El desgavellat de Mazón ―ai quanta estultícia, Senyor!― ha descobert l’ectoplasma que feia bramar a la Sra. Oltra, una altra que tal desgavella―o desgavellava― al ritme del «Para ofrendar nuevas glorias a España», però en versió carrillista. Ara bé, fixeu-vos!: si al marxista Manifest del Partit Comunista llegim que un fantasma ronda per Europa, contra el qual s’alien totes les forces del vell continent: el papa, el tsar, Metternich, Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys en una sacrosanta caça contra aquest fantasma, a la terra inclosa entre el Sènia i el Segura habita un espectre semblant, nostrat, un ectoplasma contra el qui s’agiten en guerra santa les forces vives hereves del franquisme, el postfranquisme i l’espanyolisme més tronat, inclosa l’esquerra «pactista» d’ànima espanyolíssima, sigui la caduca dels setanta de Felipes i Carrillos o sigui la postmoderna woke amb vestimentes neoblaveres, en algun cas de sabor caviar, que en l’actualitat s’ha posat de moda entre la progressia autòctona emmirallada en el far de la Meseta, Madrid. Fantasma, espectre, ectoplasma, bubota, butoni, ànima en pena, gusarapa: ras i curt, el fantasma dels «Països Catalans». I, en conseqüència, tot parafrasejant el Manifest d’en Karl Marx (entre claudàtors quadrats on a l’original diu «comunista» i «comunisme»), cal preguntar-se: «On és el partit d’oposició que no hagi estat titllat de [catalanista] pels seus enemics que són al poder? On és el partit d’oposició que no hagi tornat amb violència la marca infamant de [catalanista] tant als grups d’oposició més avançats com als seus enemics reaccionaris?» Ostres tu, clavat! Per a la derechona reaccionària resident a València, tot aquell que li porti la contra és «catalanista», inclosos els hooligans de la Sra. Oltra i la socialdemocràcia de pa sucat amb oli que en 1982 s’abaixà els pantalons i acceptà convertir el País Valencià en estòlida Comunitat.
L’«ectocplasma», el Lord Voldemort de feixistes i caragirats
Vet ací la paràbola del «fantasma», l’«ectoplasma», que des de la llunyania dels anys setanta del segle passat, i potser més enllà, determina el capteniment de la política valenciana ―del País Valencià― fins avui. Ara bé, i torno a ajudar-me del Manifest de Marx: «El [catalanisme] ja ha estat reconegut per totes les forces [valencianes] com una força». És obvi, si tant l’esmenten. Suposo que per això, per a la Sra. Oltra, el Sr. Baldovi (el que balla la conga) i llur claca de terceraviistes rebordonits envescats de blau, els mots Catalunya, català i sobretot Països Catalans són innominables, una cosa així com Lord Voldemort en la saga de Harry Potter. Els vuit anys precedents ho demostren: ai quin Botànic! Botànic, el nom del pacte entre els en altre temps blasfems del blau alienador, que ara perden calçotets i bragues per unes engrunes de poder ―i val a dir-ho, també de brillibrilli―, i l’esquerra sucursaloide, caragirada, matussera i cretina que pactà l’Estatutet de 1982. A l’altra banda se situen els franquistes, demòcrates per circumstàncies perquè el dictador ―llei de vida― traspassà, però perpetuadors del franquisme, que restà incrustat en la política i en la societat, de manera especialment perversa en el cas valencià. A l’Estat espanyol ―a Espanya― no s’aplicà ―no s’ha aplicat mai― una llei similar a la de desnazificació (Entnazifizierung) implantada a Alemanya des de 1946. Literalment, als criminals franquistes els «amnistiaren» (Llei 46/1977, de 15 d’octubre) i el franquisme continuà fent (rei, exèrcit, xurma fàctica de tota mena...), amb la col·laboració d’una oposició «democràtica» delerosa de càrrecs públics i no de fer justícia. La responsabilitat d’aquella oposició havia d’haver estat foragitar del poder els franquistes, fer neteja, però això no ho féu mai. El fet ―ho apuntava Joan Fuster en un article, «Demòcrates per a una democràcia», de 1977― era