-En el llibre explica que va estudiar Administració i Direcció d'Empreses i que va començar a treballar en un banc. Després va vindre el 15M. I, aleshores, va començar a escoltar en la sucursal on treballava allò de «la gent ha viscut per sobre de les seues possibilitats». Què va significar per a vostè aquesta frase?
Per a mi representa la impunitat amb què va actuar el sector financer. Havien jugat al casino durant dècades; havien repartit hipoteques a tort i a dret; havien fet el que havien volgut i ara pretenien exculpar-se, com si ells no tingueren cap responsabilitat. Tot això ho vaig viure des de dins i va haver-hi un moment en què vaig dir prou.
-Ens enganya la premsa econòmica?
Sí, la premsa econòmica, d'una banda, enganya; i, d'una altra banda, crea narratives i relats per al benefici econòmic i ideològic de les companyies propietàries. La premsa econòmica és una ferramenta de transmissió ideològica per generar opinió. Quasi tota la premsa econòmica està dominada pel pensament econòmic dominant, això és, el capitalisme liberal, el qual és entès com una ciència exacta lliure d'ideologia. La premsa econòmica té una aura de neutralitat que, en realitat, no és tal. En realitat, tota la premsa econòmica té el mateix tall liberal que defensen els partits de dreta
-Segons el seu relat, els mitjans aprofiten el desconeixement generalitzat sobre economia per fer arribar el seu missatge. A voltes s'ha plantejat introduir en les escoles assignatures d'alfabetització econòmica i financera. Li pareix que això seria útil?
Sí crec que seria útil. Entendre millor l'economia significa entendre millor la societat i la política. Els mitjans creen una barrera en el llenguatge per evitar que hi fiquem el nas. En realitat, el que volen és que no ens clavem en política, perquè una cosa i l'altra van de bracet. Una bona formació econòmica i financera ens ajuda a defensar-nos de les narratives liberals dominants.
Ara bé, aquestes narratives estan tan incrustades en l'imaginari social que ens podem trobar que estiguem propiciant el contrari del que volem. Fa uns anys es va publicar un llibre de formació financera per als col·legis on hi havia una piràmide on s'indicava quines coses eren més importants de pagar. I el que eixia en el punt més alt era la hipoteca, per sobre del menjar. Que hi haja un llibre per a xiquets menuts que pretenga fer entendre que és més rellevant pagar-li al banc que el menjar per als fills em sembla completament aberrant.
-Quines són les estratègies que, segons vostè, apuntalen les narratives liberals en la premsa econòmica?
L'ús del llenguatge té un paper fonamental. S'ha generat una argot específic en la qual s'utilitzen molts tecnicismes que fan inintel·ligible el contingut. D'aquesta manera es genera una barrera amb el lector estàndard, però, sobretot, es genera una aura de ciència exacta i, per tant, indiscutible. L'economia, i la forma d'explicar-la, mai no és neutra.
Després hi ha la utilització dels experts com a font inqüestionable. Escriuen «els experts diuen...», però, quins «experts»? Tots els «experts»? O els «experts que tu has triat»? En línies generals, es dona veu sempre al mateix perfil d'expert, però ens els presenten com neutrals. En aquest àmbit, entren en joc els think tanks, espais de generació d'idees que, de forma molt habitual, estan incardinats en una ideologia liberal o ultraliberal. Estic parlant de Faes, Funcas, l'Institut d'Estudis Econòmics, el Cercle d'Economia... Volen fer-nos creure que són neutrals, però no ho són en absolut perquè pertanyen a entitats que tenen els seus interessos polítics i econòmics. Així doncs, la premsa esdevé la seua corretja de transmissió.
-I hi ha, també, els eufemismes; la premsa econòmica és el paradís dels eufemismes: «consolidació fiscal», «seguretat jurídica», «ajust fiscal»...
Quan les empreses reclamen «seguretat jurídica», en realitat, el que volen dir és que s'avantpose els seus guanys al bé comú; quan parlen d'«ajust fiscal» es refereixen a reduir el dèficit mitjançant retallades en la despesa i pujada d'impostos; quan parlen de «guanyar competitivitat», en realitat volen dir abaratir costos laborals.
Des del meu punt de vista, hi ha un joc lingüístic molt evident: si no volen que ho entenguem, s'utilitza un llenguatge tècnic; si, per contra, volen incrustar-nos una idea i fer-nos-la passar per acceptables, s'utilitza l'eufemisme. Se'ns oculta el significat real de les coses per tal que ens l'empassem.
-Pel que fa a això comentava sobre els experts, també és cert que, si vols defugir dels lobbies i preguntes en l'acadèmia, és complicat trobar experts universitaris que tinguen un discurs alternatiu.
En primer lloc, s'ha de tenir clar que les veus discordants estan en la universitat pública. No ens enganyem: totes les veus procedents de les universitats privades són liberals. De fet, les universitats privades saben perfectament com funciona la maquinària de la premsa i, cada setmana, ofereixen experts. Per dir-ho d'alguna manera, la universitat privada i els seus experts, venen a buscar-te. Saben perfectament com jugar a aquest joc.
-Què té a veure la precarietat del periodisme amb tot açò?
La precarietat és un dels principals filtres de notícies. Un periodista que ha de pagar la seua hipoteca, que sap que el sector està malament, que de freelance es pateix molt, farà tot el que li demanen. Així doncs, es genera una espècie d'autocensura: s'evita traure determinats temes; es té por d'introduir veus discordants; no queixar-se quan et trauen determinat titular... Són coses que passen en el dia del periodisme. Per això, en el llibre he tret les notícies i els mitjans, però no els periodistes.
