El Vendrell és una vila activa, comercialment dinàmica, situada estratègicament en el trajecte entre Barcelona i Tarragona. Si aconsellem una visita al Vendrell, és perquè representa, d’altra banda, un pol de cultura rellevant que posseeix algunes institucions museístiques ineludibles a Catalunya: la Fundació Apel·les Fenosa, el Museu Deu i el Museu Pau Casals.
Fundació Apel·les Fenosa
Carrer Major, 25
El Vendrell
Tel. 977 154 192
www.fundaciofenosa.org
De dimarts a dissabte: d’11 h a 14 h i de 18 h a 20 h
Diumenge i festius: visites concertades
L’escultor Apel·les Fenosa havia nascut a Barcelona en la recta final del segle XIX. Amb una vintena d’anys, s’havia traslladat a França, primer a Tolosa i més tard a París, on va presentar una primera exposició l’any 1924, empès per Pablo Picasso, que va fer-li d’introductor als cercles artístics de la capital del Sena. La mostra va ser prologada per Max Jacob, i l’art d’Apel·les Fenosa va servir d’inspiració als poetes cabdals de la seua època: Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Max Jacob, Jean Cocteau, Paul Eluard, Henri Michaux, Francis Ponge, Jules Supervielle… De tots, cal destacar l’estreta amistat que el lligà a Salvador Espriu, iniciada més tard, gràcies a una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona als anys setanta, de la qual el poeta d’Arenys prologà el catàleg. D’aquella mostra, van sorgir una quarantena de haikus que van conformar el llibre d’Espriu Formes i paraules: el conjunt de petits poemes inspirats en l’obra de l’escultor eren acompanyats de fotografies de les obres. Aquesta relació es consolidà en altres col·laboracions artístiques, com el Monument a Pau Casals (1975) i el Serpolet (1981).
Tornem, però, al Fenosa de joventut. L’escultor tornà a Catalunya poc abans de l’adveniment de la Segona República, però l’esclat de la Guerra Civil espanyola va obligar-lo, al final de la contesa, a exiliar-se a París, on instal·laria definitivament la seua residència.
Des del 1946, exposà individualment o col·lectivament a París, Londres, Barcelona, Madrid, Praga, Nova York, Tòquio, Osaka, Casablanca, Carrara… En els pròlegs dels seus catàlegs participaren escriptors i poetes referents de la literatura contemporània, entre els quals destacaren Paul Eluard, Jean Cocteau, Jules Supervielle, Josep Carner, Alexandre Cirici Pellicer, Francis Ponge, Pablo Neruda, Michel Cournot, Roger Caillois o Salvador Espriu.
Entre les seues obres, n’hi ha de dimensions reduïdes, però també de mides monumentals, que colonitzen arquitectures institucionals i religioses i espais públics. D’aquestes, és remarcable la Sphinx del frontó de la porta del Consell Constitucional de París (1973), el Monument a Pau Casals a Barcelona (1976-1977), Orlando Furioso, a Madrid i Montpeller (1971-1973), o el baix relleu Ophélia, inspirat en l’obra del poeta Rimbaud i inaugurat a La Défense, a París, el 1987.
L´any 1981 la UNESCO li encarregava el guardó del Premi de l’Educació per la Pau, que lliura anualment i per al qual l’artista realitzà L’Olivier. Un any després, Fenosa rebria la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, seguida de la Légion d’Honneur el 1983, atorgada pel Ministeri de Cultura francès, i el 1987 la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona. El 1988, moriria a París el que fou un dels artistes referents del panorama artístic contemporani català i europeu.
La Casa del Portal del Pardo
El 1957, l’escultor adquirí al Vendrell la coneguda com a Casa del Portal del Pardo, un enorme casalot històric d’estil renaixentista, documentat el 1518 i que havia donat aixopluc al llarg dels segles a nombroses famílies. L’edifici, el més antic de la vila, serví a Fenosa i a la seua esposa Nicole de casa d’estiueig i de taller de l’escultor. Hi passaren en qualitat d’invitats un reguitzell d’artistes, com Pablo Picasso o Tristan Tzara, pare del moviment dadaista i un dels referents de les avantguardes europees.