que «o els partits democràtics, sincerament democràtics, parlamentaris, extraparlamentaris, fan saltar dels seus caus els franquistes impertèrrits, o no hi haurà democràcia en aquest país. Per no haver-n’hi, ni tan sols hi haurà un simulacre de ‘democràcia burgesa’ o ‘formal’, o com se’n vulga dir». Als fets, doncs, em remeto, de 1977 ençà, sobretot al País Valencià, afectat per la púrria feixistoide (la dreta, es vesteixi com es vesteixi) que ha renunciat al país i l’empudega de cagarulles blaves. Són ―deia fuster a «El caso valenciano» (La Vanguardia, 1977)― «los ‘regnícolas’, ‘regionalistas bien entendidos’, ‘ratpenateros’ y demás fauna arrodillada». Contra ells i la catalanofòbia que desprenen, només és possible, si de debò volem conservar els país dels valencians, l’ofensiva d’una esquerra decidida (així ho creia Joan Fuster a «L’autonomia, els polítics i el poble», 1977) que fumigui «els complicats i absurds reductes del franquisme: netejar-los». O fem net o el país s’acaba. És a dir ―torno a citar «L’autonomia, els polítics i el poble»―, «si la presumpta Esquerra reunida, al País Valencià, no pren decisions ràpides, tot se n’anirà a fer punyetes». I afegeix: «Calcant una frase apodíctica i cèlebre, jo diria que ‘el País Valencià serà d’esquerres, o no serà’, i viceversa, al País Valencia, una qualsevol ‘esquerra’ serà plenament ‘nacional’ o esdevindrà automàticament dreta...»
El País Valencià, senzillament, no pot ser de dreta, no perquè ho digui Fuster (la frase apodíctica) sinó perquè manca de dreta «nacional». És trist però és així. La burgesia valenciana, amb els interessos de classe derivats, és exacerbadament i terrorífica espanyolista, provinciana i genuflexa. Per això l’apel·lació de Fuster a l’esquerra, a una «esquerra plenament nacional», que es faci sentir com a valenciana (o sia, catalana), que encapçali una opció popular arrelada al país «contra els orinals de Madrid, contra els alcaldes digitals, contra les ‘juntes centrals falleres’ nazis, contra els residus de la CNS (Central Nacional Sindicalista), contra la idiòcia mesocràtica».
Fuster escrivia tot això en 1977, alertat per uns esdeveniments que apuntaven, burrera blavera sobresaltada pel mig, cap a l’aprovació de l’Estatutet de la vergonya, una mera descentralització centralitzadora («la descentralització manipulada pel centralisme serà un ‘engañabobos’ truculent», escrivia Fuster), que ha comportat quatre dècades d’ominosa depauperació nacional, «¡Paso a la Región que avanza en marcha triunfal!» cap a l’holocaust final. L’esquerra ―si més no, la convencional― ha dimitit, ja fa molt de temps que ho féu (recordeu els temps del Lerma, àlies «el Ninot»), incapaç d’assumir la qüestió nacional valenciana. I què dir del Ximo Puig, quin sòmides!, que va a Elx a veure el Misteri, joia de l’idioma patri, i té el morro de parlar en castellà, només en castellà. Mentrestant, els de Compromís s’han cobert, ells solets, de femta blava, fins a esdevenir, arribistes del «regionalismo bien entendido», innocus, insofribles i innecessaris. Pel que fa a les hosts morades de la Montero i la Belarra, la qüestió «nacional» valenciana, senzillament, els importa un rave. En conseqüència, ja veieu ara qui governa: tornen, empesos pels vents que bufen a la Meseta, els fatxendes de la corrupció extrema (els dels casos Naseiro, Gürtel, Brugal, Trajes, Pitufeo, Taula, Imelsa, Tabares, Erial, Azud... Uf!); tornen els deixebles del cartagener Zaplana, l’«impostor de la política», l’escurabosses que presidí la Generalitat meridional com un capo mafiós la seva banda, processat recentment ―vaja un pájaro!― per pertinença a organització criminal, blanqueig de capitals, falsedat documental i suborn; tornen la burrera, la ignomínia i la catalanofòbia institucionalitzades, ben amanides ―el pacte del Torero― amb els brams del neofeixisme carpetovetònic de l’Abascal y sus muchachos.
