En el cas de Roland Barthes (1915-1980), el crític i semiòleg més influent de l’Europa dels anys setanta i vuitanta del segle passat, un cop apaivagats els esforços teòrics de la França de l’època, només resta la seva escriptura. Després del naufragi d’altres crítics, com Greimas, la valoració literària de Barthes no para de pujar perquè, de fet, era un escriptoràs, l’autor d’un dels llibres autobiogràfics més impactants mai publicats, Roland Barthes par Roland Barthes (1975), un autoretrat fragmentari on, en forma narrativitzada i il·lustrada, emergeix la identitat d’un jove lector tímid, malaltís, homosexual que, a poc a poc, capgirarà la literatura i, sobretot, dinamitarà les velles nocions de la crítica tradicional: autor, obra, text, lectura, escriptura, jo.
Hi ha un fil secret que relliga el pensament i l’obra de Roland Barthes amb la cultura catalana. L’any 1967, Jaume Vidal Alcover va traduir Crítica i veritat. Devia ser la primera vegada que Barthes es podia llegir en català. Al cap de poc temps, en la recordada col·lecció Llibres a l’Abast d’Edicions 62 apareixia un títol mític: El grau zero de l’escriptura i nous assaigs crítics. Signaven la traducció Miquel Martí i Pol, Jem Cabanes i Concepció Ciuraneta. Als anys vuitanta, Biel Mesquida va traduir les seves narracions, titulades Incidents, en la nova editorial Empúries de Xavier Folch. I fa pocs anys Joaquim Sala-Sanahuja i l’editorial Lleonard Muntaner van donar-nos l’extraordinari assaig La càmera lúcida. Però, entre nosaltres, ha estat Àtic dels Llibres qui més i més fort ha apostat per traduir Barthes: va obrir la seva col·lecció amb un llibre capital, Fragments d’un discurs amorós. I ara repeteix amb un llibre de ressonàncies gairebé llegendàries: Mitologies, encapçalat amb un pròleg enlluernador de Xavier Antich.
Barthes és una ment lúcida, un moralista d’elegància despullada, un intel·lectual crític i apassionat que, pels seus temes, recorda Walter Benjamin i, pels seus resultats, l’antropòleg Claude Lévi-Strauss. Publicat en un reculat any 1957, Mitologies es divideix en dues parts: en la segona, teòrica, Barthes desdoblat en mitòleg defineix el seu concepte social de mite. La primera, en canvi, és extensa i deliciosa. Formada per petits “fragments de sentit”, com en diu Antich, es proposa desxifrar el Tour de França, la lluita lliure, el formatge, el cinema de romans, o els sabons i detergents.
A França, el vi negre és una beguda totèmica, una substància mítica, una mena d’ambrosia antiga, oposada a l’aigua. El seu color vermell el converteix en una hipòstasi de la sang, el líquid dens i vital, com si fos una vella herència alquímica. El vi té poders de mèdium: aparenta el burgès amb el proletari, permet a l’intel·lectual acostar-se a una “virilitat natural”. El vi es considera un plaer compartible i és un “acte durable” de sociabilitat. El vi “funda una moral col·lectiva”, decora la vida quotidiana i és admès tant acompanyant un mos de pa i formatge en un bar com en un banquet. En canvi, la beguda del whisky és més individual i, de vegades, triada per raons externes: és diürètic, fa poca ressaca, etc. La mitologia del vi, com la del bistec, explicada en el capítol següent, ens fa comprendre l’ambigüitat habitual de la vida quotidiana i alhora un episodi ritual “d’aprovació de l’ètnia francesa retrobada”.
Els teòrics dels anys seixanta i setanta no han trobat successors. Ja se sap que, quan la teoria s’allunya, les velles nocions emergeixen gairebé inalterades o, almenys, indemnes. En vista del nou impuls dels reaccionaris il·lustrats, hi ha qui es resisteix a la teoria perquè, es vulgui o no, la teoria fa mal, afecta les nostres conviccions sobre la llengua, sobre la subjectivitat i sobre la literatura. A Catalunya, també. Per això: visca Roland Barthes!
Mitologies
Roland Barthes
Traducció de Cristina Mora
Barcelona
Àtic dels Llibres, 2017
328 pàgines