periodistes ni intel·lectuals.
Tot i la nota del Govern, la qüestió dels refugiats creà una notable tensió i va provocar un crispat debat a la Cambra dels Diputats el dia 4 de juliol. Des de les files de l'oposició dretana destacà la intervenció del diputat d'origen basc Irarrázaval que, totalment contrari a l'entrada de refugiats, digué: "Pensen ses senyories que hi ha algun benefici per a Xile en l'arribada d'aquests espanyols? Poden aportar aportar ells quelcom a la indústria o a l'agricultura? No és ja massa gran, senyor president, el nombre dels nostres nens orfes que van pels carrers i places demanant pa per alimentar-se?" I posteriorment afegí: "En liquidar-se la guerra espanyola, el general Franco dictà un decret d'amnistia per a tots els soldats de l'ex-República Espanyola que es limitaren a ser soldats. Però, naturalment, eliminà d'aquesta amnistia els qui s'havien aprofitat de la guerra per cometre depredacions, assalts i assassinats, i essent així, són molt aquests elements que no poden tomar a Espanya i pretenen buscar refugi en altres països".
Els preparatius
A París, Neruda havia conegut i fet amistat amb el president del Govern republicà a l'exili, el socialista Juan Negrín, en qui veia una figura universal. En col·laboració amb l'organisme d'ajut als refugiats –Servicio de Emigración de los Republicanos Espanoles (SERE)–, que el sobredit polític controlava, de la societat religiosa, dels quàquers anglesos i de la Federación de Organismos de Ayuda a los Republicanos Espanoles (FOARE) d'Argentina, el cònsol delegat començà la selecció de les persones a les quals s'autoritzaria a emigrar al seu país.
Simultàniament, el SERE trià el vapor Winnipeg –un dels dotze vaixells de la Compagnie France-Navigation que havien estat adquirits amb diners de la República– per traslladar a Xile uns 2.000 refugiats. El Winnipeg era una vella embarcació de càrrega francesa de cinc mil tones que habitualment feia el trajecte de Marsella a les costes d'Àfrica, i que havia estat utilitzada com a transport de tropes en la Gran Guerra. Per prestar el nou servei calgué preparar-lo ràpidament, cosa que es féu en un dels molls del port de Trompeloup, a pocs quilòmetres de Bordeus. D'altra banda, des del moment en què el Govern de Xile acordà autoritzar l'entrada de refugiats republicans, delegà al Front Popular la constitució del Comité Chileno de Ayuda a los Refugiados Españoles (CCHARE), el qual tenia una presidència d'honor formada pel senador Marmaduque Grove i Rodrigo Soriano, que fou el darrer ambaixador republicà. Aquest comitè començà una campanya per obtenir la màxima solidaritat possible i els mitjans materials per atendre els membres de l'expedició del Winnipeg. A començament de juliol la FOARE s'havia compromès a posar a disposició del Govern xilè tres milions de pesos, provinents de donacions dels pobles argentí i uruguaià, que es destinarien ales despeses d'alimentació, allotjament i vestits dels refugiats. Aquesta suma havia estat exigida com a garantia pel ministre de Relacions Exteriors, Abraham Ortega, per finançar les despeses previstes els sis primers mesos, temps que s'estimava suficient perquè els refugiats trobessin feina.
D'arreu de l'estat francès els republicans anaven convergint al port de Trompeloup, on se succeïen emotius retrobaments: de parelles que havien estat separades pels gendarmes en creuar la frontera, fills que tornaven amb els seus pares, amics de trinxera que s'havien perdut en camps de concentració, etc. Sota la direcció del metge del Consolat General de Xile a França i amb la col·laboració del metge del Consolat de Xile a Bordeus, tots els arribats passaven un examen mèdic, es vacunava els qui no ho estiguessin i se'ls lliurava el corresponent certificat de sanitat. Seguidament anaven al despatx que Neruda havia instal·lat en un edifici del moll. Allí, amb el segell del SERE i la seva signatura se'ls estenia 1' autorització per a entrar a Xile. Es penjaven una cartolina al pit i pujaven al vaixell. Des de les files llibertàries les coses no es veien tan diàfanes, perquè acusaren el SERE de beneficiar els comunistes a l'hora de seleccionar el personal que sol·licitava anar a Amèrica. L'anarquista Solano Palacio explicava: "El senyor Neruda, influït pels comunistes, o bé obeint a un sentiment de revenja, la qual cosa no em sembla acceptable, imposà el vet als anarquistes." El viatge Montserrat Julió –aleshores una passatgera de deu anys– explica en les seves memòries que en embarcar tota la canalla rebia com a obsequi una petita maleta de cartró que contenia un vestit, una muda de roba interior, un dentifrici amb el corresponent raspallet de dents, unes ulleres fumades i un barret de lona.