Mazón contra l’«ectoplasma»
El fantotxe Mazón ―el seu currículum avala la seva irrisorietat― s’ha convertit en president ―ai llas!― de la Generalitat al sud del rierol de la Sènia. La derechona (PP + Vox) torna a ensenyorir-se de la Generalitat ―atenció!― pels demèrits dels rivals polítics, aqueixa esquerra devaluada i poruga dimissionària de la catalanitat (valencianitat), que no per mèrits propis; i Mazón, henchido de valencianía, s’ha compromès, entre altres moniatades de feixistoide espanyolista a la valenciana, a combatre els Països Catalans, que és la forma de dir que combatrà tant com pugui la normalització de la llengua pròpia ―llengua que ell ignora i detesta― dels valencians i la dignificació del País Valencià. Que hagin passat més de quaranta anys i que encara estiguem ancorats en les esquizofrènies de la «preautonomia» indiquen el grau d’inutilitat de l’autonomia consagrada per l’Estatutet de la «imbecil·litat», la «imbecil·litat de ‘Comunitat Valenciana’» (Emilio Attard dixit). Bé, inutilitat o èxit, segons es miri. Al capdavall, cap dels qui pariren l’Estatutet, ni partits ni persones, era sincerament «autonomista», que ja no diguem, encara que mínimament per dissimular, «nacionalista valencià». D’aquelles noces aquests confits. Després de dues dècades (1995-2015) de corrupció exacerbada, barbàrie i postergació cultural, lingüística i nacional, el PP ―la derechona rància i dissoluta― ha tornat al palau del carrer de Cavallers, ara amb l’ajut de l’ultradreta de Vox, i el castell de naips del tripartit botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Podemos), blaveritzat per a l’ocasió, s’ha ensorrat.
La pedagogia política els ha fallat, òbviament, als que han estat desallotjats del poder «autonòmic», bàsicament perquè s’han ofegat entre tanta ballaruga descontrolada, brillibrilli de politicastre esnob i fatuïtat woke, i també ha estat determinant la decepció causada ―moltíssima!― per la renúncia explícita a la defensa, valenta i sense embuts, de la identitat, la llengua i la cultura dels valencians; una identitat, una llengua i una cultura que superen, brami qui brami, els límits estrictes del País Valencià, o sia, de l’oficialment i imbecil·líssima Comunitat de tres províncies gratinades amb pets i rots blavosos. L’assumpció estúpida de les «senyes d’identitat» de la dreta anticatalanista pels anomenats botànics (o comunió a la valenciana de l’esquerra caviar i la woke), amb les quals tant s’ha omplert i s’omple la boca el capsigrany de Mazón per interès electoralista, no els ha salvat de la crema. La ignomínia de 1982 encara cueja. I és que, com advertí Joan Fuster («Els perills d’una certa autonomia», 1978), «si l’autonomia no es constitueix democràticament d’esquerra [no ho va fer] i d’una esquerra nacional [què es podia esperar del PSOE i del PCE?], passarà a ser, no solament una burla al poble valencià, sinó una grotesca hipoteca política del caciquisme ancestral». Quanta ràbia fa que Fuster encertés la llosa «autonòmica» que cauria al damunt dels valencians. L’autonomia, efectivament, caigué sobre un poble escarnit pel «regionalismo bien entendido» i víctima del «Para ofrendar nuevas glorias a España». Quaranta anys després aquell desficaci encara el patim: continua la burla al poble valencià i, després del parèntesi decebedor dels botànics, continua la grotesca hipoteca política del caciquisme ancestral, ensenyorit novament, sense vergonya ni complexos, de les institucions «autonòmiques» valencianes.
I davant de tanta ignomínia què ens resta als valencians? Ens resta la catalanitat, que és el mateix que l’anhel de llibertat, l’anhel de ser poble, de ser poble ―no ho oblidem― a la manera que assenyalava l’enyorat poeta Vicent Andrés Estellés: «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble». I a partir d’això, com també insistia el bard de Burjassot, «caminar decididament». Des dels temps de la preautonomia la dreta espanyolista persevera a barrar el camí a les aspiracions de reconstituir el país dels valencians i l’esquerra, indecisa i aborronada, no es decideix a caminar. Uns i altres, botxins i cagadubtes, anatematitzen el país amb mots com «ectoplasma», com pretengué ridiculitzar-lo aquella sacerdotessa botànica fatxenda, èbria de poder «autonòmic», o com «entelèquia», com li agrada dir a la púrria pepera, quan no, ras i curt, patraña. Ara bé, si tant els cou el país, la pàtria completa dels valencians, els Països Catalans, és perquè mai no ha deixar de ser, existir, i una i altra vegada torna a emergir el corònim inclusiu com l’única possibilitat de redreçar el futur del País Valencià perquè deixi de ser l’autonomia de fireta, insulsa i apàtica que mai no degué ser. Vet ací l’obsessió malaltissa de la dreta reaccionària contra el nom de la pàtria sencera dels valencians ―el carallot de Mazón no deixa d’apel·lar-hi ― i que a la seva manera ―oh ironia!― fa reviscolar l’ideal de llibertat nacional del qual els botànics, vergonyosament, van dimitir.