En l’actualitat, la Casa del Portal del Pardo acull la Fundació Apel·les Fenosa i el museu dedicat a l’artista, inaugurat el 2002. El 2014, dos anys després de la mort de l’esposa de Fenosa, la institució va rebre les obres de l’escultor procedents de la seua residència de París.
El recorregut museístic permet descobrir, a través de les seues col·leccions, una selecció de les escultures originals en terra i bronze, així com explicacions del procés de fosa d’aquestes i algunes de les escultures de gran format més destacades de l’artista, ubicades al jardí de la residència vendrellenca.
Museu Deu
Plaça Nova, 6, El Vendrell
Tel. 977 666 308
https://museus.elvendrell.net/museu-deu
A/e: museudeu@elvendrell.net
De dimarts a divendres: de 10 h a 14 h i de 17 h a 19 h
Dissabte: d’11 h a 15 h i de 17 h a 19 h
Diumenge i festius: d’11 h a 14 h
Si des de la Casa del Portal del Pardo seguírem el carrer Major cap al nord, arribaríem en pocs minuts a la plaça Nova. Aquesta té l’aspecte d’una àmplia obertura urbanística enmig de les artèries comercials i més atrafegades del nucli històric vendrellenc. Aquest espai públic és agradable, arbrat; el poblen algunes terrasses, uns porxos primigenis i mostres del modernisme local plasmades en residències benestants. Tot plegat invita a reposar-s’hi.
El número 6 correspon a una arquitectura d’estil modernista, de façana ampla i equilibrada, moderadament decorada i d’un notable efecte harmònic. Corona l’edifici un templet amb cúpula acolorida. Aquesta fou la residència de la família Palau Rabassó, Can Rabassó, declarada Bé Cultural d’Interès Local, la qual acull des del 1995 el Museu Deu, amb el fons d’art d’Antoni Deu Font, antic notari de la vila.
Format per més de 2.800 peces que s’exposen al públic, aquest fons és considerat una de les col·leccions d’art més importants de Catalunya i un dels testimonis de referència del col·leccionisme català del segle xx. La singularitat del Museu rau en la diversitat i varietat d’obres, que són reflex dels interessos del seu donant.
Qui fou, però, Antoni Deu Font? Es tracta d’una de les figures més il·lustres del Vendrell i nomenat fill adoptiu d’aquesta població el 1990. Procedent d’una família humil de l’Hospitalet de Llobregat, els seus avis posseïen una vaqueria. Amb cinc anys, va quedar orfe de pare i, arribat a l’edat adulta, va iniciar els estudis de medicina, que li van valdre per ocupar un lloc d’auxiliar de metge dins l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Als anys quaranta, canvià els estudis de medicina pels de dret a la Universitat de Barcelona, sempre ajudant la seua mare amb la lleteria que havia obert a Barcelona. Va guanyar unes oposicions al Cos Tècnic d’Hisenda a la delegació de Castelló de la Plana, i més tard, les de notari a Pont de Suert. El 1953, demanà el trasllat a Piera i. el 1970, amb 53 anys, al Vendrell, on treballà fins a la jubilació, l’any 1988.
La seua dèria col·leccionista s’inicià al Pirineu, quan residia a l’Alta Ribagorça. Allà el seduïren objectes i estris de les cases humils dels habitants de la zona. Tanmateix, va ser, durant la seua etapa a Piera quan es manifestà la passió —i l’obsessió— per la compra de quadres. Els dissabtes es desplaçava a Barcelona amb l’objectiu d’anar confegint una col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX. Posteriorment, se centrà en l’escultura, per acabar interessant-se per les antiguitats. D’aquesta manera, va forjar una col·lecció de gairebé 3.000 obres d’art que folraven parets, habitacions, passadissos i qualsevol racó de la notaria, situada al carrer de Santa Anna del Vendrell, i del pis de Barcelona, ubicat a la ronda del General Mitre.
