D'exhumacions de cossos de represaliats franquistes hi ha de molts tipus. Hi ha casos en què l'actuació és dins un cementeri i en una zona acotada. Altres en que es té la certesa d'on van ser colgats els cossos. En altres ocasions, unes restes superficials donen pistes indefugibles. En altres ocasions, la cosa és molt més complicada i la tasca esdevé com buscar una agulla en un pallar.
És el que ha passat en la darrera excavació duta a terme entre els termes de Nules i Moncofa per l'associació ArqueoAntro a instàncies del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló: calia trobar quatre cossos en un antic camp de taronges d'una extensió de 10 fanecades, això és, un poc més de 8.000 metres quadrats. És a dir, calia alçar una superfície equivalent a una miqueta més que un camp de futbol reglamentari. La tasca, doncs, era feixuga i les possibilitats d'èxit força reduïdes.
En aquest cas, es buscaven quatre cossos en una superfície equivalent a un camp de futbol.
Els treballs van començar el darrer dia del mes d'agost, amb una excavadora que anava obrint rasses. Res no es trobà la primera setmana, a pesar d'obrir les rasses allà on hi havia més certesa sobre la possible ubicació. Tampoc no es trobà res la segona setmana. Cada dia de treball amb maquinària suposava una despesa d'entre 400 i 500 euros. Tant el GRMH com els familiars van començar a assumir que, potser, la informació de què disposaven era errònia. Però no. Van haver de transcórrer vint dies perquè, a la fi, la terra expulsara els seus secrets.
Fou dimarts d'aquesta setmana, a meitat matí. Qualsevol altre no se n'haguera adonat, però Arantxa Jansen, arqueòloga que fa tres anys que treballa a ArqueoAntro, de seguida es va adonar que allò no era un cudol. "Portàvem molts dies sense resultats i això, emocionalment, és dur", explica l'endemà de la troballa. La primera observació de la peça no li va deixar espai per al dubte: efectivament, allò era una part de la tíbia. Els treballs de retirada de sorra posterior han tret a la llum un primer cos. El crani té, indubtablement, un politraumatisme, indici clar de que hauria rebut un tret al cap.
Podria ser la testa d'Amadeo Martín Vila, d'Esteban Alavés Millán, de José Belloti Palmer o de Manuel Arnau Canós. Són els quatre joves militants de la CNT a qui, fa 84 anys, va donar mort el franquisme. Tres d'ells eren jornalers; Esteban Alavés era comerciant. Durant el matí d'aquest dijous, han aparegut els altres tres cossos. "Trobar les restes era una qüestió de reparació, però també de justícia", explica Toni Macià, un activista que es va entestar a trobar al cosí germà de sa mare, pel qual tant havia sentit plorar a casa.
Toni Macià: "Aquesta troballa ha estat possible gràcies a totes les persones que m'han ajudat. L'antifeixisme mai està a soles"
Fou ell qui inicià la cerca, fa més de 40 anys, a les palpentes i amb la poca informació oral que li proporcionaren. Aquestes setmanes ha seguit amb atenció les tasques de cerca dutes a terme en una partida que, a Moncofa, tothom coneix com el garroferar de Corma. Ací tenien els indicis i ací han trobat les restes òssies, que ara hauran de creuar-se amb l'ADN dels familiars. Quan dimarts d'aquesta setmana, després de vint dies de cerca, el van avisar de la troballa, el cor quasi se li n'ix per la boca.
"Aquesta troballa ha estat possible gràcies a totes les persones que, en algun moment o un altre, m'han ajudat. Cada testimoni ha sigut un granet de sorra -explica, abans d'emocionar-se-. L'antifeixisme no ha estat a soles, mai. I tampoc ara no ho està".
Els designis dels nous temps
L'aparició de les restes òssies és una gran alegria per a les famílies involucrades, però és també una gran victòria per al GRMHC. Perquè a la dificultat material per trobar unes restes entre milers de quilos de sorra i pedres se n'ha sumat una altra de sobrevinguda: els entrebancs administratius i institucionals. O, cosa que és el mateix: la negativa de l'actual equip de govern de la Diputació de Castelló -comandat pel PP- per fer efectiu el conveni aparaulat amb els anteriors gestors abans de les eleccions del passat maig. "Els diners s'han de gastar per a les persones", va manifestar fa unes setmanes la presidenta de la Diputació, la popular Marta Barrachina, quan li van preguntar pel tema.
La negativa de Diputació a concretar el conveni va ser una galleda d'aigua freda per al moviment memorialístic de Castelló. Amb l'anterior diputada de memòria històrica, Tania Baños, el GRMHC havia aparaulat una partida de 50.000 euros que s'havien de destinar a dues campanyes d'exhumació (la situada entre el terme de Moncofa i Nules i una altra a les Coves de Vinromà, així com la preparació d'una obra de teatre sobre memòria històrica).
Els diners es van pressupostar i es va enllestir tota la documentació a principis de maig. La campanya electoral, primer, i el temps d'interinitat posterior a les eleccions, després, van impedir signar el conveni amb la diputada Baños. Una volta constituït el nou govern provincial, el GRMHC es va posar en contacte amb el nou equip de govern provincial però es van trobar amb les portes tancades. El silenci administratiu fou la resposta. De res no va servir que Moncofa tinga un diputat provincial. La nova presidenta va deixar clar que la memòria històrica no estava entre les prioritats del seu mandat.
Així les coses, el GRMHC va decidir tirar pel dret, sobretot tenint en compte que hi havia un compromís amb l'actual propietari dels terrenys per tal que els treballs finalitzaren al setembre. L'entitat va aportar 2.000 euros de fons propi i va iniciar una campanya de donatius que en només deu dies va aconseguir recaptar 6.000 euros. "S'ha evidenciat que, a pesar que algunes
Potser el cas de Moncofa és un preludi del que està per vindre en matèria de memòria històrica.
institucions ens han donat l'esquena, hi ha una societat civil sensibilitzada en el tema i que comprèn la importància que aquests treballs tenen per als familiars, però també per a la qualitat democràtica del país", explica Juan Luis Porcar, del GRMHC.
"Ens esperàvem que disminuïren o desaparegueren les partides de memòria històrica a partir de l'any vinent. Però en aquest cas es tracta de paralitzar un conveni per al qual ja hi ha uns diners consignats", es lamenta Miguel Mezquida, responsable d'ArqueoAntro. Només l'Ajuntament de Nules s'ha mostrat obert a destinar-hi una partida.
No és la primera volta que han de fer una exhumació en aquestes condicions. Ja ho van fer l'any 2012, quan una campanya de micromecenatge va permetre realitzar l'exhumació, a Borriol, de José Valls. També aleshores fou l'empenta de la societat civil la que va permetre rescabalar la memòria de la família Valls. Onze anys després, la història, es repeteix. Potser el de Moncofar siga el preludi del que està per vindre: una tornada als temps pretèrits, quan la memòria històrica i la dignificació de les víctimes no figurava en l'agenda política. Només el temps ho dirà.