La pàtria dels valencians: els Països Catalans. Qui li té por? El corònim «Països Catalans» sorgí per necessitat, com un nom, en plural, que salvava i acollia (Joan Fuster, Qüestió de noms, 1962) les persistències dels matisos regionals que abunden al país de tots els catalans, un nom que des de la pluralitat afirma la unitat de la nació catalana, de la qual l’espanyolisme, sigui reaccionari o es disfressi de progre, abomina.
Països Catalans, 1876
«Països Catalans, 1876» és el títol d’un article de Joan Fuster publicat primerament a Serra d’Or (15 de juliol de 1978), després recollit a Destinat (sobretot) a valencians (1979). En aquest article Fuster ens descobreix l’historiador del dret Benvingut Oliver i Esteller (bé, don Bienvenido), un historiador del dret natural de Catarroja (l’Horta), on nasqué ―diguem-ne per circumstàncies― el 2 de desembre de 1836. La família de Benvingut era de València cap i casal, aveïnada al poble de l’Horta Sud per por a les bullangues que, amb motiu de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), se succeïen a la ciutat. Benvingut era encara fill d’una burgesia valenciana capitalina que no havia desertat de la llengua pròpia i, doncs, que continuava arrelada al país. La València pija ―pija de províncies― i acastellanada encara trigaria un parell de dècades a manifestar-se; caldria esperar a la consolidació de l’estat liberal espanyol per a fer-se efectiva. L’estada a Catarroja de Benvingut fou frugal i ―ja ho he dit― de circumstàncies; no obstant això, l’Ajuntament catarrogí, amb la col·laboració de Perifèric Edicions i Florida Universitària, li dedica uns premis literaris de poesia, narrativa juvenil i literatura infantil. D’antuvi sobta que un historiador del dret i especialista en dret registral engalani amb els seu nom uns premis literaris, però benvinguda sigui la idea si és per a honrar, al poble on nasqué, a qui per primera vegada percebé la unitat catalana des de la pluralitat. Benvingut Oliver fou el primer a encunyar el corònim en forma de sintagma que anomena la pàtria completa de tots els catalans tot salvant els persistents particularismes regionals: Països Catalans.
I és que ―vatua!― valencià i ben valencià havia de ser. Diguem-ne que «Països Catalans» és una forma nostrada ―nostrada pels catalans meridionals― de dir «Catalunya», de dir «Catalunya» a la valenciana. Ho féu a la introducció del volum primer de la seva Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa (Madrid, 1876). Benvingut Oliver, per necessitat d’explicar les característiques d’un territori amb un dret comú, definí aquest, en altre temps Catalunya i no es digui més, com a países catalanes. La citació completa és com segueix (pàg. 22 de la introducció):
«Examinada desde este punto de vista y con este criterio la legislación de los países catalanes durante el siglo XIII, es como se explica que poblaciones como Barcelona, Lérida, Tarragona, Mallorca y aún Valencia pudiesen vivir sin otra legislación que la consignada en sus particulares privilegios.»
Una mica més amunt (pàg. 20) i en referència a la llengua, no opta per cap doble nomenclatura susceptible de separar els Països Catalans. Senzillament escriu: «Por esos hemos dado preferencia al inicial el estudio de la historia del Derecho en los pueblos de la lengua catalana al Código de Tortosa.»