A les sis del matí del dia 4 d'agost de 1939 el Winnipeg sortia de Trompeloup i deixava en el moll centenars de persones que no havien pogut embarcar. En el moment de fer-se a la mar sonà la Marsellesa, l'Himne de Riego i el de Xile. El Winnipeg era una ciutat flotant i com a tal va funcionar. El perfumista Josep Maria Bové Andreu explica que els catalans de seguida s'aplegaren per fer la vida a part. A coberta es formaren penyes de jugadors de cartes i d'escacs, grups de canalla que jugaven a palet amb un tros de rajola si la mar estava en calma, petites colles que conversaven, etc. Els dormitoris dels homes estaven separats dels de les dones i els infants; els dels primers eren a les bodegues, mentre que els de les segones ocupaven un sector de la popa. Les lliteres eren de fusta; estaven aplegades en grups de dotze distribuïdes en tres nivells de quatre per pis. La vianda era senzilla i poc variada (llenties, mongetes blanques, cigrons i prunes cuites), i els àpats es feien per torns i per sexes. Per trencar la monotonia de la vida a bord, el tenor de sarsuela mataroní Joan Arnó va crear un cor de veus masculines que cantava "L'emigrant", "La Santa Espina", "L'Empordà", "Els segadors" i altres cançons populars que humitejaven els ulls dels catalans. També formaren cors els bascs, els navarresos i els asturians. Altres activitats que ajudaven a fer la vida més agradosa foren els recitals de poesia, les conferències, la projecció d'una pel·lícula de cine els dissabtes, etc. Per atendre totes les necessitats dels més menuts s'ideà un jardí d'infants que era atès per unes joves passatgeres.
Els comunistes, sense demanar l'opinió a ningú s'arrogaren la representativitat de tot el passatge i començaren a picar a màquina uns fulls titulats Diario deabordo de los 2.000 pasajeros de Winnipeg, el qual clavaven sobre uns taulers. A causa del contingut d'aquests fulls sorgí una tensió molt forta amb els elements de les altres formacions polítiques i sindicals que durà tot el trajecte.
A les primeres hores del quart dia d navegació, el Winnipeg passà prop d l'illa de Santa Maria, la més meridional de l'arxipèlag de les Açores, i continuà endavant amb la proa enfilada cap a l'illa de de Guadalupe, on el dia 15 féu una curta escala per carregar aigua, fruites i queviures. Cap al dia 20 arribava al canal d Panamà. Aquí, per ordre de les autoritats, el vaixell fou conduït a unes carboneres, on romangué una mica més d'un dia. En aquest temps un equip de metges nord-americans pujà a bord per a examinar els passatgers, ja que al Panamà corria el rumor que el vaixell transportava empestats. Un cop solucionada aquesta qüestió, el Winnipeg partí i penetrà de seguida a les aigües de l'oceà Pacífic. La visió de l'exuberant vegetació tropical i de la població negra de Guadalupe, juntamentamb la del canal interoceànic, constituí una enorme sorpresa per als viatgers.