-En el llibre alerta sobre com, a partir del crac de 2008, els mitjans s'han fet cada volta més depenents dels grans poders financers. Quin impacte té això?
La premsa, independentment de si és econòmica o no, sempre ha respost a uns interessos ideològics. Això ha estat així sempre. Ara bé, han confluït diversos factors que expliquen on estem avui. D'una banda, s'ha produït el declivi del model de negoci tradicional del periodisme, això és la venda de periòdics, la qual cosa ha provocat també una caiguda del mercat publicitari. Això va provocar la necessitat de trobar noves vies de finançament. La solució va ser, en molts casos, l'entrada de fons d'inversió al seu accionariat.
Alhora, la desregulació dels mercats, la proliferació de nous instruments d'inversió com els derivats financers, la relaxació de les normatives i les polítiques que protegien les empreses estatals del control estranger ha facilitat el domini dels inversors internacionals sobre els grups mediàtics.
A més, després de la crisi econòmica mundial de 2008, els bancs centrals van injectar grans quantitats de diners en els mercats a tipus d'interès molt baixos, la qual cosa va facilitar el creixement d'aquests fons d'inversió, els quals van vore en les empreses de comunicació una bona via per canalitzar el seu excés de liquiditat alhora que els obria la possibilitat d'influir sobre les línies editorials. Són, al capdavall, la corretja de transmissió de la seua ideologia neoliberal. Moltes grans inversores són propietàries de mitjans de comunicació i els utilitzen com si foren els seus departaments de responsabilitat social corporativa.
Això, a la pràctica, significa que, si en l'accionariat d'un mitjà hi ha una empresa energètica, es dedicarà a criticar al govern si aquest vol introduir, per exemple, un impost.
-Diria que en l'assumpció del discurs neoliberal, la premsa econòmica espanyola i la internacional, es comporten de la mateixa manera?
Parlo des de la limitació que comporta no tindre controlats tots els mitjans de comunicació internacional. Amb tot, crec que estic en condicions d'afirmar que el 90% dels mitjans econòmics tenen incrustats els dogmes neoliberals en la part més profunda del seu ser. Donen per neutres postulats que són clarament neoliberals.
La diferència és que els mitjans espanyols estan molt més plegades als interessos empresarials que els mitjans estrangers. Bloomberg, si ha de fer una anàlisi dolent d'una empresa, el fa; si hi ha un escàndol en una empresa, ho publica.
En el llibre explico com Financial Times, Bloomberg o el New York Times, durants uns dies, van coincidir en escriure uns articles sobre el grid inflation, el que podríem traduir com la «inflació de l'avarícia». Durant aquells mateixos dies, en què als Estats Units s'estava publicant això, a Espanya, elEconomista va publicar un article que anomenava l'excusainflación, i en el subtítol parlava de l'«enginy de les empreses per aprofitar la inflació». És a dir, allò que la premsa americana entenia com avarícia, la premsa espanyola ho interpretava com enginy.
-Quines són les empreses intocables?
Iberdrola seria una molt clara. En l'últim any, la Fiscalia ha demanat presó per a quatre dels seus directius per manipular preus. Aquella setmana en què es va fer públic, hi hagué mitjans que no ho van donar i hi hagué altres que ho van donar en xicotet. Durant la setmana següent no es van deixar de publicar articles del tipus «Iberdrola dona suport a la Lliga Femenina de Futbol», «Iberdrola ha guanyat un contracte a Brasil»... Les companyies intocables són les que més diners gasten en publicitat.
-Diu en el llibre que no pretén que la gent deixe de llegir premsa econòmica. Què els proposa com a alternativa?
Llegir el meu llibre! (riu) En el capítol set proposo una bateria de preguntes: coses que ens hem de preguntar quan estem davant un mitjà de comunicació. Jo els podria dir que s'informen bé, que li dediquen temps, que contrasten... Però, no ens enganyem: molt poca gent està en disposició de dedicar-hi temps. Aleshores, recomano fer-se algunes preguntes: Qui són els amos del mitjà? Té publicitat el mitjà? De qui? Qui escriu? I, sobretot, quin interès pot tindre el mitjà, els anunciants o les fonts, en fer-nos arribar aquest relat?
-El més paradoxal de tot açò és que hi ha capes molt grans de la població, en situació de precarietat, que acaben assumint com a propi i beneficiós el discurs neoliberal. Vostè posa com a exemple el relat sobre «la cultura de l'esforç». Juan Roig n'ha fet lema, d'això.
Jo crec que hi ha una gran batalla cultural que hem d'afrontar: la dels youtubers anarco-capitalistes, perquè no crec ni que se'ls puga dir liberals. Perquè hem d'assumir que en la batalla cultural ens han guanyat: ho sabien fa quaranta anys i ho fan ara en xarxes socials. És una qüestió que em preocupa molt.
Tinc algunes finestres d'esperança arran de la pandèmia, perquè hi ha capes de població que han esdevingut conscients de la importància dels serveis públics. Tot i que és anecdòtic, les darreres enquestes del CIS mostren que hi ha més gent que és partidària de pagar més impostos.
-Ens calen més youtubers marxistes?
Ens fan falta més youtubers marxistes. A hores d'ara ja hi ha gent molt bona fent coses, però no aconseguim tindre la penetració que tenen els anarco-capitalistes. Perquè el nostre missatge no és tan sexy. Els qui estem en aquest rotllo, no apareixem en pantalla en el nostre Lamborghini. El xaval de 16 anys no vol ser com jo, vol tindre un Lamborghini i una casa a Andorra.