Els pobles de llengua catalana són pobles catalans, si més no, deixem-ho en lingüísticament, encara que Benvingut Oliver anava àdhuc més enllà i no s’ha de negar l’evidència ni tampoc dissimular-la amb subterfugis i eufemismes. Oliver, un home que no era, precisament, un catalanista avant la lettre ―no ho era―, considerava que catalans estrictes, balears i valencians compartien costums, legislació, tradicions i llengua, la qual designa «con el nombre común y más propio», és a dir, lengua catalana (pàg. 5):
«Al estudiar la historia del Derecho en los diversos pueblos que hoy constituyen la nación española , y al comparar las leyes e Instituciones políticas, civiles y judiciarias de cada uno de ellos desde un punto bastante elevado para abarcar el conjunto y los detalles, aquello en que convienen y lo que les separa, se observa a poco que se profundice cierta comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y de Valencia, que todavía mantienen como vínculo de unión la misma lengua de origen o de nacimiento, a la cual designaremos con el nombre común y más propio de lengua catalana.»
Però encara hi ha més, resulta que arran del caràcter d’aquests pobles que comparteixen llengua i ―ep!― més coses, per a Benvingut Oliver aquests pobles formen part d’una mateixa nacionalitat (pàg. 5-6): «el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como parte de un todo, como miembros de una nacionalidad». Una nacionalitat que ―atenció!― (pàg. 10) «unos y otros [catalans del Principat, valencians i balears] continúan formando todavía como un solo pueblo distinto de los demás que componen la gran familia española». Oliver, com a estudiós que no polític, advertia la diferència que, en altres temps, configurà una nació catalana singular, trencada per la irrupció dels Borbons al segle XVIII i la posterior ―ell diu― «divina Providencia» que l’ha unida a «los restantes pueblos de la Península para constituir un Estado más grande y poderoso». Ai llas! ―sospira Fuster― Benvolgut Oliver no era un Josep-Narcís Roca i Ferreras. Certament, no cerquem en el catarrogí un republicà catalanista que s’atrevís a escriure un article amb el títol «Ni espanyols ni francesos» (1886), però, a la seva manera, s’hi acostava. Un i altre, el catarrogí en 1876 i el barceloní una dècada més tard, arribaren a la conclusió que la nació de catalans estrictes, valencians i balears eren els Països Catalans.
Jurista de prestigi
Benvolgut Oliver, fill d’advocat, es dedicà al dret, a l’estudi i a la pràctica. Llicenciat en Dret en 1858, un any després es doctorà, a Madrid, amb la tesi Si los censos son de suyo perjudiciales. A partir d’ací començà la seva carrera professional, que el portà primer a la capital del Principat, com a vicesecretari de l’Audiència de Barcelona, etapa que aprofità per a convertir-se en un reputat coneixedor del dret civil català. La Catalunya Principat tingué millor sort que la Catalunya Regne amb Felip V i aconseguí mantenir el dret privatiu. Oliver estudià aquest dret, el del Principat primerament, a Estudios históricos sobre el derecho civil en Cataluña (Barcelona, 1867) i més tard incorporà la Catalunya completa, Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa (Madrid, 1876) i La Nación y la Realeza en los Estados de la Corona de Aragón (Madrid, 1884). Oliver (Historia del derecho…, 1876, p. 23), que no era pas un catalanista, que tot just el catalanisme balbucejava aleshores, arribà a la conclusió que els pobles dels Països Catalans pertanyien a la «misma nacionalidad» i dedica la seva Historia, des del coneixement del dret, a demostrar-ho. Era una conclusió ―diguem-ne― lògica. Qui dubta d’això? Oliver ho veu claríssim: llengua i dret configuren la «nacionalitat», malgrat que en els moments en què escriu conviu amb els pobles distints «que componen la gran familia española».