El 1985, va oferir desinteressadament a l’Ajuntament del Vendrell tot el seu fons, per tal que fora exposat en un museu que portaria el seu nom. Amb aquesta finalitat, el consistori va adquirir la casa senyorívola de la família Palau Rabassó, la qual hagué de sotmetre a una profunda rehabilitació.
Finalment, el somni d’Antoni Deu es va fer realitat el 29 d’abril de 1995, amb la inauguració del Museu Deu.
De la col·lecció de pintura i escultura del segle XIX destaca una gran peça de Ramon Martí i Alsina, que Antoni Deu va comprar l’any 1969 per 230.000 pessetes. Apareixen al llarg de l’itinerari teles de Tomàs Moragas, Eliseu Meifrèn, Olga Sacharoff, Durancamps, o l’espectacular Torrent de Pareis, de Joaquim Mir, comprat el mateix 1969 per 450.000 pessetes. Aquell any adquiriria, a més, per 425.000 pessetes El Port de Barcelona, de Ramon Casas.
Al Museu Deu, la pintura conviu amb escultures de marbre, bronze i pedra d’artistes com Enric Clarasó, Josep Llimona, Joan Rebull, Josep Clarà, Josep Viladomat, Martí Llauradó, Josep Cañas, Apel·les Fenosa, Manolo Hugué, Enric Monjo, Enric Casanovas i Josep Granyer. De Granyer, per cert, l’any 1988 va comprar l’obra Cocotte per un import de 700.000 pessetes.
Remarcàvem línies amunt la seua passió per les antiguitats, de les quals s’exposa el mobiliari d’època que feia servir als seus domicilis i que es mostra en una recreació del despatx i el dormitori del donant.
D’altra banda, les seues conviccions religioses el varen portar a col·leccionar objectes relacionats amb la iconografia cristiana, amb una autèntica passió per les talles religioses i per les històries dels sants, santes i màrtirs. El fons d’art del Museu comprèn dues-centes vint talles i relleus. Se n’exposa una selecció a l’anomenada Sala de les Catifes, un espai que concentra la col·lecció de catifes orientals de Deu, la majoria d’elles datades del segle XIX. En aquest espai es pot admirar una delicada peça que representa santa Àgueda (dels segles XV o XVI), un Crist romànic i la peça més emblemàtica del Museu: un relleu atribuït al gran mestre de l’escola castellana Alonso Berruguete.
Museu Pau Casals
Avinguda de Palfuriana, 67
Platja de Sant Salvador - el Vendrell
Tel. 977 684 276
www.paucasals.org
A/e: museu@paucasals.org
De dimarts a divendres: de 10 h a 14 h i de 16 h a 18 h
Dissabte: de 10 h a 14 h i de 16 h a 19 h
Diumenge i festius: de 10 h a 14 h
La platja de Sant Salvador és a poca distància del centre històric del Vendrell. Tan sols separen poc menys de cinc quilòmetres la vila del que fou tradicionalment un barri de pescadors. Allà, Pau Casals —sense cap mena de dubte, el personatge més il·lustre que ha proporcionat la població a la cultura catalana— va construir la seua residència estival, que destaca per una arquitectura de línies regulars, neoclàssiques, d’ordre i d’una certa higiene. Es troba a primera línia de costa i es mostra amb una façana àmplia que difícilment passarà desapercebuda al passejant. Al seu interior, un jardí projectat amb el mateix classicisme degué airejar el compositor durant els processos d’inspiració i de creació.