Durant la travessia varen néixer dues criatures. Així, a l'Atlàntic nasqué Agnès Amèrica Winnipeg el 6 d'agost, i al Pacífic Andreu Martí, el dissabte dia 26 d'agost. I també van ser les aigües del Pacífic, enfront de les costes del Perú, les que van acollir el cos d'un infant que morí. La bona organització dels elements comunistes els havia permès fer-se amb la direcció del passatge, ja que havien designat un comissari de coberta i un encarregat de vaixell, vetllaven per la disciplina junt amb la tripulació, organitzaven xerrades sobre la historia del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i la situació internacional, etc. Però tota aquesta activitat s'ensorrà de cop quan, gràcies al rotatiu panameny La Estrella de Panamà, es va saber que Molòtov i Ribbentrop havien signat un pacte de no agressió que els deixava sense arguments per justificar-se. Aleshores les discussions entre els comunistes i els elements de les altres formacions pujaren de to.
L'arribada
Devia ser el dia 29 d'agost abans del migdia quan els viatgers del Winnipeg van albirar Arica, la localitat més septentrional de Xile. El vaixell s'hi acostà i llançà l'àncora al mar. Al cap de poc arribava una canoa del port amb personal de sanitat que pujà a bord per comprovar l'estat sanitari dels passatgers, ja que aquí també havien arribat les notícies que aquell era un vaixell d'empestats.
Fetes les revisions corresponents la bandera groga fou arriada, cosa que permeté que unes altres embarcacions s'acostessin i que els representants del CCHARE i les autoritats pugessin a bord i els donessin la benvinguda. També pujà a bord Manel Pujades, que havia estat diputat pel Centre Català, per fer-se càrrec de tots els catalans del Winnipeg i classificar-los per oficis per tal de facilitar-ne l'emplaçament quan arribessin a la capital. Una cinquantena de refugiats que eren pescadors professionals donaren per acabat aquí el viatge, ja que a Arica tenien moltes possibilitats de trobar feina. El Winnipeg reprengué el camí i arribà a Valparaíso el dia 3 de setembre amb la Segona Guerra Mundial acabada d'esclatar. Al moll hi havia poca gent que l'esperava, fet que obeïa a les dràstiques mesures adoptades per les autoritats xilenes a fi de facilitar la distribució dels passatgers. El que sí que hi era present era l'alcalde de la ciutat, el comunista Pedro Pacheco, que hi havia dut la banda de músics de l'Ajuntament, així com el ministre de Sanitat, el metge socialista SalvadorAllende. En un dels seus flancs el Winnipeg exhibia una gran pancarta amb un dibuix del rostre del president Aguirre Cerda. Els passatgers començaren a baixar per les escales a les nou del mati; tot seguit passaren pel departament de duanes, on una nombrosa comissió de metges i practicants els esperava per vacunar-los.
Aquell mateix dia els nouvinguts es distribuïren per grups. Alguns es quedaren a Valparaíso per marxar al cap d'uns dies a l'Argentina; altres s'establiren al port o a localitats pròximes, però la majoria prengueren un tren especial que els va conduir a l'estació de Mapocho de Santiago. Hi arribaren a les nou del vespre i una gran gernació els acollí. Els catalans foren conduïts en automòbils al Centre Català, on se'ls serví un sopar d'homenatge. Durant el viatge, les dones catalanes havien confeccionat una bandera xilena i una de catalana que foren lliurades al Centre. El sopar conclogué a la matinada amb el cant de "L'emigrant".
De tots els vaixells que traslladaren refugiats a les terres americanes el Winnipeg fou, sens dubte, el que més en transportà en una sola expedició. Respecte al nombre de passatgers que exactament aquest vell vaixell dugué a Xile, les fonts consultades presenten unes discrepàncies mínimes. Així, tenim que el xilenocatalà Jaime Ferrer dóna la xifra de 2.201, mentre que el CCHARE deia que en van ser 2155, i Javier Rubio 2.200. D'altra banda, cal assenyalar que no s'hi compten els 16 polissons que es descobriren en desembarcar; es tractava d'onze cenetistes, tres ugetistes i dos negres que pujaren a Guadalupe, on el vaixell féu escala. Quant al nombre de catalans - o ciutadans establerts a Catalunya que viatjaren a bord del Winnipegtot i que no hem pogut trobar la llista completa de noms i cognoms, sabem que va ser de 423.