Benvolgut Oliver era un senyor d’esperit conservador, que no vol dir, en absolut, que fóra un gamarús illetrat paladí de la burrera, com han evolucionat els conservadors espanyols, especialment els residents al País Valencià, en el segle XX. La lectura de la Historia d’Oliver ens descobreix un partidari avant la lettre de l’ideal de «catalanitzar Espanya», molt abans que Enric Prat de la Riba el plasmi a La nacionalitat catalana (1906). Fuster arribà a dir que entre Oliver i Prat de la Riba hi havia «una connexió diguem-ne tècnica». Oliver aspira ―i per això escriu la seva Historia― «a que se estudie, reconozca y proclame por todos cuantos han de influir en la gobernación del país el carácter peculiar de los pueblos de Cataluña, Mallorca y Valencia, a fin de que sirva de punto de partida y dato esencial para cuando haya sonado la hora de asentar en España sobre firmes y sólidas bases la constitución política y civil de nuestra desasosegada nación, con las gloriosas tradiciones jurídicas de aquellos países y con las nuevas doctrinas y necesidades sociales de la época» (pàg. 11-12). Oliver vol catalanitzar Espanya per a millorar-la i, en conseqüència, vindica «la enérgica y robusta nacionalidad que en nuestra Península ha estado de antiguo acostumbrada a unir prácticamente y en todas las esferas de la vida la justicia con la libertad» (pàg. 12). Fou debades, l’Espanya rància i torera, indocta i casposa, no ho consentiria mai. Resulta, si més no, xocant, que un home de la talla intel·lectual de Benvolgut Oliver no se n’adonés. Ja ho he dit més amunt, ser conservador no significa ―bé, no hauria de significar― forçosament ser un betzol. Oliver, com jo ho veig, pecà d’innocent. Potser no podia ser d’una altra manera ―és comprensible― en un home instal·lat a Madrid al pont de comandament de la maquinària jurídica de l’Estat.
El jurista catarrogí escalà posicions en la carrera jurídica. En 1870 obtingué la plaça de lletrat de la Direcció General de la Propietat i del Notariat i quatre anys més tard fou nomenat subdirector general dels Registres i del Notariat. Oliver destacà com a especialista en dret registral i immobiliari, i encara avui se li reconeix aquesta activitat donant nom a la «Cátedra de Derecho Registral Bienvenido Oliver» de la Universitat de La Laguna (Tenerife). Certament, el primer a encunyar en obra impresa el terme países catalanes no era pas un taboll. El ministre d’Ultramar del segon gabinet de Cánovas del Castillo, Abelardo López de Ayala, el nomenà en 1876 president de la comissió redactora de les lleis hipotecàries de Cuba i Puerto Rico, aleshores part de la «Indissoluble» (l’Espanya ultramarina). Casat amb la porto-riquenya Carmen Román y Díaz, visqué alguns anys a l’illa caribenya. Oliver i el jurista barceloní Manuel Duran i Bas representaren l’Estat espanyol al Congrés Internacional de Dret Mercantil d’Anvers (1885) i Brussel·les (1888). Ambdós, Oliver i Duran, defensaven la pervivència dels drets pròpies de les regions contra la uniformització d’un codi únic, que a l’Estat espanyol es materialitzà en l’aprovació d’un Codi Civil únic per a tot l’Estat en 1888, encara vigent. L’oposició catalana al Codi Civil espanyol es materialitzà en protestes, com la de l’11 de setembre d’aquell any, origen de les reivindicacions catalanistes davant l’estàtua de Rafael Casanova.
Duran i Oliver són els introductors a l’Estat espanyol, una mena de mico de repetició del francès, de les idees del jurista alemany Friedrich Karl von Savigny (1779-1861) i l’escola d’història del dret alemanya. La Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa és una conseqüència. Savigny oposava al racionalisme dels il·lustrats de faisó francesa, un dret adaptat a les necessitats de cada poble i el seu desenvolupament històric. Ni Oliver ni Duran combregaven amb la introducció, a la manera francesa (el codi civil napoleònic), d’un codi cesarista no constituït sobre el consens de les parts. És per això que Oliver era tan admirador de la tasca de codificació alemanya, en què les parts (els territoris) participen en la redacció, expressada al seu Breve sumario de proyecto de Código Civil de Alemania y del proyecto de ley para su planteamiento (Madrid, 1889). Oliver ―ho reitero― no era catalanista, Duran i Bas tampoc, però sí defensor que la comunitat d’usos, costums, legislació i tradicions dels Països Catalans, s’incorporés al codi espanyol, cosa que no succeí.
Reconegut com a jurista i historiador del dret, Benvingut Oliver fou membre des de 1864 de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i des de 1870 de la Real Academia de la Historia a Madrid. A més a més, fou professor de Dret penal i Dret civil foral de la Institución Libre de Enseñanza. Amb el també acadèmic dels «Països Catalans» Fidel Fita, Oliver publicà Las cortes de los antiguos reinos de Aragón y Valencia y Principado de Cataluña (Madrid, 1901).Traspassà a Madrid el 20 de març de 1912.