Per a la construcció de l’edifici, cal remuntar a l’any 1908, quan Pau Casals comprà uns terrenys vora mar i hi edificà el que ell batejaria com a Vil·la Casals. La finca va experimentar diverses ampliacions, incorporant-hi una pista de tenis, un jardí, un hort i a finals dels anys vint unes cases per als convidats. Per aquell temps també es canviaria la barana de la terrassa per una balustrada. Va ser Antoni Puig i Gairalt qui va dur a terme les primeres reformes importants de l’edifici a principis dels anys trenta, per tal de conferir-li un aspecte noucentista.
Malauradament, Casals no pogué gaudir gaire de la casa, perquè al poc temps de concloure la reforma esclatà la Guerra Civil i ell, el 1939, hagué d’exiliar-se a Prada de Conflent.
La Fundació i el Museu
El 1972, un any abans de la seua mort, Pau Casals i la seua dona, Marta Montañez, crearen la Fundació Pau Casals, el primer objectiu de la qual havia de ser “conservar i millorar la Casa Museu Pau Casals de Sant Salvador, al Vendrell”.
Des de la seua creació, el patronat de la Fundació està presidit per l’abat de Montserrat.
El 1974 es varen obrir al públic alguns espais de la Vil·la Casals, com la Sala de la Música i la del Sentiment. No seria, però, fins al 1976 quan el Museu es trobaria en ple funcionament, exposant part del fons del músic, amb una selecció d’escultures, pintures, així com d’instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals. Val a dir que l’època en què Pau Casals va viure a Catalunya formà una col·lecció de pintura catalana d’artistes destacats, com Ramon Casas, Martí Alsina, Joaquim Mir, Eliseu Meifrèn, Eugène Carrière, Lluïsa Vidal, Ignacio Zuloaga, Josep Clarà, i algunes obres escultòriques, com un nu de Josep Llimona exposat a la Galeria d’Escultures.
El mes de juny del 2020, la Generalitat de Catalunya declarà la institució Museu d’Interès Nacional per la seua importància i el valor del conjunt de béns que conserva.
Un any més tard, s’engegà un projecte de restauració de l’edifici històric i de renovació museogràfica, amb la finalitat d’esdevenir un museu de referència sobre el llegat universal i la figura de Pau Casals. La rehabilitació va ser finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de l’Ajuntament del Vendrell i de la Diputació de Tarragona.
El recorregut museístic està plantejat a partir d’una perspectiva cronològica, des de la infància del músic fins al Pau Casals de les Nacions Unides. D’aquesta manera, el visitant podrà descobrir aspectes desconeguts, personals i emotius del mestre, així com el seu compromís irrompible per la pau, la justícia i la llibertat.
Casa natal de Pau Casals
El visitant que ho desitge podrà completar la immersió en el món de l’insigne violoncel·lista descobrint al centre del Vendrell la seua casa natal. Al número 4 del carrer de Santa Anna, una façana estreta cobreix un edifici de dues plantes amb balcó i golfes. Sobre la porta d’entrada es pot llegir l’any de la seua construcció: 1855. El 1998, va ser inaugurada com a casa museu i conserva l’ambient de llar d’una família humil de final del segle XIX. El seu pare, fill del poble de Sants, s’havia instal·lat al Vendrell: n’era l’organista de l’església; la seua mare provenia d’una família porto-riquenya d’arrels catalanes. A la casa familiar, Pau Casals va veure morir set dels seus germans i va familiaritzar-se amb la música, quan son pare hi impartia classes de piano.
A la planta baixa de la casa es pot seguir tota la infantesa de Pau Casals, relacionada amb la vila a través de fotografies i de dos instruments molt significatius que van marcar l’inici de la carrera del mestre.
La Ruta Pau Casals podrem finalitzar-la davant la seua tomba, al cementiri del Vendrell, on són enterrades les despulles que van retornar a la vila el 10 de novembre del 1979 des de Puerto Rico, on visqué des del 1957 fins al final de la seua vida.