Passat i present del delta de l’Ebre
Gabi Martínez s’ha retirat a l’illa de Buda per poder escriure Delta (Ara Llibres), una reivindicació d’una terra amenaçada que ja va ser descrita per Sebastià Juan Arbó i cantada per Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Gabi Martínez s’endinsa en l’illa de Buda, que és el cor de Delta (Ara Llibres, 2023), per escriure aquesta obra de no-ficció amb el títol de la desembocadura i la lletra grega, alhora. “Els deltes són espais simbòlicament agraïts, tot i que quan vaig buscar literatura recent a propòsit em va costar trobar-la. Els deltes ofereixen tant que sorprèn que se n’hagi escrit tan poc, al marge dels llibres tècnics. Per entendre la idea que la majoria d’humans tenim d’un delta cal remuntar-se a la lletra on comença tot, que és la D. La quarta de l’alfabet grec, que es coneix amb el nom de delta i en la qual va pensar Heròdot en contemplar el triangle arquejat que formava la desembocadura del Nil. A més de pensar-la, va escriure la, D; i, sense saber-ho, va llegar-ne la imatge i el nom a la posteritat”.
El delta de l’Ebre és també l’escenari d’un clàssic de Sebastià Juan Arbó que acaba de reeditar Proa: Terres de l’Ebre, de 1932, una de les obres poc reivindicades però imprescindibles, que amaga la literatura catalana anterior a la Guerra Civil.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ja van cantar a l’illa de Buda al seu disc Viatge a Buda (2019):
“Canta l’illa de Buda,
entre la mar i el riu.
Les aigües van i venen
i la terra somriu. //
Pels camins hi ha ginesta,
quan ve la primavera,
pels camins hi ha ginesta
i en lo camp ben sembrat
cantarem a la festa”.
També la tarragonina-morellana establerta a Londres Elena Moya, en feia també l’escenari de la seua novel·la La otra orilla (Suma de Letras, 2023).
Els fantasmes de Nàpols: d’Ortese a De Giovanni
Edicions del Cràter publica el recull de contes d’Anna Maria Ortese que va enfurismar Nàpols, El mar no banya Nàpols, una ciutat on De Giovanni barrejava fantasmes i detectius i que Sorrentino ha immortalitzat al film È stata la mano di Dio (2021).
Anna Maria Ortese (Roma, 1914 - Gènova, 1998) va haver de marxar de Nàpols després d’escriure El mar no banya Nàpols el 1953 (Edicions del Cràter, 2023). A pesar de la seua qualitat literària, Nàpols va rebutjar la imatge de pobresa i brutícia que descriu: “Tot i que el sol només tocava els balcons més alts (el carrer era com una esquerda entre la massa caòtica de cases) i la resta només era ombra i brutícia, es pressentia, allà al darrere, la festa enorme de la primavera. I petita i pàl·lida com era, lligada com un ratolí al fang del seu pati, l’Eugènia començava a respirar amb una certa agitació, com si aquell aire, aquella festa i tot aquell blau que hi havia suspesos sobre el barri dels pobres també fossin cosa seva”.
Nàpols ha estat després immortalitzada per molts altres artistes: Elena Ferrante, amb la trilogia de L’amiga genial (La Campana) i Paolo Sorrentino amb la meravellosa È stata la mano di Dio (Va ser la mà de Déu), sobre el Nàpols que acull Maradona (i sobre l’amor i la mort). Però una de les que retrata millor Nàpols barreja novel·la negra i fantasmes, la sèrie del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni, editada per La Campana a partir de 2007.
“Sabia que, en el trajecte de la plaça Dante a la plaça Plebiscito, franquejaria una frontera invisible entre dues realitats diverses: a la part de baix, la ciutat rica dels nobles i els burgesos, de la cultura i el dret. A la part de dalt, els barris populars (...) La frontera: el carrer Toledo (...) El matí era un dels poquíssims moments en què es produïa osmosi: del laberint de carrerons dels Barris Espanyols baixaven al carrer Toledo els carrets dels venedors ambulants, amb els productes més dispars i les notes festives dels reclams”. (fragment de L’hivern del comissari Ricciardi).
L’últim vampir de la literatura catalana, un poeta de l’Alguer
Prop de la terra del vampir de Les històries naturals de Perucho, a Escornalbou, situa en Jordi Martí Font la troballa del cos d’un nou vampir de la literatura catalana, Clavellet, un vampir de l’Alguer (Calúmnia, 2023)
Jordi Martí Font (Marçà, Priorat, 1969) situa al petit monestir d’Escornalbou, centre màgic de les llegendes del Baix Camp, la troballa d’un vampir, el poeta alguerès Ramon Clavellet, un escriptor real que va desaparèixer misteriosament a començaments del XX prop de Reus. Martí Font publica a la petita editorial Calúmnia aquesta història que ben bé podria estar inspirada en Les històries naturals de Joan Perucho i el seu Dip (procedent del proper Pratdip) i barrejada amb la figura històrica d’Eduard Toda. De regal, poemes oblidats de Ramon Clavellet: “Oh, beneïts los fills de la pobresa, / los fills de la gentil platja algueresa! / Vós que com los pardals vos feu lo niu,/ que de flors d’esperança lo guarniu, i del maití la gran cançó cantau / que diu: treballau..., creieu..., amau...!”