Oliver i el nom de la llengua dels valencians
Quin altre nom per a la llengua dels «Països Catalans»? Ras i curt, català. Precisament, per això, pel nom de la llengua sorgeix el corònim. Els Països Catalans són una nacionalitat eminentment lingüística en què la llengua esdevé l’ànima del país (o països). Vicent Wenceslau Querol (1837-1889), renaixencista valencià de la vella guàrdia i amic de Teodor Llorente, no va dubtar a anomenar les seves poesies en idioma patri Rimes catalanes, perquè «rimes» en llengua catalana eren. Particularismes lingüisticoregionalistes al marge, ningú negava aleshores la unitat de la llengua ni qui vingué a València quan Jaume I la conquerí, repoblada amb dones ―diu la tradició― procedents del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp. Pere Antoni Beuter, a la Segunda parte de la Corónica general de España y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia (1551), escriu que eren tres-centes les dones, de Lleida i el seu entorn ―catalanes!―, les que anaren a repoblar València:
«Vinieron pues de allí [Lleida] a pocos días passados [de la conquesta de València] trezientas donzellas de Lérida y sus contornos en compañía de algunos casados que venían por cabeças dellas. De la mesma ciudad de Lérida vinieron Beltrán y su muger Beringuela con cinqüenta donzellas que las más eran de la parroquia de Sanct Martín. De Alcarraz vinieron Guillem y su muger Beringuela con quarenta donzellas. De Alguaira Francisco con su muger Remonda y cinquenta donzellas. De las Borgias Pedro con María y sesenta moças. De Ull de Molins Remón con su muger Dolça y quarenta donzellas. De Çarroca, Domingo con Remona su muger, truxeron treynta y quatro moças. De Prades, Bernardo con Floreta su muger, con veynte y seys moças; que por todas fueron trezientas, con estas siete casadas que truxeron.»
Per què lleidatanes? Perquè, com afirmen els historiadors regnícoles Beuter i Escolano, els lleidatans foren els combatents més decidits en la conquesta de València i per això foren premiats. Fins i tot, en memòria d’ells ―i d’elles―, foren col·locats catorze caps (set homes i set dones) esculpits en pedra i els seus noms a la porta de l’Almoina de la catedral de València. València és, doncs, catalaníssima. Ja pot bordar tot el que vulgui el Mazón, que diu no parlar valencià ―serà cafre!― «por respeto» i tota la cohort d’indocumentats que l’aquissen. La blaverada podrà lladrar, bramar, braolar i esbiegar com li vingui en gana, i el neoblaveram terceraviista miolar, parrupar i ensenyar el cul amb denominacions lingüístiques rocambolesques, que la llengua dels valencians catalana és. Com escriu Benvingut Oliver, en una mena de denominació a la faisó del Diccionari Normatiu Valencià (made in AVL): «los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y de Valencia, que todavía mantienen como vínculo de unión la misma lengua de origen o de nacimiento, a la cual designaremos con el nombre común i más propio de lengua catalana» (pàg. 6 de la Història).
Vegeu: el nom «comú» i «més propi». Vaja! És de sentit comú, que no la pardalada terceraviista del Ximo Puig de català/valencià, confusa, equívoca i apocada. Ah! I «indigna», com ens recordava en un article recent el periodista, natural de Bétera, Vicent Partal. Personalment, jugar i divagar sobre el nom del català sempre m’ha semblat una sobirana imbecil·litat, com la de la Comunitat d’Attard. Això i l’existència de dues «acadèmies» codificadores de la mateixa llengua. No em sembla gens seriós i, com apunta Partal, és menystenir la raó, la ciència, la tolerància i el progrés d’una societat. Ja està bé de tantes badomeries i barrabassades! El fet esbalaïdor no és com anomenem la llengua, la nostra, sinó que hi hagi qui la detesti i arribi a president de la Generalitat, i faci bandera de no parlar-la.
Els matisos regionals, de regió «espanyola», no ho oblidem, alimentats per qui voldrien als catalans extingits, han portat la societat valenciana a tan lamentable esquizofrènia que massa temps dura ja. No es pot defecar sobre la raó i la ciència i arribar a president de la Generalitat. Si és així ―és així!― és perquè vivim en una societat malalta, susceptible de convertir-se ―diu Partal― en un «femer intel·lectual i social».
Benvingut Oliver, a la seva manera i adscripció ideològica, pensava en el progrés i el progrés passava per l’acceptació de la diversitat de pobles de la península Ibèrica que conformen l’Estat espanyol i el reconeixement que el Principat, el País Valencià i les Illes, «desde los Pirineos al río Segura» formen una «verdadera nacionalidad», exemplificada per l’ús de la mateixa llengua. No descobria la sopa d’all Oliver, que, com ell mateix reconeixia, «no somos los primeros en descubrir». Ara bé, diu Oliver (pàg. 5-6): «Este hecho [la unitat lingüística] si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad».
Eppur si muove: Països Catalans!
Oliver, de bona voluntat, pensava que seria possible la convivència de la «nacionalitat» catalana dins de «la gran familia española». Ell ho cregué o ho volgué creure. A la vista està, però, que és força difícil o, millor dit, impossible. Si alguna cosa ens ensenya la història recent dels Països Catalans i Espanya és que són incompatibles. Lamentablement ―afegeixo― incompatibles. Espanya, des de l’adveniment dels Borbons i àdhuc més enllà s’ha bastit sobre la supremacia d’una de les parts sobre la resta i això ha condicionat l’existència de les «nacionalitats» perifèriques fins avui.
Quan la Renaixença inicial de lletraferits adquirí vigor polític, al Principat (ai el particularisme persistent!), i tímidament començà a integrar la nació completa, aparegué una altra vegada el corònim de la unitat sobre la pluralitat: Països Catalans. El republicà federalista Josep Narcís Roca i Ferreras escriví a les pàgines del diari L’Arch de Sant Martí (18 d’abril de 1886), a propòsit de la restauració del monestir de Ripoll:
«Unió nacional de las provincias catalanas, de tota Catalunya; simpatia de tots los paissos catalans d’ensá y d’enllá del Ebro, d’ensá y d’enllá dels Pirineus orientals, fraternitat de tots los pobles de la confederació ibèrica de l’antigüetat; emancipació nacional, y vida y drets polítichs de Catalunya com poble y patria; renaixença de Catalunya com nacionalitat ó gent: aixó simbolisa la restauració de Ripoll.»
Benvingut Oliver i Josep Narcís Roca arribaren a la denominació plural, com ja vaig dir en un altre lloc, per necessitat. Com definir una pàtria afectada per tant de matís regional? Atiat per l’espanyolisme, no el podem obviar. Allò de la «pàtria llemosina», com a denominació del país sencer, de Víctor Balaguer, havia caducat. Hi ha qui hagués volgut que no, però... Allà on es parla català, que no occità, no pot ser mai una «pàtria llemosina». Allà on es parla català, sigui on sigui, no pot tenir millor definició, de moment, que un plural unitarista: Països Catalans. Tanmateix, al corònim li costà quallar. Sempre les reticències, el terror de Bayarri ―quin galifardeu!― a ser català. Aquest individu escrigué un pamflet, El perill català (València, 1931), que entre altres virtuts té la de fer catalanistes. El mateix Joan Fuster admeté que es féu catalanista després de llegir-lo. L’eixelebrament contra el mot català afectà a senyors benemèrits, com Nicolau Primitiu Gómez Serrano, català (valencià) de cor, que tingué l’ocurrència del nom bacavès (ba de balear, ca de català i v de València) per a l’idioma i Bacàvia per a la pàtria. També hi hagué qui s’empatollà el glotònim Cavabànica (ca de català, va de València i ba de balear + -nica) per a la llengua. En fi, què us diré? Un destarifo, com el de Ximo Puig i el català/valencià.
Els blaveros el confonen amb el diable, encara que a Mazón, certament l’excita, diguem-ne que le pone pronunciar-lo; els botànics s’escagassen quan el senten; els neoblavers terceraviistes el silencien, entre congues baldovinianes i ballarugues destarotades; a l’esqueixada Oltra li fa tírria, que el qualifica, amb grolleria, d’«ectoplasma»; i al Ximo Puig ―ai el Ximo Puig!― li cau la postissa si li ho etziben. En definitiva: Països Catalans. Burrera institucionalitzada, politicastres de nyigui-nyogui, terraplanistes de tot pelatge, caragirats arribistes, tots el voldrien liquidat, però ―ep!― la veritat sempre sura. Diguin el que diguin, eppur si muove!, com digué Galileo Galilei. Així com la Terra gira al voltant del sol, a València i Tabarca parlem català.